Ja és temps

Ja és temps de sentir el mot sense resposta,

temps d'esperar el motiu que no és possible,

d'endevinar fullam nou als pollancres,

bé que la tardor n'ha escurat les branques.

Quin anhel se'ns marfon potser debades,

quin desig s'endevina sense viure'l?

Vespre del temps en l'hora més humana

quan el viure sospesa les collites

i ensems recompta els mòbils imperfectes.

Un rastre humil perdura pels camins

que l'home, que tot home, en fa recapte.

Després de tot -al límit de les coses-,

cal ser fidels al do de l'esperança.

Al bosc més fosc s'hi troben clarianes,

cap riu no torna mai a la deu nada.

Pere Vives Sarri. El temps i la joia, 1999

XXXVI

Perquè els dies de pluja els versos eren
finestres que guaitaven clarianes.


Jaume Oliver. Litúrgia de la llum, 2006

La meva terra

La meva terra com un bosc

i jo amb les mans rasposes d'artigaire

que no mesura el temps ni deixa el nom escrit

a cada clariana.

Però tu crida'm fort, tu que saps el meu nom

i fes-me única al món.

La meva terra com un erm

i jo l'eixarcolaire amb la pell recremada

que no compta les herbes que ha anat desarrelant

de sol a sol.

Però tu baixa ardent i fes-me una carn única

tu que saps el meu nom.

Núria Albó. L'encenedor verd, 1980