Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris adeus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris adeus. Mostrar tots els missatges

13 de novembre 2021

les estacions

hi ha els comiats i els adeus
com un vol de papallones grises.
hi ha els solitaris enmig de la gernació
i els porucs en busca de recer.
hi ha els brics de vi roig els dies de pluja,
hi ha uns ulls que potser esperen
ajaguts en algun banc o potser
miren com s'acosta la fi del trajecte.
i tu que passes i mires
l'aire que embolcalla
cadascuna de les mirades
que esperen o que llisquen
sense esperar o vagament esperant
alguna cosa o algú.
i tu que saps
que no esperes, sinó que passes
de mirada en mirada,
d'estació en estació, sentint sobre la pell
un picar tènue de gotes de pluja
o de gotes d'instants que et plouen a sobre
i que hauràs d'eixugar amb les mans,
amb els records, amb un gest
que t'acoste a aquesta mirada
que llisca d'estació en estació.


Anna Montero. El pes de la llum. 2017

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006

29 de juny 2021

Adeus

Deia el poeta que els adeus
eren mans esteses cap al mar,
vers els barcos que fugien
amb les cobertes carregades,
cap allà on les ones lluïen
retorçant-se i bramant assolellades.
I que a l'arribar a port
s'estenien de nou
com gavines esvalotades.

L'adeu no és res més
que un fins ara,
és la il·lusió de retrobar-se
cada vegada.
Diguem-nos adeu, si cal,
o diguem-nos un fins ara
perquè cada dia al trencar l'alba,
sigui com una nova arribada.



De Des de vora la mar

Mercè Ullés Vallhonrat, dins,

Dones poetes de la Maresma. 2021

Ed.: Emília Illamola i Queralt Morros

24 d’abril 2021

Lleis de lloguer

                             a Giovanna R.

I per a cada sentit i per a cada cosa
l'amargor dels dies que no has vist,
el misteri de la cançó antiga,
com el món, el teu perfil perfecte
sobre la perenne i llunyana Amèrica.
Hi ha veus llogades que viuen a les fronteres
i que són herois i es diuen lleis
que ningú no té mai en compte
perquè per estimar no calen lleis,
només somnis. Adeu des de la frontera

adeu des de la frontera.

一一一一一一一一一一一一一一一一

                           a Giovanna R.


E per ogni senso per ogni cosa
l'amaro dei giorni che non hai veduto
il mistero della canzone vecchia
quanto il mondo il tuo diritto profilo
sulla perenne America lontana
ci sono voci fitte che abitano nelle frontiere
e che sono eroi si chiamano leggi
di cui nessuno tiene mai conto
perché per amare non ci vogliono leggi
ma solo sogni. Addio dalla frontiera.

addio dalla frontiera.



Alda Merini. Clínica de l'abandó. 2016


Traducció: Meritxell Cucurella-Jorba.

XII Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

12 de març 2021

A l'estació

T'he vist com sempre a l'estació, somriure net; avui de nou
Esperes un tren misteriós que ve de lluny, si és que va enlloc
Tothom et sap i, tendrament, et filen anys per a fer-te un temps
Quan de temps

Dius que, a l'andana, no hi ets sol; viuen amb tu ombres i jocs
Ombres d'adeus sense retorn, jocs de petons pels benvinguts
I, a dalt dels arbres més bonics, hi nien els amors ferits
Per un tren

I amb tu esperen el senyal de l'arribada d'aire nou, aire nou, aire nou
Del pas nou
Del gest nou
Del tren nou

T'he vist de nou a l'estació i en tu m'he vist, a poc a poc
Buscant un tren misteriós, que ve de lluny, si és que va enlloc
I veig com dormen els adeus, com neguitegen els retorns
Per un tren

Que, finalment, quan la tardor pinta un cel nou a l'estació
Tots esperem el pas d'un tren, que va molt lluny, si ve d'enlloc
Els uns perquè ens arribes tu, els altres perquè se'ns enduu
Aquell tren

Esperem amb tu el senyal de l'arribada d'aire nou, d'aire nou, d'aire nou
Pas nou
Gest nou
Del tren nou

T'he vist com sempre a l'estació
I en tu m'he vist a poc a poc
Quan la tardor pinta un cel nou


Lluís Llach. Maremar (Àlbum complet - Canal Oficial YouTube). 2016, m. 19:39-25:08

24 de maig 2018

Oda als peus

Grans o menuts,
amples o estrets,
grossos o fins,
lletjos o bells,
siguen com siguen
són tots els peus
dignes d'estima
i aplaudiment.
Som el que som
gràcies a ells:
ens fan anar
ràpids i drets
per onsevulga
que desitgem,
deixant-nos lliures
les mans per fer
treballs, carícies,
menjars, adeus...
Si no els tinguéssem
seríem serps
reptant per terra
sense més cel
que herbam i roques,
arena i fem,
o a quatre potes,
com els porquets,
sols menjaríem
el que trobés
per terra el nostre
bavós musell.
Per això un cant
de lloa, oh peus!,
us faig, encara
que els meus sigueu
menuts i grossos,
amples, lletgets,
i sempre un mal
m'estigueu fent
de mil dimonis
ben punyeters.



Marc Granell. Oda als peus i altres poemes. 2008

Dibuixos: Manuel Granell

30 de maig 2017

Llavors

Ens avesem a la Foscor -
Quan davalla la Llum -
Com la Veïna quan agafa un Llum
Per advertir el seu Adeu -

Un Moment - caminem insegurs
Per la novetat de la nit -
Llavors - acomodem els ulls a la Fosca
I emprenem el camí - drets -

I així en les més amples - Foscors -
Aquelles Nits del Cervell -
Quan cap Lluna revela cap senyal -
Ni Estel - apareix - dins -

Els més Audaços - van a les palpentes -
I potser ensopeguen en un Arbre
Justament amb el Front -
Però quan aprenen a veure -

O la Foscor canvia -
O alguna cosa de la vista
S'avé a la Mitjanit -
I avança la Vida quasi pel dret.



428


Emily Dickinson. Amherst : LXXX poemes. 2004

Traducció de Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick

31 de maig 2015

L'adeu d'Adam Gerber

                I

Adam Gerber diu bon dia:
                                           "Bon dia, arbres,
bon dia, cel,
bon dia, dia;
                     bon dia, ampit
de la finestra que em porta el dia...




Fragment.



Melcion Mateu. Illes lligades. 2014

10 de juliol 2011

Vinyes verdes

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adeu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adeu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!




Josep Maria de Sagarra, dins,


Toti Soler: deu catalans i un rus. 2005

26 de juny 2011

Dia X, hora 0 i l'aeroport de qualsevol indret

Benvinguda la percepció de les
coses apreses i la presència de
l'objecte inconegut..."

Sorellmar, Miralls



És bo conèixer el món i noves rutes,
menjar pels ulls la idea que esperona
a viure cada instant gelosament
perquè l'instant és sempre irrepetible.
I, embarco avui. Un dia fred i clar.
Un dia que destil·la arpegis d'aire,
un fals aplec de veus amb gust de pols.
L'aeroport és una taca humana,
cromàtica patum a flor de pell,
ombra i colors d'imatges ja perdudes,
cossos ignots petjant el marbre gris.
El vol porta un retard de dues hores.
Qui atura els improperis de la gent?
La bilis negra o verda sura lliure
i es pot aprendre el tast solcant els mots!

La boira es menja el sol, rogent i mític.
El vent udola foll, misteriós,
viola l'equilibri de les coses
i plora entre l'escuma dels adeus.

Un hemistiqui es gronxa als fils de l'aire
sota el mannà tan dolç que espolsa el glaç.
I l'aigua de la pluja esquitxa els versos
que em mullen mentre pujo a l'avió...



Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997

06 de juliol 2009

Els versos meus on aniran?

Us deixaré-adeu, adeu-cansada. [Clementina Arderiu. Els versos meus on aniran?]



Els versos meus on aniran?
Els he parit amb dolor i plaer
com a fills.
Els he alletat de realitat i somnis,
i els he vist jugar amb les lletres
al joc de la ciència.

Han escoltat el plany de les guerres,
han sentit el foc de l'amor,
els he escrit en les fulles
de l'arbre de la vida.
Els he educat amb respecte
i amor per la llibertat.

Els he donat la nostra llengua
i els he obert fronteres.
Els he deixat arrelats a la terra,
dissolts dins de l'aigua,
en la veu del vent,
en tu que em llegeixes.

Els meus versos on aniran?



Assumpció Forcada i Florensa. Germinació. 2000

L'heura

En els ferros del balcó,
l'heura.
A les mans i en el record,
al mocador dels adeus,
l'heura.
Per dins la casa barrada,
al tapís, al guarda-roba,
a les tasses de cafè,
l'heura.
L'heura dins els ulls dels morts,
dins les llàgrimes dels morts,
estrenyent cada paraula,
florint per cada paraula.
L'heura, sempre l'heura
sobreeixint la paret, l'amor, el somni,
empaitant-me, assolint-me, ofegant-me,
l'heura.



Josep M. Llompart. Nou segles de poesia als Països Catalans. 1986