Pàtria meva

T'estimo terra meva, cor endins,

viva de llum i lliure d'agonies,

messes al vent, boscatges verds de pins,

treball mogut i goig de tots els dies.

Terra d'avantpassats, escut i fur,

sembra de fe i amor, senya nostrada.

El cim t'escau, del mar ets porta i mur.

Quanta bellesa de conreu i prada!

Bressol i fita, llàgrima i sardana,

recer viscut, escó de foc i roc,

amb tu creixo o devallo en l'enderroc

i perquè vius, sóc viu, gleva germana,

ruta plaent, mar blau, mas i camí.

Aquí vaig néixer, aquí vull morir!

Pere Vives i Sarri. Veu de la memòria, 1998

Pr.: Màrius Sampere

Infant petit

Em mires i somrius infant petit

i em dones la gaubança reeixida

del teu encant exquisit

amb un esguard sublim que dolç em crida.

Oh, la candor del teu mirar infantil

i la innocent semblant de les maneres!

En tu hi viu l'amor pueril,

pel teu esguard hi neixen primaveres.

Servo dins meu l'encís que no s'oblida,

la llum del teu esperit,

quan veig que en els teus ulls no hi ha mentida

i em mires i somrius infant petit.

Pere Vives i Sarri. Veu de la memòria. 1998

Pròleg: Màrius Sampere

Cal estimar l'origen

Persuasió d'home solidari

que aquieta l'estona amb l'intel·lecte.

S'esmussa l'hora enllà de la terrassa

mentre escandeixo aquest aplec de versos.

Ningú deu renegar del seu origen,

no hi ha demà per escatir nueses.

Què fora de la vida sense origen?

A tothom li plau de saber el principi

que fa creïble el nexe familiar;

l'envit de conviure amb el seu llinatge.

Molt trist, l'home ignorat del seu inici,

que desconeix la terra on va néixer,

que no sap mai quin pit va amamantar-lo.

L'ocàs del vespre esparpalla tanys de roses

que el plugim despentina suaument.

De tant en tant, deixo lletra i bolígraf

i miro els degotims que llisquen pels vidres.

Pere Vives Sarri. Veu postrema : poesies, 2004
Pr.: David Jou i Mirabent
Epíleg: Manuel Bofarull i Terrades

Aquest present que em plau

Només el verd, només el blau,
només l'aigua amb caprici de joguina
i aquest present que em plau,
home i temps havent l'hora matutina.

Tot el mar davant meu,
l'esguard de l'aigua, antull de cada onada,
el vol de la gavina airós i breu
dins la pau enamorada.

Ventim que no veu ningú
i acarona la pell i mou la vela,
i aquesta salabror que ve de tu,
mar formós on el viure s'hi arrela.

Marejol que regolfa pel sorral
i al sol matiner s'encara.
Rosa dels vents, voler el delit ben alt,
que la vida és amb mi i tot és ara!

Pere Vives Sarri. El temps i la joia, 1999

Que ens meni la natura

Quina babel ens va escatint el viure?
Pregunta la raó de tantes coses
que canvien als ulls de cada dia.
És astut aquest ésser que interroga
el què i el com que ens agrada
o el malcontent de vides col·lectives.
Es baraten quefers, s'obliden senyes
per fer vàlid un món que se'ns capgira.
Caldria sempre lloar
el tombant més feliç que el viure ordena
-home i natura addictes sens demèrit-
per fer entre tots fecund un guany de vida.

Que ens meni la natura, sàvia amiga,
ella endevina on neix l'aigua més pura!

 Pere Vives Sarri. El temps i la joia, 1999

Ja és temps

Ja és temps de sentir el mot sense resposta,

temps d'esperar el motiu que no és possible,

d'endevinar fullam nou als pollancres,

bé que la tardor n'ha escurat les branques.

Quin anhel se'ns marfon potser debades,

quin desig s'endevina sense viure'l?

Vespre del temps en l'hora més humana

quan el viure sospesa les collites

i ensems recompta els mòbils imperfectes.

Un rastre humil perdura pels camins

que l'home, que tot home, en fa recapte.

Després de tot -al límit de les coses-,

cal ser fidels al do de l'esperança.

Al bosc més fosc s'hi troben clarianes,

cap riu no torna mai a la deu nada.

Pere Vives Sarri. El temps i la joia, 1999