el meu rostre a la finestra
travessa horta i vagons
mentre vaig envellint
andanes del destí
sense angoixa ni feres
neta purga
absoluta
de viatge calm
un poema sobre avui sobre ara
calen testimonis
per si d'aquí un temps
p. 56-58
Mireia Vidal-Conte. OUSE : altres rius. 2016
Epíleg: Antònia Vicens
Il·lustració: Núria Miret
Tarda de cap d'any
ni una ànima als carrers.
Només alguna cosa grisa i vella
d'any nou.
Tremolen de fred
les cantonades, les cruïlles
per escalfar-se s'arrauleixen,
s'enganxen a floristes ambulants
d'una pàtria estrangera.
Rams embolicats
amb paper d'estrassa
i de mala qualitat
decorat amb forats al voltant
fets per tisores autodidactes.
Igual que nosaltres quan érem nens
afamats de somnis
retallàvem quadradets
d'un diari doblegat per la meitat
i a mesura que el paper es desdoblava,
quines alegres contínues simètriques
finestretes ens obria el futur de bat a bat.
Tarda de cap d'any
ni una ànima als carrers
només finestres tancades grans grises
i una pobreta borrufada que pidola uns flocs de neu.
De: Ens hem traslladat al costat. 2007
dins el llibre:
Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020
Traducció i pròleg de Quim Gestí.
Edició bilingüe.
Entra en el joc ja vell del laberint
on tants de cors humans cerquen sortida,
i escolta els esgarips de por per la incertesa.
Tu pots encara assenyalar amb el dit
una finestra oberta a l'horitzó,
on veles blanques es lliuren al vent.
Tu pots demostrar que és el verb que salva
l'home, que el redimeix, no de pecats,
sinó de solituds.
Quima Jaume, dins el llibre:
Tres poetes de Cadaqués : Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Quima Jaume. 2019
Antologia a cura de Rosa Ardid i Caterina Riba
Il·lustracions de Jordi Pagès
Un ver poema és sempre una finestra
oberta al món
per veure horitzons més amples.
Francesc Manunta, dins,
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
A cura de D. Sam Abrams
Ha tornat, el xut
al meu ampit.
En redó ens mirem a manera de compenetració.
És el mateix que a l'encalç de l'oreneta
fueteja el fullatge del xiprer.
Tot un estol fugint-ne en estampida.
Que innocentment
la vida s'obre camí amb la mort
i viceversa.
M. Dolors Coll Magrí. De mineral. 2022
Una tassa mig buida, el llit desfet,
un llibre obert damunt el comodí.
Les finestres enlairen draps d'adeu.
El vent tanca les cambres del matí.
El buit ressona encara pels racons.
Les fulles ja cobreixen el camí.
Avui m'ho prendré amb calma, un poc de música,
quatre passes tornant de cap a mi.
Nicolau Dols. Feliç. 2020
Pròleg de Jordi Llavina.
Epíleg de Biel Mesquida.
Un barri.
Al capvespre.
Les coses es preparen
per passar
sense que les vegem.
Estrelles i papallons nocturns.
I peles que es decanten de la fruita.
Però encara no.
Un arbre negre.
Una finestra groga com la mantega.
Una dona s'ajup per agafar una criatura
que just ara corre
als seus braços.
Surten les estrelles.
Els papallons voleien.
Les pomes es fan dolces en la fosca.
Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022
Textos en català i anglès.
Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.
Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.
M'enfolleixes les colomes
allà dalt del colomar;
de l'arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;
i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
- si vindrà, si no vindrà.-
A l'hort el planter m'aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar!
I els papers treus de la taula
i me'ls llances a volar.
Si el jardí tingués un saule,
com el faries plorar!
Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en va:
sempre et resta una clivella
per poder-te enforinyar.
Jo a ciutat no et coneixia,
i ara m'ets tot casolà!
Vens a casa cada dia
i entres sense tustar.
Clementina Arderiu. 1938
Pròleg de Maurici Serrahima.
Retrat de Clementina Arderiu per Francesc Domingo.
Al fons del pati, a la casa dels avis, vora el pou,
ran de la finestra, cada estiu les flors envaeixen l'espai,
perfumen els ulls, la pell.
Es fan llegenda.
Des de l'indret més llunyà, més aliè,
l'olor del gessamí em trasllada,
ara,
a la vora del pou, de la finestra,
de l'infant que vaig ser.
Zoraida Burgos. Absolc el temps. 2013
Cau la pluja sobre els camps
i sobre la fulla nova
de la primera alzina del bosc,
i truca a la finestra
de la cambra dels nens
adormits amb la música dolça
el suau xiuxiueig
que es desfà pels vidres.
Joana Bel. A la nit, el bosc belluga. 2005
Il·lustracions: Mabel Piérola
D'aquesta finestra surt la meva Via sacra,
de vint anys ençà cada dia torna a sortir,
carretera que no va a Gènova ni a Brindisi,
canvia cada dia meta i direcció,
a aquesta finestra s'obren les altres
carreteres ––àngels, somnis, íncubes, xalocs––.
Un remorós port de Ripetta
formigueja ––invisible i silenci.
Aquestes muralles de maons-segles
talla esquerp un colom. A l'alè viu
i dens dels fantasmes, el crespinell
sensitiu s'estremeix en el guix d'algun tub.
Maria Luisa Spaziani, dins,
Maria Àngels Anglada. Paisatge amb poetes. 1999
Il·lustracions: Amèlia Arumí
De: La casa que vull de Salvat-Papasseit a la meva casa.
La casa que vull
que tingui finestres
i tingui un balcó, porticons de fusta,
perquè hi entri el cel
entre les
escletxes.
Que em voli i em bressi
el mar de la vora
xatracs i gavotes, petxines i closques
i els llençols s'amarin
de sal i
d'aroma.
Que l'ombra m'arribi
de cims i de planes,
camins i senderes, clavelles i avencs,
perquè em desdibuixin
els somnis de
l'ànima.
Que hi hagi parades
en el meu carrer
de carn i de peix, de verdures fresques,
que hi visquin paletes
pintors i
adroguers.
Que tingui una eixida
que em parli del temps
d'estiu, primavera, de tardor, d'hivern
per allà recloure'm
qualsevol
moment.
Que la casa tingui
en entrar, una balma,
un altell amb llibres, una taula àmplia,
retrats de qui estimo
d'on neixin
paraules.
Glòria Forasté Giravent, dins,
Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.
De: El caminant i el mur, 1953
Salvador Espriu, dins,
Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972
