Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 d’abril 2009

Infant

El teu ull clar és l'única cosa absolutament bella.
Vull emplenar-lo de colors i d'ànecs,
el zoo dels nous

els noms dels quals mediteu.
Lliri de neu d'abril, pipa índia,
petita

tija sense cap arruga,
estany on les imatges
haurien de ser grandioses i clàssiques,

no aquest dolorós
retorçar-se de mans, aquest sostre
fosc sense cap estrella.




Sylvia Plath


Dins el llibre de poesia:

Montserrat AbellóAl cor de les paraules, 2002 
Tr.: Montserrat Abelló


28 d’abril 2009

Gramàtica del cor

Tens l’ànima aferrada a la vida,
i a cada dit, t’hi creix una flor.

Dels teus ulls en trec l’energia,
dels teus llavis, besades d’amor.


Teresa Grau Ros

Foix

Ha fet vuitanta anys.
Si el vegessis!
Em fa una enveja!...
Camina i elucubra fantasies
com un déu.
Potser tu, ara,
dins de la llarga dormida
és quan hi veus clar!


Maria Oleart. Enllà, 1974

24 d’abril 2009

Si pogués algun matí

Si pogués algun matí
caminar per sobre l'aire...
Mentre la ciutat feineja,
saltar d'un núvol a l'altre.


Margarita Colom. Girona... es deia Girona1998

Coroneu-me amb roses

Coroneu-me amb roses,
coroneu-me amb tot
de roses --
roses que es marceixen
en front que es marceix
tan d'hora!
Coroneu-me amb roses
i amb fulles ben breus.
I prou.



Fernando Pessoa. Odes de Ricardo Reis, 1992

Tr.: Joaquim Sala-Sanahuja
Pr.: Pilar Gómez-Bedate

22 d’abril 2009

Els jacints


Sentir només, saber de cada cosa
el nom senzill, el simple nom, carícia
com de l'abril damunt les noves fulles,
mentre la llum de pluja de la tarda
s'allunya a poc a poc amb els jacints.
Clar moment de la flor, emmirallada,
molt guardada, darrera
bellesa d'unes flors dintre els meus ulls.
Després, per l'aire, a penes
fràgil record, enllà del verd intens
d'herba que mulla aquesta lenta pluja.



Salvador Espriu. Les hores; Ed. 62, 1952, dins, 
Salvador Espriu : algunes cartes i estudis sobre la seva obra, 1995



20 d’abril 2009

Al crepuscle

Separada del cos la llum
rastreja,
es confon amb la pluja.
Ha refredat, les gavines
s'ajunten als roquissars.
El gat s'agombola en el son.
Agafo un llibre, de sobte
un infant cau dels versos.
Un infant mort.


Eugénio de Andrade. Ofici de paciència, 2008

18 d’abril 2009

Cançó del mar (Capri, piccola marina)

Gaudint de la mar (Platja de la Barceloneta) per Teresa Grau Ros
Buf de sempre del mar,
vent del mar en la nit:
no véns a ningú;
si algú vetlla,
ha de veure com
et supera:
buf de sempre del mar,
que bufa
només com per a la conca original,
pur espai
irrompent-hi de lluny.

Oh com et sent una
vivaç figuera
allà dalt, en el clar de lluna!



Carles Riba. Esbossos de versions de Rilke, 1984

14 d’abril 2009

Qualitat de mare


Mares-nenes desolades.
Mares velles descuidades.
Intrusives, primmirades.
I les, curosament, vetllades.

Mares altives, quant patiment!
marones que no deixen viure.
El rol de mare ennobleixen:
generoses, sàvies, lliures.

Mames de lloguer, educades.
Veraces, soles, afinades.
Adultes, submises, lesbianes.
Mal·leables, rebels i oblidades.

Mares d’aigua, il·lusionades.
Mares-pont, novençanes.
Una mar de mares: d’èxit i
anorreades. Puritanes.

Cultes mamàs infal·libles,
silenciades, insurrectes,
singulars i interessades,
magnànimes i estimades,
mares.


Teresa Grau Ros

13 d’abril 2009

Flor de mel

Té el calze ple de mel. És una flor adormida, una mica
fora del temps. Les abelles van i venen. S'hi acosten.
Amb la pota cullera agafen mel i omplen tupins i
perols. Algunes moren emmelades. Tot molt de pressa,
amb molta agitació. Quan el calze queda buit de mel
i respira, la flor es mor. I en neixen de noves.
I vinga abelles!




Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 2007

12 d’abril 2009

Des de sempre

DES DE SEMPRE, abans
d'instal·lar-me en el buit,
potser ja ho sabíem
tot. Sense entreveure-ho
gaire. Tan a prop érem
de la inevitable
demolició. Que cap
deshora no hauria
pogut tensar el roig
de la llum. Ni tan sols
continuar vibrant.



Montserrat Rodés. Alarma. 2008

Homenatge a Teresa

Narcisos als Jardins de Miquel Martí i Pol (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.

Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.

Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l'amor
com la cosa més preciosa
i bonica.
Sense pecats.

Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.

Ara de gran comprenc
tot el que per tu sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.

Com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.


Ovidi Montllor. Ovidi Montllor a Alcoi, 1974

Res no és mesquí

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.


A Josep Obiols




Joan Salvat-Papasseit. L'irradiador del port i les gavines, 1921

Farigola

Tomillo Andaluz/Tomillo real/Tomillo cabezón
Farigola humil
de la flor rosada,
ran de terra vius
i ets molt valorada.

Sentor de secà

i setmana santa,
un brot entre dents
gust de terra aspra.

Fas bona la sopa

i bona fas l'aigua,
i dons bona mel
a abelles gormandes.

Farigola humil

de la flor rosada,
ran de terra vius
oh, mata estimada!



Celdoni Fonoll. Bones herbes. 2004

11 d’abril 2009

Agafa'm

La vida està feta de runes i de vidres.
Tot el que no és silenci és vertigen.

Mira per la finestra: no hi ha persones

ni colors ni objectes ni paisatges: hi ha llum i miratges.

Llum i miratges





Anna Gual. Implosions. 2008

Epíleg de Jordi Llavina

Camina pel mig del carrer

Camina pel mig del carrer,
sense desviar-se gens ni mica,
justament per on circulen
les aigües de la pluja,
cercant l'aigua que no hi és
i la protecció que no té.
Com la desitja
aquesta protecció,
immergida en la nit fosca
que tapa el carrer,
i la boira que puja
peus amunt!


V


Rosa Fabregat. A la vora de l'aigua. 2008
Il.: Joan Descals
Pr.: Isidor Cònsul

Ens endinsàrem entre els faigs

Ens endinsàrem entre els faigs
que la tardor abrandava.
Als ulls hi perlejava la tendresa,
als llavis s'hi empaitaven les besades.
Ens endinsàrem bosc enllà, tu i jo,
bosc endins, l'un en l'altre.



Pilar Cabot. Els rossinyols insomnes. 2008

Pasquins per a la revolta vegetal

Dones, baixeu, veniu
a la dansa de l'herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l'arbre
de l'alliberament.

Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l'enrenou
l'aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s'espigui l'arbre
de l'alliberament.

Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l'arbre
de l'alliberament.

Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l'arbre
de l'alliberament

II


Maria-Mercè Marçal

De la pàgina web: Escarsers, 1980-1982

10 d’abril 2009

Espardenya

Hi ha un futur, sí, del tot desconegut.
Com l'economista sorprés per les crisis
i l'estrateg sense pair cap derrota:
l'aspirant badoc a home-rei,
amb presumpció rabiüda,
acusarà les aus pelegrines.

Cal no apressar-se tampoc al menyspreu,
d'antuvi els poetes saben del fracàs
i encara així malden, folls vanitosos,
a l'encalç dels capricis de la llum.
...
(Fragment)

Eduard Ramírez, dins Reduccions, núm. 92, p. 22

06 d’abril 2009

Ponç Pons

Deus nedar cap al tard
quan arribes d'Irlanda
amb l'ocell que de foc
t'ha cremat els cabells,
la immersió serà lenta
la fondària captiva
del teu rostre sorprès.




Rosina Ballester. La reixa. 2008

04 d’abril 2009

Curull de saviesa

El meu amor és construït amb orgull
de piràmide asteca.
És fuetejat de valent,
però res no el doblega.
El cor li bat fort,
el sento en la seva absència.
El meu amor és curull de saviesa.
Té un toc intel·lectual
que li dona fermesa.
No s'imposa a la llum
però brilla suaument
com el llibre a la lleixa.



Teresa Grau Ros

Poema en va


enmig de la pols eterna de la història. Marc Granell



Sublim infàmia, la de la fam

encarnada en uns cossos diminuts:
cinc pams i escaig amiden la sentència
d'una fam sense treva ni conhort.
Tot fam entre el no-res i els ossos. Fam
i horror de tanta fam com els devora
mos a mos l'esperança. ¿Quin dolor
ha deixat mai de ser dolor a força
de repetir-se? Estrenats en la vida,
aviat coven la mort com un cuc
enrotllat a la boca de l'estómac.
¿Com s'encabeix un suplici infinit
en un cos tan menut? ¿Com han après
els ulls l'immens llenguatge de la fam?
¿Què val el seu turment? ¿Què val un mot
si no és capaç de valer-los la vida?

Cossos sagrats, diminuts com absents

catedrals que també moren de fam.
De fam sublim, però menys duradora
que les penes eternes de l'infern.



Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002


02 d’abril 2009

El desamor

Noia: si és cert que no parles ja amb ell
i ell diu que se sent molt bé en silenci
no us convé viure compartint la casa:
desfeu el desamor abans no us mossegui l'odi.


(traduït per a aquest blog)


José Agustín Goytisolo. Érase una vez... Goytisolo.

01 d’abril 2009

Primavera inquieta

Ferida, s'encongeix l'ala d'abril,
i l'arbre verd suau i el de flor encesa
deixaten llur color dins l'escomesa
del vent i de la pluja, fil a fil.

No hi haurà sota un frec alt i gentil,
demà, fulla apagada, flor malmesa ;
ans poarà el jardí clara riquesa
del que és avui cel aspre i pes hostil.

Un brum d'or a la copa més florida
insistirà nombrós. Serà la vida
oberta i lluminosa com un vol.

I restarà darrera la mirada,
melangiosament al goig alçada,
un cor amb vent i pluja, i trist, i sol.

Marià Villangómez. Antologia poètica, 1969