![]() |
Hi ha dues menes de poetes: els qui consideren la poesia com una evasió de la vida pròpia i com un moment a part de la llur activitat moral, i els qui consideren la poesia inherent a la vida i a l'activitat moral i que fan de la poesia llur treball i llur ofici i en ella saben veure una grandesa i una servitud. Jo em penso que sóc dels darrers. En la poesia he vist la meva servitud d'obrer de la meva pròpia llengua, esforçant-me per vèncer-la, per conquistar-la, per fer meus els seus secrets i les seves possibilitats. I això ha requerit treball de molts anys i esforç inajornable. En la poesia he vist també tota la grandesa a la qual jo pugui aspirar. I no és altra que haver col·laborat amb una aportació personal al monument d'una llengua i d'una cultura. (Fragment del pròleg) Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia, 1972 |
31 de desembre de 2012
Hi ha dues menes de poetes:
Etiquetes de comentaris:
Alguer,
català,
cultura,
Espriu [Salvador 1913-1985],
poesia,
Rossell [Marina 1954-],
Rosselló-Pòrcel [Bartomeu 1913-1938],
Sagarra [Josep M. de 1894-1961],
temps,
voluntariat
31 de desembre
![]() |
Avui arriba l'home dels nassos! Avui arriba l'home dels nassos! Apa, ja hi tornem: mentides a cabassos!Pensen que cada any cauré al mateix parany? Com que tinc molta paciència (que, com tothom sap,he confegit amb cartró un munt de nassos, un reguitzell, un piló! Lola Casas. Poemes per a un bon Nadal, 2009 |
Etiquetes de comentaris:
31 de desembre,
Casas [Lola],
CEIP Mare de Déu del Remei,
dies,
Galí [Mercè],
Nadal,
nassos,
paciència
29 de desembre de 2012
Sextina
Etiquetes de comentaris:
alzina,
Goldstein [Andrea],
Lleó i Bertran [Mireia],
mar,
onades,
petjades,
roques,
tendresa
Si poguéssim
Si poguéssim guardar físicament a la memòria el que hem vist,
un cop seques, aquestes vistes, esmicolades, polvoritzades,
foren uns pigments extraordinaris.
Perejaume. Obreda, 2003
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
creativitat,
guardar,
memòria,
obreda,
Perejaume [1957-],
pigments,
pintar,
veure,
vistes
28 de desembre de 2012
Quan les paraules ballen
![]() |
vol dir que el món balla i quan el món balla vol dir tantes coses que només alguns poetes poden expressar. Per això la poesia exerceix aquesta fascinació de goteig que ha fet que durés fins ara i que farà que duri fins sempre si és que sempre vol dir alguna cosa. Monterroso es revela contra la imatge de la vaca mansa de muuu i llet. Hi ha una vaca que de cop també salta i balla i que potser té la veleitat d'embestir alguna paret. Poetesa immensa perquè ho farà a la seva manera sabent, a la seva manera també, que la paret que embestirà en el fons no és més que una altra construcció dels homes i les dones, miratge de maó i ciment o, si voleu, pedra o, si en voleu més encara, de idees i opinions. (Fragment del pròleg) Albert Vinyoli, dins, 11 poetes a la vaqueria, 1999 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
ball,
Kenya,
Lafforgue [Eric],
mans,
persones,
poesia de l'esperança,
realitat,
vermell,
Vinyoli [Albert]
La serra
![]() |
«Copeo, copeo, copeo traïdor:
roseta encarnada, si t’he agraviada jo et deman perdó...» Qui me duu l’estrofa, plena de perfums, abella brunzenta de la soledat?... Quan de ma finestra, a encesa de llums, estenc la mirada per damunt ciutat, i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana, dins la serra immensa que l’illa travessa, que l’illa defensa de la tramuntana, llavors de la serra surt una cançó, surt una harmonia que es torna visió: «Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or, de la vida lliure que enyora ton cor; som la camperola que presents te du, jo vénc de la serra, mes no som per tu.» Oh flor de muntanya, fina morenor, oh la pageseta que és una pintura i té la cintura com un gerricó! L’aviram la volta amb gran volateig, quan de matinada crida son estol; amb capell de pauma se guarda del sol, quan rega els bellveures vora el safareig. Per servir als pobres fumants escudelles; confitar codonyes, adobar gonelles o guarir les nafres, no hi ha millors dits;
canta codolades
i sap contarelles
d’alicorns i fades
i poals florits.
Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d’escuma de la llet que muny; encara és fadrina, mes serà madona d’un terme de lluny. La nit del dissabte se posa a escoltar i el cor d’alegria li bat en secret, quan dins la salvatge negror de l’estret on la coma acaba, sent un eguinar que ella coneix bé. És l’euga ensellada del pubill qui ve. Arriba a la clastra, bota de la sella; escomet els amos, escomet la filla, s’asseu devora ella; i encara no brilla l’estel del matí, reprèn la tornada pel mateix camí. I llavors la fosca de la nit, que minva, i tots els paratges, ecos i llumets, els torrents qui bramen al peu de la timba, el matí que esclata en mil saluets, els galls que desperta, les penyes que daura, els bous que pasturen, el parell que llaura, les viles disperses en la vall sublim, el boc que corona la roca del cim, el gorg que no es mou dins la penya brava, com gota de rou dins una flor blava, les dones que renten i la que entrecava, olivars, pollancres, vinyes, sementeres, molins i masies i castells roquers, pel jove qui passa, plena de dolçor de la festejada l’ànima xalesta, tot és una festa que canta d’amor. Oh esquerpa cadena de puigs gegantins! Oh la visió pura que ve d’allà endins, flor de rustiquesa que em duu l’enyorança de la jovenesa! Si per amoixar-li la cua penjanta m’inclín a la jove, ella se decanta... «Copeo, copeo, copeo traïdor: roseta encarnada, si t’he agraviada jo et deman perdó...» Ella se decanta i desapareix; i mentres s’allunya i se converteix en llum solitari lo que era visió, en llum solitari dins la majestat de la serralada, tota silenciosa i tota nimbada de serenitat... encara ressona la veu argentina d’aquella fadrina que serà madona: «Jo som la pagesa que presents te du; jo vénc de la serra, mes no som per tu.» Oh esquerpa cadena de puigs gegantins! Ginebrons balsàmics, estepes i pins; sitges que negregen sota l’auzinar; soleiada ardenta que besa el pinar; ombra esmaradigna del fullatge espès; càntics de revetla que arriben al mar, de l’església oberta com un ull encès; mules trotadores que cascavellegen per la carretera del coll en avall; falles que flamegen, seguint la primera de les balladores en la nit del ball; soledat feresta on sembla que udola d’obscur fratricidi la gòtica gesta; trilleig de campanes que el vilatge endola; endolats que resen i de dos en dos cap al cementiri segueixen la caixa; garrovers que freguen amb la branca baixa les veles dels carros que van an el cós; tonada del batre, cadència moresca; mèl·leres que boten per dins la verdesca; famílies que volten la font de salut, i fruites que es fonen dins la boca fresca plena de rialles de la joventut; musa cançonera, vella rondallaire; sanitosa flaire de la pagesia; llumeneret blau que l’ànima atrau de la minyonia... sou l’exquisitesa, sou l’encantament on l’ànima hi sent de la pàtria mia. Joan Alcover i Maspons. Poesia completa, 2006 Ed.: Maria Antònia Perelló Femenia |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Alcover [Joan 1854-1926],
estimar,
flor de romaní,
fruita,
illes,
joventut,
Lerch [Marcus],
mar,
mirades,
pagesia,
pàtria,
perfum,
persones,
pins,
poesia bonica,
rialles,
salut,
serres,
tendresa
Coríntica
![]() |
Si jo parlés totes les llengües dels homes i dels àngels, però no tingués amor... (Corintis, 1.13 ;1) Ara, que ja no parles la nostra llengua, vull creure que els teus mots tenen el do de qui sap llengües per nosaltres desconegudes. Ara, que lectors teus, d'ahir i de sempre, són encara una assemblea plorosa, de campanes que toquen i címbals que dringuen. Ara, que ja tens el do de la profecia, i saps tots els misteris i tota la ciència perquè, abans, vas tenir amor en la vida. Ara, que ja has ofert, a desgrat, el teu cos i ha servit d'alguna cosa, pensem, per l'amor que vas conrear en vida. Ara, quan tampoc nosaltres ens alegrem en la injustícia, ans gaudim en la veritat, per al nostre aprenentatge d'amor, en vida. Ara, amb tu creiem que l'amor no caducarà mai, mentre esdevindran inútils tantes quotidianes profecies. Ara, quan encara ens cal l'aixopluc de ciències parcials, tal volta de llengües, tal volta de mots profanats cada dia. Ara, veiem a través del teu mirall, en enigma, en visió gens parcial, ni mesquina. I, com per tu, l'amor serà la qualitat, la vida. A Maria-Mercè Marçal en homenatge Marta Pessarrodona, dins, 11 poetes a la vaqueria, 1999 |
Etiquetes de comentaris:
aigua,
ara,
català,
estimar,
llenguatges,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
McCormick [John],
Michigan Nut,
Pessarrodona [Marta 1941-],
pins,
poesia d'homenatge,
qualitat,
roques,
vida
Oh! Que bonic!...
Places i carrers
són una gran festa.
Tothom va badant!
La nit s'il·lumina...
en un sol instant!
Fanalets de llums
(espurnes d'estel!),
han obert els ulls
omplint tot el cel.
Sortim a passeig
contents i abrigats.
L'espai
de Nadal
comença a lluir..
És un moment màgic,
el vols compartir?
|
Etiquetes de comentaris:
Casas [Lola],
Galí [Mercè],
màgia,
Nadal,
poesia lluminosa
L'aigua florida
Etiquetes de comentaris:
aigua,
alba,
blau,
espai,
Estats Units d'Amèrica,
flors,
Hinton [Clara],
mar,
Maresme,
ocells,
Perejaume [1957-],
Platja de Myrtle,
poesia serena,
poesia visual,
taronges,
vent,
vent de frau
Montserrat Roig (1946-1991) i el setge de Leningrad
![]() |
Montserrat Roig no fou la primera escriptora catalana que visità i escrigué sobre la ciutat de Sant Petersburg. Abans, Jacint Verdaguer i Josep Pla també s'havien meravellat enfilant la Perspectiva Nevski avall fins a arribar als jardins de l'Almirallat. Tres anys després que un atemptat acabés amb la vida del tsar Alexandre II, pel maig de 1884, Verdaguer hi arribà amb tren des de Berlín, acompanyant l'industrial i mecenes Eusebi Güell, que havia viatjat a la ciutat alemanya a vendre una patent. (Fragment) Pilar Godayol. Viatgeres i escriptores : deu perfils, 2011 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
escriure,
Godayol i Nogué [M. Pilar],
Leningrad,
Llanas [ Manuel 1952-],
persones,
Pla [Josep 1897-1981],
Roberto,
Roig [Montserrat 1946-1991],
Rússia,
Verdaguer [Jacint 1845-1902],
viatges
27 de desembre de 2012
Biblioteca
Etiquetes de comentaris:
biblioteques,
camins,
llibres,
Llop [Iban L.],
mar,
metàfores,
poesia de la memòria,
poesia marítima,
port,
Sardenya
Capvespre d'hivern a Praga
Fanals esglaonats de llum groguenca i tènue,
enmig del dolç capvespre, em tornen a estremir.
Teulats coberts de neu i un cel tranquil i gris
m'infonen remembrança, enyorança i pena.
L'esperit encisador de la ciutat de Kafka
m'atrau i em galanteja, m'honra amb la bellesa
de l'ombra del seu art. Però tinc al cor l'essència
de l'ànima d'Olot. És tan inoblidable!
Passejo pensarosa, immersa en el capvespre.
Contemplo el riu Moldava; música de fons,
cants llunyans d'infants, panderetes i flabiols;
i un Pare Noël al pont Carles. So de festa!
Però la tendresa m'assetja. Veig el Firal
entre somnis: llums de tots colors i garlandes,
Sant Esteve i les escales, on les veus d'àngels
canten nadales, sota el batec del timbal.
Fanals esglaonats de llum groguenca i tènue,
enmig del dolç capvespre, em tornen a estremir,
pensant en la ciutat que tan bé m'ha acollit,
i que ara sento lluny, tan lluny com els estels.
Carme Ramilo Martínez, dins,
La Catalana de Lletres 2003 : primer premi de poesia La Catalana de Lletres de Catalunya Cultura, 2003
enmig del dolç capvespre, em tornen a estremir.
Teulats coberts de neu i un cel tranquil i gris
m'infonen remembrança, enyorança i pena.
L'esperit encisador de la ciutat de Kafka
m'atrau i em galanteja, m'honra amb la bellesa
de l'ombra del seu art. Però tinc al cor l'essència
de l'ànima d'Olot. És tan inoblidable!
Passejo pensarosa, immersa en el capvespre.
Contemplo el riu Moldava; música de fons,
cants llunyans d'infants, panderetes i flabiols;
i un Pare Noël al pont Carles. So de festa!
Però la tendresa m'assetja. Veig el Firal
entre somnis: llums de tots colors i garlandes,
Sant Esteve i les escales, on les veus d'àngels
canten nadales, sota el batec del timbal.
Fanals esglaonats de llum groguenca i tènue,
enmig del dolç capvespre, em tornen a estremir,
pensant en la ciutat que tan bé m'ha acollit,
i que ara sento lluny, tan lluny com els estels.
Carme Ramilo Martínez, dins,
La Catalana de Lletres 2003 : primer premi de poesia La Catalana de Lletres de Catalunya Cultura, 2003
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
capvespre,
ciutats,
estels,
hivern,
Nadal,
Olot,
poesia de l'experiència,
poesia hivernal,
Praga,
Ramilo Martínez [Carme],
rius,
tendresa,
volcans
17
Tinc la balança, el plat de l'esperit i el plat de l'ànim còncaus, l'un de plata, d'or l'altre, i en la pensa ingrata escata d'un dubte embruta cor, record, amic. Deu-me guiatge, consellers sabuts i plàcids rostres de llums conductores per selva amena en dretureres vores: part sou i part no em sou desconeguts. L'estona és ampla: us deixaré parlar a l'ample de l'estona que obre pia la tòrtora i marit quan baixarà la lluna a fer de bondadosa espia que em vetlla i no aconsella no estimar qui un dolç moment t'atura en plena via. Pau Bielsa Mialet. Als foradats catúfols ; Elegies al pare d'occident, 2000 |
Etiquetes de comentaris:
amistat,
Bielsa Mialet [Pau],
equilibri,
estimar,
llum,
lluna,
mar,
ocells,
poesia del present,
tendresa,
terra
Agraïment
L'arc de les celles, que tot just es formen, dibuixa una bella cúpula
a l'aire. La sosté el borrissol dels àngels que guarden l'accés al
llenguatge. Sols hi rivalitza la destresa d'una ballarina muda. Verbs
imperfectius: com una neu verda que per primer cop ara mires.
Mentre cobreix els cims que has travessat en un instant. Com un
cometa que espurneja d'un cos a un altre. Les teves mans, insegures,
abracen ja tot el planeta. Poses un interrogant al misteri de la lluna.
Desconeguda per als vianants, ets do immortal per a mi: del contacte
de dues llengües creix la teva voluntat. A tot el que ve respons
amb tendresa, com un viaducte que gosa estendre's de mare a filla.
Converteixes agnòstics, car ho reconeixen: el cel, cosit de llampecs,
és més bell que un camp de fajols. A mi també m'ha colpit. Acabada
de rentar, te'm vas revelar: com una paraula que roman. Ho confesso,
t'agraeixo que em guiïs, segura, per les contraccions i dolors del part.
Aleš Debeljak. La ciutat i el nen. 2006
|
Etiquetes de comentaris:
cirerers,
Creus [Jaume 1950-],
Debeljak [Aleš],
Farré [Xavier 1971-],
flors,
llenguatges,
lluna,
mans,
poesia agraïda,
romandre,
Skrabec [Simona],
tendresa,
verd,
voluntat
Plaça redona
Els iaios s'entenen i el temps giravolta,
a la plaça redona algú tomba i escolta
el dring de les seues paraules com cànters
els records que van esborrant-se,
el desig que minva, solatge dels dies.
Són els troncs de vella escorça
que no s'afecten per marxes triomfals
ni per falaços mites de plàstic.
Mentrestant, la pressa de la nova ciutat
fa l'ullet a la vacil·lació dels semàfors
però ells ja no poden dubtar el pas,
s'estimen l'arrel i poca cosa els queda.
Josep Manuel Esteve. Inventari d'exilis, 1998
|
Etiquetes de comentaris:
actituds,
arbres,
arrels,
avis,
Esteve [Josep Manuel],
persones,
places,
records,
vellesa
I amb el somriure, la revolta
M’agrada el riure dels teus ulls,
on el reflex d’una llum
em sembla un far a la marina.
I per la sort d’estar mig foll
jo m’imagino mariner
buscant recer en el teu somriure.
I així navego pel teu cos
deixant estela en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.
Per dir-te:
Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.
I em faré au si tu ets el vent
o seré proa de vaixell
si tu ets la dansa de les ones.
Que per la sort d’estar mig foll
en la tristor i la soledat
vaig dibuixant la teva forma.
I avui navego pel teu cos
deixant estela en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.
Per dir-te:
Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.
Que vull trobar amb tu el camí dels estels
per llançar els somnis contra el temps.
Buscar el coratge perdurant en l’intent.
Així t’espero i així em tens.
I en la bellesa un far per un món més bell,
i en el desig el risc valent.
L’amor un pas per descobrir-me molt més,
així t’espero i així em tens.
Lluís Llach
Etiquetes de comentaris:
aus,
Llach [Lluís 1948-],
llavis,
Mediterrània,
ones,
poesia amorosa,
revolta,
somriure,
vaixells,
vent
26 de desembre de 2012
Galilea
Vet aquí l'encontrada fèrtil que a penes sap somriure;
té la dolçor dels humils aquest país de l'Evangeli.
Ses planures i valls, ses muntanyes mateixes són de terra bona,
mes pertot arreu s'hi agombolen la quietud i la pobresa.
Ni l'arrogància d'un penyal ni l'atreviment d'un perfil trenca
la monotonia de tals muntanyes:
totes s'encorben indistintament com un aplec de cenobites
sota la regla.
Per damunt aqueixes formes postrades, s'alça tan sols el Tabor,
però, modest i accessible, presideix com una autoritat evangèlica.
De la gran plana d'Esdrelon, de la caverna d'Endor i les
serres de Gèlboe, pugen càntics i remors de guerra ,
però tot se desvaneix i se perd dins una immensa evaporació
de bàlsam.
Cada camí, cada pedra, cada terròs d'aqueix terrer exhala
aromes de la petja divina de Jesús...
Ses paràboles i sermons suren per l'èxtasis d'aquest aire.
El paisatge sense distraccions aquí apar que sempre hi medita:
ja dins la quietud de la solellada, ja a la confidència dels estels,
dins el refrigeri de la nit.
El pastor, seguint un ramat de negríssimes cabres o de
llanudes ovelles, sembla pensar-hi,
els camells de la caravana semblen resseguir-ne memòries
amb lentitud consirosa.
I els estols de cigonyes, a l'hora del sol ponent, prenen
volada:
apar que vagin a escampar-ne records per la blavor de solituds
llunyedanes...
Miquel Costa i Llobera. Poesia completa, 2004
23 de desembre de 2012
Valentina nas de nap
Perquè el nas recuperi
la mida normal
s'han de seguir les instruccions
que es detallen a continuació:
S'ha de plantar en un test
el nas crescut amb exageració
i tractar-lo com si fos
una planta molt delicada.
S'ha de deixar passar
una setmana, a fi i efecte
que el nas arreli i s'habituï
a la seva nova condició vegetal.
Passat aquest temps,
s'ha de trencar el nas pel mig
d'un sol cop.
El tros de nas
convertit en planta,
s'ha de regar amb molta cura
i s'ha de compartir amb els amics.
(Fragment)
Montse Ginesta. Valentina nas de nap, 2003
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amics,
amistat,
compartir,
contes,
delicadesa,
detallar,
exageracions,
Ginesta [Montse 1952-],
instruccions,
llibres per a infants,
mides,
nassos,
persones,
plantes,
regar
L'amistat [II]
![]() |
L'amistat és, al capdavall, una comunitat d'afectes i de pensaments, de paraules i de silencis, d'explícits i d'implícits. Hi ha molt de no dit en l'amistat, que, quan cal dir-ho, l'amistat ja s'ha evaporat. No és una societat d'interessos, ni un pur nexe de complicitats. És una comunitat de vida, en el sentit més plenament grec de koinonia, un vincle que va més enllà de les circumstàncies conjunturals que l'han fet néixer. Al principi, hi ha un pretext que vincula dues persones: una activitat comuna, un estiueig al mateix poble, un treball compartit, però l'amistat va molt més enllà d'aquell pretext originari i arriba a unes cotes que ni un amic ni l'altre podien imaginar quan es van creuar per primera vegada. (Fragment) Francesc Torralba. L'amistat, 2008 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
afecte,
amistat,
Barcelona,
bellesa,
Montjuïc,
MorBCN,
Museu Nacional d'Art de Catalunya,
pensar,
persones,
Torralba [Francesc 1967-],
vincles
En resposta...
![]() |
En resposta...
a l'epigrama que Josep M. López-Picó
envià per any nou de 1914
La flor de l'amistat
en l'ànima es desclou,
per beure com un rou
els rims que heu enviat.
La poesia clara
ragi aquest any en vós,
en doll tan abundós
com ha rajat fins ara.
31 desembre de 1913 - gener 1914
Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006
|
Etiquetes de comentaris:
Alcover [Joan 1854-1926],
amistat,
flors,
López-Picó [Josep Maria 1886-1959],
Martínez [Joan],
Menorca,
Perelló Femenia [Maria Antònia],
poesia amistosa,
poesia de l'experiència,
poesia del cor
La teva mirada
![]() |
Per a l'Antonieta, que ha complert divuit anys.
Tens la mirada blavosa i tranquil·la
com un mar radiant i encalmat.
Tens un esguard graciós que vacil·la:
ensems tímid, serè, enjogassat.
Al mig i dintre de cada pupil·la
dorm un incendi d'amor que vigila
esperant el moment de l'esclat.
Tens un mirar molt amic que afalaga
i et fa el món més bonic del que és,
dolça mirada florida que amaga
les espines cruels dels rosers.
Uns ulls molt grans on batega i traspua
l'esperança d'un cor benaurat,
una animeta puríssima i nua
i un desig amorós sens pecat.
Una mirada on s'aboca la vida
que palpita en ton cos noble i bell,
una vida que ara veig reflectida
en la seda i la sang del clavell
que avui em poses al trau, eixerida,
en aquest teu jardí, a Sabadell.
Tens un esguard jovial que rutila
com un mar radiant i encalmat,
i al mig i dintre de cada pupil·la
tot un incendi adormit que vigila
esperant el moment del combat.
1919
Pere Quart. Obra poètica: obres completes de Joan Oliver, 1999
|
Etiquetes de comentaris:
amistat,
joventut,
llibreries,
llibres,
Mesalles [Helena],
mirades,
ODPictures Art Studio LTD,
poesia de la mirada,
poesia de la pau,
Quart [Pere 1899-1986]
22 de desembre de 2012
adéu
arrencaré l'espasa del cor de l'arbre que ha conegut tots els ocells, la saba de cent anys contra l'eixuta perversitat d'un sòl de pedra. la mà dels dies asclarà paraules de fusta vella camí del bosc on les arrels respiren, encara. vestiu amb fulles noves els vells camins els que en sabeu la màgia. si teniu por deixeu el temps en blanc. Francesc Garriga Barata. Temps en blanc, 2003 |
Etiquetes de comentaris:
blanc,
camins,
Garriga i Barata [Francesc 1932-2015],
màgia
Bressol de pobre
Dins una casa de pagès,
per l'infantó que hi fa l'entrada,
han adobat el rústic bres
d'antiga fusta mig corcada.
La pobre mare, que es desviu
perquè el fillet més bé hi estiga,
com una aucella al fer son niu,
busques cercà per la garriga.
Mes, de quina herba les trià?
D'aritja, arreu tan espinosa,
i allò de molles servirà
baix d'una pell forta i llanosa.
La pell en doble de moltó,
matalasset de llana fina,
serà més blana a l'infantó
damunt l'aplec de tanta espina.
Ai!, aqueix bres, amable niu
fet per l'amor i la indigència,
un símbol és ben expressiu
de nostra sort en l'existència.
Rams de dolor que ocults estan
a l'innocent fan goig encara...
Oh!, i fer d'espines un niu blan:
vet aquí l'art d'un cor de mare!
Miquel Costa i Llobera. Poesia completa, 2004
per l'infantó que hi fa l'entrada,
han adobat el rústic bres
d'antiga fusta mig corcada.
La pobre mare, que es desviu
perquè el fillet més bé hi estiga,
com una aucella al fer son niu,
busques cercà per la garriga.
Mes, de quina herba les trià?
D'aritja, arreu tan espinosa,
i allò de molles servirà
baix d'una pell forta i llanosa.
La pell en doble de moltó,
matalasset de llana fina,
serà més blana a l'infantó
damunt l'aplec de tanta espina.
Ai!, aqueix bres, amable niu
fet per l'amor i la indigència,
un símbol és ben expressiu
de nostra sort en l'existència.
Rams de dolor que ocults estan
a l'innocent fan goig encara...
Oh!, i fer d'espines un niu blan:
vet aquí l'art d'un cor de mare!
Miquel Costa i Llobera. Poesia completa, 2004
Etiquetes de comentaris:
aritja,
bressol,
cançons de bressol,
Costa i Llobera [Miquel 1854-1922],
infantesa,
mares,
Sampol [Gabriel de la S. T. 1967-]
18 de desembre de 2012
Confiança
Quan ens referim a la confiança en les persones, entenem una cosa així com la tranquil·litat davant algú de qui espero que es portarà bé. Per dir-ho millor, la seguretat que em dóna el caràcter, la capacitat, la bona fe, la discreció... d'algú, entenent que aquesta persona puc ser jo mateix. Així tenim apuntades les dues vessants de la confiança: la confiança en un mateix i la confiança en els altres. (fragment) Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència, 2003 ; il.: Inés Luz González |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
confiança,
flors,
Luz González [Inés],
persones,
Pujol i Pons [Esteve],
valors
16 de desembre de 2012
Mira'm els ulls que veuràs
M'agrada la gent que em mira els ulls.
SAU
Mira'm els ulls que veuràs
els carrers per on hem passat,
una tarda d'hivern, els amics,
i aquest mar que ens agrada tant
adormint-se suaument al capvespre.
Mira'm els ulls que hi porto
tot el que sé de tu.
Carles Cervelló. Fragments de plenitud, 1997
Etiquetes de comentaris:
amistat,
capvespre,
carrer,
Cervelló [Carles],
hivern,
mar,
mirada,
plenitud,
poesia breu,
poesia hivernal,
record,
Sau (Grup musical),
ulls
Identitat
De l'un a l'altre et perds,
incert en tan absurda llunyania.
Us retrobeu només quan us lliga un desig en flama
que devora o bé el remordiment
que us fa una sola pedra de rebuig.
Narcís Comadira. Enigma, 1985
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Comadira [Narcís 1942-],
identitat,
llunyania,
persones,
poesia breu,
retrobament
Sense retop
També sóc nàufrag entremig de festes i la paraula em dóna tanta feina que ja no reconec dies de festes quan la ment els vol tots per a la feina. Als sacerdots del ritu no els faig festes per no impedir-los la sagrada feina, i no m'aturaré ni passat festes a deixar-los tastar fruita de feina. No escolto res sinó el parlar dels arbres i com ells, enraono amb altres arbres que barregen les sabes sota terra. Els ocells més s'estimen obres d'arbres que no fastos de festes ran de terra. Miquel Desclot dins, Barcelona poesia, 1998 |
Etiquetes de comentaris:
arbres,
Desclot [Miquel 1952-],
estimar,
festa,
ocells,
paraules,
Somodevilla [Lola],
terra,
treball
Subscriure's a:
Missatges (Atom)