La Fageda segons Esther Boix

Xarxes o pells,
colors de llum,
clivells,
ordit de fulles.

L'aire silent,
un bleix,
una onada de pedra,
els negres glops
d'un foc antic,
un cel de fulles,
un fil que creix
i que teixeix
colors de llum,
l'iris dels ulls
des d'on la terra
et mira.

Sarrià, Barcelona, gener de 1993

Carles Duarte, dins,

Trobada de poetes a vora la pintura d'Esther Boix. 2008

La pell

Ressegueixo els teus peus
amb un gest de tendresa,
n’intueixo els camins i les nafres,
els freds i les fatigues,
duent-te enllà de tu,
de les mans que coneixes.

T’imagino a la sorra,
el blau tacte de l’aigua llepant-te.
Mor el món.
Et recordo en la pell
que ara aprenc a estimar.




Carles Duarte. La llum. 2001

Fotografies: Francesc Guitart.

Respira el món

«L'ànima de l'univers [...] s'assembla a l'ànima

d'un gran arbre que, sense fatiga 

i silenciosament, en governa la vida»

                          PLOTÍ, Ennèades (IV,3,4)

Respira el món en el silenci de la fulla; el vent,

l'onatge de la llum

l'ha despresa de l'arbre.

Respiro el món fluint,

la vida ressorgint-se.

La fulla brotarà de nou

a la mateixa branca

quan s'acompleixi el cicle,

i així, any rere any,

esdevindrà, sempre igual i diversa,

en la quietud de l'arbre.

Ressona, lleu, sense fi,

l'univers bategant.

Més enllà de la llum,

les arrels sense temps,

el cel inaccessible.

Tot és u i és arreu.

Carles Duarte, dins,

Reduccions : revista de poesia. Febrer 2001, núm. 73-74. p. 25

Raja la lluna

        I

Raja la lluna
un doll de llum
entacada d'estrelles.

El vent perfuma l'ombra
d'aromes d'aigua.

La nit batega
muda,
nua,
exhausta.

El cristall de l'aurora
esberla l'horitzó.

Al cel ferit
comença Khepri a escriure
el nom del Sol,
la tesa pell del dia.



Fragment


De KHEPRI, Primera part, p. 29

Carles Duarte. Khepri. 1998

Pròleg de Joan Triadú

Empúries

El cel empal·lideix de tanta llum,
la mar va resseguint la sorra,
rere el verd dels xiprers
la terra bruna
i els vells cims escarits.

La serra desolada
esdevé una illa.

El dia s'alenteix
i el vent del temps amaina.

Carles Duarte. Maríntim, 2008

El refugi del temps

El refugi del temps,

la terra que respira

amb un gest mineral.

Un horitzó de vida que flueix,

incessant, incansable,

de blat tendre onejant

contra els límits del cel.

A les mans duus

el nom de tots els dies,

l'esforç de fer anar l'eina,

la cura del ramat.

Guardes als llavis

el tast del pa

i el préssec saborós.

Aquest capvespre té una pell

que regalima una llum llisa.

La terra, fèrtil,

germina i creix.

VI

Carles Duarte. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Pròleg de Marie-Claire Zimmermann.

Edició de David Jiménez Cot.

Disposa els teus sentits

Disposa els teus sentits
per a cada gest.

Arrela't en la llum
que inaugura els colors.

Deleix-te per gaudir
dels mots que has heretat,
dels llibres que t'esperen,
de la música límpida
d'aquells qui et precedeixen.

Alegra't de la fruita,
dels llavis que acullen el teu bes,
del mar inassolible,
del Déu indesxifrable.

Instaura en els teus ulls
el blau ressò de l'infinit.



(de Ben Sira)
Carles Duarte, dins,
Antologia de poetes catalans, 1997-, v. 4

Així és l'amor

Així és l'amor com a passió de l'ànima.
Plotí, Ennèades, III.5.1

Al límit del no-res,
dins el somni en què som
i en l'alè transparent que ens uneix a la vida
ens mou l'amor a uns ulls,
al refugi d'uns llavis on deixem d'estar sols,
al desig una pell que besem amb deler,
a unes mans que estrenyem amb anhel de repòs.

I aquest jo lentament construït,
ja oblidats del destí,
torna al món,
en què tot conflueix.

XXIX


Carles Duarte. El silenci. 2001

Hi ha un silenci de barques

Hi ha un silenci de barques

i una penombra blavosa que s'esquinça.

Travessa aquest paisatge

de temps que s'adormissa

una flama roja, groguenca

de nespres i llimones,

una columna horitzontal de llum

que afirma l'existència com un crit,

com un desig incandescent

enllà d'aquesta calma.

Carles Duarte. Maríntim. 2008

Tàber

Encara és fosc;
travesso el vell portal.

Als carrers del turó
el silenci nocturn
és opac.

Les parets diuen noms
i mirades distants
que no sé reconèixer.

Tot el dolor s'eixuga
en aquests murs tan lents.

Quan arribo al Palau,
escantells a la pedra,
revelacions de setges.

A les gàrgoles gòtiques,
antics lladres de temps
preservaren l'instant,
el rostre d'un malson.

El pati està ple
de taronges caigudes
i a la font un sant Jordi
venç de nou el dragó.

Un rostre de bronze,
sever,
em mira enllà del temps.

Fa fred. Escolto
la veu de les campanes
i bateguen, exhaustes,
les ombres del Palau.

Com la mar imprevista,
una onada de llum.

És l'olor de l'albada.


Carles Duarte. El centre del temps, 2003