Herbes

Herba dallada ja so.
Dalt d'un carro viatgera
trontollo per la drecera
i em migraré en un racó.

Jo que veia -i és millor-
fruits rodons de la pomera
i la lluna tafanera
amb sa mel sense dolçor.

Entreveig el que m'espera:
ull irat de masovera
i menyspreu de ca liró.

Soc bri verd i el groc ja em taca,
dintre el ventre d'una vaca
aniré d'un bot i amb por.

I

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008. P.45

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Edició de Marta Nadal.

Brilla l'espelma

a cap lloc tindrem por
amb les espelmes
a la llum de la lluna

a cap lloc tindrem por
mentre hi hagi
les paraules en calma

a cap lloc tindrem por
si tu i jo som aquí
a ritme de vers

De: Silenci

Simfonia d'haikús. 2024. P. 80

Text de Dàlia Mora Presas.
Il·lustracions de Delphine Labedan.

"Sobre el llibre" i "Proposta d'escriptura" de Montse Maestre Casadesús.
Epíleg "Disset síl·labes, només" de Miquel Desclot.

Una pedra que es llança a l'aigua no té por del fred

Davant del City Hotel a Kumasi
arriben al capvespre dos caragols banyuts
per menjar-se una serp tacada d'un peu de llarg
morta sobre d'un mur d'un mur vespertí
en una sobtada i violenta tempesta.
Les seves formes blanques i esteses
beuen delicadament
xuclen la dolçor del cos engarrotat
mentre la foscor els embolcalla.

A ROCK THROWN INTO THE WATER DOES NOT FEAR THE COLD

In front of the City Hotel in Kumasi
two horned snails come at twilight
to eat the foot-long speckled snake
dead on an evening wall
from sudden violent storm.
Their white extended bodies
gently sucking
take sweetness from the stiffening shape
as darkness overtakes overtaken them.

Audre Lorde. L'unicorn negre. 2024

Traducció: Maruxa Relaño i Caterina Riba.

Pròleg: Marta Puxan Oliva.

Cerimònia conjunta

Els semideus s'amaguen
dins els nostres timpans
perquè no els vegem.

Només si cavem cap al cosmos
podrem percebre
la tremolor que els provoca
la por de ser descoberts.

Obre el pòrtic
cap a la veritat estel·lar
i enumera'm
què hi veus.

Anna Gual. Altres semideus. 2019

Epíleg de Susanna Rafart.
Il·lustracions de Marc Pallarès.

La vall fosca

Baixava un pastor
per una vall fosca,
però en mirar el cel
ja té al nas la mosca.

Crida al gos d'atura
però ell no li respon.
Ovelles tossudes
no es mouen d'on són.

Llavors cau un llamp...
rosteix una ovella.
S'ha buidat el camp.
Li xiula l'orella.

Una tromba d'aigua!
A buscar aixopluc.
Es troba una porta,
gravat un escut.

Una escalinata
el duu a un soterrani.
A baix ensopega
i fa rodar un crani.

La closca li parla,
el pagès fa un crit.
Surt amb dues gambades
al mig de la nit.

Sota la jaqueta,
quina tremolor.
El pobre es pregunta
si és fred o és la por!

Fantasmades rimades. 2009

Text: Núria Albertí.
Il·lustracions: Luis Demano.

Vent de llibertat

              (Tannkas)

Per tot arreu
cauen les campanades.
Criden la por
perquè freni les ments
i no puguin pensar.

La llum s'amaga,
la tarda escampa l'ombra
per cares grises
i pinta damunt nostre
«manca de llibertat».

Tiren paraules,
que són fredes i fortes,
contra les nostres
que sols parlen de vots,
de pau i llibertat.

Tothom sabem
que sota els peus hi ha terra
dels nostres avis.
Com ells la defensem,
i com ells l'estimem.

Som com llavors
sembrades i adobades
en sementera,
amb paciència de larva
i anhels de creixement.

El poble crida,
reclama llibertat
sense fiança,
des de la terra baixa,
fins al turó més alt.

No oblida mai
que el vent de l'esperança
farà música
al passar per la canya
i l'alliberarà.

Carme Romia i Agustí

16 de novembre de 2017

Es troba en el llibre:

Versos per la llibertat. 2018

Mare

Una por
com de paraula:
mal d'amar a...
Una princesa
que viu dins
d'un quart de pena.
Una por amb
la panxa buida
i aquest ou
que quan es trenca
li surt sang.

Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018

Postfaci de Mercè Ibarz.

Tortuga

La tortuga duu a dins de casa seva un llit
un llit i una nevera
un llit, una nevera i un llum
un llit, una nevera, un llum i una butaca
un llit, una nevera, un llum, una butaca i el raspall de dents
i duu també
ganes de riure
ganes de riure i ganes de plorar
ganes de riure, ganes de plorar i por
ganes de riure, ganes de plorar, por i tafaneria
ganes de riure, ganes de plorar, por, tafaneria i alegria
i quan necessita alguna cosa
es fica a dins de casa
i agafa el que volia.

Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana.

Il·lustracions de Maite Mutuberria.

Triomf del present

Després de tants d'anys, de tant de temps,
han tornat a cercar-se en aquesta ciutat
plena de records gairebé oblidats.
Han tornat a cercar-se sense saber per què,
delerosos de reviure la joia
d'uns anys fatalment perduts.
I en aquesta cambra, vulgar en tot,
d'antuvi amb reserva, meravellats després,
han tornat a descobrir allò
que creien ofegat pel seny impúdic.
Ja res no els importa.
Han romàs tancats, closes les persianes,
vivint a deshora, menjant de nits,
com si, de debò, s'acabessin de conèixer.
I mentre riuen i s'estimen
van gravant, amb el foc de l'amor
que de nou els ha lligat, cegament,
a despit del curs fatal del temps
—a despit de la por i de l'experiència—
aquest triomf exuberant del present,
un goig que ja mai més no podrà exhaurir-se.

Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983

Vibracions

el cor detura els gemecs de l'aire
quan la son li guanya.
l'ombra és la que tremola
en la sepulcral senectut dels morts.
si la por fuig i ens deixa lliures,
haurem d'esmicolar
perquè va néixer xorc.
si el dia és etern,
les mans escamparan el sofre calent.
si no pot ser res d'això,
m'estimo més encalçar bubotes
per darrere les runes.

Joan Josep Barceló i Bauçà. Svalbard. 2018

Epíleg de Damià Rotger.

Redempció

Entra en el joc ja vell del laberint
on tants de cors humans cerquen sortida,
i escolta els esgarips de por per la incertesa.
Tu pots encara assenyalar amb el dit
una finestra oberta a l'horitzó,
on veles blanques es lliuren al vent.
Tu pots demostrar que és el verb que salva
l'home, que el redimeix, no de pecats,
sinó de solituds.

Quima Jaume, dins el llibre:

Tres poetes de Cadaqués : Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Quima Jaume. 2019

Antologia a cura de Rosa Ardid i Caterina Riba

Il·lustracions de Jordi Pagès

Raig de sol

Fa temps que no tens pares,
ni tan sols et tens a tu,
sota aquest cel ferit de cendra.
Perdut com estàs,
dius paraules esbravades
que ningú no entén.
Ja no vols saber ni les raons
de la por ni les rialles.
L'oblit t'ha pres els ulls cansats,
i t'ha omplert les oïdes
d'ecos errants que s'amaguen
entre els ramells de les glicines.
De sobte, un raig de sol,
esmunyedís i pàl·lid
et sobresalta: somrius
amb la cara il·luminada del nadó
que, després de perduda,
retroba la mare.

Esperança Castell, del grup de poetes "7 de Cors"

Dins del llibre:

Trencadís. 2015

Pròleg: Francesc Parcerisas
Disseny de la coberta: Leonci Canals

Gossos de palla

T'han estat injuriant mentre et volien
per mantenir un foc nou amb
papers de diari.
L'amor no és el caprici per un cos,
ni l'ambició de prosperar, ni la
pinya que fem quan tenim por.
I ara t'has fet agnòstic de l'amor, perquè
veus que és com Déu: han prohibit
dir el seu nom vanament.
I si tot és en va, ¿com adorar-lo?
Tanmateix he comprès que que les coses
més simples són també inexplicables.
No m'explico l'amor, ni em puc
explicar l'odi. Només les coses
simples s'expliquen entre elles,
i veig Déu assegut amb més vells
a la plaça, explicant-se a ell mateix i
el perquè d'haver-nos fet complexos.
Gossos de palla, els mots, l'únic vestit
de les idees, l'únic camí per deixar
de tenir-les.

Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

Il·lustracions: Yves G. Frischmann

L'acampada

Una nit d'hivern
farem acampada
mantes i coixins
i alguna flassada.

Durem les llanternes,
contes i algun joc.
No importa si neva
o plou molt o poc.

Cuques i bestioles
ja no ens feu cap por!
Amb neu acampem
al mig del saló!

Poemes de fred i manta. 2018

Poemes: Núria Albertí Martínez de Velasco.
Il·lustracions: Mercè Galí Sanarau.

Bosc

        Los árboles del miedo me llaman hijo mío
                                           Juan-Eduardo Cirlot

La clama du l'udol a les entranyes.
El pitjor dels sorolls es diu silenci.
Si em perdo, soc el nen a punt de plor
que té en el crit la fuga del malson
però que no s'escaparà del bosc.

Les fulles em vigilen amb el fred
que, cos endins, em nega en el paisatge.

La verdor m'atordeix amb els perfums.
El cor conforma el ritme de l'angoixa.
Si m'endinso, avanço a l'interior,
al centre de la por que m'acomboia
i m'espera, acollent, a la clariana.

Les muntanyes despleguen els silencis
que coven, cor endins, gemecs d'ofec.

Mai els camins no em seran un refugi.
La fugida va endins, neix l'amenaça
enllà de l'univers que em construeixo,
fora del món únic que és impossible
refer en el bosc tancat que em nega tot.

La mirada del bosc mut, vigilant,
desperta, angoixa endins, latents malsons.

I em sé afillat pels arbres de la por.

Josep Maria Ripoll, dins,

Estic de pas: em plau l'efímer. 2002                  

Balena

Si se't menja una balena,
no et morissis pas de por:
quan tindrà la panxa plena
¡sortiràs pel sortidor!

Ricard Bonmatí. Estimades feres. 2009

Il·lustracions: Montse Ginesta.

La corda d'un violí

La corda d'un violí és de tripa,
era de tripa i ara és de metall
que és fred i mort però mai desafina,
gris i perfecte com un hospital.
Llavors, la corda de tu era viva
plena de tares i trets de passat.
Feréstega, cantava amb la carícia
i se'm trencava amb el frec d'un dubtar.

No t'estremeixo més contra la fusta
quan per fer-te sonar et trec de l'estoig;
i ara ets de seda, i ets so i no crit rústec.
I et voldria tocar, però em fa por
que, si altre cop et sento, et vulgui mut.
Eres la corda que dorm al taüt.

                                     Abril del 2020

Eloi Creus, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 21

Calma

Sí, vols la cala,
però recordaries
de la tempesta
aquell respir salvatge
entre la por i la joia.

De: Presència i record.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

quin nom

Ara
no em pregunteu quin nom em dic.
Doneu-me'n un que no em desassossegui.
Em vesteixo de noms segons el temps
que fa,
segons el planisferi. Avui no sé
quin és
el nom que m'han posat;
potser em dic Altair, Volva de Temps.
Res més. Sense boll,
sense entranyes. Potser avui em dic Nus,
Terratrèmol o Cinta de garbí,
Obús, amb massa càrrega. Ja no
podré portar el cor a la mà
per por de la metralla
dels noms, dels vents
que em llancen.
No em pregunteu avui quin nom em dic:
avui m'han batejat amb cordes,
amb una espasa, amb foc.
Amb meteors.
Amb lava.

Felícia Fuster. Aquelles cordes del vent. 2021

Pròleg: Nusos de sorra de Lluïsa Julià.

Pròleg de Francesc Parcerisas (1987).

La nostra vida de cada dia

Sempre estem acotats

Què més queda, Senyor, sencer?
Ho sabem tots
que et sap greu quan es desgasta
com la neu
la nostra columna vertebral

Sempre estem acotats:
com un mercuri s'infla en la carn de la por

Marta Petreu. Apocalipsi segons Marta = Apocalipsa după Marta : antologia poètica. 2019

Pròleg de D. Sam Abrams

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli.