Diré llimones,
pomes rosades, roses,
sal i petxines,
i es pensaran que passes
entre els jardins i l'ona.
De: Calidoscopi de l'amor
Carles Riba
L'Esperança és una rara invenció -
Una Patent del Cor -
en incessant acció
però sense esgotar-se mai -
D'aquest elèctric apèndix
no es coneix res
però el seu impuls únic
embelleix tot allò que tenim -
Amb mans invisibles : una antologia d'Emily Dickinson. 2023
Traducció i pròleg de Carme Manuel.
Il·lustracions d'Ada Sinache.
Soc
mare
filla
companya
excessiva
contagiosa
amigable
inconformista
lluitadora.
Vaig ser
espantadissa
estudiosa
obedient
disciplinada.
Soc
un poc deixada
mal dormilega
de vegades forta
i fins i tot valenta.
Soc feliç.
Lola Camps
De: Mare in itinere. Babilonia. 2016
A l'antologia:
Elles: constel·lació poètica. 2022. P. 41
Selecció d'Anna Ballester.
Introducció de Maria Lacueva.
També un camí cap als afores.
Una mena de fe.
Un senyal.
El cirerer s'esfulla. Resplendeix
la fruita
sense explicació
i vosaltres,
polpa que en tibar-me la pell
m'abrillanta.
De: Rostoll. 2009
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 569
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
Estimo la vida petita
de seure a l'entrada
per veure com passa la gent,
com es mou un pardal,
com s'inclina la tarda
en les cases del cos.
Ja sé que em moriré
molt abans que s'hagin mort
els arbres que m'estimo.
Però no m'amoïna gens,
perquè en l'instant
en què se'm trenqui l'últim fil
seré només aquella dona
que s'asseia a l'entrada
per mirar simplement
i ser fulla i arrel.
De: Caure. 2011
Laia Noguera
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 770
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
No tot és claredat a dalt de les alzines;
s'enfonsa un verd més fosc al coure de la llum:
l'home color de vi, les estrelles veïnes,
la copa de tenebra i tabac en un grum.
De tanta claredat, el fons del cel esclata;
com un timbal de fosca, el capvespre granat;
la llum esquinça al cel el blau de la buata,
el blau esquinçador del blau embuatat.
Feta estelles, aguaita la claror de campanes,
el safir de la llum, la comarca del vi:
el mar color de sang colpeja les drassanes
amb l'enterboliment del vespre carmesí.
Un fus de llum, un fus encès al cel que crida,
un fus al cel que tria la claror d'existir;
amb una esgarrapada, la túnica teixida,
de cap a cap l'esberla la llança del matí.
La túnica del dia i de la nit, la túnica
teixida per les ungles del vespre cabdellat.
Un rapte de centaures flameja en la nit púnica,
als enderrocs que miren les armes del passat.
Pere Gimferrer. La llum. 1991
També es troba en el llibre:
Barcelona Poesia. 1998
Antologia a cura de Gabriel Planella.
Narcís fa mutis, a Queralbs.
Vidre velat dels cotxes, que dormiten,
abandonats en un racó de plaça.
Tothom s'enfila al tren. Pel camí, ran dels boscos:
aigua que cascadeja, cingles aspres.
La cremallera tanca el vestit únic
i solidari; tots, en la frescor de l'aire,
compartim el misteri de les altes muntanyes:
xiquets bellugadissos, homes de cara greu,
dones i bells somiadors, que guarden
als ulls, policromada, aquella Verge tosca,
voltada, en altre temps, de soledats.
Jordi Pàmies i Grau
Es troba en el llibre:
Vall de Núria : paisatges i poetes. 2012
Edició a cura de Miquel Sitjar i Serra.
I també a Narcís i l'altre. 2001
Com una carpa de circ, el Montseny
blau sobre el cel rogenc i la boirada,
solca el Tordera i amb la vela empeny
els ormeigs de Montnegre i l'arborada.
Cordes d'arítjol, pals de castanyer,
bocells de mesc i estais de romeguera.
Proa i masqueta al cim de Montllorer,
popa al Grínola que clou la galera.
Montseny, Montnegre; el mateix cim, vaixell
velat en bosc ara de núvols, ara
d'arbres. Pel mar lunar de quin farell?
Velam de llicorella i botavara
d'alzina. A l'arbre ocult de quin terreny?
Mar del Montnegre, oceà del Montseny.
Perejaume
Es troba en el llibre:
Pròleg: Albert Calls i Xart.
Fotografies: Anna Murillo.
El cel és fet de satalies blaves,
travessen l'aire campanetes d'or.
Les lletanies planen
damunt dels prats com fumerol dormit.
El món naixia amb tu, plançó de Núria,
solemne i alhora tendre,
en el centre mateix d'aquest espai
i hi ha un moment de dolç atur unànime,
com quan l'heroi inerme s'insinua,
l'heroi tan desitjat.
Alça't, cavall, aspres galops t'esperen,
no hi ha crinera sense vent.
Que l'or de la carlina
no et sia bona paga mai
i el gorg esborradís no t'assaciï,
fidel per sempre al cel de ta naixença.
Tomàs Garcés i Miravet
Es troba en el llibre:
Vall de Núria : paisatges i poetes. 2012
Edició a cura de Miquel Sitjar i Serra.
I també en el Llibre de la Mare de Déu de Núria. 1950
Ara sent que m'habites
cada hora que passa,
plena ja de sentit
puix que plena de tu.
Marc Granell
Es troba en el llibre:
T'estimo... : més de cent poemes d'amor i de desig. 2002
A cura de D. Sam Abrams.
El món que oscil·la
Ukiyo-e Visible
Fusta que ens parla
Felícia Fuster. Anar, sempre tornar : antologia d'homenatge. 2021
Edició de Lluïsa Julià.
Vet aquí que la nit i el dia
no s'han pogut enamorar,
encara que els agradaria:
quan l'una ve, l'altre se'n va!
Versió de Miquel Desclot a partir d'un text de Joxan Ormazabal.
Es troba en el llibre:
Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants. 2007
Il·lustracions de Mercè Galí.
Respiro com la pluja lliure al cel,
estesa en el costum que em roman a la llar
protegit dels vents de desmemòria
i missatges d'estranya incertesa.
Els vitralls m'ensenyen el món, l'aiguat persistent,
els camps xops i la quietud en companyia,
la serenor que em deixa escriure,
on vull quedar-me a recer
com el pensament en llengua materna.
Somnis d'indrets del nord
sense més bandera que els sons de natura,
en un silenci interior que se m'emporta
cap a la lleu infinitud dels dies.
Recullen l'aigua les parets de pedra arcaica,
esmorteïdes d'humitat,
on es dibuixen curioses formes de molsa
que sempre he volgut traslladar al quadre.
El meu dibuix, però, és de puny i lletra,
el batec íntim del llenguatge
que lluito per donar forma
com a les fronteres del meu país.
Quan em deixo anar, com la pluja,
com l'ocell que celebra els rierols,
surt un vers, una flor d'hivern
que se'm queda a les mans i creix en el poema,
en el traç exacte que em diu qui som,
què sento i quin és l'espai del meu recull,
la vibració de l'ànima en l'oratge de la paraula,
la mà compartida de la bellesa
que a tot cor arriba.
No estic sol en aquesta platja
on queden restes de naufragi,
no coneixem les línies divisòries
que la llum no assenyala.
Tot pertany al mateix territori,
el que queda per dir a tots els altres,
la veu que ens transporta i s'escampa
reconeguts tots en una sola mirada.
Mario Riera
En el llibre:
Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013
Pròleg d'Isidor Marí
A Mercè Mallarach en els seus 90 anys
Per què has vingut a trucar la finestra,
oh màquina dels meus somnis d'infant!
Per què has vingut sense bleix ni palestra,
ni esbufecs de bieles, panteixant.
Entre el fum vaporós, quan arrencaves,
sentia el tremolor sota els meus peus
del teu gran pes que reblava les claves,
dels rails tatuant prats i conreus.
Ara, silent, et veig cada vegada
que obro el meu finestró, i ets visió
ben resignada i muda de la fada
d'aquell infant dret a l'estació.
Endut dels anys... encara vaig d'anada.
Si vens per dir-me adéu, no baixo, no.
Dídac Faig
Es troba al llibre:
Amics de les Lletres Garrotxines : 20 anys : antologia poètica. 2015. P. 81
En la quietud
uterina,
amagades de mi,
amagades dels miralls,
les arrels fetals de canell
i cor
s'entortolliguen dins meu.
Pertanyen a l'infant,
a l'encastat,
un plomatge de constel·lacions.
Camino per la casa
peu nua
i una càlida corda de sang
em lliga al meu fill.
La pluja cau pels jardins i les inscripcions
però jo em mantinc al caire de la pluja.
Soc un receptacle
que recull una altra pluja, amniòtica
perquè ell sol en la seva residència oficial
en gaudeixi.
Penso en l'ús tranquil dels parpres nonats
i en la quietud dels meus pits que s'inflen,
un càlid procés de força.
Un nom ja comença a suggerir les síl·labes,
però aquest roman secret,
l'ombra d'una cua de peix,
un sospir entre la nit i el dia.
—————————————————
Expectant Mother
In the stillness,
uterine,
hidden from me,
hidden from mirrors,
the foetal roots of wrist
and heart
are coiled within me.
They belong to the child,
to the incast,
a plumage of constellations.
I walk around the house
in bare feet
and a warm rope of blood
links me to my child.
Rain falls on gardens and inscriptions
but I hold the edge of the rain.
I am a receptacle
in which other rain, amniotic, gathers,
for the one in his official residence
to enjoy.
I think of the quiet use of the unborn eyelids
and the stillness of my breasts that swell up,
a warm procedure of strength.
Already a name suggests its syllables,
but this remains secret,
a fishtail shadow,
a whisper between the night and the day.
Penelope Shuttle
Es troba en el llibre:
Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010. P. 314-315
Antologia en versió bilingüe.
Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.
Il·lustració de la sobrecoberta: Notes in Time, de Nancy Spero.
També al meu poble
em cal demanar estada,
ocell de passa.
✳
Talment immòbil,
el pagès que amb un tràmec
cava la feixa.
Mukai Kyorai (1651-1704)
els trobareu, també, dins del llibre:
Miquel Desclot. En coixí d'herba = Kusamakura : de la lírica clàssica japonesa. 2023
Pròlegs d'Àngel Crespo i de Jordi Mas López.
A la bona gent de pau
A l'escola, el colom porta una oliva al gat,
l'aranya fa un abric a la mostela,
el ratolí dona la mà al conill,
i el gos llepa les plomes a la merla.
En una cantonada, el cuc saluda la puput,
el poll es vol casar amb la puça,
l'esquirol deixa seure el talp,
i el mosquit du vianda a l'oreneta.
A la plaça, la vespa besa la libèl·lula,
la sargantana porta la formiga a coll,
la mosca s'amistança amb el pardal,
i el dragó du a passeig la papallona.
Arran de mar, el cranc abraça la garota,
el pop escriu sonets a la medusa,
la gavina perdona el deute a la sardina,
i el corb marí esdevé vegetarià.
A la sortida, tots plegats aixequen
un quatre de deu amb folre i manilles.
Miquel Desclot (1 d'octubre del 2017)
Pròleg: Vilaweb
Fotografia de coberta: Sense data de caducitat, de Marga Ximenez
