Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris flames. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris flames. Mostrar tots els missatges

01 de maig 2023

Carbó

Jo,
el negre absolut que la terra
expressa des de les entranyes.
Hi ha moltes maneres de descloure.
Un diamant que esdevé nus de flames
un so que esdevé paraula, tenyida per
qui paga què per parlar.

Algunes paraules són obertes
com un diamant que sobre finestres de vidre
canta en l'esclat del sol passatger.
Hi ha paraules com bitllets d'apostes
grapats en un quadern perforat —comprar firmar arrencar—
i més enllà del que dicti la sort
quedarà el resguard,
una dent de caires vius, mal arrencada.
Algunes paraules viuen en la meva gorja
i es reprodueixen com escurçons. Altres saben el sol
i com gitanos sobre la meva llengua
malden per explotar-me els llavis
com esbotza la closca de l'ou el jove pardal.
Algunes paraules
m'importunen.

Amor és paraula i és descloure—
com un diamant que esdevé nus de flames.
Soc negra perquè vinc d'endins de la terra.
Pren-me la paraula, joiell de la teva llum desclosa.


 Audre Lorde

Traducció de Maruxa Relaño i Caterina Riba

Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019, núm 112. P. 61

17 de novembre 2022

Justament aquí

Cau una pluja fina que va amarant la terra
però si fes bo o si nevés els xiprers
en renglera serien aquí mateix, guerrers
morals de l'endurança que traginen les ombres
pel llom dels turons, ceps i oliveres clavats
a terra, en formació també, aquelles coses
que cada cop que es veuen recorden la primera
vegada i, justament aquí, fan companyia
als morts que vagaregen amb una flama als llavis.

Al mar les siluetes de vaixells que avançaven
amb veles i rems, àmfores que reposen al fons,
i, en l'aire del matí, la cristal·lització
d'allò que hem acabat sent, misteriosa, fosca
i massa delicada com perquè no s'esberli.
Diguem vinyes i olives, diguem llànties i flama,
només quatre paraules i ja estarem salvats.
Ara els núvols s'aguanten a les branques dels arbres
d'on regalimen gotes i l'aire és ple de llums.




Marcel Riera. Laietània. 2022

45è Premi Marià Manent de Poesia

23 de juliol 2022

Incendi

El bosc eleva
al cel braços de flama.
Tràgic, implora
l'aigua que regeneri
els cors incendiaris.




De: Ales i camins.


Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte

05 d’abril 2022

Postcard from the North, I

QUI DE VOSALTRES...


     Qui de vosaltres xiuxiueja tots els verbs
qui de vosaltres és la cabellera en flames d'un nen
     qui de vosaltres substitueix una cortina
    qui de vosaltres engruixeix les campanes
qui de vosaltres és un sol crit repetit entre els boscos

            Qui de vosaltres va envellir una flor
qui de vosaltres la va trobar seca al cor d'un llibre.


                              Amherst, Massachusetts, tardor i 10




Maria Cabrera Callís. La Ciutat cansada. 2017

Premi Carles Riba 2016

31 de juliol 2021

autoretrat urgent

escolte el pas d'aquella que camina
sobre els meus passos.
entre la flama i la fusta,
entre l'ara i el sempre o mai,
soc una altra als ulls
d'aquella que em mira
i en mi canta i plora i aguaita,
mirada fosca que des del fons alena
i es recorda flama i fusta
d'un bosc cremat.



Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

12 de juny 2021

Quan camino i és de nit

Quan camino i és de nit,
duc la flama dins el pit,
que em guia com la llanterna,
com el fum, l'udol, el crit,
com una llum, dins, eterna,
la fulla verda, perenne,
el camí que jo no he escrit.
I la veu que diu: parlem-ne. 



Pol Guasch. La part del foc. 2021

Pr.: Marina Garcés

44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Picó
de la Vila de Vallirana 2020

30 d’abril 2021

Lava

Era un altre món
on les llàgrimes
no existien
i tot ja estava dit.
No quedaven
trinxeres de resistència.
Feia segles
que el verd havia esclatat
entre l'asfalt eixut,
no quedava res per arrencar
amb ràbia.
Si ja no existia el plor
ni herba que l'acollís,
què ens surava
dins dels ulls?

Era un altre món
i el cos una constel·lació
de cràters apagats.

El buit fondo
de l'alteritat,
els pronoms fosos
a la punta dels dits
i la retina foradada
per l'espectacle tibant
d'un món en flames.

Cos meu,
et suplicava.
Lluna borda sense cel,
ressonant.


Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

Consagració

                       A Lucia Pietrelli, pasoliniana


No entrem dins el foc
per immolar-nos, sinó
perquè les flames brillin
una mica més.



Jaume C. Pons Alorda. Riu, bèstia. 2021

Epíleg: Ester Xargay

30 de desembre 2020

Conquilla

A la nit els monjos cantaven silenciosament
i un vent violent aixecava
les branques de les picees com ales.
No he conegut les ciutats antigues,
mai no he estat a Tebes,
ni a Delfos i no sé
què van dir les Sibil·les als viatgers.
La neu cobria els carrers i els barrancs,
i els foscos vestits de les cornelles seguien
mudament les petjades d'una guineu.
Creia en els signes evasius,
en les ombres de les ruïnes, en les serps d'aigua,
en les fonts de les muntanyes i en els ocells profètics.
Els til·lers floreixen com les núvies
però els seus fruits són discrets i agres.
Ni en la música ni en les belles obres,
ni en els grans fets ni en el valor
ni fins i tot en l'amor hi ha la saviesa,
tan sols en totes les coses,
en la terra i en l'aire, en el dolor i en el silenci.
Un poema pot copsar l'eco de la tormenta,
com la conquilla que va trepitjar
Orfeu en escapar. El temps s'enduu la vida
i ens retorna memòria, daurada per la flama
i ennegrida per la brasa.



Adam Zagajewski. Terra del foc, 2004
Tr.: Xavier Farré

09 de febrer 2020

De la brasa, la flama

De la brasa, la flama,
i de la flama, la llança
contra el cel. La punta,
però, serà blava i
es fondrà sempre
apuntalant com biga
el mal del pes.



Irene Anglada. Nusos d'incendi. 2019

20è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

31 de gener 2020

Gener és llarg

Gener és llarg per a la penombra.
Una llenya de silencis encén
l'alba a l'hora que arriben els trens.
L'horitzó és un cadàver de colors.
En l'agenda del foc, mistos trencats
són un desert calcinat de carícies.
Viure és distraure les flames del bosc.




Marisol González, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 103, setembre 2013, p. 48

26 d’octubre 2019

CICLES NATURALS

Com quan una guspira invisible
encén un foc etern
i ja només importa que la flama

acaba en brasa

i torna a ser una guspira invisible
que, tal vegada,
encendrà un foc etern.


Meritxell Nus. Fenòmens, 2014

05 d’abril 2019

Un àngel que muntava en bicicleta

Un àngel que muntava en bicicleta
ㄧles rodes eren quatre sols en flamesㄧ
pujant tranquil·lament per la sendera
vaig veure un dia, de camí al mar;
tapant el cel i els ulls d'una oreneta
la pols daurada de les seves cames
deixava un rastre càlid al darrere,
i els núvols queien sobre el manillar.

Enormes com la llum que les envolta,
les seves ales, esquitxant la bici
d'espurnes que la feien roja i blava,
enderrocaven pins de tot el món.
Me l'he estimat; i quan de cop i volta
va caure daltabaix d'un precipici,
al fons de la maleta que portava
hi eren els meus poemes tal com són.




Xènia Dyakonova, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 85 (juny 2006). P. 81

16 de març 2019

Endavant!

Respira fort, que l'aire és teu
i l'aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l'hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l'aire és teu!

Trepitja ferm, que el lloc és teu.
On hi ha el teu peu no n'hi ha cap d'altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Lluita amb qui vulgui entrebancar-te!
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s'arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!



Joana Raspall. Ales i camins. 1991

11 de març 2018

Tot comença

Tot comença
amb l'aigua pura
una flama que s'eleva

Sota la pell de l'aire adormit
un somni s'encén


Le tout commencement
est dans l'eau pure
une flamme qui monte

Sous la peau de l'air endormi
un rêve qui prend deu




Philippe Jaccottet. Aires : poemes 1961-1964. 2017

Traducció: Antoni Clapés

14 de gener 2017

En el crepuscle...

En el crepuscle,
roig, el núvol de posta
l'astre delata:
pregoner de la flama,
enyora albes de nacre.


Margalida Pons. Les aus, 1988

12 de setembre 2016

A Mallorca, durant la guerra civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.


                      Barcelona, setembre 1937
                            Imitació del foc, 1938




Bartomeu Rosselló-Pòrcel, dins,


Antologia de la poesia catalana. 2005

A cura de: Rosa Delor, Isabel Grifoll i Lluïsa Julià

12 d’agost 2016

El forn vell

   El forn fa olor de romer
i de pasta assaonada.
El forn està empolsegat,
té pols de farina blanca.
En l'alcavor, fosc i tebi,
va fent-se bona la pasta.
Les dones canten i pasten
mentres els pans en la calda
-grossos pits arrenglerats-
es fan la crosta daurada.
El forn fa olor de romer,
de matissa, de muntanya.

   Sota arcades de mig punt
les dones pasten la pasta.
En la boca, negra, enorme,
com una llengua la pala
posa i trau llandes i llandes:
el pastís i la monjàvena,
la magdalena i el cóc
i la rolleta ensucrada.

Els mostatxons, a dotzenes,
exornen papers d'estrassa...
Sota arcades de mig punt,
olor d'amor casolana.

   El forn, tan vell com el poble,
se recolza en la muralla.
El carrer, estret i blanc,
allunya mosca i ventada.
Els matxos quan porten llenya
l'embossen de banda a banda.

   Si hi passes, guarda't dels feixos,
que et ferirà l'argilaga
tota florida de groc,
tota florida, tan clara!
El forn, tan vell com el poble,
té encara la vida llarga.

   Ai, forn escombrat i amplíssim,
ros de paneres de canya!
Has cuit el pa que ha menjat
durant segles cada casa
i ara tens encara encesa
enmig del teu cor la flama
que allumena, cou i estova
el pa que mata la gana...
(Les dones canten i fenyen
i el llevat puja la pasta...)
Ai, forn escombrat i amplíssim,
tebi com una fogassa!

   El forn fa olor de romer,
olor d'amor casolana.



Carles Salvador. Elogi de la meua terra i altres poemes. 2011

24 de juny 2016

Duet

Colors d'estiu a Torà per Teresa Grau Ros
Inventem-nos un cant.
No són vàlids
els compassos que marquen els altres.
Inventem un nou ritme
amb paraules
que, sortides del llavi que es besa,
són poemes d'un llenguatge nou.

Inventem-nos un cant
on les hores tinguin tons purpuris,
on s'encantin les pauses
en un èxtasi de pura delícia,
de suprema bondat.
Que s'acordin les veus en perfecta harmonia
com la gamma perfecta
de verdors en el prat,
de blavors en el cel
i rojors en la flama...

Inventem-nos un cant
i cantem-lo.
I deixem-nos lliscar amor enllà.


Joana Raspall. Llum i gira-sols. 1994

30 de gener 2015

presagi

avui les gavines volen altes
terra endins.
potser sobre la mar es congrien
el vent i la flama.

avui les gavines busquen
camins d'aigua
terra endins.



Anna Montero. Com si tornés d'enlloc. 1999