La Rosa Maria

La Rosa Maria
volia fer un pou
i no li sortia,

un pou rodonet
amb crancs i petxines
i algun barretet.



Olga Xirinacs. Marina. 1986

Il·lustracions: Asun Balzola.

A Picasso

El seu camí, tan llarg, tan ple,

on els anys no fan pols

perquè tot és viu.

Els colors

i les línies,

el bronze,

els blaus

i la rodona humanitat de l'argila.

El cos,

la fe,

el treball

i el testimoni.

A les seves mans que no cerquen l'aixopluc del repòs

els anys no hi fan pols.

El seu camí tan ple, tan llarg, m'admira.

Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017

Montserrat, deixeu que tots sardanegem...

 Deixeu que tots sardanegem
     com vostres penyes,
 i feu que bressi les ensenyes
el cant d'amor de la nit de Betlem.

 Ens apleguem entorn de Vós
        amb l'alenada   
del vostre maig i amb l'abrivada
     de la tenora de so cabalós.

  Mare de Déu de Montserrat!
       Formem rodones,
i ens sembla viure en les persones
   de la inefable i ardent Trinitat.

  Flames de goig en contrapunt.
         Passos, compassos,
 delit del cor que passa als braços
i el pensament que  se'n va cel amunt.

       Ai, flabiol! Ai, tamborí!
           Deu-nos l'entrada,
    que ja la verge, enamorada,
  sent a la falda com salta el Diví.



Manuel Bertran Oriola
                                     abril 1959

Poemes montserratins. 1997

Womens Table Highsmith

Women's Table per Maya Lin.

Fotografia de Carol M. Highsmith.

Cançó de rotllo

Olles, olles de vi blanc,
totes són plenes de fang,
de fang i de maduixa.
Via fora, mala bruixa,
que les vols omplir de sang.

Olles, olles de Montblanc,
totes són fetes de fang.
D'una argila tan vermella
que té el roig de la maduixa.
No t'amaguis, mala bruixa,
no t'amaguis sota el branc.

Olles plenes d'oli verge,
de mel nova, de vi blanc.
Que la lluna, embadalida,
s'emmiralli en el seu flanc.

La rodona no s'afluixa:
són de fang i de maduixa,
olles, olles de vi blanc.

Tomàs Garcés. Escrit a terra. 1985

Són els amics

Són els amics;
la forma arrodonida de les pedres
que fan en el camí
la soledat més àgil
i el carruatge de l'abandó
més noble.



Margarita Ballester. Els ulls. 1995