Clam per Barcelona

La meva ciutat era ben bonica,
una petxina vora el mar.
Als barris vells
feia olor d'espècies i llegums.
Tenia places rialleres
i carrers vius vestits de xicrandes.
Va créixer i va eixamplar-se
en ocasió dels Jocs Olímpics,
i a poc a poc es va cobrir d'asfalt...

Ara és més grisa,
les places endurides ja no riuen,
però encara hi podem veure gent de casa...
Els qui ara la governen
són freds i no l'estimen;
n'han fet quasi un desert que sovint plora,
en comptes d'un oasi rioler,
i l'han sumida en una nit negrosa
centrada en els diners...
És un mercat destinat al turisme,
una mena de llotja de compravenda,
un parc temàtic
i poca cosa més...
La violència hi creix i s'hi escampa
com taca d'oli indeturable.

Tanmateix, l'art que serva
es resisteix a veure's corromput.
Els carrers gòtics
encara ens aixopluguen
amb els seus carreus protectors
i les gàrgoles juganeres.
Els monestirs
continuen respirant pau i natura,
i el temple de Gaudí
reflecteix tota la llum i la joia
de les celestials promeses.

No la vengueu
ni la profaneu més,
la nostra Barcelona!
Mantingueu-ne l'essència,
mediterrània i vigorosa,
per a les nissagues que encara han de venir!

                                                                  2023.

Montserrat Gallart i Sanfeliu. Calidoscopi amb veu de dona. 2025. P. 21-22

Pròleg d'Anna Comas i Mariné.

L'espiamonges

   Que l'home que fa la pastera, de nit, al forn d'En Pió,
al carrer gran, sigui el mateix que aboca sacs de farina
de força als bassals que ell mateix hi deixa quan omple
les portadores a la Font de la Cristina, ja em sorprèn; que
ell mateix faci l'escolà, a la parròquia, a la missa de cinc,
i que el rector li permeti —la mare i jo ho hem vist— de
vestir de vermell, sense roquet, amb tres banyes afilades
plantades al front i una cua llarga i cremant que deixa
senyal allà on passa, m'intriga; però que s'emperruqui i
s'embarbi les nits que té festa, i faci guaita pels voltants
del Monestir, i espiï les monges endormiscades que 
flairen la matinada, vel llevat, des del portaló de la tàpia
de l'hort, els parli amb llengüeta tot fent-los la mitja rialla,
i se les endugui dins un sac, com si fossin esponeroses
col-i-flors humides de gerda rosada, i les carregui al carro
de l'hortalissa, camí del mercat, m'admira i m'embadoca.


J.V. Foix. Pels carrers assolellats i altres proses. 1989

Il·lustracions: Guillem Cifré

Monestir de Cellers