Com que som

Com que som
una poeta sènior,
no sé a quina fila
em tocarà anar,
si a la que van
directament al forn
o a l'altra.

De: Xampú xampany

Antonina Canyelles. Xampú Xampany. 2025. P 127

Portada: Helena Tarrés.

Al barri d'Horta

La casa havia tingut la balustrada
tan pagada pel sol, que hi van posar
una parra. Els porxos han romàs,
fent ombra sota l'obra de les cases
de pisos.

Jo també n'era, de pessimista i camacurta.
Sempre mirant amunt si era el cas que algú et veia.

Aquestes cases d'Horta, que recorden
una vida entre prats, són llegenda dels
escollits pel destí amb la noble missió
de ser feliços.
(I de les bugaderes dels llençols de les dames felices.)

Dins el temps aturat s'esmunyen les finestres,
la totxana vermella, les voreres estretes i
l'excrement de gos davant de la farmàcia.

Jo, abans, també tenia un bassal al jardí del
cervell, i s'hi feien mosquits i hi caçava
capgrossos com poemes. I adobava les roses i
ignorava les rates i els petons a la boca
que m'havien fet els vells.
I els furts d'aquells que eixiren sans i rics de la guerra.

Gràcies i adeu, princeses d'envelat, palauets
de mostassa.
¡Per molts anys i bon vent! La barca és nova.
Sé que no heu de morir: que encara us rentaran
la cara i el terrat i valdreu molts calés.
I potser jo tampoc. I potser jo, també.

De: Balanç poètic 2011. Selecció de poemes de Joan Todó.

Anna Aguilar-Amat

Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012. P. 68-69

Presentació d'Eduard Escoffet i Martí Sales.

En la fornal de la vida

Posa les paraules
en la fornal de la vida,
escalfa-les amb la calor
del carbó de la passió,
posa-les en l'enclusa
del teu temps,
aplana-les amb el mall
i doblega-les fins que donin
forma a les idees,
a l'orfebreria d'un poema,
d'aquell magma que va deixar
un cràter profund
en els teus records.

En la fragua de la vida

Pon las palabras
en la fragua de la vida,
caliéntalas con la calor
del carbón de la pasión,
ponlas en el yunque
de tu tiempo,
allánalas con el mazo
y dóblalas hasta que den
forma a las ideas,
a la orfebrería de un poema,
de aquel magma que dejó
un cràter profundo
en tus recuerdos.

Assumpció Forcada. Tecnologia = Tecnología. 2013

Pintura de la portada: Gudmundur Karl Asbjörsson.

Son (Valls dÀneu)

Veient tot de sobte
algunes congestes al lluny
arrapades al bac d'una carena

i brillant amb una claror
que sembla venir de dins,
uns quants sabem què pot ser un poema:
allò que resta d'un instant,
d'un dia, d'una vida
- tal vegada d'una mort -,

una taca de llum
que res no pot fondre del tot.

D'Angles morts (2007)

Àlex Susanna. Dits tacats : antologia 1978-2018. 2019. p. 117

Obrir la finestra

Obrir la finestra i que volin:
la pestanya d'un desig,
la sorra de la mirada,
la música apagada.

Obrir la finestra
i que el poema les pugui atrapar totes.

Àngela Ribas i Lacasa. El bram dels dies. 2018

Pròleg de Vicenç Villatoro.

LIII Premis "Recvll" de Blanes,
Premi Benet Ribas de poesia, 2017.

Del comediant

      Del comediant setembre contemporani,
el campanar de Tàrrega espetega de coets i fums,
                   aire de carrer i de teatre.
Invocant els gegants coberts amb llençols blancs;
               l'àngel arriant-se del núvol,
           pluja de paperets i carrer guarnit,
           el dimoni que s'ho mira i dispara
              amb vermellor de pirotècnia.
                     Quan tot comença,
                       quan tot acaba,
                   capgrossos i música
                 amb somnis de carrer,
                     traca que esclata
                    i bomba de paper.
            Poemes enlaire, enfilant-se,
             amb els dimonis de la nit
                 i el drac de la terra.
             Sol Solet de Comediants,
                fent l'ullet a la Lluna,
                    titella del portal
               i la plaça fent-se teatre.
           Circ de la vida i de la màgia,
     joc de mans, gest i bombolles d'aire.
                  On tot recomença,
                       on tot es viu,
                       on tot passa.

De la primera Fira de Teatre, Trifulgues i Xim Xim al Carrer de Tàrrega.

Heribert Masana i Soler. Sota pampallugues. 2016

Quan foscament fermenta

com pastar
una vida          o un poema
amb massa
mare               on tot és
                       potencial
esfèric de l'espera.

                   per a Maria Callís
                   i Raquel Tomàs

De: Lluny de qui sap què.

Maria Josep Escrivà. L'alegria de l'oblit. 2025

El poema feliç

Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta;
a dins,
molt sola i molt endins,
la Meravella;
ardent, la soledat
es lliga amb ella.
Per què?
A l'ombra del no-re
uns mots suscita,
i acuden com ocells
tots a la cita
els mots.
Alegres o capcots
-oh quina tria!
La prova cal del foc
i l'agonia.
Després,
es tanca al seu recés,
misteriosa,
i neix -quin temps més llarg!
com d'una fosa
d'encís,
el poema feliç
"Mare que bleixa;
Meravella, direm:
vida mateixa
ets tu";
però no ho sap ningú.

Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta.

                Per a Pompeu Fabra

A Mestre Pompeu Fabra. Manuscrit inèdit (ANC 1-526-T-1).

Clementina Arderiu

En el llibre:

A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023. P. 46-49

A cura d'August Bover i Jordi Mir.

Pròleg de Maria Teresa Cabré.

Tens un estiu tan bell

Tens un estiu tan bell
que et floreixen onades a les mans
i se t'encén la pell a esclats de lluna.
Dels mil sis-cents miralls de cara a mar,
es desclouen pits bruns
que saluden el dia.
Cada dia
la pisana i la seda
fan nusos mariners
i a cada mà l'almoina
creix de llevat i espigues.

I si tanques els ulls somnies dards.
Quan t'hi gires d'esquena,
la força et clava a la paret
i et colga el vol de les gavines
fins que la sal se't menja.
No cal enigma: l'exigència
ens dreça nus cap a les mans reials.

Som tan bells, a l'estiu,
que qualsevol gerani
ens fa exultants d'argila,
i a cada peu descalç
s'hi acompassa un poema.

Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978

Dibuixos d'Olga Xirinacs.

Pròleg de Josep A. Baixeras.

El poema

El poema em portarà en el temps
Quan jo ja no seré l'habitació del temps
I passaré tota sola
Entre les mans de qui llegeix

El poema algú el dirà
A les messes

El seu pas es confondrà
Amb la remor del mar amb el passar del vent

El poema habitarà
L'espai més concret i més atent

En l'aire clar de les tardes transparents
Les seves síl·labes rodones

(Oh antigues oh llargues
Eternes tardes llises)

Encara que jo mori el poema trobarà
Una platja on trencar les seves ones

I entre quatre parets denses
De fonda i devorada solitud
Algú el seu propi ésser confondrà
Amb el poema en el temps

—————————————

O Poema

O poema me levará no tempo
Quando eu nãö for a habitação do tempo
E passarei sozinha
Entre as mãos de quem lê

O poema alguém o dirà
Às searas

Sua passagem se confundirà
Com o rumor do mar com o passar do vento

O poema habitarà
O espaço mais concreto e mais atento

No ar claro nas tardes transparentes
Suas sílabas redondas

(Ó antigas ó longas
Eternas tardes lisas)

Mesmo que eu morra o poema encontrará
Uma praia onde quebrar as suas ondas

E entre quatro paredes densas
De funda e devorada solidão
Alguém seu próprio ser confundirá
Com o poema no tempo

De: A Estrela - L'estrella

Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020

Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera.

Epíleg de Rui Lage.

Inici

Ben sovint les paraules passen de llarg, subtils;
sense deixar a penes res del seu sentit
inabastable i nu. La veritat que amaguen
esdevé dia a dia una mentida,
una maldestra còpia del món
que intentem abastar amb un encís
de música indolent.
Però parlar-ne així, amb acritud,
traspua la impotència i el cinisme d'un buit
que es vanta inútilment de si mateix.
Llavors, com una pluja d'aigua encesa,
com l'aleteig d'ocells en l'alba absent,
momentani i fugaç,
tan sols resta el silenci en estat pur:
la solitud, la vida sense nom,
l'inici impercebut d'aquest poema.

Lluís Calvo. La llunyania. 1993

III Premi de Poesia Mercè Bayona i Codina (Les Planes d'Hostoles, 1992)

El de la llum

A certa hora del dia que per als altres no existeix
la llum és de cúrcuma.

Carregar un poema de significat
no és el mateix que carregar-lo de sentit.

Alba Camarasa. Corpus. 2021

Primer Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila.

La carn fa frontera

El residu de l'instant
sedimenta l'enyor
en capes suportables.

Parlo del nanosegon
en què la necessitat
t'apunta amb la mirada i marxa.

Parlo de tramvies
i de llops.

Parlo, en definitiva,
del do de fer créixer poemes
amb els sucs corporals.

Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

Il·lustracions: Ana Cabello

Sortida

Cada endemà és un equilibri
entre l'atzar i la imaginació.

Poema: el so que fan els futuribles
en topar amb l'imprevist.

Laura López Granell. Coratge. 2020

La gran meravella

Vull ye-ye.
S'acaba la tinta.

Podré oblidar
les grans veritats?

Què faríem
sense signes d'interrogació?

Aleshores potser
deixaria d'escriure poemes.

N'hi ha que ho saben tot.

Oh, nits!
Càntics d'innocència
i James Bond
esbrinant futileses.

De: 8 poemes, pròleg de Paulina Pi de la Serra

Marta Pessarrodona. Tot m'admira : poesia completa (1965-2021). 2021

Introducció: Marta Pessarrodona
Nota editorial: Àlex Susanna Nadal
Pròlegs i epílegs dels poemaris: els seus autors

Unitat d'acció

Aquí
els poemes s'aferren,
indòcils,
els uns als altres.

S'entortolliguen,
comparteixen cada batec,
la suor freda,
els brams d'orgull.

Les llàgrimes es fusionen
en un mescla indissoluble.

És la complicitat
de no estar sols.

Els poemes, de sobte,
aquí,
són un mur de paraules
protegint un col·legi electoral
el dia en què ens vam atrevir
a descolgar-nos.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018

Pròleg de Feliu Formosa.

La musa

Jo soc la filla de la poeta,
jo soc la germana de la poeta,
jo soc la mare de la poeta,
jo soc l'àvia de la poeta,
i la besàvia, i la rebesàvia
i la seva rerebesàvia,
jo soc l'amiga de la poeta,
jo soc l'amant de la poeta.

Jo no soc la poeta,
jo soc el subjecte del poema.

Jo soc la no-poeta,
jo no escric.

Jo tinc un destí més alt:
jo soc l'esquelet del poema.

Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

Nom de dona

(en suport a les dones maltractades i en record
de les assassinades pels seus homes)

                      Carme, del llatí carmina, poema, cançó; i de l'àrab, jardí.

Carme, poema, dona d'aigua. Dones com
bolets amb el cap ajupit, demanant. Dones
fosques vestides amb color de terra molla,
amb camisa de fang, suplicant. Carme. Carme, no!
Un poema és lliure, i un pet de llop es rebenta
amb un pal, com es fa, des de lluny, amb tots
els fongs estranys. He caigut a l'escala del metro
i he dit una mentida a un vianant: que no m'havia
fet mal. Carme, poema. ¿Per què fallen les cames?
Les idees tenen cames, Carme, i també les cames
tenen idees. Els braços no, perquè no et fan caure.
El mal als braços ja es veu que te l'han fet els altres,
Carme, els hematomes, Carme, les ungles negres
del mossec de les portes. Carme, rosari, salva'm,
salve Maria. Maria no. Mare de Déu no. Verge
no. Carme, poema, cançó. Bolet. Concepció no.
Ascensió no, Purificació no. Maria Dolors no.
Àfrica no. Carme, carme, karma, poema.
Rita, marededéu dels impossibles, marededéu
de l'angoixa, verge de l'alegria. I prou!

Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

El poema

El poema poetitza condensant,
protegeix el nucli de sentits perversos.
La closca, quan el nucli la travessa,
mostra al món un dens interior.

[51] [Sense títol] 


Hannah Arendt. Poemes. 2018

Traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Introducció i notes: Anacleto Ferrer
Text final: Isabel Robles

Weird sisters

 And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.
                  Christina Rossetti

CUCS

Et diran que no els agraden
els llibres que tant estimes
(en realitat, voldrien dir-te
que no els agraden els teus poemes,
o com respires, o el gest més innocent
o la teva mirada més simple).

T'ho diran i aconseguiran
que també tu et sentis un cuc
fent bon àpat del teu propi cadàver.

Et diran que no els agraden
les ciutats que tant estimes,
aquelles que ja són tu,
aquelles on, alguna vegada,
vas ser i vols tornar-hi
en un record inabastable.

T'ho diran i aconseguiran
que també tu odiïs llibres,
versos i carrers amb plàtans.

Et diran que no els agraden
cents de coses que, precisament,
encara pots estimar i ésser;
i t'ho diran el dia que et sentis
més esfondrada menys capaç
d'imaginar llibres, carrers i paraules.

D' «A favor meu, nostre»

Marta Pessarrodona. Tria de poemes. 1994