Pompeu Fabra, a cent anys i uns dies

A dalt són els crescuts de cap i espasa ;

a baix són els minvats de cop de peu.

De dalt a baix, un daltabaix, però a casa

som quatre i el Pompeu.

Qui pega, puja ; qui no pega, baixa.

Qui paga, cuita ; qui no paga, jeu.

Passant-nos el porró entre caixa i faixa,

a casa som quatre i el Pompeu.

Amb una flor d'un dia per tot riure,

amb un cardot d'un any pertot arreu,

amb una flor i un cardot per tot queviure,

a casa som quatre i el Pompeu.

Si em pregunteu si sóc feliç, afirmo

que potser sí potser no ; si em pregunteu

si som feliços a casa, us confirmo:

a casa som quatre i el Pompeu.

Que per no viure de cenyida gorra,

ni morir de rovellat trofeu,

ni dir tan malament: quin temps que corre!,

a casa som quatre i el Pompeu.

Ha plogut i ben fort, no es veu un ase

ni els cavalls no són de sang ni els llums de seu.

Ha plogut i ben fort, però a casa

som quatre i el Pompeu.

Perquè la nou del coll ens jugui a bales,

perquè les bales facin dring de veu,

perquè la veu s'expressi sense tales,

a casa som quatre i el Pompeu.

I per poder anar tirant de mala gana,

i per poder anar vivint a cara o creu,

i per poder anar morint tal com Déu mana,

a casa som quatre i el Pompeu.

Que cadascú faci en pau la seva basa ;

que cadascú es vengui el brou pel millor preu ;

que cadascú s'esmoli el gep, però a casa

som quatre i el Pompeu!

Màrius Sampere, 

Barcelona, 1928

Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 44

Pròleg de J. Triadú.

Col·lecció Les hores extres ; núm. 4

Oracle

Ho aviso, estic assegut
dins una cambra fosca, m'envolten
rates i gripaus, moltes dades
sobre rates i gripaus, també un simi
i les dades del simi, tots han sortit
dels forats de la presa de corrent.
Que ningú no prengui mal.

La història del món és aquesta:
una vegada va córrer la sang;
ben aviat, la resta.

Ja pugen les veus del carrer
i de sota l'empredrat, m'acusen
de robatori per haver-les sentides. Però el jutge
de les bèsties impures m'absol.

La bruixa va morir a la foguera,
la humanitat morirà a l'ordinador.



Màrius Sampere. Descodificacions : obra nuclear. 2018

Edició: Carles Duarte i Mireia Vidal-Conte

Pròleg: Carles Duarte

Els qui creiem en la solitud

Els qui creiem en la solitud
sabem prou bé que un sol déu és poca cosa
per a nosaltres. Per això li afegim,
al déu escàs, l'amor,
que no en tenia gens.

I per això l'amor,
l'última gota d'oli d'arribar al cervell,
ens unta d'or. I a l'infinit,
cau de laberints i mònades, es perd
un sentiment tan noble i nebulós. I ens fa plorar.

Car un sol Déu és divisible
per zero. I, doncs, per tots els éssers
vius. Llavors, cada ésser és un déu
dividit per l'infinit. I ja pot estimar.



Màrius Sampere i Passarell. Ens trobarem a fora. 2006

Mare, no em renyis

Mare, no em renyis, sí, ja sé
que m'he fet vell,
però jo no he sigut!

Jo no he sigut, deia d'infant
ben protegit per les primeres clarors.
Per què no dir-ho ara, al recer,
de les primeres ombres?

Les joguines trencades per terra,
tot fet malbé, fill, no tens remei!
Mentida, mare,
ha estat aquell, no el veus com fuig?

I sempre aquell, mare, el mateix que et va desfer
el llit, el pare gras, el dimoni pelut
que ens roba la força i la bellesa.

Potser és just, no ho sé pas: li devíem
l'alè, la pell llisa i fresca, fins i tot
el goig immens d'estimar-nos.
Però jo no he sigut, mare. No em veus?, mira'm,
jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.



Màrius Sampere, dins,

Nit de poetes. Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes), 2009

Segon himne a l'alegria

...
¿I què hi fa, doncs, la tristesa
entre nosaltres,
si aquell qui se'n va és l'altre que regressa?

En qualsevol punt del viatge topo amb mi,
i he d'aturar-me
per beneir-me. Sóc qui em barra el pas
i qui m'obre camí. Sóc tots dos,
i, encara, el qui fa tres: vida
damunt vida, damunt vida.



(Fragment del final)


Màrius Sampere, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 75, p. 10

Un dia vaig escriure

...
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.



(Fragment del final)



Màrius Sampere. La cançó de la metamorfosi. 1995