La pluja canta

La pluja canta mentre estima la terra.
El vent xiula fent voleiar fulles, cabells i roba estesa.
El fred adorm la natura amb silenci.
La neu embolcalla i bressola el paisatge.
La calor balla amb el sol i la nit curta.
Els núvols ressegueixen la partitura del cel.

El cel és un escenari ple de sorpreses.
Si l'observeu sense presses,
descobrireu que la meteorologia
és plena de curiositats i, també,
de poesia i música.

Lola Casas

Al cel cabretes-- : metereologia i poesia. 2016

Alfred R. Picó, coautor.

I·lustracions de Mercè Galí.

Cançó nocturna

(Fulbe)

El cel s'enfosqueix
com un cotó fluix tenyit de cendres.
Dels núvols goteja llet fresca.
Udola la hiena, i el lleó,
senyor de la màgia, respon arrogant!
És bo, en aquesta hora plàcida,
xiuxiuejar a un amic de pell clara.

Josep-Ramon Bach [recopilador]. Ploma blanca : poesia oral africana. 1999. P. 48-49

Il·lustracions de Ramiro Fernàndez Saus.

El nou dia

          Als infants ucraïnesos

Es va fent el dia
molt a poc a poc
mentre el cel es pinta
de blau i de groc
esperant que siga
més bell i millor
que el que ahir moria
fet negre carbó.

Marc Granell. Versos al vol. 2024

Il·lustracions d'Anna Mongay.

El cel del laberint

Seure amb l'esquena
repenjada al mur.
Assumir els camins cecs,
les parets altíssimes,
la corba esmolada de tots els topants.
Respirar els dubtes,
repensar les morts.
Mirar cap amunt:
tots els laberints tenen cel,
i alguns, fins i tot,
tenen terrasses
des d'on es pot veure un tros de mar.

De: I. El cel del laberint.

Sònia Moll Gamboa. I Déu en algun lloc. 2014

Arbre

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'ultim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.

De: On pastura l'esperit.

Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.

Fotografia: Natxo Francés.

Esclats d'agost

Tard en la nit d'agost,
l'ull de Taure enrogeix
com si anés a sembrar la terra.

Sap que l'abatran tard o d'hora,
i que cap vaca no pastura
en aquest cantó del cel.

¿De quin braser s'han escapat, aquestes vespes?

Quan els meus pensaments cremen,
en sé el perquè.

Aquesta nit
un vent glaçat fueteja els astres;
semblaria
que ells també flamegen amb més avidesa.

¿Podria haver-hi per a ells
res d'impossible?

Núvols asseguts, majestuosos com uns déus,
amb orles de porpra quan van vers la nit.

(Fragment)

Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021

Traducció d'Antoni Clapés.

Textos en català i francès.

Amb els peus ben arrelats

AMB ELS PEUS BEN ARRELATS dins el llot d'aquesta terra
que no em pertany, amb les ales ben esteses i ben deixades anar
a tot els vents, amb la mirada projectada ben al lluny, allí on s'acaba
la vista i on el verd dels turons es torna blau i després es confon amb
el cel, amb el cor obert, com un mar obert, com un tot, us dic adéu.

De: Úrsula, 2017

Meritxell Cucurella-Jorba

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

Tu, Vall d'Aro

Tu, Vall d'Aro, els ets fidel,
lluites, treballes, reposes,
i de la terra i el cel
n'abastes totes les roses.

i V

De: Baix Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Obvietats

                         Demano perdó a les grans preguntes
                         per les petites respostes.
                                            Wisława Szymborska

ningú no li demana a un bell pit-roig
per què travessa el cel si sempre hi ha més cel
va dir quan varen preguntar-li per què escriu
si escriure és perseguir i la persecució no acaba
mai no s'esgota    no té final    tampoc consola

i va afegir
escric perquè amb el temps he descobert
que sols importa allò que cansa els dits

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch.

Premi Carles Riba 2023.

Quan

Quan el meu cos es corrompi i jo sigui morta
continuarà el jardí, el cel i el mar,
i com avui igualment han de ballar
les quatre estacions davant ma porta.

A l'abril altres passaran pel verger
per on jo vaig passar tantes vegades,
hi haurà llargs crepuscles sobre el mar,
altres estimaran les coses estimades.

Serà la mateixa lluentor, la mateixa festa,
serà el mateix jardí davant ma porta,
i els daurats cabells de la foresta,
com si jo no fos morta.

Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022

Traducció de Rosina Ballester.

Epíleg de Carles Duarte.

Text en català i portuguès.

Vaig veure

Vaig veure països de pedres i de rius
on els núvols obscurs com les aranyes
roseguen el perfil morat de les muntanyes
entre postes de sol rosades i fredes.

Desbordada vaig passar entre les imatges
excessives de les terres i dels cels
submergida en el cos d'aquest déu
que s'ofereix, com un bes, en els paisatges.

—————————————————

Vi

Vi países de pedras e de rios
Onde nuvens escuras como aranhas
Roem o perfil roxo das montanhas
Entre poentes cor-de-rosa e frios.

Transbordante passei entre as imagens
Excessivas das terras e dos céus
Mergulhando no corpo desse deus
Que se ofrece, como um beijo, nas paisagens.

Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022

Traducció de Rosina Ballester.

Epíleg de Carles Duarte.

Text en català i portuguès.

A un cavallet

El cel és fet de satalies blaves,
travessen l'aire campanetes d'or.
Les lletanies planen
damunt dels prats com fumerol dormit.
El món naixia amb tu, plançó de Núria,
solemne i alhora tendre,
en el centre mateix d'aquest espai
i hi ha un moment de dolç atur unànime,
com quan l'heroi inerme s'insinua,
l'heroi tan desitjat.
Alça't, cavall, aspres galops t'esperen,
no hi ha crinera sense vent.
Que l'or de la carlina
no et sia bona paga mai
i el gorg esborradís no t'assaciï,
fidel per sempre al cel de ta naixença.

Tomàs Garcés i Miravet

Es troba en el llibre:

Vall de Núria : paisatges i poetes. 2012

Edició a cura de Miquel Sitjar i Serra.

I també en el Llibre de la Mare de Déu de Núria. 1950

Pare-esparver

Pare-esparver que em sotges des del cel
i em cites en el regne del teu nom,
em petrifica la teva voluntat
que es fa en la terra com es fa en el cel.
La meva sang de cada dia
s'escola enllà de tu en el dia d'avui
però no sé desfer-me de les velles culpes
i m'emmirallo en els més cecs deutors.
i em deixo caure en la temptació
de perseguir-te en l'ombra del meu mal.

Maria Mercè Marçal. Llengua abolida (1973-1988). 1989

També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003

Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler.

També es troba a:

«On fer-hi cabre déu» 

Dones i religió

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

I si tinc les entranyes

I si tinc les entranyes
arrelades a la terra
i el meu cor mira
sempre cap al cel,
quin mal faig?
No em digueu
com he de ser dona.

Bel Granya. Síndria esberlada. 2020

Pròleg: D. Sam Abrams.

També es troba a:

«Jo soc aquesta dona» 

Rols i mandats de gènere

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Natura amb vida

Cada fulla
de camins o venes.
Enlaire
les intermitències
d'un ocell.
Torna rítmica i fidel
la mà
cap a casa.

No érem nosaltres
fins que no ens posàrem nom.
Persegueix el riu
la corrent del néixer
mentre el somni
envaeix
el cel ensangonat.

En les escletxes
guaiten
mirades albines
i el rostre que tendràs
en conèixer la llum.

De: #un altre món

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

Tornada

Cel i mar
               cel i mar
i la costa plomosa de Garraf
el camp i la muntanya com l'abraç de la mar
—qui deixava Castella no hi voldria tornar

el garcés Montjuïc
i el Port gonflat de pals
atxes de vent —rendits a la ciutat
qui té una Rambla amb cor
                                           amb flam
                                                         i amb sang

un Estadi batent per Camp de Març
amb llançadors del disc

mil sagetes al vent que clamen llibertat

De: Les conspiracions (1922)

Joan Salvat-Papasseit. Poemes de mar. 2006

Obres d'art cedides pels hereus a l'Autoritat Portuària de Barcelona per a aquesta edició.

Disc sonor que conté una selecció dels poemes musicats per Ovidi Montllor.

Presentació de Joaquim Coello i Miquel Pueyo.

Introducció d'Isidor Cònsul.

Epíleg de Josep Pla.

L'escric amb vapor gelat

                     L'escric amb ràfegues de llum
                        solcs gelats, vapors d'avions
                                       pentagrames buits.
                          Bullo per dins. Fora, glaço.
 El contrast és fort: sobta els mots, els gela.
No obstant, les frases inoïdes deixen rastre.
         Com més humit és el cel, més roman
                           el traç dels meus cristalls.
  Mes si el vent és sec, promte els esvaeix.
               El cel ho diu, la terra ho ressona:
                      no siguem secs, sinó humits. 

Núria Perpinyà. Cels canviants : recitatiu a dues veus. 2023

Escriptura amorosa

Els verbs són la guerra
i els noms duen la victòria
del ressentit,
però els fets d'amor
són foc d'una altra parla.

El cel és la virtut dels pocs,
ocell que vola en l'altre
per fer-se'n branca i vesc.

El sol il·lumina
el cercle del migdia.
Però enllà d'enllà,
tinc una casa on t'espero,
blanca i gran i inabastable.
Un palau de vidre
que emet una resplendor
que ens enlluerna.

I jo et duc l'ombra de l'ombra,
però cada mot s'encén
en els teus braços,
ara, en mi.

I això és la llum.

Lluís Calvo. Centaures i rossinyols. 2023

Fotografia d'encapçalament: Francesca Llopis

Epíleg: Jaume C. Pons Alorda

Nota final: Anna Enrich

Els parcs de Bloomsbury

Mira, poques vegades et fan ser
un lilà a la vora d'altres matolls,
mentre aquest món gormand de tant misteri
que es va fent vell de l'aigua de la pluja
i d'una caritat que no té sostre.

Mira, alguna bicicleta trenca
el pas d'alguns coloms en diagonal,
i en diagonal el fum d'un avió
creua i fa el cel més gran del que ja és.

Mira-t'ho bé: només ets un lilà
apostrofat en un racó d'un parc,
com la lleganya bategant de Bloomsbury.

Meritxell Nus. Alzines, mascares, estalzí. 2022

Pròleg de Maria Barbal.

A bol què vols

Terra xopa mirall del cel
que a voltes banya de llum
l'aigua i encén el fang latent
entre les mans captiu al zel
vel·leïtós dels dits que prests
l'alcen l'amassen i l'amansen
desclòs al buit que el prenya per
mudar-ne el nom i la raó
de ser argila amorfa al gir
del torn fins a ser bol al foc
i a l'ús que el farà atuell.
La forma domestica i la
llengua diu i si l'alquímia
fa d'una gleva un bol al buit
del qual rau la magnitud
física que omple el dia a
dia i bol a bol atresora
tan sols tot el seu pes en l'ús
l'abús malmetrà el misteri
que fa d'un bol un tot balder
i resta servitud al fòtil
orat ans ben dotat d'aquesta
vacuïtat en virtut del
no-res infinit potencial
d'imaginar-ho tot al toll
de fang que abraça el cel.

Inèdit

Ester Xargay

En el llibre:

A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 188

Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.