Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fusta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fusta. Mostrar tots els missatges

07 de març 2024

Píxel a l'espera

Ha aterrat un colibrí al pensament
Dins seu hi jeu un niu de constel·lacions.

Jo voldria ser fusta d'altar
o cera calenta.

Però seré ocell, seré cerimònia.

Sabies que els cabells respiren?
Nota els porus com canten per les fissures.
Mira el bou com arrossega la fam.

Si existeixo
per fer-te homenatge.



Anna Gual. Símbol 47. 2015


Epíleg: Esteve Plantada

17 de gener 2024

Cireres com ocells

tirar del fil de les paraules
fins a omplir la pàgina blanca.
una paraula en porta una altra
o una llum o un cric-cric
d'insecte dins la fusta.
brollen les paraules com les cireres
ixen de la cistella, paraules
com cireres, com records,
melodies d'un temps, d'un món
que endevine sota la crosta fina
del paper.

paraules com cireres,
com murmuris, com ombres
d'ocells que volen blau enllà
i tot ho abasten.


Anna Montero (Logronyo, 1954)
On els camins s'esborren. Del Buc. 2018


A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

23 d’abril 2023

La corda d'un violí

La corda d'un violí és de tripa,
era de tripa i ara és de metall
que és fred i mort però mai desafina,
gris i perfecte com un hospital.
Llavors, la corda de tu era viva
plena de tares i trets de passat.
Feréstega, cantava amb la carícia
i se'm trencava amb el frec d'un dubtar.

No t'estremeixo més contra la fusta
quan per fer-te sonar et trec de l'estoig;
i ara ets de seda, i ets so i no crit rústec.
I et voldria tocar, però em fa por
que, si altre cop et sento, et vulgui mut.
Eres la corda que dorm al taüt.

                                     Abril del 2020


Eloi Creus, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 21

18 de febrer 2023

Arbres de buit

És com si no sabéssim si en els troncs
hi hagués fusta anellada o tan sols buit.
Fer-se gran no és saber quin bosc és fals,
distingir el que està buit de l'arbre ple.
Més aviat és triar voler amagar
grans quantitats de res sota l'escorça.
I anar oblidant la fusta tot fingint
no saber si en els troncs hi queda vida.


Clara Ballart. L'aigua entre les coses. 2022

37è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2021.

Pròleg de Meri Torras Francès.

21 d’abril 2022

Sentor de menta

La nit escampa sentors de menta
arreu del poble, que es queda quiet.
Ix de les cases una altra flaire,
de fusta seca de taronger
que crema alegre a les ximeneres,
fum que s'enlaira i que s'endú el fred.

Arriba l'hora de retirar-nos,
el llit espera ben calentet.
Els contes màgics que conta el pare,
i el fill escolta amb tan gran plaer,
omplen la cambra d'imatges belles
i els ullets tanquen molt lentament.



Poemes de Maria Dolors Pellicer i Sòria
Dibuixos d'Irene Bofill


II Premi de Poesia Infantil
Fundació Caixa Cooperativa d'Algemesí
de la Comunitat Valenciana

04 de febrer 2022

La casa de palla

«Abattez mes branches
sciez-moi en morceaux
les oiseaux continueront à chanter
dans mes racines.»
                             Anise Koltz




Any rere any
torbonades de febrer
—emplastre sobre emplastre sobre emplastre.
Bufa el llop i fa volar la casa de palla.

Són massa freds, els maons.
Arreplego fusta per esperar març.
Sempre canten ocells afònics
a les arrels de l'exili.



Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2021

08 de gener 2022

Tendència a la millora

Vagarós en un bosc de paraules,
es troba a la butxaca
ーcom qui diu per sorpresaー
un lleu instint de rebel·lia
que, ignorat tant de temps,
li costa reconèixer,
i se sent impel·lit a improvisar
l'esborrany d'un somriure.
Desconcertat caçat en fals,
com l'alumne escomès a la impensada
per la pregunta de l'examinador,
agafa alè, s'escura la gola
i amolla un pensament agosarat:
El fred ja va de baixa.



Miquel-Lluís Muntané. Qualitats de la fusta. 2016

Pròleg d'Eduard Sanahuja

31 de desembre 2020

Escultor

Per a Leonard Baskin


A casa seva els incorporis
hi venen per bescanviar sense fi
visió, saviesa, per cossos
palpables, i pesants, com el seu.

Mans que es mouen més sacerdotalment
que les mans d'un sacerdot, no invoquen
imatges vanes de llum i d'aire
sinó estacions segures de bronze, fusta, pedra.

Obstinat, de fusta de fibres denses,
un àngel despullat bloqueja i modela
la llum dèbil; de braços plegats,
observa com el seu món feixuc eclipsa

mons estèrils de vent i núvol.
Morts de bronze dominen el terra,
resistents, de cos rogenc,
i ens fan petits. Els cossos ens parpellegen

fins a l'extinció en aquells ulls
que, sense ell, estarien mancats
de lloc, de temps i de cos propi.
Esperits èmuls fan discòrdia,
proven d'entrar, entren malsons
fins que el cisell els transmeti
una vida més viva que la nostra,
un repòs més sòlid que la mort.


Sylvia Plath. El colós, 2019

Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

27 de desembre 2019

Buidem caixes de llamps

Buidem caixes de llamps contra fronteres.
La fusta de l'Altura ha estat tallada;
La vida no ha de ser res més que vida
                  Quotidiana.





Poesia de Joan Brossa, extreta del llibre:

Montserrat Roig. Retrats paral·lels / 2, 1976, p. 73

30 de novembre 2019

Aiguamarina

Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem,
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.


Josep Maria de Sagarra, dins,


Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Il·lustracions: Carme Solé Vendrell

Edició: Carlota Casas i Pep Paré

23 d’abril 2015

Petita oda en dijous

Em sé fer uns peixos de fusta
Panxarruts, no gaire grans ;
Els empleno de llimalla
Tocada amb la pedra imant
I els acoloreixo a l'oli
Perquè siguin fulgurants.
Ensenyo els peixos i explico
Que veurem com nedaran
Tots dos sols dins una bota ;
I, un cop a l'aigua posats,
Demano un bocí de coca
I els el dono amb una mà.
(Però, sens que ningú ho vegi,
Hi barrejo pedra imant
I així sembla, pels qui miren,
Que els peixos venen nadant.)
Damunt l'aigua i sota els núvols
Si hi ha coses per contar!
Milers de llums brillarien
Si la bota fos el mar
I els espectadors que miren
Fos tota la humanitat,
I els peixos que m'engipono
Fossin uns peixos navals
Que llisquessin per les ones
Com ocells per l'aire blau.



Joan Brossa, dins,



Ed.: Miquel Desclot

06 de gener 2014

Allò que el poeta ha de saber

I si ell no hagués conegut les nits de les quals parlà Rilke,
I no era al costat de la dona quan va parir,
Li seria d'alguna utilitat que hagués conegut miracles de jove?

Primer el miracle de construir.
La porta de l'estable és oberta; l'home col·loca totxo sobre totxo.
Ell construeix un mur. El mur sosté les bigues.
Al seu costat resta la caixa d'eines amb el seus poderosos estris.
Aquesta deu ser la forma en què les coses que semblen eternes van créixer!
Aleshores el noi també es construeix;
Cava forats i galeries al terra,
Construeix canals amb rescloses a la sorra, torres i castells de pedra.

Aleshores el miracle de l'abundància de la natura.
El jardí és encatifat amb la gran i vermella fruita de dolça olor.
El vent és desmuntat pels forts arbres.
Oh, la joia de la collita, amuntegant les espaioses golfes amb la riquesa del món!
Aleshores les altes tartanes peonant a través de la porta del graner.
I la pàl·lida fruita de la terra, desenterrada del ric sòl!

Hauria de tenir alguna utilitat per ell que va criar-se en la mesurable
Comunitat del poble?
Ell que ha conegut l'estable, el graner, l'horta i el prat?
Ell que ha estat al cobert de les segadores i amb els homes en el camp de fenc?
Ell que ha conegut l'essència de la fusta on la piconadora va al dic,
De l'embarcació que va navegar més enllà de les xarxes, del bronzejat del pescador a l'exterior?
Ell que ha conegut les cases amb pisos de pedra
I les golfes baixes ennegrides pel fum?

I Oh! Si les nits no són allí, hi ha els dies
Amb l'amor de la llum del cel
I tot el càlid resplendor de la terra!
I si la dona no és allí qui porti vida
Hi ha la mare que sempre la donarà,
Ànima que abraça generacions.


1927

(Traduït de l'anglès per a aquest blog)



Translation: Anthony Paul.
Selection and introduction: Jabik Veenbaas.

25 de novembre 2012

Inici

Sóc àliga i vent.
Àliga per saltar als abismes,
vent furient per mossegar el dolor.
Sóc vidre i aigua.
Vidre per reflectir la llum iridescent
i aigua per escolar-me al riu
i vestir-me de jonc.
Sóc fusta i foc.
Fusta per cremar els corcs de glaç
que em clivellen les mans,
foc per vèncer la por que em tenalla.
Sóc sal i sóc mar.
Sal per ungir la nit, i mar per conjurar
l’escuma pútrida de canyes i de crancs.
M’he fet àliga i vent,
sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc,
per retornar a l’inici,
quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua.



Poesia extreta del blog de la poeta:

M. Rosa Font i Massot