Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 d’agost de 2009

Quatre mots

-La Pologne? La Pologne? Allà hi fa un fred terrible,
oi que sí? -m’ha demanat, i ha sospirat alleujada.
Perquè ara n’hi ha tants, d’aquests països nous, que,
al capdavall, el més assenyat és parlar del clima.
-Estimada senyora –li vull contestar-, els poetes
del meu país escriuen amb guants. Tampoc vull dir
que no se’ls treguin mai: quan la lluna escalfa,
llavors sí. En estrofes compostes de crits eixordadors,
perquè només aquests aconsegueixen de penetrar el bram
de la borrasca, canten la vida simple dels pastors de foques.
Els clàssics burinen els seus versos amb caramells de tinta
sobre superfícies glaçades. La resta, els decadents,
ploren sobre el seu destí amb estrelletes de neu.
I quan n’hi ha un que es vol ofegar, cal que tingui
una destral per foradar la capa de gel.
Sí, sí, estimada senyora. Així li vull contestar.
Però m’he oblidat de com és “foca” en francès.
I no estic segura quant al “caramell” i a la “destral”.
-La Pologne? La Pologne? Allà hi fa un fred terrible, oi que sí?
-Pas du tout- responc amb veu de glaç.



Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica, 1997
Tr.: Josep M. de Sagarra
 

30 d’agost de 2009

El solitari

Com n’és d’esquerpa i fosca
l’ànima rebel del solitari!
Sembla l’ombra perduda d’un corb
entre el sol batent de les guixeres.
Al cel, l’ampit blau de casa seva.
A terra el dur rocall
I l’orba enyorança de la mort.

abu bakr al-balagi (m. c. 1132-1133)



Jaume Pont. Llibre de La Frontera de Musa Ibn Al-Tubbi, 2000

28 d’agost de 2009

Pausa

Prunera de fulla vermella per Teresa Grau Ros a Flickr
T’imagino a la taula entre els teus llibres
i la pluja al jardí mullant-ho tot.
Només el tecleig ritmat de la màquina
i la llum que se’n va tènuement.
Després t’alces, trafegueges, la cuina
està en repòs, els plats nets, cap per’vall.
Quan vas d’un lloc a l’altre s’il•lumina
cada objecte. Ben igual quan anem
amb espelmes. Després tornes, la feina
l’acabaràs demà, mires un llibre.
Acaricies lentament les pàgines
mentre degota, al captard, la prunera.



Narcís Comadira. El verd jardí, 1972

Agraïment

Agraeixo moltes coses
a aquells que no estimo.

L'alleujament amb què admeto
que són més afectes a algú altre.

L'alegria que no sóc jo
el llop de les seves ovelles.

Hi estic en pau
i sóc lliure respecte d'ells,
i, això, l'amor no ho pot donar
ni tampoc ho pot prendre.

No els espero, anant amunt i avall
de la porta a la finestra.
Pacient,
gairebé com un rellotge de sol,
entenc
allò que l'amor no entén,
perdono
allò que l'amor no perdonaria mai.

Des de l'encontre fins a la carta
no transcorre una eternitat,
sinó tot just uns quants dies o setmanes.

Els viatges plegats sempre són reexits;
els concerts, escoltats de grat;
les catedrals, visitades;
els paisatges, clars.

I quan ens separen
set muntanyes i rius,
són muntanyes i rius
ben coneguts dels mapes.

D'ells és el mèrit,
si visc en tres dimensions,
en un espai ni líric ni retòric,
amb un horitzó autèntic i canviant.

Ni ells mateixos saben
tot el que no duen a les mans.

No els deixo res a deure,
diria l'amor,
plantejada la qüestió.


Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica, 1997
Tr.: Josep M. de Sagarra
 

27 d’agost de 2009

Ser poeta

La vida m’ensenyà fa temps
que música i poesia
són les més belles coses al món
que ella ens pot donar.
Tret de l’amor, és clar.

En una vella crestomatia,

publicada encara per la impremta imperial i reial
l’any que morí Vrchlicky
Vaig trobar un tractat sobre poètica
i preceptiva literària.

Llavors vaig posar una rosa en un vas,

vaig encendre una espelma
i em vaig posar a escriure els primers versos.

Sorgeix, flama de les paraules,

i crema,
ni que en surti amb els dits abrusats!

Una metàfora sorprenent val més

que un anell d’or a la mà.
Però ni el Diccionari de la Rima de Puchmajer
em va servir de cap ajuda.

En va aplegava idees jo

i m’entestava a cloure els ulls amb força
per sentir el primer vers miraculós,
En la fosca, però, en comptes de paraules
m’arribà un somriure femení i cabells ondulants
desplegats al vent.

Era el meu propi destí.

Tentinejant he anat darrere seu, sense alè,
tota la vida.


Jaroslav Seifert. Ser poeta, 2006 ;  tr.: Jaume Creus

26 d’agost de 2009

Els versos són predestinats

"Els versos són predestinats
-malgrat ser poesia-
no només a parlar a la gent molt de prop...
sinó a cercar el refugi més amagat i més segur,
on trobar l'ajuda davant les adversitats,
fins i tot aquelles que no gosem ni anomenar."


Jaroslav Seifert
Del discurs de la cerimònia de recollida
del premi Nobel de Literatura.
Desembre de 1984


Jaroslav Seifert. Ser poeta, 2006 ; tr.: Jaume Creus

25 d’agost de 2009

Prec dels infants

Maison à énergie positive

Les cases no s'han d'encendre.
Que no caiguin més bombes.
La nit és per dormir-la.
Viure no ha de ser un càstig.
Que ja no plorin les mares
i que la gent no es mati.
Que tothom construeixi
i et puguis fiar dels altres.
Els joves han d'assolir-ho
i els vells també poden.



Bertolt Brecht. Poemes i cançons, 1998

24 d’agost de 2009

Invitació a partir

La fruita d'or, llunyana.

-Deixa enrera el record

de la perduda tarda.
Deixa enrera la veu
de la muntanya.
Navega fora port,
a l'esperança.

Calma, illa, veler,

la fruita d'or.



Salvador Espriu. Obres completes, I, Poesia, 1a ed.,1968

Sobretot

Endolcida pel seu cadenciós
murmuri blau
la poesia
sobretot
enforteix el so
del silenci.


Maria Lainà
(Amb pomes escampades, 2005)

Poema de la supervivència

Com un incendi foll
que sobreïx i explota,
d'uns colors que em retornen
a l'inici de tot.

Com un incendi foll

que m'entronca amb la mort,
com un incendi foll,
sol ixent, clamorós!

Vida intacta.




Josefa Contijoch. Ales intactes, 1996
Pr.: Maria Mercè Marçal

23 d’agost de 2009

Autobiografia (Lu Iu)


Tinc un hort nou, d’unes dues mujades,
tres casetes de palla, que el temps ha malmenat.
I més salut, d’ençà de les males jornades.
Les nits són fresques, clares, a l’octubre daurat.

M’embriaga el vi lleu, però abans m’aclaria:
la meitat de les pàgines té el llibre, ja malmès.
I, al meu cor solitari, jo li dic, més d’un dia:
només has d’entristir-te quan ja no hi valgui res.




Marià Manent. Com un núvol lleuger : més interpretacions de lírica xinesa, 1967

22 d’agost de 2009

Tapassada

Tot just la pluja alerti
el gall del campanar
pel clar de les gateres
s'esquitllaran els gats 

MARIA-MERCÈ MARÇAL



Una mica de sol acabat de rentar
i una llengua de llum per sobre les teulades.
Després del temporal torna a sortir la gent
com l’aviram a pellucar moments a l’era.
Hi ha roba estesa molla que penja dels balcons
i algú que encara volta amb el paraigua obert.
Avui els nens sortint d’escola jugaran
a fer empipar les mares, i a canviar-se de muda.
Tot es torna a assemblar al ritme de secà
que associem a la vida, i que ha trencat l’orquestra
de la pluja que es vessa i ha inundat tots els camps.
Tu per por d’enfangar-te restes encara dreta
al marge del camí, i veus que els desenganys
no són res més que tapassades a l’estiu.



Alexandra March . Hiverns suaus, 2005
Ed.: Jordi Julià

21 d’agost de 2009

A Meng Hao-Jan

T'estimo, Meng, oh bon amic!
El teu amor a la bellesa
el sap tothom. En temps antic,
tu passaves, la galta encesa,
cap nu, decantant el cavall.
Ara que tens la testa blanca,
vius amb pins i núvols per tanca,
t'embriagues de lluna blanca,
de vi translúcid com cristall.
No vols pas l'honor que engavanya:
vols la pau d'un jardí florit.
Ta noblesa és com la muntanya,
massa alta pel nostre delit.
Però d'aroma dolça, estranya,
ens perfuma el teu esperit.



Marià Manent. L'aire daurat : interpretacions de poesia xinesa, 1986

20 d’agost de 2009

Tarda de poesia

Al cor estremit de la mare
les paraules lluiten amb el dolor,
el temps irrepetible,
les heures encantades dels patis,
els somnis alegres d'ella.

Tarda de poesia.

Al cor atapeït de la mare,
les paraules pugen,
per aquelles escletxes que ella guarda sempre,
per deixar pas a la mà de l'amic
al vers difícil
o al fill malalt.

Tarda de poesia.

La mare lluita contra els fantasmes
dels versos,
els fantasmes del dolor,
els segurs fantasmes de l'angoixa.
I ella, petita i gran,
nena i mare,
guarda sempre la veu
que espera, un cop més,
alguna pau.


1 de febrer de 1992


Mònica Maragall i Mira. Terrats lliures al vent, 1992
Pr.: Ignasi Riera

Lluna ciutadana

no et mira ningú,
Fanals, bombetes
i llums de neó
et treuen vivesa,
et lleven claror,
t’anul•len, t’ignoren,
tu en tens desconsol
i et cauen les llàgrimes
en senyal de dol.
Les llàgrimes càlides
es tornen estels,
s’escampen airoses,
decoren el cel,
i a la terra
un ximple poeta
de badoc mirar
que se sent Virgili
i està enamorat,
et fa quatre versos
un xic malgirbats.
La lluna xamosa
i ja consolada
fins sent un calfred
i mig riallera
li pica l’ullet.

Maria Rosa Barrera, Camí a ponent. 1989 ; il.:  Riu Serra

18 d’agost de 2009

Teu és el lloc

Teu és el lloc que et senyala el cor.
Més tard o més d'hora el podràs conèixer.
Amb la saliva viva del record,
el pol·len del seu pensament.
A la fi, quan la teva olor i la del lloc
hagin estat única flama i cendra
i hagis dormit amb els déus i dimonis
dels seus conhorts i desconsols;
amb el dolç, dolorós contacte de les sangs
s'alçarà la llum del teló.
I pujaràs de nou els costeruts graons
que et menen a l'alè perdut.



Tònia Passola. Cel rebel, 2001


17 d’agost de 2009

¿Te'n recordes, Maria,

¿Te'n recordes, Maria,
del casal solitari?
El safareig dormia
sota el tell centenari.

Camins silenciosos
pel jardí, abandonats.
Dins l'entrada, polsosos
i en filera, els retrats.

¿Te'n recordes, Maria,
cap al tard, l'horitzó,
quan pel pla s'estenia
el toc d'oració?

Del jardí a la vorera
suaument lliscava el riu.
El camp d'or sembrat era
de blaves flors d'estiu.

I el bosquet, on un dia
passejàrem plegats...
¿Te'n recordes, Maria,
d'aquells dies passats?

(Devers 1840)
Alexei Konstantinovitx Tolstoi,

Antologia de poesia russa, 2006 ; trad.: Guillem Nadal

16 d’agost de 2009

Sonet

Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment

tomba a les grans fondàries de l’oblit,
l’abella só que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor

i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,

i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s’adorm amb un somriure embadalit.



Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica, 1975 Intèrpret: Maria del Mar Bonet
Ed.: Salvador Espriu

15 d’agost de 2009

Cançó de bressol per despertar

Què li passa al teu nin tan callat?
Què li passa al teu nin tan tranquil?

Jo el bressol amb la força d'un brau,
l'esperon en brandar-lo ferreny.

Què li passa al teu nin que és tan quiet?
Què li passa al teu nin que és tan sorn?

Jo l'engrons amb cançons com un clam
heure el son de la vida no pot.


Víctor Gayà. Com la sequera, 2004

Escriure

Escric per tal de capgirar el món
Escric per alterar l'ordre celeste
que ens obliga a vagar
incertes, lleus,
cap a l'abisme.
Escric per a negar el cel.
Escric per a negar la mort
en vida.


María Xosé Queizán,

Poetes gallecs d'avui: antologia, 2008

14 d’agost de 2009

No m'agradava gens, des de temps enrere

El que em tinguessin llàstima,
Mes amb una gota de compatiment
Teu, vaig com amb el sol dins el cos.
Vet aquí per què tot és alba a l'entorn
I per què vaig creant meravelles
Vet aquí per què!

20 de desembre de 1945


Anna Andrèievna Akhmàtova (Antologia de poesia russa, 2006 (trad.: Guillem Nadal)

12 d’agost de 2009

Esmorzar a l'herba

Si un dels scriptores inclinats
fos sempre familiar al seu objecte,
en què la matèria
és l'escena de l'aparició,
es podria veure que on hi ha el Poeta
el llibre fingeix.


Fiama Hasse Pais Brandâo (Amor pels llibres, 2004) (trad.: Jordi Domènech)

11 d’agost de 2009

En la valisa




En la valisa portem guardada la sentor de sucre de Bahía Honda
i aquell matí en què vaig intentar saber de tu
pels carrers adormits en la xardor de la tarda a Pinar del Rio
havies deixat el país per la terra de promissió
llavors la meva boca va poblar-se del teu sabor de sal
i vaig demanar-me si romandria en tu la mateixa música
si encara fremia la teva pell
i vaig conjugar de nou els verbs modals d’aquella nit
haver de ser
poder ser
voler ser
si és que varia el sol en les geografies
i la mar és plena de gramàtiques i paraules
que roseguen el deixant de moltes travessies
qui sap... la teva sal
aquesta que llepa contra els llavis la meva llengua
en un minut etern a la porta de ta casa abandonada de Pinar del Rio
i mentre ens afanyem vers la mar a Bahía Honda
els meus sentits s’impregnen de sucre.
Penso en el sabor de les geografies
en el perfum dels mapes dibuixats en detall i sols l’Havana fa olor de rom
en eixa hora miraculosa del ponent en què destrament els dits
daten en les mans els vaixells de l’horitzó.
Llàstima que Allariz no sàpiga a xocolata.




Marga do Val, dins,

Poetes gallecs d’avui : antologia, 2008
Tr.: Manuel Costa-Pau

10 d’agost de 2009

Oh amor meu, menudíssim i car,

vinc a besar-te el suc salat dels anys,
a sentir el bes amarg dels teus arbres.
Oh amor meu: llarguíssima constància.


Vicent Berenguer (La terra interior, 1989)

9 d’agost de 2009

Ambició

Quan el món sia unes golfes,
aparèixer en un estant polsós.
en un llibre de coberta roja, negra i or,
com aquell McDannell que va escriure una història del cel.



Manuel Rivas,

Poetes gallecs d'avui : antologia, 2008

8 d’agost de 2009

Tardor

Mal del plom,
petit mal,
punxegut i magre.


Vols constrènyer

la serena i bella mar?
Fóra una ximpleria,
com si infamessis el sol,
com foragitar el riu,
i empresonar l’aire.


Teresa Grau Ros

6 d’agost de 2009

Que l'amór es molt més importánt i mes ric


                Que l'amór es molt més importánt i mes ric
                fins i tót que un bisbe o que ún politíc.



Traducció: Narcís Comadira

La veu de la granota

Si davant el tema zoomòrfic dels poemes
alguns lectors, entre els quals els exegetes,
no em consenten algun cop ser poeta,
hauré de reconèixer que és l'hora
de ser, sanglotant, ronca,
solitària habitant del pantà,
granota cantant, poeta inútil.

(fragment)


Fiama Hasse Pais Brandâo (Amor pels llibres, 2004) (trad.: Jordi Domènech)

Cançó de bressol

Sempre que torno de la feina tard,
pujo a la teva cambra
i m'assec prop teu per veure't dormir:
no saps com m'alleuja sentir-te
respirar sense ensurts,
gairebé imperceptiblement,
saber que tens un son
confiat i tranquil...
El teu front llis,
tan net de roderes i de frenades,
és encara una pista on els problemes
no aterren perquè ara els toca
de sobrevolar-me i de tant en tant
envestir-me sense pietat...

Tu no ho saps, però ets a cobert
de totes les tempestes que es puguin congriar,
mentre que el teu pare i la teva mare,
fins si es besen desesperadament,
es troben ja del tot a la intempèrie,
com d'altra banda els correspon...
Quan algun dia te n'adonis, d'aquest joc,
voldria que també et passés
prop d'un infant que dorm a casa teva:
és una bona forma d'esmorteir la por
i el cansament que s'abat damunt nostre
a partir d'una certa edat.



4 d’agost de 2009

No era amor la veu


(No era amor la veu que et va ensenyar l'abecedari.





Vares aprendre a llegir

amb sang als genolls.





Deien:

Com els arbres novells perquè no es vincli
li posarem estaques.)








Antònia Vicens. Lovely, 2009



La mesura certa

No embruteu la pena de la meva companya
amb paraules rodones.
Pensau que aquesta nit ella dormirà sola
sobre una màrfega immensa farcida de rostollar,
dins els llençols extensos de boira prima freda i humida;
ni tan sols llevarà la vànova que penja més enllà del llunyedar.

No embruteu la pena de la meva companya

tractant de contenir-la.
Pensau que tota la nit olorarà a tàlem per la planura sobrera.
Pensau que en arribar l'alba
li quedarà la tasca serva de refer el llit a la mesura certa.



Víctor Gayà. Com la sequera, 2004

3 d’agost de 2009

16-1-1991 A sumer

Flors de pensament per Teresa Grau Ros
Haver escrit bellesa, goig,
bellesa i goig: sentit.
Haver escrit, amb cura,
aquesta breu paraula: dignitat.
Haver escrit això.
I encara més, pensar-hi,
com si fóra, de sobte, una primera volta.
Com diuen que vol dir el mot revelació.
Haver escrit, pensat, cregut, sentit.
Després poder dormir, mirar els noticiaris
i beure una cervesa, parlar amb els amics
del regiment del món, de les actualitats.



Enric Sòria. Compàs d'espera, 1993

1 d’agost de 2009

No puc dir el teu nom

Avancem amb el català
No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.



Vicent Andrés Estellés, dins,

Celdoni Fonoll. La poesia al carrer, 1977