Sortirà a renyar-te

Poc o molt totes les paraules
porten i acomiaden gent
absolen o condemnen
poc o molt totes ens condueixen
amb un certa lluentor prop del seu sentit.

Però a la paraula lluna
cap llum li és suficient.

No vull dir aquella que irradia
quan trafica amb argent rocallós.
Parlo de la paraula que, fins i tot
sense càrrega, buida
com a simple vigilant de nit
del diccionari
o com a fugitiva d'un eclipsil total

és plena tanmateix
de l'autèntica influència
del seu miracle.

Sempre que els llavis de la meva llengua
es troben en una tenebrosa situació
tan bon punt la pronuncien amb extrema humilitat

de seguida apareix

s'expandeix respecta honora
cap altra paraula no ha donat mai
un prestigi brillant i celestial així
a l'obscuritat irrellevant
del meu paladar.

I no només.

Sempre que els llavis de la meva llengua
són ultratjats acomiadats
per un fosquíssim adeu

de seguida apareix la paraula lluna
amb una brillant franquesa
amb una llum severa i enfadada,
i renya
què dic renya, diguem-ho sense embuts,

escup el tenebrós adeu
a la cara.

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020. P. 372-375

Traducció i pròleg de Quim Gestí.

Edició bilingüe.

Dosaigües

De Dosaigües recorde
els dies clars d'estiu
on respirava bon aire,
un poble tranquil, humil,
amb olor a menta i a pi.

I la gent senzilla,
i les fresques nits,
i la sensació tan gran
de ser feliç.

Berta Espert (Alginet, 1966)

De: Un llac d'emocions. ACEN. 2019

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

Al meu fill

                                                      Gener 1915

Fill meu, tu no tenies l'edat d'anar a la guerra.
No hagueres de respondre a aquell immens «Present».
Podia imaginar a la teva naixença,
que estaves destinat a romandre vivent?

Tres, quatre anys més que tu, els infants moren,
perquè són uns infants, aquests sublims minyons,
engrescadora flama del fons dels horitzons,
mentre tu, dolçament, al meu costat reposes
i al compàs delicat i angoixós de les hores
amb veu estudiosa recites les lliçons.
—I heus ací que l'anyada tan fàcilment avança.
El meu cor cada dia és menys habituat
a la misteriosa i sangonent matança,
i penso en tot això amb un cor apressat
mentre tu enquimerat amb la Història de França
poses damunt la taula sense orgull ni recança
una mà sense glòria, humil, i que no ha matat.

                                                     V/1933

La trobareu al llibre:

Versions de poesia europea per Màrius Torres. 2010

Estudi i edició de Pere Ballart i Jordi Julià.

Textos en català i en diverses llengües.

Es publicà a:

Anna de Noailles. Les forces éternelles. 1920, p. 17

Les oliveres

                          A Josep Pijoan

Oh la delícia de les oliveres,
movent-se lleus en un silenci clar
quan se fonen calitges volanderes
damunt la franja rutilant del mar!

I és que llurs copes, fines i lleugeres,
gaudeixen sense a penes murmurar
de la gran complacència de guaitar
limpiditats i volves falagueres.

L'olivera exquisida i detallada
per la clàssica llum és delectada;
i en els fullams qui es mouen blanament,

d'un pacífic oreig tothora empesos,
se persegueixen amb afables besos
el verd humil i el graciós argent.

Josep Carner. Llibres de sonets. 1991

A cura de Jaume Aulet

Sorgeix l'amor

      A Teresa Sanahuja i Jaume Cañameras
     en llurs noces de plata.

Sorgeix l'amor del tracte i la constància
amb un somni despert que s'arrela en la vida.
No hi ha temps en l'amor, ni arma, ni distància,
i acatem humilment el murmuri que crida.

Té cabanes l'amor, palmeres d'alegria
i plugims que davallen del cor del violí.
Té bordes el record, amb ramats cada dia,
que fumegen tots junts en un mateix destí.

Sobre els conreus d'amor gairebé sempre plou.
Sobre els camps de l'amor, els dolços ulls del bou.
Sobre els trèvols d'amor, lent va escrivint el rou.
Nit: acala la testa: rep els astres fets jou...

Hospital de Sant Llàtzer, V-1982

D'El gall canta per tots dos

Agustí Bartra. El vent llaura la mar : antologia poètica. 1984

Introducció i tria de Llorenç Soldevila

Jacint Verdaguer

Cim que et perds en les boires del Pirineu,
rosa mística oberta sota la Creu,
himne de veus heroiques, perfum d'abril.
El més gran dels poetes, i el més humil.

De Poemes inèdits, Apòstols de Catalunya

Jeroni Zanné. Poesia original completa. 2019

Edició a cura de Martí Duran i Mateu

Carrer de Sant Francesc

Aquella botigueta tan festosa
que tenien els pares fa molts anys
en el carrer, ーavui de Santa Claraー,
era l'encís de tots els seus afanys.

Per a tothom tenien simpatia
i l'amistat era el seu gran tresor;
potser més que aleshores me l'estimo
i la guardo amb tendresa dins el cor.

Carrer de Santa Clara que un jorn era
carrer de Sant Francesc, suau i humil
com el Sant del seu nom, amb una clara
llum com la dels matins del mes d'abril.

Guardes de mi, amb les primeres passes
les caigudes que solen fer els infants
quan surten al carrer, i amb poca traça
s'arrosseguen per ell de peus i mans.

El carrer on jugava amb les amigues
que de grans trobaria de bell nou,
rosses i cimbrejants com les espigues
que no poden saber quin vent les mou.

Amb els anys cada vida lliscaria
per altres encontrades i carrers,
però sempre el record de la infantesa
ens retornava el goig dels jorns primers.

Avui que ja no és ferma nostra passa
ni amb força no estrenyem les nostres mans,
quan penso en el carrer de Sant Francesc
evoco tot l'encís dels primers cants.

Dels primers cants que em tornen la gaubança
d'aquell temps innocent i primicer;
i torno a ser de nou l'infant que reia
amb totes les amigues del carrer.

Agustina Rexach, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

Climateri

Soc la memòria
del climateri
de totes les dones.
Declaro amb humilitat:
cada gest
és la petjada d'elles.

Marta Pérez Sierra. M'he empassat la lluna. 2015

Fotografies d'Enric Macià.
Pròleg de Teresa Forcades.
Epíleg de Sònia Moll.

Obra finalista del IV Premi de Poesia Miquel Arimany 2013

Sempre, el mirall

D'aquest rostre que em torna el mirall,
desconec tots els trets menys l'esguard,
testimoni del temps jovençà.
Jo soc jo, com ho era fa anys,
amb iguals pensament i desigs,
amb igual entusiasme o temor.
Del meu fons, el mirall no en sap res
i em disfressa de cutis marcit
i em corona la testa de neu.
Són els rastres de cada dolor
i de cada neguit que he passat.
Res, però, dintre meu no envelleix,
res d'allò que ha marcat el meu pas
i m'ha dut als camins a lluitar
per la terra, l'amor i la fe.
Una lluita petita i humil
que el meu cos deixarà a poc a poc
quan el fred m'embalbeixi les mans
i m'enteli la llum de la ment;
però encara tinc ulls per mirar
desmentint el reflex del mirall.

Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il.: Lluïsa Cauhé

Ara puc dir

Ara puc dir: soc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.
                                   Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il·luminats! La nostra 
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant 
                             i declinar.



Joan Vinyoli, dins,

Celdoni Fonoll. La poesia a l'escola. 1986

Pròleg: Miquel Martí i Pol
Epíleg: J.V. Foix
Il·lustració de la portada: Josep M. Subirachs

                           

Humility

Poems arrive ready to begin.
      Poets are only the transportation.


￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣ Humildad

Los poemas llegan listos para empezar.
      Los poetas sólo son el transporte.


￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣Humilitat

Els poemes arriben preparats per començar.
      Els poetes són només el transport.




(tr. en català per a aquest blog)


Mary Oliver. Felicity, 2016
Tr.: Nieves García Prados

Qui té por de T. S. Eliot?

Feliç qui sap
desitjar un cos
amb l'ànsia que t'ofreno.

Feliç qui sap
escriure sempre -i seduir en escriure'l-
com al primer poema.

Feliç qui sap
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d'espígol.

Feliç qui sap
resseguir un cos, i recordar-lo
en el tacte, i dibuixar-lo en el somni.

Feliç qui sap
anar a la mar i tornar
per dir-te, tan sols, que t'estima.

Feliç qui sap
estimar, tan humilment
com jo voldria.



Marta Pessarrodona. Poemes 1969-1981. 1984

Do del poema

          ¿A qui diré sinó a tu

l'hora plorada en la solitud invisible,

amor, on creix i calla el desig impossible,

on tot verd és nocturn i tot astre insegur,

on la set de més set fa el desig impossible?

          Tu em crides, vera amor reial!

Puc fugir: tot lligam crema en ta flama encesa;

ah, puc morir: tot fruit m'és dat en ta dolcesa!

Però resto en ta vida i neixo al que més val

des del centre secret de la teva dolcesa.

          Vivent no dels somnis d'abans

et portaré, amor, l'inefable poema,

sinó de la teva hora pura en sa tija extrema,

i del treball humil fet per les meves mans

per imitar la flor ーoh inefable poema!

De Del joc i del foc, 1946

Carles Riba, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Ed.: Jordi Bacells i Albert Roig

Davant

Davant: la nit i tota una ciutat
abastable, per uns moments compresa,
i a la mida de tanta veritat
finalment ara oberta als nostres peus
i present en els marges que abandona
-aigua de solituds i sal de tacte,
avingudes de carn i asfalt de pell.
Davant: ciutats i nits a la mesura
de l'ordre humil i dòcil del silenci,
abastable com una mar que arriba,
de blau i blanc als braços de l'arena.




Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

Il·lustracions: Eulàlia Sariola

VII Paraula de poesia

Pensar, filosofar
a voltes cansa.

Escriure poesia és un acte d'humilitat
que et fa abatre el cap amb arrogància,
enfront de la paraula.


(Fragment)



José Miguel Gràcia. XXXIII poemes : reflexions i abstraccions, 2005

De la poesia que és ampla i fonda

És tarda al camp. Retorna el que és senzill
i clar. L'herbei tendral, les flors, ocells,
un arbre august, frondós, damunt l'espill
ple de danses de l'aigua als venticells.

Oh com me plau, d'un tell sota serrells,
veure la llum que va girant; el brill
de cada cosa humil: des dels fluixells
que omplen la pau dels núvols, fins al grill.

La vida és rica i gran i, dins l'oblit
comú en què la tenim, va fent seguit
el camí sota el sol o les estrelles.

Qui viu en pau de Déu que sap present,
és com qui menja mel i és conscient
del nèctar i el procés de les abelles.

Estàtues antigues



Josep Junyent i Rafart. Obra Lírica. 1995

Ed.: Lluís Calderer, Ernest Maruny i Josep M. Massegú

L'engany

L'engany voleia
com papalló que cerca
niu a l'oïda.

Les ales fràgils
no poden enniuar-se
a l'atzavara.

Humil, la idea
s'empetiteix en forma
de mot, per dar-se.

De: Arpegis. V. Constatacions.

Joana Raspall. Arpegis : haikús. 2004

Introducció de Feliu Formosa.

També els trobareu en el llibre:

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Metàfora

Metàfora sovintejada de la poesia és l'aigua, entre els grecs.
L'obra entera de Maria Àngels Anglada, ençà del límit ineluctable,
s'ofereix, com un pom de clares paraules, com un got d'aigua
que és record i vida, als vianants, apressats o cansadíssims, 
a tocar de les velles pedres, altes paraules de tragèdia, 
amb humilitat i esperança.


(Fragment)


Carles Miralles, dins,

M. Àngels Anglada i d'Abadal : sessió en memòria... 1999

Cloenda

A estil de dibuixet de fi de llibre,

que si és bell n'embelleix l'acabament,

al full darrer d'aquest llibret de versos,

vull posar-hi una flor d'agraïment.

Jo li veig com tres fulles: l'una em parla

dels primers Jocs Florals del poble meu;

de sa Reina primera, em parla l'altra,

i la tercera..., d'una pena greu.

La pena és que he passat tres quarts de vida

delitós de la mel del bell parlar,

i tenint-la tan dolça dins de casa,

no l'he sabut, fins quasi vell, xuclar.

El símbol d'un reialme de poesia

que té l'arrel en el pregon del cor

va tornar-me al meu verb: des d'aquell dia,

llengua i cor van parions; i això voldria

que us digués humilment aquesta flor.

Magí Morera i Galícia. Obra poètica completa. 2001

Editora literària: Olívia Gassol i Bellet

I les violes

I les violes, tan cantades pels poetes,

pels més joves i humils, qui les oblidarà?

Feliç qui al senderol, bosc endins, pot lligar

d'una herba un ramellet, violes violetes!

(Fragment)

Josep Sebastià Pons. Poesia completa. 1988

Edició crítica de C. Camps.

Pròleg d'Àlex Susanna.