Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fermesa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fermesa. Mostrar tots els missatges

03 de febrer 2023

Pel meu amic

                   Sonina d'alexandrins


La serena mirada em parla en quietud
del teu fer tan valent, pels senders de la vida;
potser per tu somnio l'amor que no he tingut,
perquè la teva veu m'ha guarit la ferida.

Ara és la meva joia veure que no he perdut
la teva veu callada com el mar que l'ona trena
i que en el teu mirar trobo l'amic volgut,
que m'ofrena l'estel i em vetlla cada pena.

La serena mirada és una llum que em guia
en aquest món de guerres entre el poble abatut,
i ets el refugi ferm que sembra els sols del dia.

La serena mirada m'endolceix com la fruita
aquest bregar diari que amb tu mai no he temut,
i ara m'ofrena, el viure, il·lusions de lluita...

I he sortit al carrer vibrant de joventut.


Rosa Maria Bisbal. Balada dels mots. 2009

Pròleg de Carles Duarte.

05 de maig 2022

Noces

Avui ens toquen a glòria
mil campanetes d'argent
per celebrar la gran joia
del vostre enllaç sant i ferm.

La vida és camí de roses
i àspids i esbarzers;
per minvar hores penoses
fareu d'amor un ungüent:

amor que tindrà tendror
i calma, fe i paciència,
amb foc de jove passió
i somnis sens turbulència.

Aplicareu amb gran cura
aquests ingredients valuosos
i ablanireu pena dura
que us ataqui essent sortosos.

Tots els presents a la festa
preguem Déu que ho encerteu.
Del bo i millor sigui plena
la vida que ara enceteu!


Maria Terrades i Compte. Terra & Cor : Quermançó i altres poemes. 2009

Pròleg de Carme Pagès

26 d’abril 2021

Enversar

              A la tieta Teresa Grau Nadal de Torà


Cercant el teu tarannà amistós
i moltes fonts d'inspiració
la fermesa de les plantes
alegre i enyorada, riallera.

Versos lliures i cançons
lliris d'aigua, canyissars
gran destresa maternal
estimada i recordada


Teresa Grau Ros


18 d’abril 2021

Camí de ronda

                Les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa
                                                  MARIA CABRERA


Totes les atzavares
eren mortes
quan ens vam extraviar
entre les restes
del naufragi.
Va ser després
de l'apocalipsi
i lluny dels llocs
que solia freqüentar
de parets esgarrapades.

Quan eren mortes
les atzavares
vam fer inventari
de les marques de la pell
i com el Dídac i l'Alba
vam encetar el dia
amb la ferma voluntat
de regenerar l'espècie.

La mar, espectadora
límit i viatge
i encastada a les roques
la brossa
que ja no era de ningú.
Les xarxes
que ja no tenien 
prou forats
per fer-nos captius.

Vaig voler
llançar-li pedres
a la mar
per mentidera
i mentidera
rebotava
pedra-bruixa
coloraines
tall coent
pes ingràvid
evidència
entossudida
en el reflex.

M'havia promès
la calma.


De: Murs de distensió


Carla Fajardo. Limítrofes. 2019

Premi de Poesia Martí Dot 2018 de San Feliu de Llobregat

16 de març 2019

Endavant!

Respira fort, que l'aire és teu
i l'aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l'hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l'aire és teu!

Trepitja ferm, que el lloc és teu.
On hi ha el teu peu no n'hi ha cap d'altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Lluita amb qui vulgui entrebancar-te!
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s'arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!



Joana Raspall. Ales i camins. 1991

25 de gener 2019

El poni ros

Amb tres monedes de fantasia
podem comprar-nos un poni ros,
lleuger com l'aire, valent i dòcil,
prou fort, que ens pugui portar a tots dos.
Galoparíem, quan el tinguéssim,
sobre les crestes blanques del mar;
ens guiaria el sol, de dia;
de nit, la lluna seria el far.
Arribaríem a l'illa verda
on viuen homes inofensius
que, contra lluites i fam, inventen
menjars flairosos i jocs festius.

Tot i gastar-nos les tres monedes
i tenir el poni, algú m'ha dit
que més valdria, per anar a l'illa,
pujar a la barca ferma i segura
on l'amor rema de dia i nit.



Bestiolari de Joana Raspall : per terra, mar i aire --. 2014

Edició: Josep Maria Aloy

Il·lustracions: Anna Clariana

Pròleg: Carme Arenas

28 d’octubre 2018

Lliçó de botànica

Capaç de viure de quatre xàfecs, el llentiscle creix als alzinars
i les pinedes, també entre coscolls, a les garrigues, i en vessants
ben àrids de terra pedregosa.
Floreix a la fi de març i és fort, poc romancer, no gaire amic
de fer postures.
Tant agraeix el sol com tolera l'ombra; amb les gelades que
arriben tot de cop, perd la ufana i es malmet.
Modest d'alçada, té unes fulles en raïm que fan goig de veure.
És prou útil com a llenya i per als pocs senglars, que en mengen
les llavors. (Són roges però a poc a poc negregen.)
Dona bona olor, aromatitza l'aiguardent i la seva saba val per a
fabricar vernissos.
El tronc... és una mica asprós al tacte, però si n'arrenques 
alguna branca, pots guardar-la molt de temps sense que se
n'esblaimi el color, vermellós de jove i gris més endavant.
Podríem dir, per tant, que és un arbust tenaç, ferm, fidel i
bastant estable, beneficiós si en saps treure profit , rugós de
tronc però suau a la mirada, feiner per dins i força discret.

(L'anomenen també mata, matisa, josep o pep.)



Josep M. Sala-Valldaura. Coordenades, 2018

07 de gener 2018

Fes un pensament

Teva és la terra
home
t'és donada
però cal que la guardis

és ferma i forta
però alhora feble
fràgil 
i el teu peu molt dur

si la vols viva
fragant
eterna
fes un pensament:

preserva-la de tu mateix


Jordi Gabarró. Herois i heroïnes. 1999

Pròleg de Félix de Azúa.

08 de desembre 2017

Percaço el mot

PERCAÇO el mot des de la nit a l'alba,
i d'ell en faig una balma perenne.
Hi tanco dins l'ungit cel de tardor,
el temps que fuig o el gust d'un instant tendre.
Per paranys de contraris t'endinses tu, poema,
vius el somni del cor dins de l'insomni,
fas un conjur en les fortes tempestes,
ets incentiu ardent en les bonances,
ets la sàvia harmonia dels contraris.



Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pròleg: Maria Àngels Anglada

02 de setembre 2017

No posaré impediments

No posaré impediments a la unió
de ments lleials. L'amor no serà amor
si s'altera davant l'alteració
o el du, qui et deshonora, al deshonor.

No. Sempre és fix. Una marca constant
que mira a la tempesta i no s'atura.
És l'estrella de cada barca errant
que no té preu malgrat tenir una altura.

No és joc del temps l'amor, tot i el compàs
de la falç seva sobre llavi i front.
No s'altera l'amor pel pas fugaç
dels dies, ferm fins al final del món.

Si em demostren que estic equivocat,
jo mai no he escrit ni mai ningú ha estimat.



William Shakespeare. Sonets, 2010
Tr.: Txema Martínez

22 de juliol 2017

Elogi de la terra

La terra ferma sota el cel reposa
compacta en ella mateixa.
De tant en tant tira enlaire una alosa
(no com la mar que es regira i es queixa;
no com la mar que tota ella s'exalta)
i sols dona al vent el brancatge i les herbes.
L'ira del mar que l'onada fa alta
no la coneixen les planures serves
ni els pics i serres callades i augustes.
La terra acreix dessota brises fines
la corpulència de les fustes
(no com la mar, entre vols de gavines,
que bressa els pals en lleuger pas de dansa)
ben arrelades, adustes i fortes.
Em plau la terra pacient i santa
que a força de treball, de llavors mortes
en treu els branquillons per a complanta
del vent; per a fam, l'espiga;
la pedra per al mur; i, per l'amic, l'amiga.
La terra ferma, sí, però mai closa,
la terra ferma que sota el cel reposa.


El xiprer contraclaror 1952-1967




Josep Junyent i Rafart. Obra lírica. 1995

Ed.: Lluís Calderer, Ernest Maruny, Josep M. Massegú

29 d’abril 2017

Reng d'arbres

Renglera vegetal que vetlleu el nostre descans.
Moreres obedients , inclinades per la força del vent,
vostra reverència silenciosa porta a ajuntar mans,
agenollar neguits, inclinar temences i calmar la ment.

Sota aquest porxo de fusta els meus ulls escolten
i guaiten mes orelles els diàlegs dels ocells.
Aquest embolcall sonor bressola els anhels
que agiten sovint els que com jo temen.

Enfilall de fantasmes invisibles, muts que eixordeu;
sereu arrabassats, fosos com la neu
per la tramuntana decidida, agosarada,
d'una valentia ferma com flamarada!!


Francesc Xavier Simarro Montané. Reng d'arbres.

13è concurs de poesia Miquel Martí i Pol, 2002



12 de desembre 2015

Tossudament alçats

Concert per la Llibertat al Camp Nou 29-06-13 (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Som aquí,
tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany,
si vols amb els punys ben oberts,
si cal amb els punys ben tancats,
per mor que el somni que tenim junts
es faci possible.

De bell nou,
i deslliurats d'enyors,
gent d'allà i d'aquí ens donem el dret
a escriure el futur,
pensant que aquest vell país
potser encara és el camí
que ens faci anar més lluny
i ens acosti fins l'art de viure.

Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
El desig d'un nou món
des de les nostres arrels.
Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
Som aquí fermament
per conviure l'univers, l'univers.

Coneixem
les pedres del camí,
no és només un somni
també és mesura de la llibertat,
l'anhel que neix en cadascú,
l'afany que ens acosta al futur,
que es fa de tots si ens donem la mà
per fer un món possible.

Novament,
i deslliurats d'enyors,
som aquí
tossudament alçats.
Som aquí.



Lluís Llach

21 de setembre 2014

Renovellada

Renovellada per uns altres cursos
que tornen, un afecte encara molt
més entranyable sent per tu, que em nugues
tot i els anys a la ferma lleialtat,
amb llaç afable, per tal com la teua
gràcia a res podrà cedir. Aquest
verger, aquest jardí, ben meus, els porte
tan endins que també són públic goig.
Encant tan íntim m'ompli les idees,
la melodia de les torres, llunys
camins de plàcides arbredes soles,
el volt de les finestres, cada lloc
ofert als ulls de tot aquell qui vulga
fer cordial tribut d'amor a tu.


De A Oxford, I


Gerard Manley Hopkins. Sonets complets. 1999

Versió: Isidre Martínez Marzo.

Epíleg: Antoni Ferrer Perales.

24 d’abril 2014

No són com sols els ulls de l'estimada


No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
I això no obstant, oh Cels, ella val tant
que és fals anar-la amb altres comparant.

CXXX


Gerard Vergés. Tots els sonets de Shakespeare, 1993


29 d’agost 2010

Mirada oberta a Barcelona

      A la Rosa i la Gloria


Matins d’entusiasme per viure,
al carrer de Sant Pere més alt.
Gènova i la unió tangible, vital.
Ella imposava respecte, fortalesa.

Construint tendresa a la Rambla de Volart.
La felicitat del nounat,
la innocència, la creativitat,
l’escola i la universitat.

Entremig del dolor, les pèrdues,
ets i has estat la paraula justa, sàvia,
la companyia desitjada.
Estimulant ment poètica.

Et transformes, confiada.
Singularitat oberta a la mar,
reneixes, privilegiada.

Divinament bonica i barrejada.
Cadència emancipada, ferma,
guardonada per la vida,
noble, confortant, educada.


Teresa Grau Ros

30 de maig 2009

Axioma

Hi ha veritats dolces, però no són eternes.
Hi ha veritats dolces perquè no són eternes.
No hi ha veritats eternes.
De dolces, unes poques.

No hi ha veritats eternes
perquè no n’hi ha de certes, cap ni una.
Veritat i certesa no són pas el mateix.
Veritat és humana
i, com a tal, és insegura i dèbil,
o clama justiciera o calla acovardida,
i implora compassió si se l’acaça.
És, vel·leïtosa i múltiple, fràgil i parolera,
si molt convé menteix, o almenys contemporitza.
I és veritat que en aquesta feblesa trobem la seua glòria.

Certesa, cas d’haver-n’hi,
pertany a un altre món, potser pensable,
però no imaginable, i encara menys vivible,
que no ve mai a tomb i en res ens concerneix.

El meu amor és dolç, i és veritat, també.
La més dolça que tinc. I la seua fermesa,
com la seua durada, em són desconegudes.
El meu amor no és la meua certesa,
és molt més bell que això.

El meu amor és dolç i m’ompli
de veritat humana, clara i fràgil.
El meu amor em mou i em mena, com un pes,
el dolç pes que em fa ser,
perquè i ara que ame.

En la seua dolçor no hi ha res que em retinga.
En la seua veritat res que em limite.
L’eternitat no pot prometre tant.



Enric Sòria. Compàs d'espera, 1993, dins,

Bengales en la fosca : antologia de la poesia valenciana del segle XX. 1997