Déu ho faci

Déu retorni els ulls als cecs,
i adreci l'esquena dels geperuts,
i faci que siguem déus una mica,
però mai una mica crucificats.

Déu ens lliuri del vesc del poder
i de les heroïcitats falses,
i ens faci rics sense robar
si és que això és possible.

Déu faci que siguem gats vells
que no ens devori cap càfila,
ni siguem víctimes ni botxins,
ni grans senyors ni captaires.

Déu ens tanqui les ferides obertes
quan es lliuri la gran batalla.
Déu creï com més països millor,
sense perdre el nostre, tanmateix.

Déu faci que el teu país
no t'etzibi una puntada de peu.
Déu faci que la teva esposa
t'estimi fins i tot si ets pobre.

Déu tanqui la boca dels mentiders,
i que li sentin la veu en el plor infantil.

Déu faci percebre Crist entre els vius,
si no en forma d'home, que sia de dona.

Portem l'ateisme i no la creu,
i que poc ens considerem.
Per no perdre la fe del tot,
Déu faci que siguem una mica déus.

Déu ho faci tot, tot, tot,
i de cop a tothom, evitant ofenses.
Déu ho faci tot, però només allò,
que després no avergonyeixi.

Evgueni Evtuixenko. Quasi al final. 1995

Traducció de Josep M. Güell.

Pròleg de Joan Margarit.

La vetlla

Inclinada a l'ampit de les gestacions,

seré l'ocell
de sang calenta
que alça el vol
amb ventre inflat
quan la nit
es trenca en dues
i desconeix
el com
i el perquè
i el per a qui
però sent
que ha nascut
un text dins seu
i sap que l'ou
ple de paraules
ensangonades
ha de ser portat
al cim més alt,
com si expulsar-lo
cap enfora
fos la clau
per salvar
el món sencer
o una sola dona

—que és el mateix—,
i l'au prenyada
ho percep:

per això l'escriu,
per això el pareix,
per això el calla.

Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

La joventut d'ahir

                       Als joves d'avui.

La joventut d'ahir es sentia sola,
presa d'un doble joc d'ambicions
organitzat a punta de pistola
i amb grinyolar de portes de presons.
Era el seu clam, igual que ho és el vostre,
rebel i coratjós i assedegat
com del nadó que sols tastà el calostre
del pit matern per llei arrabassat.
Les seves nits —les nostres— quanta febre
sense pau ni repòs! I quin amarg
sentiment d'injustícia en percebre
la fredor d'uns germans passant de llarg!

Ens doblega el jou. La necessària
servitud a les coses i al moment
feia esclatar un renec o una pregària
al més profund del nostre sentiment.

Quan el combat és dut fins a l'entranya
ens atueix un aparent desmai,
però el fibló de l'esperança guanya
sostenint l'esperit que no mor mai.
Sabem que quan s'esberla el mil·lenari
clos murallat, i cada pedra cau
entorpint el camí, podem trobar-hi
el JOVE etern, il·lusionat i brau.
Ell refarà més alta la murada
perquè el seu somni és sempre més ardit
i té a la sang tota la batzegada
dels altres joves que l'han precedit.
Amb ell la fe rebrota en vigoria
en els vells arbres que ja vam fruitar,
i el tronc eixut, que inútil semblaria,
per donar escalf encara sap cremar!

De: Arrels.

Obra poètica inèdita.

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Cançó

Amor, quan jo ja sigui morta
no em cantis planys, soliu;
no em plantis roses al capçal
ni un xipreret ombriu:
sigue'm, a sobre, l'herba fresca
de rou i pluja humida;
i si llavors et plau, recorda
i si així et plau, oblida.

Jo ja no percebré les ombres,
no advertiré el plugim,
no sentiré del rossinyol
aquell lament sublim:
i somiant en el capvespre
que no segueix cap nit,
pot ser, qui sap, que jo recordi,
pot ser que em torni oblit.

Traducció de Miquel Desclot

––––––––––––––––––

Song

When I am dead, my dearest,
Sing no sad songs for me;
Plant thou no roses at my head,
Nor shady cypress tree:
Be the green grass above me
With showers and dewdrops wet;
And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.

I shall not see the shadows,
I shall not feel the rain;
I shall not hear the nightingale
Sing on, as if in pain:
And dreaming through the twilight
That doth not rise nor set,
Haply I may remember,
And haply may forget.

Chistina Rossetti

Antologia de la poesia universal. 2010

Edició a cura de Miquel Desclot

L'escletxa de l'ànima

Digueu-me qui fa
el límit o el pas
qui pot mesurar
on és la ratlla?
per poder saber
quin és el moment
en què es passa
o no arriba
el seu intel·lecte.

Qui posa el menyspreu
d'aquesta mesura?
per poder saber
fins on és la censura
que fa menysprear
al qui pugui passar
de curt o de llarg
de tan fina ratlla?

No són els colors
del blanc fins al fosc
que passant pels grocs
els blaus i els rosats
fins els més vermells
els liles o els verds
de variats colors
amb tons i matisos?

Per què els humans
posem tants paranys
per classificar
cada ésser humà?
potser en mesurar
deixem de copsar
l'escletxa que hi ha
per percebre l'ànima.

M. Roser Llopart i Trias, dins,

Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014 

A cura de Miquel Àngel Lladó Ribas, Eduard Miró i Saladrigas,
Víctor Panicello, Gabriel M. Pérez Fuster i Marta Pérez i Sierra

Exili interior

Posa't damunt els ulls
un ram d'orquídies blanques
i pensa el món
de dins del teu exili,
fins que percebis com s'obren nenúfars de promeses
i camins de lava entre les roques.

Les presons no resisteixen un poema.

Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller 1989

i també dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999
Ed.: Vinyet Panyella

#ballant a rampellades

"la manera com percebem l'entorn determina
la manera com ens entenem a nosaltres mateixos,
a nivell col·lectiu.

Els ulls girats endintre de cada individu no ens
ajuden tant a comprendre'ns, com l'esbatanament
de les parpelles per clissar allò que hi ha a fora"

Fragment de l'epíleg:
#ballant a rampellades sobre l'asfalt desanomenat

Laia Malo, dins,

Paula S. Piedad. Afàsia, 2020
Premi Miquel Bauçà 2020

Amor a l'atzar

Aquest matí mentre caminava per la riba del llac
m'he enamorat d'un petit ocell
i hores després d'un ratolí
que el gat ha deixat sota la taula del menjador.

En les ombres d'un vespre de tardor
em vaig enamorar d'una costurera
asseguda davant de la màquina a la finestra del sastre,
i més tard d'un bol de brou
amb el vapor ascendent com el fum d'una batalla naval.

Aquesta és la millor mena d'amor, pensava,
sense recompensa, sense regals
o paraules descorteses, sense sospites
o silenci al telèfon.

L'amor del castanyer,
el barret de jazz i una mà al volant.

Sense desig, sense cop de porta...
L'amor del taronger de test,
la camisa blanca neta, la dutxa calenta al vespre,
l'autopista que travessa Florida.
Sense espera, sense ira, sense rancúnia,
només de tant en tant una punxada
pel petit ocell que havia fet el niu
en una branca damunt de l'aigua
i pel ratolí mort, vestit
encara amb el seu trajo marró fi.

Però el meu cor sempre està exposat
en un cavallet en un camp,
preparat per a la propera fletxa.
Després de dur el ratolí agafat per la cua
fins a una pila de fulles bosc endins,
em vaig trobar dret davant de la pica del bany
mirant-me amorosament el sabó,

tan pacient i tan soluble,
tan a lloc en la seva sabonera verd pàl·lid.
Podia sentir-me tornant-hi a caure
mentre el sentia girar entre les mans humides
i en percebia l'aroma de lavanda i de pedra.


De Nine Horses, 2002


Billy Collins, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017
Tr.: Jaume Subirana

No una idea, imatge, record

No una idea, imatge, record,
sinó pètal que cruix i cau
sobre la terra d'una taula.
La rosa així desprèn un llast
d'aroma a punt de morir.
Tu que perceps els ecos del vol,
de la fragància que lleu es transforma,
sigues mestre del temps
perquè jo aprengui
i així tots tres redreçarem l'aroma
i portarem de nou la rosa al seu origen.




Josep Maria Capilla. Un riu als ulls del corb. 2015

Pròleg: Abraham Mohino i Batet

Temperatura humana

Deixo, immòbil,
la mà sobre el teu braç.
No és carícia
ni reclam
ni un gest atzarós.
Vull percebre'n la tebior,
encertir-me de la vida
que et solca les artèries.

Com aturar la mà sobre el corrent del riu.



Cèlia Sànchez-Mústich. Temperatura humana. 1994

Pròleg de Maria-Mercè Marçal.

VE BAIXA MAJÚSCULA

En el silenci fecund d'una biblioteca

evoco

el teu indret natal: el meu.

La font trobada: la llengua retrobada: el teu llegat.

A trenc d'alba

encaues els dubtes, aïlles l'error.

En els fulls paginats

abunden cingles, xòrrecs, rieroles, biots i vimeteres.

Hi nien gafarrons, pinsans, caderneres, verdums,

sobretot rossinyols.

Clares vegades la paraula ha estat tan ben atesa.

Perceps el prodigi.

Proclames l'encert.

Abans de fer-se't fosc,

els jerarques t'argelaguen abruptament.

Així les coses.

En el jardí nocturn, gemmes celestes.

(Una estona/ a can Tona/ ens ho dona/ entenent). 

                                           A Jacint Verdaguer

Anton Carrera, dins,

Soc en l'antiga llar de. 2009

Il·lustracions de Natividad Ayala

Record de Sóller (5 i últim)

Mai més l'he retrobada; i veig com aquell dia,
fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc,
i el món d'una edat nova, inconscient m'obria,
incendiant la porta sense percebre el foc.

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa,
vós qui caceu libèl·lules en la presó del rim,
vós que preniu les ales amb tanta sutilesa
que no se perd un àtom del matisat polsim.



Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics. 2013

L'aigua florida

Al Maresme s'anomena vent de frau el vent petit i divers que

cada rial enrosa. Generalment durant la nit i la matinada, la rosa

dels vents s'enrama aterralant una tija a cada sot del litoral.

La floració del mar, en canvi, és més manifesta en les hores

centrals del dia, quan bufa el gregal o el garbí i, amb un onatge

una mica picat, els pètals de l'aigua s'entreaixequen. Aleshores,

de la sorra estant, el mar es percep com un element botànic,

com un alzinar dens i asserenat. No debades, els maresmencs

sempre hem pensat que entre la fulla coriàcia de l'alzina i el cop

de pètal de l'aigua del mar hi ha una relació misteriosa però certa.

Perejaume. Obreda. 2003

Sovint diem

Sovint diem
Sovint diem

això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.

Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l'horitzó,
llavis que xiuxiuegen.

Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.

Aquesta és la força que busquem,
l'amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.


Montserrat Abelló. Àgora poètica. 2008

Direcció: Mari Chordà

Companyia

Quan s'enderroca la bastida
i en braços de la solitud reposes.
Quan navegues dins les llegendes
i vius sota l'ombra èbria del crepuscle,
es configura el cosmos, vell domini
de tots aquells déus que t'han anat fent.
Quan et perceps tan terra, tan matèria
que xipolleges entre les entranyes
de la desesperança, encara et queda
la bellesa, la part oculta, etèria,
de l'esperit que t'enlaira i manté.



Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001