Solitud

Les pedres també volen estar totes soles.
I les oliveres
i les cases tancades, amb ombres fosques, a l'aguait.

De: La dona és un signe guixat al mur d'Al·là.

Bejan Matur. Al seu desert. 2012. P. 32

Versions d'Albert Roig.

Epíleg "Viatge cap a Bejan Matur" de Xavier Lloveras.

Deu nets

Són deu camins marcant tresqueres noves.
Són deu rebrots assadollats de saba,
oberts a tots els signes i a les proves
on pot fallir la voluntat esclava.

On reviurà la flor reengendrada
que ha perfumat les hores del meu viure?
En qualsevol o en cap?
                                     Que la brotada
al cor de tots sigui fecunda i lliure!

                                                        
                                                         1989

De: Vivències

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021. P. 491

Pròleg de Carles Duarte.

Tant si baixes la vista vers la immunda

Tant si baixes la vista vers la immunda
gruta de l'Univers, alberg de pena,
on mai no s'ha avingut la llum serena
amb les tenebres de la nit profunda,

com si mires el cel, on claror abunda,
seguint dels signes la daurada vena,
on en la gran bola de fogueres plena,
busques els fonaments on tot es funda;

tant si te'n vas cap a la terra freda,
que un pàl·lid sol amb raigs escassos mira,
o cap al camp que l'equinocci abrasa,

si entres en mar tempestuosa o queda,
o estàs en terra, assossegat o amb ira...
Sempre fidel lector, seràs un ase.

Francesc Vicent Garcia (Rector de Vallfogona)
Obra completa ["Sonets"], 1984

Adaptació de Josep Pedrals

Dia Mundial de la Poesia 2023

Cristalls diürns

Despertat per una
papallona


somies roses de foc


et durà el matí
les fulles
de les roses


signes de llum

Albert Ràfols-Casamada. El color de les pedres. 1989

Quan bufa el nord

Quan bufa el nord, escabellant el saule
i rebolcant-se esbojarradament,
parla tan fort que tot seguit entaula
una conversa d'amics entre la gent.

Sembla rentar la pell de la paraula
fins a tornar-la neta, transparent,
com si els fonemes de la vella faula
ara mateix, els inventés el vent.

Clar i català, escriu la tramuntana
-com un grafitti sobre una façana-
signes novells al cel tibant i llis.

A cada cosa dona el nom precís
i, en esborrar tota paraula vana,
va dissenyant la parla del país.

Carme Guasch. Recull de poemes inèdits editats

amb motiu de la Festa de la Poesia que organitza la Societat Coral
Erato de Figueres. 

Figueres, 21 de març de 1999

Deixat anar

Hi ha dies amb gargots
furtius entre les pàgines
nits de folis en blanc
que cerquen elegies
i de tranuita els mots
com signes eminents
calen en pensaments
embriacs i fugissers
que la mà no reté
a l'hora de tancar-los
en un full de paper.

Ester Xargay. Desintegrar-se. 2019

Epíleg de Margalida Pons

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2018

És la tardor

És la tardor:
un núvol se m'acosta,
blanc i esponjós,
sense doblecs ni arestes. 

Omplo la pàgina 

d'interrogants. 

Com un joc, em plau 

la corbatura dels signes. 

Potser ara, quan sigui en ple 

hivern, n'arribi a trobar 

la resposta. 

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules : obra poètica 1963-2002. 2002

Edició i pròleg a cura d'Oriol Izquierdo.

Dibuixos de Roser Bru.

Camí de son

Camí de son
i de memòria
         els llibres tancats
Algunes línies
Al capdavall d'un signe
          que separa


___________________


Camin de sòm
e de memòria
          los libres tampats
Qualquas règas
Al cap d'un signe
          que dessepara



Joan-Peire Tardiu, dins,

Reduccions : Revista de poesia, octubre, 2004, núm. 80, p. 47

Tr.: Montserrat Camps 

Aire de Nadal

Els pastorets s'aturen
en un camí fondal.
Per l'aire s'entrelliguen
campanes i timbals.

El cel és ple de signes.
Ah, qui els sabés llegir!
Els àngels escrivien
amb fum esborradís.

De vagues meravelles
el cel s'amoroseix.
Una ferida oberta
és un somriure obert.

Pugem a la collada,
que els pastorets hi van.
En l'aire s'entrelliguen
campanes i timbals.


Tomàs Garcés, dins,

Nadals i nadales. 2001

Edició: Jaume Subirana

Temps de corcons

                                         (A tots els meus avis,
                                     que encara viuen en mi)



Era una vesprada molt pareguda a aquesta,
una vesprada de pluja en una casa tan vella
com els teus avis que l'habiten.

(Ara l'herbatge xucla
els darrers signes de vida
                                         —o de mort—
i les sargantanes es passegen,
tipes de sol i silenci,
per on molt abans hi hagué
el corral de gallines i després
un jardí de roses i de cales de seda.)

Encara arrepleguen serradura
com aleshores unes altres mans
més velles
—gelades com les teues,
transparents com les teues. Tots
ho diuen, llargues, se les ha dei-
xades ací i són teues—.

I té l'endús per escampar-la
als peus de les parets per on
s'esmuny groga
la pluja.

I encara rieu i canteu
amb els pallassos grisos de la televisió
i mengeu bosses plenes de llepolies
i feu olor de sabó i de brillantina
de trossa, com el pilotet d'argent
enrotllat al clatell secular de l'àvia.
I pengen encara del sostre,
com d'un esquelet d'ossos de fusta,
estalactites de sol amb cabells
arreplegats de pellofa.

Serradura escampada pertot arreu,
eixugant l'aigua que davalla del cel
per camins de calç assedegada.
Aroma a pluja vella,
a vesprades tèbies difuminades
en l'obagor.
Rialles en un televisor en blanc i negre.
Infantesa desfeta a les mans
com un grapat de serradura:
pluja o pols groga
que el temps rovella...



De: Temps de corcons




Maria Josep Escrivà i Vidal. Remor alè. 1993

Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992

Tardor

s'atansa el fred,
és la llarga espera
de la primera pluja tardoral.
grallen els corbs en el límit dels prats,
les bardisses ja callen: se n'han anat
cap al sud els ocells.
de núvols s'enfosqueix el cel,
més angosta és la ronda de les gavines.
és tardor també per la sorra:
a les teves mans, ja no llambra.

per als adults, les primeres gotes són un signe:
tornaràs a dur sabates, tornaràs a escola.



Yael Langella, dins,

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018

Edició: Antoni Tort Bardolet.

Trobar-se al mig del matí

Trobar-se al mig del matí
dividint l'alè de l'aire
amb les síl·labes dels ulls...

Aus de migdia
que contemplo,
signes que escruto
enllà de l'aire
amb tots els iris
de l'espai



Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius. 1995

Mots preliminars: Basilio Losada

Traducció: Ramon Dachs

Art poètica

(versió lliure de Berta Piñán)


Traço al paper els pocs signes
que em surten bé: noms de l'amor,
el de la mort.
Compto les síl·labes primeres
i dic casa, dic riu
i els seus secrets.
Amb compte també apamo
el pas dels anys, les cendres
que van ser roses i misteri
i plenitud de vida.
Així passo i celebro
amb poca traça els dies:
l'enigma és donar forma
a l'aigua, a la paraula.



Jaume Subirana

Es troba en el llibre:

Caldes d'Estrac : programa de mà. 2008

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i Jaume Subirana.

La nena deesa de Nepal

La Kumari és escollida pel Sacerdot Reial de
Katmandú entre les nenes de la casta Sakya.
Una Kumari ha de tenir 32 signes distintius:
haver nascut sota la lluna plena d'abril; tenir
la pell blanca i perfecta, sense cicatrius; els
ulls negres o blaus; la veu suau i greu; les 
dents en forma de llavor de cogombre; les
orelles de Buda... i passar per una difícil prova
de valentia: durant tota una nit s'estarà sola
al palau amb la imatge de la deessa Taleju,
envoltada dels caps dels búfals sacrificats
especialment per a la cerimònia. Si no plora
ni dona cap senyal de tenir por, voldrà dir
que la deessa s'ha encarnat en ella.

Chania porta dintre seu l'esperit de la deessa Taleju.


(Fragment)


Anna Boyé. La dona i Déu, 1995

Instant

Hi ha instants, breus i càlids,
en què una lucidesa transparent
com el vidre de l'aire
et clavilla la pell i les cèl·lules
amb carícies de música,
aigua tèbia i sagnant.

Pensaments com cristalls, aleshores,
reflecteixen la història o l'oblit dels objectes,
et sents viu fins a les ungles
i un trencament harmònic
somou d'onades i tempesta l'oceà de les venes;
reps la crida companya d'estimades andròmines.

Cingles de sensacions envaeixen el cos.
Te'n vas. Lluny enllà de tu mateix.
Embolcallat de boires,
talment estranya nau,
travesses espais lliures,
territoris del gaudi.

Instant. Música. Abaixes.
Et veus abocat sobre els signes
darrere teu mateix, espectador
d'una ànsia enamorada:
el gest, àvid i nu, de l'escriptura:
el misteriós jardí de les paraules.

Un soroll de records, fresquíssim,
caient dins de les mans d'un nen
que té set i vol beure; aquest deler
el deixe a la memòria
de vosaltres, germans
de tantes lluites, companys de matinades.



Josep Piera

Es troba en el llibre:

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

IV De Maragall als nostres dies, 2a part. A cura de Giuseppe E. Sansone.

Alço el vol

Alço el vol

perquè les lletres es formin

són les idees

que travessen l'espai

i el text es gira

desplegat i estrident

és el carrer encantat

dels miralls i de les suites

és l'esguard dels jocs

sota la passió de les hores

és també el silenci

a vegades perseguit en tots

és sovint l'esmicolament

també sovint el deliri

però és sempre aquesta veu

sempre aquests accents

sempre aquests signes

aquests petits objectes del desig

De: Dans la matèrie rêvant comme d'une émeute. 1982

Claude Beausoleil

Es troba en el llibre:

Poetes quebequesos : antologia de Louise Blouin i Bernard Pozier. 2001

Versions en català d'Anna Montero.

ARS

Que tenir les paraules en vers
per dir que deixes constància
no sé si conforta, però bé diverteix.
Confirma que, si respirar és necessari,
ho és això, també, de dir-me
a mi mateix, o a tu, alguna cosa.

Els altres lectors són veients
que ens observen, obscens, des del front.

Que mentre omples pàgines
vas engendrant un tresor de signes.
Per obra del temps se't revelen
alguns enigmes, només. De vegades
grafies plaents.

Que tenir les paraules en vers,
retallat o dispers,
és poc? És molt o no res?
Secret d'un hivern.



Víctor Obiols. Carrer d'hivern. 1983

Il·lustracions: Josep Sales

Pròleg: Eugenio Trías

Epíleg: Francesc Badia

Tot és en tot

Perquè els colors de la tendresa aporten

tonalitats més netes al paisatge

i fan l'ombra dels arbres molt més densa.

Així creixem, i els anys són una pedra

de formes consuetes, que no llasta

la ingravidesa mòrbida dels somnis

ni afeixuga el delit de les mirades.

Tot és en tot i el cicle recomença

cada vegada que el desig detura

l'ocell del temps i en fixa bé la imatge.

Tot és en tot, delimitat, tangible,

i a poc a poc, amb mots de cada dia,

pot concretar-se en signes, en paraules.

Miquel Martí i Pol. Les clares paraules, 1980

Cap a les deus

Sigues fidel
a les petites coses;
no t'és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l'incert, boirós camí
d'aquesta a l'altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t'obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il·luminen;
el cant humil, però
sovint els interpreta.




Joan Vinyoli.  Antologia poètica. 1994

Al·legoria

La bella falena desperta la nit
que vetlla, tendríssima, el dolç xuclamel.
El joc, la llaçada que trena el delit
i el gaudi, en presó, dins la seda d'un vel.
L'amor vol uns signes si deixa ser dit.
Les castes paraules reclamen un tel.




Hermínia Mas, dins,

6 poetes 83, 1983