I el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
—només per dir com és la boca d'Ella:
com la neu rosa als pics
quan surt el sol.
Joan Salvat-Papasseit. Poesies, 1962
Esbós biogràfic: Tomàs Garcés
Intr.: Joan Fuster
Il.: Josep Guinovart
|
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pics. Mostrar tots els missatges
11 d’agost 2020
I el vent deixava
Etiquetes de comentaris:
boques,
Guinovart [Josep 1927-2007],
il·lustracions,
neu rosa,
pics,
poesia breu,
roselles,
Salvat-Papasseit [Joan 1894-1924],
sol,
vent
22 de juliol 2017
Elogi de la terra
La terra ferma sota el cel reposa
compacta en ella mateixa.
De tant en tant tira enlaire una alosa
(no com la mar que es regira i es queixa;
no com la mar que tota ella s'exalta)
i sols dona al vent el brancatge i les herbes.
L'ira del mar que l'onada fa alta
no la coneixen les planures serves
ni els pics i serres callades i augustes.
La terra acreix dessota brises fines
la corpulència de les fustes
(no com la mar, entre vols de gavines,
que bressa els pals en lleuger pas de dansa)
ben arrelades, adustes i fortes.
Em plau la terra pacient i santa
que a força de treball, de llavors mortes
en treu els branquillons per a complanta
del vent; per a fam, l'espiga;
la pedra per al mur; i, per l'amic, l'amiga.
La terra ferma, sí, però mai closa,
la terra ferma que sota el cel reposa.
El xiprer contraclaror 1952-1967
Josep Junyent i Rafart. Obra lírica. 1995
Ed.: Lluís Calderer, Ernest Maruny, Josep M. Massegú
Etiquetes de comentaris:
brancatge,
branquillons,
brises,
espigues,
fermesa,
finesa,
fortalesa,
fustes,
Junyent i Rafart [Josep 1930-1993],
llavors,
paciència,
pedres,
pics,
planures,
serres,
terra,
treball
Subscriure's a:
Missatges (Atom)