Llegir en temps de vacances

Ara que les vacances ens fan el camí pla
i no cal treballar per guanyar-nos la vida,
és el moment més adient per oblidar
la pressa i el destorb, l'afany i la mentida,
i obrir de bat a bat el dolç imaginar.

No hi ha com un captard vora el mar encalmat
per començar el viatge d'una excitant lectura
sobretot quan l'autor no escriu enderiat
ni per cap obsessió, ni per cap amargura,
ni pretén ser la veu de cap divinitat.

Pura veu, sense pors, sense odis, sense res
que s'assembli de lluny a cap impuls primari,
pura figuració que vol un cor desprès
per ser rebuda i per, després, voler tornar-hi,
com fa un amant amb llibertat i compromès.

No hi ha com les vacances, doncs, per poder llegir
sense esperar cap més plaer que el mer viatge,
cap recompensa externa, sinó només sentir
com se'ns omple de llum el nostre ocult paisatge,
el que portem a dins i crida per sortir.

De: Marginalia

Salvador Oliva. Poesies reunides. 2022. P. 236

"A manera de pròleg" per Salvador Oliva.

Mare i filla

Les teves mans són tot el seu passat:
trenta anys d'amor al fons dels teus palmells.
L'has vetllada durant tota la nit
i t'ajeus al seu llit al costat d'ella,
amb el teu pit contra la seva esquena
i el rostre a frec dels seus cabells cansats.
L'abraces i li parles en veu baixa
mentre l'acaricies.
Són les últimes nits. Sents l'escalfor
del seu cos esgotat que coneixes tan bé.
En la mort aprendràs a tenir cura d'ella.
Ha estat sempre un infant: vetlla el seu son,
que va assemblant-se més i més. i més,
a la profunda fosca d'alegria
on ella cau dins de les teves mans.

De: Joana. 2002

Aquest llibre va ser escrit del 10 d'octubre del 2000 a l'1 de setembre del 2001.

Es troba, també al llibre:

Joan Margarit. Sense el dolor no hauríem estimat : antologia personal. 2020

Imatge de la coberta: Pierre-Joseph Redonté, Rosa biserrata, de Les Roses.

Tots els canvis

Hi ha plantes tropicals mortes de fàstic, les fem viure amb
neons ultraviolats. L'estàtica de les làmpades, la interromp
la fricció dels teus genolls. Dius que hi falta líquid sinovial:
sé que són els teus extrems tocant-se.

Constates que els nostres buits s'assemblen i que l'existir,
des d'ara, serà inventariar estepes.
D'entre totes les absències, recrees la colònia de cargols,
els fas créixer dins una bombeta.

Mentre reses, escric, perquè ens cal un ritual i només tenim
conceptes: el silenci, que ha pres la forma d'un glaciar i a
sota hi som nosaltres. Un forat, el sostre d'aquest teixit 
hidràulic, un paladar de filtracions i massa pèrdues.

S'alça un paisatge a les parets d'aquesta cova: l'hi has
dibuixat perquè l'horror vacui ens ha empès a omplir-ho tot.

Laia M. Llobera. Altres plagues. 2023

Pròleg d'Àlex Matas Pons.

Kiwi

Es veu que a Nova Zelanda
hi viu un ocell sense ales
que surt sobretot de nit
però, és clar, no pot fer volades!
Es diu kiwi, com la fruita,
i és que s'assemblen tant!
Però un penja d'una planta
i l'altre va caminant!

Vanesa Amat. Abecedari de cel i terra : poemes i curiositats. 2021

Il·lustracions: Judit Piella

Gemadet i ros

Gemadet i ros
vostre Fill, Maria,
a qui semblaria?
A qui, sinó a Vós?

Jacint Verdaguer, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

L'olivera és domèstica

L'olivera és domèstica a Atenes,
el verd i el blanc de les seves fulles
són els colors que més se li assemblen.
Els jardins i les avingudes se n'adornen.
Separa els corrents del trànsit.
Forneix als pendents de l'Acròpoli
el seu mantell més noble.


___________________________



L'ulivo è di casa ad Atene,
il verde e il bianco delle sue foglie
sono i colori che più le somigliano.
I giardini e i viali se ne adornano.
Separa le correnti del traffico.
Fornisce alle pendici dell'Acropoli
il loro mantello più nobile.






Gerardo Vacana. Quadern grec i altres poemes =
Taccuino greco e altri versi. 2011

Traducció de Jesús Aumatell i Carlo Vitale.
Pròleg d'Antonio Piromalli.

Josep Carner

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.




Gabriel Ferrater. Vers i prosa. 1988

Edició de Jordi Cornudella i Joan Ferraté.