algunes congestes al lluny
arrapades al bac d'una carena
que sembla venir de dins,
uns quants sabem què pot ser un poema:
allò que resta d'un instant,
d'un dia, d'una vida
- tal vegada d'una mort -,
que res no pot fondre del tot.
Obrir la finestra i que volin:
la pestanya d'un desig,
la sorra de la mirada,
la música apagada.
Obrir la finestra
i que el poema les pugui atrapar totes.
Àngela Ribas i Lacasa. El bram dels dies. 2018
Pròleg de Vicenç Villatoro.
LIII Premis "Recvll" de Blanes,
Premi Benet Ribas de poesia, 2017.
Del comediant setembre contemporani,
el campanar de Tàrrega espetega de coets i fums,
aire de carrer i de teatre.
Invocant els gegants coberts amb llençols blancs;
l'àngel arriant-se del núvol,
pluja de paperets i carrer guarnit,
el dimoni que s'ho mira i dispara
amb vermellor de pirotècnia.
Quan tot comença,
quan tot acaba,
capgrossos i música
amb somnis de carrer,
traca que esclata
i bomba de paper.
Poemes enlaire, enfilant-se,
amb els dimonis de la nit
i el drac de la terra.
Sol Solet de Comediants,
fent l'ullet a la Lluna,
titella del portal
i la plaça fent-se teatre.
Circ de la vida i de la màgia,
joc de mans, gest i bombolles d'aire.
On tot recomença,
on tot es viu,
on tot passa.
De la primera Fira de Teatre, Trifulgues i Xim Xim al Carrer de Tàrrega.
Heribert Masana i Soler. Sota pampallugues. 2016
com pastar
una vida o un poema
amb massa
mare on tot és
potencial
esfèric de l'espera.
per a Maria Callís
i Raquel Tomàs
De: Lluny de qui sap què.
Maria Josep Escrivà. L'alegria de l'oblit. 2025
Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta;
a dins,
molt sola i molt endins,
la Meravella;
ardent, la soledat
es lliga amb ella.
Per què?
A l'ombra del no-re
uns mots suscita,
i acuden com ocells
tots a la cita
els mots.
Alegres o capcots
-oh quina tria!
La prova cal del foc
i l'agonia.
Després,
es tanca al seu recés,
misteriosa,
i neix -quin temps més llarg!
com d'una fosa
d'encís,
el poema feliç
"Mare que bleixa;
Meravella, direm:
vida mateixa
ets tu";
però no ho sap ningú.
Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta.
Per a Pompeu Fabra
A Mestre Pompeu Fabra. Manuscrit inèdit (ANC 1-526-T-1).
Clementina Arderiu
A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023. P. 46-49
A cura d'August Bover i Jordi Mir.
Pròleg de Maria Teresa Cabré.
Tens un estiu tan bell
que et floreixen onades a les mans
i se t'encén la pell a esclats de lluna.
Dels mil sis-cents miralls de cara a mar,
es desclouen pits bruns
que saluden el dia.
Cada dia
la pisana i la seda
fan nusos mariners
i a cada mà l'almoina
creix de llevat i espigues.
I si tanques els ulls somnies dards.
Quan t'hi gires d'esquena,
la força et clava a la paret
i et colga el vol de les gavines
fins que la sal se't menja.
No cal enigma: l'exigència
ens dreça nus cap a les mans reials.
Som tan bells, a l'estiu,
que qualsevol gerani
ens fa exultants d'argila,
i a cada peu descalç
s'hi acompassa un poema.
Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978
Dibuixos d'Olga Xirinacs.
Pròleg de Josep A. Baixeras.
El poema em portarà en el temps
Quan jo ja no seré l'habitació del temps
I passaré tota sola
Entre les mans de qui llegeix
El poema algú el dirà
A les messes
El seu pas es confondrà
Amb la remor del mar amb el passar del vent
El poema habitarà
L'espai més concret i més atent
En l'aire clar de les tardes transparents
Les seves síl·labes rodones
(Oh antigues oh llargues
Eternes tardes llises)
Encara que jo mori el poema trobarà
Una platja on trencar les seves ones
I entre quatre parets denses
De fonda i devorada solitud
Algú el seu propi ésser confondrà
Amb el poema en el temps
—————————————
O Poema
O poema me levará no tempo
Quando eu nãö for a habitação do tempo
E passarei sozinha
Entre as mãos de quem lê
O poema alguém o dirà
Às searas
Sua passagem se confundirà
Com o rumor do mar com o passar do vento
O poema habitarà
O espaço mais concreto e mais atento
No ar claro nas tardes transparentes
Suas sílabas redondas
(Ó antigas ó longas
Eternas tardes lisas)
Mesmo que eu morra o poema encontrará
Uma praia onde quebrar as suas ondas
E entre quatro paredes densas
De funda e devorada solidão
Alguém seu próprio ser confundirá
Com o poema no tempo
De: A Estrela - L'estrella
Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020
Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera.
Epíleg de Rui Lage.
Ben sovint les paraules passen de llarg, subtils;
sense deixar a penes res del seu sentit
inabastable i nu. La veritat que amaguen
esdevé dia a dia una mentida,
una maldestra còpia del món
que intentem abastar amb un encís
de música indolent.
Però parlar-ne així, amb acritud,
traspua la impotència i el cinisme d'un buit
que es vanta inútilment de si mateix.
Llavors, com una pluja d'aigua encesa,
com l'aleteig d'ocells en l'alba absent,
momentani i fugaç,
tan sols resta el silenci en estat pur:
la solitud, la vida sense nom,
l'inici impercebut d'aquest poema.
Lluís Calvo. La llunyania. 1993
III Premi de Poesia Mercè Bayona i Codina (Les Planes d'Hostoles, 1992)
El residu de l'instant
sedimenta l'enyor
en capes suportables.
Parlo del nanosegon
en què la necessitat
t'apunta amb la mirada i marxa.
Parlo de tramvies
i de llops.
Parlo, en definitiva,
del do de fer créixer poemes
amb els sucs corporals.
Anna Gual. Símbol 47. 2015
Epíleg: Esteve Plantada
Il·lustracions: Ana Cabello
Cada endemà és un equilibri
entre l'atzar i la imaginació.
Poema: el so que fan els futuribles
en topar amb l'imprevist.
Laura López Granell. Coratge. 2020
Aquí
els poemes s'aferren,
indòcils,
els uns als altres.
S'entortolliguen,
comparteixen cada batec,
la suor freda,
els brams d'orgull.
Les llàgrimes es fusionen
en un mescla indissoluble.
És la complicitat
de no estar sols.
Els poemes, de sobte,
aquí,
són un mur de paraules
protegint un col·legi electoral
el dia en què ens vam atrevir
a descolgar-nos.
Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018
Pròleg de Feliu Formosa.
Jo soc la filla de la poeta,
jo soc la germana de la poeta,
jo soc la mare de la poeta,
jo soc l'àvia de la poeta,
i la besàvia, i la rebesàvia
i la seva rerebesàvia,
jo soc l'amiga de la poeta,
jo soc l'amant de la poeta.
Jo no soc la poeta,
jo soc el subjecte del poema.
Jo soc la no-poeta,
jo no escric.
Jo tinc un destí més alt:
jo soc l'esquelet del poema.
Anna Gual. Les ocultacions. 2022
Premi Miquel de Palol 2022
Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel
(en suport a les dones maltractades i en record
de les assassinades pels seus homes)
Carme, del llatí carmina, poema, cançó; i de l'àrab, jardí.
Carme, poema, dona d'aigua. Dones com
bolets amb el cap ajupit, demanant. Dones
fosques vestides amb color de terra molla,
amb camisa de fang, suplicant. Carme. Carme, no!
Un poema és lliure, i un pet de llop es rebenta
amb un pal, com es fa, des de lluny, amb tots
els fongs estranys. He caigut a l'escala del metro
i he dit una mentida a un vianant: que no m'havia
fet mal. Carme, poema. ¿Per què fallen les cames?
Les idees tenen cames, Carme, i també les cames
tenen idees. Els braços no, perquè no et fan caure.
El mal als braços ja es veu que te l'han fet els altres,
Carme, els hematomes, Carme, les ungles negres
del mossec de les portes. Carme, rosari, salva'm,
salve Maria. Maria no. Mare de Déu no. Verge
no. Carme, poema, cançó. Bolet. Concepció no.
Ascensió no, Purificació no. Maria Dolors no.
Àfrica no. Carme, carme, karma, poema.
Rita, marededéu dels impossibles, marededéu
de l'angoixa, verge de l'alegria. I prou!
Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006
El poema poetitza condensant,
protegeix el nucli de sentits perversos.
La closca, quan el nucli la travessa,
mostra al món un dens interior.
And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.
Christina Rossetti
CUCS
Et diran que no els agraden
els llibres que tant estimes
(en realitat, voldrien dir-te
que no els agraden els teus poemes,
o com respires, o el gest més innocent
o la teva mirada més simple).
T'ho diran i aconseguiran
que també tu et sentis un cuc
fent bon àpat del teu propi cadàver.
Et diran que no els agraden
les ciutats que tant estimes,
aquelles que ja són tu,
aquelles on, alguna vegada,
vas ser i vols tornar-hi
en un record inabastable.
T'ho diran i aconseguiran
que també tu odiïs llibres,
versos i carrers amb plàtans.
Et diran que no els agraden
cents de coses que, precisament,
encara pots estimar i ésser;
i t'ho diran el dia que et sentis
més esfondrada menys capaç
d'imaginar llibres, carrers i paraules.
D' «A favor meu, nostre»
Un ver poema és sempre una finestra
oberta al món
per veure horitzons més amples.
Francesc Manunta, dins,
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
A cura de D. Sam Abrams
Arriben. Arriben poemes
durant aquest incert, sofert
estiu. Sempre, cada matí
n'escric un parell; jo, sorprès
del seu i del meu naixement.
Venen junts amb l'estació
o en contra? Una i altra cosa.
Perquè una i altra cosa són sempre
la sort mateixa del poeta.
24
Remo Fasani. Novenaris. 2020
Traducció d'Antoni Clapés
Epíleg de Maria Pertile
Text en català i italià
Sense poemes,
els sofriments serien
tan tenebrosos
com, de nit, la tempesta
en un mar sense platges.
De: Tankes, XLII.
Escrites entre els anys 1965 i 1988.