Vent

En la transparència del silenci
he asserenat l'esguard al foc.
Sempre m'han seduït els ulls
per allò que de tacte té la mirada.
Com l'herba quan espargeix tendresa,
un do rar llaura, en mi, meravelles.
M'he confessat instants i he deixat
parlar el vent. Escoltar-lo com s'atansa.
La seva veu fendeix la nit quan els ulls
de la pluja contenen tota respiració.
El seu cos és el meu espai. Sereny
es configura talla perdurable
en illes bleïdores de costums.
Orejada, la vida és rica en possibles.



Joan Fortuny. El gest de l'alba, 1992

Tardoral

...

Terra enllà d'aquells boscos hi ha el poble on un estiu
un cos vestit de blanc, i un llessamí
i uns grans ulls verds posats en mi
em feriren d'amor; i la ciutat
on un llunyà matí
ella i jo vàrem rebre el sagrament
que lliga i que deslliga,
i els indrets on la vida ens ha estat clement
i altres vegades enemiga.
I més lluny les ciutats d'on hem tornat
una mica cansats i amb l'esperit enlluernat.

Però el millor de tot és ara aquesta pau,
i l'haver compartit tant de goig i de pena,
i el viure terra endins el món morat i blau
de les serres, i a baix la mar ampla i serena.



Fragment del final.


Josep Lleonart, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone

Te'n vas anar

Te'n vas anar als quinze anys
i amb el teu nom, Teresa.
Jo, ara, aquí, simplement t'anomeno:
fita on la mort m'arrabassà per sempre
coses molt pures i la clau de l'alba.




Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica 1925-1985, 1987

Els bells colors de novembre

Dic, tot esguardant la natura,
que la llum d'aquest novembre
llisca sobre la mar bella
i calma, tal com, de ben segur,
il·luminava d'argent les ones
el dia que vas néixer.

Pura delícia entre els braços 
asserenats de la meva ciutat.

Teresa Grau Ros

del cel

del cel, el núvol. de la paraula, els silencis.

de les aigües, el riu. de la mar, l'escuma.

dels carrers, la pluja.

de l'amor, el gest,

el núvol, el silenci,

la pluja, el riu.

de l'amor, la paraula i la mar,

el cel, l'aigua. de l'amor, l'espai

obert que a dintre s'arbra

i ens fa paraula.

Anna Montero. Com si tornés d'enlloc. 1999

Clara

La línia recta i un fanal
al fons d'un carrer buit
de nit (descobert hui,
de sobte després de tant de temps),
vistos des del retrovisor,
mentre espere a Clara,
em duen l'olor de la nostàlgia.

Però jo, valenta, em retire
dels punts gairebé perfectes
de la fosca geometria del carrer.

Agafe un paper qualsevol
i escric en ell, confiant en què el temps
passe de llarg, distret.

Soc a soles, tranquil·la, esperant
Clara que aparega
amb el somriure fort.



Gràcia Jiménez. Platges. 2002

L'aigua florida

Al Maresme s'anomena vent de frau el vent petit i divers que

cada rial enrosa. Generalment durant la nit i la matinada, la rosa

dels vents s'enrama aterralant una tija a cada sot del litoral.

La floració del mar, en canvi, és més manifesta en les hores

centrals del dia, quan bufa el gregal o el garbí i, amb un onatge

una mica picat, els pètals de l'aigua s'entreaixequen. Aleshores,

de la sorra estant, el mar es percep com un element botànic,

com un alzinar dens i asserenat. No debades, els maresmencs

sempre hem pensat que entre la fulla coriàcia de l'alzina i el cop

de pètal de l'aigua del mar hi ha una relació misteriosa però certa.

Perejaume. Obreda. 2003

Ara és l'hora

Ara és l'hora
en què la tarda
s'ajaça al fons
de la vall i s'adorm,
serena, entre el blat
que es gronxola
al cant del llevant;
i es confon, més tard,
amb el suau capvespre
que s'estiraganya
al ponent i deixa
pinzellades a l'obscur.



Montserrat Galobart. Compàs de tardor, 1997

Per tu

Per tu

evocaré la paraula precisa,
un esqueix que arreli en terra humida
i creixi amb serenor, discretament.

Amb tu

vindré a regar les flors aquest estiu.
I l'altre.

Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 

No hi ha cosa més bella i embriagadora

No hi ha cosa més bella i embriagadora
que un matí de setembre
a la petita Parma. Passades
les tempestes de darreries d'agost,
s'ha asserenat una estació
càlida i airejada: només
el cel és estriat de ferides llargues
però netes, llises, que no produeixen dolor,
garantia de continuïtat de la bonança i alhora presagi
no escoltat
de final inevitable...


Attilio Bertolucci, dins,

Maria Àngels Anglada. Paisatge amb poetes, 1988

Invitació a partir

La fruita d'or, llunyana.

-Deixa enrera el record
de la perduda tarda.
Deixa enrera la veu
de la muntanya.
Navega fora port,
a l'esperança.

Calma, illa, veler,
la fruita d'or.



Salvador Espriu. Obres completes, I, Poesia, 1a ed.,1968

Et mous sense estridències per la casa

Et mous sense estridències per la casa
i així se t'asserena el fer i el dir.
Pots degustar paraules sense pressa
escrites hàbilment enmig del blanc.
Poetes admirats que dormen al teu llit
t'han fet obrir camins en plena nit.
Tot desbrossant herbotes que t'amaguen
el fil d'aigua brillant, que baixa lliure,
t'has desvestit de tot allò sobrer.
I l'únic ornament és el neguit
que et dóna impuls roent de foc i vent.
Només per destriar paraules clares
i aprendre, com l'orfebre,
l'ofici silenciós de la paciència.




Mireia Lleó i Bertran. Per un vers. 2009