Tota la ciutat era plena de morts,
Havien sortit pel carrer major,
Vestits així de gala
Que quan ets viu no portes gaire.
Passaven rient i no els podíem aturar,
Semblava que ja no comprenien
Que n'eren massa i ja no hi havia lloc
Ni per a aquells que encara érem vius.
Ens esglaiava l'al·lucinant deliri
Però hi érem i miràvem astorats, com a una desfilada,
Cadascú hi teníem algú, al carrer
I no l'hauríem volgut tancat al cementiri.
De: Pujar la muntanya (1985, 1992)
Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018. P. 106-107
Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli.
Epíleg de Carles Duarte i Montserrat.
Text en català i romanès.
