Hi ha dues menes de poetes

Hi ha dues menes de poetes: els qui consideren la poesia 
com una evasió de la vida pròpia i com un moment a part
de la llur activitat moral, i els qui consideren la poesia
inherent a la vida i a l'activitat moral i que fan de la poesia
llur treball i llur ofici i en ella saben veure una grandesa 
i una servitud.

Jo em penso que soc dels darrers. En la poesia he vist la meva
servitud d'obrer de la meva pròpia llengua, esforçant-me per
vèncer-la, per conquistar-la, per fer meus els seus secrets i
les seves possibilitats. I això ha requerit treball de molts
anys i esforç inajornable.

En la poesia he vist també tota la grandesa a la qual jo pugui
aspirar. I no és altra que haver col·laborat amb una aportació
personal al monument d'una llengua i d'una cultura.




Fragment del pròleg.




Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia. 1972

31 de desembre

Avui arriba l'home dels nassos!
Avui arriba l'home dels nassos!
Apa, ja hi tornem:

mentides a cabassos!

Pensen que cada any
cauré al mateix parany?
Com que tinc molta paciència

(que, com tothom sap,
és la mare de la ciència),

he confegit amb cartró
un munt de nassos,

un reguitzell, un piló!

Lola Casas. Poemes per a un bon Nadal, 2009

Sextina

Aquesta nit de foc només la casa

aquieta pensaments com dolça onada

i gronxa el temps fugint i ens dóna ombra,

respir i jaç segur. També l'alzina

ha fet de vell guardià contra la roca

que persisteix, cuirassa sense petja.

He rastrejat de nit la teva petja

que es perd quan et confons amb mur i casa,

som minerals de la mateixa roca

que en sorra transmutem, batec d'onada.

Rel nerviüda de la vella alzina;

capçada d'arbre quiet, m'aculls com l'ombra.

Company desdibuixat si arriba l'ombra

i es fon el bell crepuscle, ni la petja

perdura. Tu podries ser l'alzina

que el temps ha modelat com una casa,

o com els còdols clars tocats d'onada.

Ets el batec, impuls contra la roca.

Cap aigua m'és distant, beso la roca

silent i humil que sempre empara l'ombra.

Per l'horitzó llunyà arriba l'onada

creuant migdies càlids. Som la petja

perenne i consistent d'aquesta casa

bastida soca endins la negra alzina.

He respirat l'estiu sota una alzina

d'aquell camí esculpit en plena roca

fins arribar a la cala on una casa

s'adorm closa del tot damunt l'ombra.

Hem travessat les dunes, fonda petja;

per dolça recompensa, clara onada.

L'estiu s'ha capbussat trencant l'onada

i ha festejat devora fosca alzina.

Per la mateixa illa, antiga petja

d'un temps difunt, presència de roca.

Però ara que ets absent abraço l'ombra

de tu, dels nostres anys. Et faig de casa.

Records d'aquesta casa i de l'onada

buscant recer dins l'ombra de l'alzina

que austera com la roca fon la petja.

Mireia Lleó Bertran, dins,

La Catalana de Lletres 2003 : primer premi de poesia..., 2003

Si poguéssim

Si poguéssim guardar físicament a la memòria el que hem vist,

un cop seques, aquestes vistes, esmicolades, polvoritzades,

foren uns pigments extraordinaris.

Perejaume. Obreda, 2003

Quan les paraules ballen

vol dir que el món balla i quan el món balla vol dir
tantes coses que només alguns poetes poden expressar.
Per això la poesia exerceix aquesta fascinació de
goteig que ha fet que durés fins ara i que farà que
duri fins sempre si és que sempre vol dir alguna cosa.

Monterroso es revela contra la imatge de la vaca mansa
de muuu i llet. Hi ha una vaca que de cop també salta
i balla i que potser té la veleitat d'embestir alguna paret.
Poetesa immensa perquè ho farà a la seva manera sabent,
a la seva manera també, que la paret que embestirà en el
fons no és més que una altra construcció dels homes i
les dones, miratge de maó i ciment o, si voleu, pedra o,
si en voleu més encara, de idees i opinions.

(Fragment del pròleg)


Albert Vinyoli, dins, 11 poetes a la vaqueria, 1999

La serra

     «Copeo, copeo, copeo traïdor:   
             roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»
 

Qui me duu l’estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt ciutat,
i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana,
               dins la serra immensa
que l’illa travessa, que l’illa defensa
               de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te du,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
 
Oh flor de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
               i té la cintura
               com un gerricó!
 
L’aviram la volta amb gran volateig,
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol,
quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants escudelles;
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;

               canta codolades

               i sap contarelles

               d’alicorns i fades

               i poals florits.

Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d’escuma de la llet que muny;
               encara és fadrina,
mes serà madona d’un terme de lluny.
La nit del dissabte se posa a escoltar
i el cor d’alegria li bat en secret,
quan dins la salvatge negror de l’estret
on la coma acaba, sent un eguinar
               que ella coneix bé.
És l’euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
               s’asseu devora ella;
               i encara no brilla
               l’estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.
 
I llavors la fosca de la nit, que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents qui bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
               el gorg que no es mou
               dins la penya brava,
               com gota de rou
               dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementeres,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l’ànima xalesta,
               tot és una festa
               que canta d’amor.
 
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d’allà endins,
               flor de rustiquesa
que em duu l’enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m’inclín a la jove, ella se decanta...
     «Copeo, copeo, copeo traïdor:
               roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»
Ella se decanta i desapareix;
i mentres s’allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
               de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
               de serenitat...
               encara ressona
               la veu argentina
               d’aquella fadrina
               que serà madona:
«Jo som la pagesa que presents te du;
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
 
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l’auzinar;
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaradigna del fullatge espès;
càntics de revetla que arriben al mar,
de l’església oberta com un ull encès;
               mules trotadores
               que cascavellegen
               per la carretera
               del coll en avall;
               falles que flamegen,
               seguint la primera
               de les balladores
               en la nit del ball;
               soledat feresta
               on sembla que udola
d’obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrovers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cós;
tonada del batre, cadència moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
               sanitosa flaire
               de la pagesia;
               llumeneret blau
               que l’ànima atrau
               de la minyonia...
sou l’exquisitesa, sou l’encantament
               on l’ànima hi sent
               de la pàtria mia.



Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006 
Ed.: Maria Antònia Perelló Femenia

Coríntica

Si jo parlés totes les llengües dels homes i dels
àngels, però no tingués amor... (Corintis, 1.13 ;1)


Ara, que ja no parles la nostra llengua,
vull creure que els teus mots tenen el do
de qui sap llengües per nosaltres desconegudes.

Ara, que lectors teus, d'ahir i de sempre,
són encara una assemblea plorosa,
de campanes que toquen i címbals que dringuen.

Ara, que ja tens el do de la profecia,
i saps tots els misteris i tota la ciència
perquè, abans, vas tenir amor en la vida.

Ara, que ja has ofert, a desgrat,
el teu cos i ha servit d'alguna cosa,
pensem, per l'amor que vas conrear en vida.

Ara, quan tampoc nosaltres ens alegrem
en la injustícia, ans gaudim en la veritat,
per al nostre aprenentatge d'amor, en vida.

Ara, amb tu creiem que l'amor
no caducarà mai, mentre esdevindran inútils
tantes quotidianes profecies.

Ara, quan encara ens cal l'aixopluc
de ciències parcials, tal volta de llengües,
tal volta de mots profanats cada dia.

Ara, veiem a través del teu mirall,
en enigma, en visió gens parcial, ni mesquina.
I, com per tu, l'amor serà la qualitat, la vida.


A Maria-Mercè Marçal en homenatge




Marta Pessarrodona, dins,

  11 poetes a la vaqueria. 1999

Oh! Que bonic!...

Places i carrers

són una gran festa.

Tothom va badant!

La nit s'il·lumina...

en un sol instant!

Fanalets de llums

(espurnes d'estel!),

han obert els ulls

omplint tot el cel.

Sortim a passeig

contents i abrigats.

L'espai

de Nadal

comença a lluir..

És un moment màgic,

el vols compartir?

Lola Casas. Poemes per un bon Nadal, 2009
Il.: Mercè Galí

L'aigua florida

Al Maresme s'anomena vent de frau el vent petit i divers que

cada rial enrosa. Generalment durant la nit i la matinada, la rosa

dels vents s'enrama aterralant una tija a cada sot del litoral.

La floració del mar, en canvi, és més manifesta en les hores

centrals del dia, quan bufa el gregal o el garbí i, amb un onatge

una mica picat, els pètals de l'aigua s'entreaixequen. Aleshores,

de la sorra estant, el mar es percep com un element botànic,

com un alzinar dens i asserenat. No debades, els maresmencs

sempre hem pensat que entre la fulla coriàcia de l'alzina i el cop

de pètal de l'aigua del mar hi ha una relació misteriosa però certa.

Perejaume. Obreda, 2003

Montserrat Roig (1946-1991) i el setge de Leningrad

Montserrat Roig no fou la primera escriptora catalana que
visità i escrigué sobre la ciutat de Sant Petersburg. Abans,
Jacint Verdaguer i Josep Pla també s'havien meravellat
enfilant la Perspectiva Nevski avall fins a arribar als jardins
de l'Almirallat. Tres anys després que un atemptat acabés
amb la vida del tsar Alexandre II, pel maig de 1884, Verdaguer
hi arribà amb tren des de Berlín, acompanyant l'industrial
i mecenes Eusebi Güell, que havia viatjat a la ciutat
alemanya a vendre una patent.



(Fragment)



Pilar Godayol. Viatgeres i escriptores : deu perfils, 2011

Biblioteca

Condemnat un cop rere l'altre
a teixir i desfer camins
per aquesta mar tan deserta,
bastesc la crònica de la desfeta.
Company de navegants exhaustos
després de cada batalla,
assistesc temorós al canvi
de guàrdia. Jo, el covard,
el traïdor, reclòs sempre
entre aquestes parets, qui tots ha volgut ser
i a qui només l'olor de la Biblioteca recorda.
Qui es maleeix sempre per no haver escrit
perfecte, la metàfora
exacta (tot i ser poeta
conserve el sentiment humà
del despit i l'enveja).
Jo, que he fet amagatall
de la trinxera, t'esperaré encara
perquè em dónes un nom i que el meu cos
et siga escandall de ports i de rades.

Iban L. Llop. Batalles de Sardenya, 2010

Capvespre d'hivern a Praga

Fanals esglaonats de llum groguenca i tènue,
enmig del dolç capvespre, em tornen a estremir.
Teulats coberts de neu i un cel tranquil i gris
m'infonen remembrança, enyorança i pena.

L'esperit encisador de la ciutat de Kafka
m'atrau i em galanteja, m'honra amb la bellesa
de l'ombra del seu art. Però tinc al cor l'essència
de l'ànima d'Olot. És tan inoblidable!

Passejo pensarosa, immersa en el capvespre.
Contemplo el riu Moldava; música de fons,
cants llunyans d'infants, panderetes i flabiols;
i un Pare Noël al pont Carles. So de festa!

Però la tendresa m'assetja. Veig el Firal
entre somnis: llums de tots colors i garlandes,
Sant Esteve i les escales, on les veus d'àngels
canten nadales, sota el batec del timbal.

Fanals esglaonats de llum groguenca i tènue,
enmig del dolç capvespre, em tornen a estremir,
pensant en la ciutat que tan bé m'ha acollit,
i que ara sento lluny, tan lluny com els estels.




Carme Ramilo Martínez, dins,
La Catalana de Lletres 2003 : primer premi de poesia La Catalana de Lletres de Catalunya Cultura, 2003

17

Tinc la balança, el plat de l'esperit
i el plat de l'ànim còncaus, l'un de plata,
d'or l'altre, i en la pensa ingrata escata
d'un dubte embruta cor, record, amic.

Deu-me guiatge, consellers sabuts
i plàcids rostres de llums conductores
per selva amena en dretureres vores:
part sou i part no em sou desconeguts.

L'estona és ampla: us deixaré parlar
a l'ample de l'estona que obre pia
la tòrtora i marit quan baixarà

la lluna a fer de bondadosa espia
que em vetlla i no aconsella no estimar
qui un dolç moment t'atura en plena via.

Pau Bielsa Mialet. Als foradats catúfols ; Elegies al pare d'occident, 2000

Plaça redona

Els iaios s'entenen i el temps giravolta,

a la plaça redona algú tomba i escolta

el dring de les seues paraules com cànters

els records que van esborrant-se,

el desig que minva, solatge dels dies.

Són els troncs de vella escorça

que no s'afecten per marxes triomfals

ni per falaços mites de plàstic.

Mentrestant, la pressa de la nova ciutat

fa l'ullet a la vacil·lació dels semàfors

però ells ja no poden dubtar el pas,

s'estimen l'arrel i poca cosa els queda.

Josep Manuel Esteve. Inventari d'exilis, 1998

I amb el somriure, la revolta

M’agrada el riure dels teus ulls,
on el reflex d’una llum
em sembla un far a la marina.

I per la sort d’estar mig foll
jo m’imagino mariner
buscant recer en el teu somriure.

I així navego pel teu cos
deixant estela en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.

Per dir-te:

Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.

I em faré au si tu ets el vent
o seré proa de vaixell
si tu ets la dansa de les ones.

Que per la sort d’estar mig foll
en la tristor i la soledat
vaig dibuixant la teva forma.

I avui navego pel teu cos
deixant estela en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.

Per dir-te:

Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.

Que vull trobar amb tu el camí dels estels
per llançar els somnis contra el temps.
Buscar el coratge perdurant en l’intent.
Així t’espero i així em tens.

I en la bellesa un far per un món més bell,
i en el desig el risc valent.
L’amor un pas per descobrir-me molt més,
així t’espero i així em tens.


Lluís Llach

Galilea

Vet aquí l'encontrada fèrtil que a penes sap somriure;
té la dolçor dels humils aquest país de l'Evangeli.
Ses planures i valls, ses muntanyes mateixes són de terra bona,
mes pertot arreu s'hi agombolen la quietud i la pobresa.
Ni l'arrogància d'un penyal ni l'atreviment d'un perfil trenca
la monotonia de tals muntanyes:
totes s'encorben indistintament com un aplec de cenobites
sota la regla.
Per damunt aqueixes formes postrades, s'alça tan sols el Tabor,
però, modest i accessible, presideix com una autoritat evangèlica.
De la gran plana d'Esdrelon, de la caverna d'Endor i les
serres de Gèlboe, pugen càntics i remors de guerra ,
però tot se desvaneix i se perd dins una immensa evaporació
de bàlsam.
Cada camí, cada pedra, cada terròs d'aqueix terrer exhala
aromes de la petja divina de Jesús...
Ses paràboles i sermons suren per l'èxtasis d'aquest aire.
El paisatge sense distraccions aquí apar que sempre hi medita:
ja dins la quietud de la solellada, ja a la confidència dels estels,
dins el refrigeri de la nit.
El pastor, seguint un ramat de negríssimes cabres o de
llanudes ovelles, sembla pensar-hi,
els camells de la caravana semblen resseguir-ne memòries
amb lentitud consirosa.
I els estols de cigonyes, a l'hora del sol ponent, prenen
volada:
apar que vagin a escampar-ne records per la blavor de solituds
llunyedanes...



Miquel Costa i Llobera. Poesia completa, 2004

Valentina nas de nap

Perquè el nas recuperi
la mida normal
s'han de seguir les instruccions
que es detallen a continuació:
S'ha de plantar en un test
el nas crescut amb exageració
i tractar-lo com si fos
una planta molt delicada.
S'ha de deixar passar 
una setmana, a fi i efecte
que el nas arreli i s'habituï
a la seva nova condició vegetal.
Passat aquest temps,
s'ha de trencar el nas pel mig
d'un sol cop.
El tros de nas
convertit en planta,
s'ha de regar amb molta cura
i s'ha de compartir amb els amics.


(Fragment)


Montse Ginesta. Valentina nas de nap, 2003

En resposta

En resposta...

a l'epigrama que Josep M. López-Picó

envià per any nou de 1914

La flor de l'amistat

en l'ànima es desclou,

per beure com un rou

els rims que heu enviat.

La poesia clara

ragi aquest any en vós,

en doll tan abundós

com ha rajat fins ara.

31 desembre de 1913 - gener 1914

Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006

Ed.: Maria Antònia Perelló Femenia

La teva mirada

Per a l'Antonieta, que ha complert divuit anys.

Tens la mirada blavosa i tranquil·la

com un mar radiant i encalmat.

Tens un esguard graciós que vacil·la:

ensems tímid, serè, enjogassat.

Al mig i dintre de cada pupil·la

dorm un incendi d'amor que vigila

esperant el moment de l'esclat.

Tens un mirar molt amic que afalaga

i et fa el món més bonic del que és,

dolça mirada florida que amaga

les espines cruels dels rosers.

Uns ulls molt grans on batega i traspua

l'esperança d'un cor benaurat,

una animeta puríssima i nua

i un desig amorós sens pecat.

Una mirada on s'aboca la vida

que palpita en ton cos noble i bell,

una vida que ara veig reflectida

en la seda i la sang del clavell

que avui em poses al trau, eixerida,

en aquest teu jardí, a Sabadell.

Tens un esguard jovial que rutila

com un mar radiant i encalmat,

i al mig i dintre de cada pupil·la

tot un incendi adormit que vigila

esperant el moment del combat.

1919

Pere Quart. Obra poètica. 1999

Edició i epíleg: Helena Mesalles

adéu

arrencaré l'espasa
del cor de l'arbre
que ha conegut tots els ocells,
la saba de cent anys contra l'eixuta
perversitat d'un sòl de pedra.

la mà dels dies asclarà paraules
de fusta vella
camí del bosc on les arrels respiren,
encara.

vestiu amb fulles noves
els vells camins els que en sabeu la màgia.
si teniu por
deixeu el temps en blanc.


Francesc Garriga Barata. Temps en blanc, 2003

Bressol de pobre

Dins una casa de pagès,
per l'infantó que hi fa l'entrada,
han adobat el rústic bres
d'antiga fusta mig corcada.

La pobre mare, que es desviu
perquè el fillet més bé hi estiga,
com una aucella al fer son niu,
busques cercà per la garriga.

Mes, de quina herba les trià?
D'aritja, arreu tan espinosa,
i allò de molles servirà
baix d'una pell forta i llanosa.

La pell en doble de moltó,
matalasset de llana fina,
serà més blana a l'infantó
damunt l'aplec de tanta espina.

Ai!, aqueix bres, amable niu
fet per l'amor i la indigència,
un símbol és ben expressiu
de nostra sort en l'existència.

Rams de dolor que ocults estan
a l'innocent fan goig encara...
Oh!, i fer d'espines un niu blan:
vet aquí l'art d'un cor de mare!



Miquel Costa i Llobera. Poesia completa, 2004

Confiança

Quan ens referim a la confiança en les persones,
entenem una cosa així com la tranquil·litat davant
algú de qui espero que es portarà bé.

Per dir-ho millor, la seguretat que em dóna el caràcter,
la capacitat, la bona fe, la discreció... d'algú,  entenent
que aquesta persona puc ser jo mateix.

Així tenim apuntades les dues vessants de la confiança:
la confiança en un mateix i la confiança en els altres.

(fragment)



Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència, 2003 ; il.: Inés Luz González

Mira'm els ulls que veuràs

M'agrada la gent que em mira els ulls.

                                                    SAU

Mira'm els ulls que veuràs

els carrers per on hem passat,

una tarda d'hivern, els amics,

i aquest mar que ens agrada tant

adormint-se suaument al capvespre.

Mira'm els ulls que hi porto

tot el que sé de tu.

Carles Cervelló. Fragments de plenitud, 1997

Identitat

De l'un a l'altre et perds,

incert en tan absurda llunyania.
Us retrobeu només quan us lliga un desig en flama
que devora o bé el remordiment
que us fa una sola pedra de rebuig.

 

Narcís Comadira. Enigma, 1985

Sense retop

També sóc nàufrag entremig de festes
i la paraula em dóna tanta feina
que ja no reconec dies de festes
quan la ment els vol tots per a la feina.
Als sacerdots del ritu no els faig festes
per no impedir-los la sagrada feina,
i no m'aturaré ni passat festes
a deixar-los tastar fruita de feina.
No escolto res sinó el parlar dels arbres
i com ells, enraono amb altres arbres
que barregen les sabes sota terra.
Els ocells més s'estimen obres d'arbres
que no fastos de festes ran de terra.

Miquel Desclot dins, Barcelona poesia, 1998

Sinceritat

La sinceritat és l'expressió externa d'allò que un pensa
o sent interiorment; l'absència de simulació, d'hipocresia.
I la veracitat és la voluntat d'adequar la nostra expressió
verbal al nostre pensament; l'absència de mentida.

Per tant, totes dues idees es complementen: podríem dir
que la veracitat és la sinceritat en la paraula.


Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència, 2003 ; il.: Inés Luz González

Lula

Cuidar els pobres és molt barat i dóna excel·lents resultats;

cuidar els rics és molt car i mai estan contents. Ho va dir

el president Lula al sopar del Premi Internacional Catalunya.

No us deixeu perdre el que heu aconseguit.

(Fragments)

Ramoneda, Josep (2012, 16 de desembre). "Lula". Ara.cat. Secció Raons (pàg. 64).

Esclat de llum

Esclat de llum, 
tallet de plata, 
estels al cel, 
lluna blanca
fan de la nit 
tresor i màgia. 
Sirenes d'aigua,
 follets i fades,
balleu la dansa
que el Nadal s'atansa.



Isabel Barriel

Si jo t'ho pogués dir

El temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir,
el temps només coneix el preu que hem de pagar;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Si hem de plorar quan els clowns representen,
o entrebancar-nos quan toquen els músics
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.

No hi ha bonaventures per endevinar
perquè t'estimo més del que et puc dir;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Els vents han de venir d'algun indret quan bufen,
i alguna cosa fa que les fulles decaiguin;
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.

Qui sap si realment les roses volen créixer,
o si la visió vol romandre de veres;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Suposa que els lleons s'aixequen i se'n van,
que s'escapen corrents soldats i rierols,
no et dirà res el temps, però jo t'ho hauré dit?
Si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.


Poemes de W. H. Auden 

Versió: Salvador Oliva

Declaració universal de drets lingüístics

Secció IV, Mitjans de comunicació i noves tecnologies

Article 45

Tota comunitat lingüística té dret que la llengua pròpia
del territori figuri en un lloc prioritari en les manifestacions
i serveis culturals com ara biblioteques, videoteques, cinemes
teatres, museus, arxius, floklore, indústries culturals i totes
les altres expressions que derivin de la realitat cultural.

(fragment)

Comitè de Seguiment de la Declaració Universal de Drets Lingüístics

El do de la poesia

La concepció que Maria Àngels té de la poesia és oberta,

acollidora. La poesia ha d'esbatanar-se a tots els corrents

poètics i ha de ser no tan sols llegida o recitada, sinó

sobretot escoltada, com la música. En un món sorollós,

enmig del batibull ciutadà, es fa necessari que no s'ofegui

la veu de la poesia, que se n'estimuli la creació i que

es continuï aprofundint en l'art de la paraula. La poesia

està lligada a la veu de les fonts i, com la música,

lliga el dol i la joia, el passat i el present.

(Fragment)

Francesc Foguet i Boreu. M. Àngels Anglada : passió per la memòria, 2003

¿Com s'ho fa la terra

¿Com s'ho fa la terra per semblar-nos sempre nova, per no parar

de semblar-nos-ho? El món és més jove que jo, diu Carles Riba.

¿Què ho fa que en el mar que torna i retorna sobre un mateix punt,

no hi veiem monotonia inútil, i sí que n'hi veiem, en canvi, en

els llocs comuns d'una conversa o en l'obra que repetim, o que

hi insistim massa?

Perejaume. Pagèsiques, 2011

M'agradaria

M'agradaria

tenir el sol,

la lluna,

el firmament.

M'agradaria

ser diferent,

ser millor,

més pacient.

M'agradaria tenir

totes les flors,

els seus aromes,

els seus colors.

M'agradaria

un món més just,

més tolerant,

menys confús.

M'agradarien

tantes coses...

l'amor

entre elles.

M'agradaria...

M'agradaries... tu.

Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999

Desembre

Desembre, fina ventada

esbandidora d'enguany;

cada clavell de l'anyada

ha anat perdent el company.

El cor ha tancat la porta,

i no se sap pel seu bleix

si duu una esperança morta

o una esperança que neix.

Ens porten un bri silvestre

santa Llúcia i sant Tomàs,

per a la nostra finestra

ni oreneta ni domàs.

Si són negres les mentides

i negres els pensaments,

rialles endarrerides

ens ballen damunt les dents.

-Adéu, caputxeta blava,

dies ha que no t'he vist!

-Potser aquest any que s'acaba

és una mica més trist.

El fred esmola la nuca

de les noies d'ulls de mel...

Desembre blanc de perruca

i amb els bigotis de gel.

Ai, desembre, salta i balla,

que és de fira el teu sanglot,

desembre, dolça acaballa

despulladora de tot;

si ja no apunta l'estrella,

si ja no crema el caliu,

si es torna la carn mesella

i sols va fent la viu viu,

si és fastigós l'espectacle

i el pit rebenta de mal,

tothom espera el miracle,

tothom espera Nadal!

Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia, 1972