Estimo la vida petita
de seure a l'entrada
per veure com passa la gent,
com es mou un pardal,
com s'inclina la tarda
en les cases del cos.
Ja sé que em moriré
molt abans que s'hagin mort
els arbres que m'estimo.
Però no m'amoïna gens,
perquè en l'instant
en què se'm trenqui l'últim fil
seré només aquella dona
que s'asseia a l'entrada
per mirar simplement
i ser fulla i arrel.
De: Caure. 2011
Laia Noguera
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 770
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
