Casa

La casa. Fer casa. Ser casa.
Saber els topants de casa.
Anem a casa. Casa temple,
casa refugi,
curculla,
casa cova o matriu on recollir-se...

Casa dels jocs de la filla petita,
casa que ens fa, casa que fem.
Casa curculla, casa niu,
l'únic recer quan perdem un amor.

Quedar-se sense casa,
sense aixopluc sota el sol,
és quedar orfe
de somnis i futur.
És l'aturada i la caiguda sobtades,
el desplaçament forçat,
la solitud interior i el recompte
dels anys que han deslluït parets i mobles,
alhora que s'han anat enderrocant
i reconstruint els passadissos interiors.
És perdre olors i colors que ens acompanyaven
com amics habituals.

Quedar-se sense casa és quedar buit
per dins, tal com en queden els armaris
quan en traiem la roba ja gastada.
És adonar-se que en la vida
tots vivim en part mancats de sostre.

És baixar al fons del precipici
i no trobar-hi cap àlber de ric fullam,
sinó les cendres de la desolació,
les incerteses acaramullades,
quan tot s'enfonsa,
l'ofec i el nus a la gola i al rostre...
I és detestar 
     amb la força de Samsó
qui ens vulgui provocar l'espoli.

La casa. Fer casa. Ser casa.
Saber els topants de casa.
Anem a casa. Casa temple,
casa refugi,
curculla,
casa cova o matriu on recollir-se...

Montserrat Gallart i Sanfeliu. Calidoscopi amb veu de dona. 2025. P. 76-77

Pròleg d'Anna Comas i Mariné.

Llegir

llegir amb els ulls clucs els teus mots
escrits amb lletres de coratge
amb rimes xifrades
en la tinta invisible
en els mots de cada dia
i dels més indefensos.

          16 d'abril-2 de maig de 2020

—————————————

les yeux fermés lire vos mots
écrits en lettres de souffle
en chiffres de rimes
dans l'encre invisible
dans les mots de tous les jours
et des plus démunis 
        
          (16 avril-2 mai 2020)

De: El temps dels arbres (2019-2020.

Mireille Gansel. La llàntia de l'espera : antologia poètica. 2021. P. 83

Edició i traducció d'Antoni Clapés.
Prefaci de Dolors Udina.

Tinc la paraula en la natura

Tinc la paraula en la natura

Desplegaré la pluja
i com la sal d'onada
escombraré amb delit pedres i fulles seques

no caldran ja agulles ni vidres,
tan sols el batec als ulls d'infant.

Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 53

Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.

XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.

Voldria dir

Voldria dir-ho ben alt
perquè el meu pou s'omplís d'aigua
i entraren les pluges i els canals,
perquè s'il·luminaren totes les estances
de la cova, perquè s'obriren totes les finestres,
totes les portes i cobertes.

Voldria dir-ho ben alt
i que es poguera veure des de lluny,
sentir la remor dels meus crits descalços,
dels meus peus distrets, del meu cor indòcil:
la meua flama, senyal de fum persistent.

Voldria dir-ho ben alt
i centellejar pel resplendor dels mots
aquests que cisellen i habiten i fecunden
la nit més amarga.

Que sense desdeny vull preguntar-nos
perquè hem renunciat feroçment al canvi,
a la revolució i a la metàfora,
a la guspira encesa de la benaurança i del desig,
al recer i a l'abraçada inevitable del mot i de l'estigma,

del mirall i de la dissidència, de l'estima i del neguit;
per què el repte ens esguarda i ens fereix
al cor càntic de la nostra vida
mentre la vivim i la sentim.

Voldria dir-ho, afirmar-ho, aclamar-ho,
i soc tota preguntes i súpliques.

De: II. Els símbols sòlids.

Aina Garcia-Carbó. El vast domini. 2024. P. 35-36

Imatge de la coberta: El Bosch.

Premi Festa d'Elx de poesia.

Premis Literaris Ciutat d'Elx 2023.

Com l'oculta flor d'un cactus

 De les dones com nins surten,
 flamarades sortiran.
           JOSEFA CONTIJOCH

Des que em vaig obrir de nit
com l'oculta flor d'un cactus
i vas treure el cap de dins
del silenci de les aigües,
penso més en el futur
i en aquest món desbocat
de tot fre corrent al trot
que cavalca vers l'abís,
el desordre dels estius,
la natura escopetada,
l'edat fosca. La barbàrie.
Tu, capoll de papallona.
Jo, filat d'alta tensió.
T'he parit i això és salvatge,
també electrocutador
com un crit de matinada,
com la llengua dels llampecs.
També una revolució
i no l'acte resignat
—posat dòcil de xaiet—,
on tenia por de caure.
Tu, voliana voladora,
jo, flameta crepitant,
farem del nostre devora
un despertar groc flotant:
groc que enllumena i encén,
groc de guspires, centelles,
com un gran eixam d'estrelles
dins d'aquesta nit tan negra
que resplendirem arran.
De les dones, com nins surten
cuques de llum. Volaran!

De: Animares

Gemma Casamajó i Solé. Com l'oculta flor d'un cactus. 2025. P. 87-88

Benvingut

Tu, ple d'anhels, trepitjaràs la terra
quasi sense ungles. Nosaltres serem
sols les petjades que t'han precedit.

Tu t'aventuraràs per senders màgics
amb peus descalços. Nosaltres serem
el recer de la mà i de la carícia.

Tu mesclaràs la pell neta amb el fang
dels altres homes. Nosaltres serem
l'aigua fresquíssima per al repòs.

Tu grimparàs per arbres sense escorça
per ser un poc lliure. Nosaltres sabrem
que és ben bé això i que ens has de deixar enrere.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018. P. 97

Pròleg de Feliu Formosa.

Auba

Sentir-nos
a través del buit
i imaginar-nos xopes
dins del futur de l'altra riba.

Que s'obri la mar
si és perquè
hi alenis tu.

De: #un altre món

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021. P. 56

Tornarà l'alegria

Tornarà l'alegria. I aquella
                                     escuma lenta
que penetra el viure de totes les coses.

De: #quadern de branques

Odile Arqué. Frontal. 2020. P. 53

Ancoratge

             Nàufrag de sorra i palmeres,
              Anna Garcia Garay

Nàufrags de la nostra illa,
sotgem l'horitzó en cerca
de qualsevol vaixell pirata
que ens vulgui ancorar
a un grapat de sorra i palmeres.
Ens preguntem, però,
si serem capaços d'estimar
un nou bocí de terra o d'oceà
lluny de la nostra barca.

Tània Soler. Escames. 2023. P. 75

Pròleg d'Àngels Marzo.

13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.

La muralla

                      PRESENTACIÓ

¿No saps que tots amaguen el seu amor més bell
com una flor gentil que no pot ser collida?
                                         (U-Ti) M. Manent

Era un matí de maig, assolellat i sense vent. Jo sortia de casa,
davant del mar, just on comença el Passeig de les Palmeres.
Caminava amunt, deixant a la dreta l'amfiteatre romà i a
l'esquerra la capçalera del Circ. Travessava la Via Augusta,
vorejava el Pretori i seguia la muralla en la seva rotonda fins
a l'entrada est, dominada pel pas serè de Minerva.


Portava una bossa de cuir amb un llibre de poemes, un bloc
de paper canson, un tinter de tinta xinesa i escuradents plans.
Entrava al Passeig Arqueolòlogic, donava una volta per
prendre posicions i m'asseia en un pedrís o a l'herba. Des
del Passeig es domina el Camp de Tarragona, de suaus
ondulacions i vegetació escassa amb una tènue pàtina que
el vela, tret dels dies de mestral. Als masos circumdants,
jardins, fruiters encara amb flors tardanes, lladrucs de gossos
i torterols de fum. Serenitat. Els elements defensius i marcials
ja eren part de la pau. Treia el llibre de la bossa, llegia una
estona i després em posava a dibuixar amb els escuradents 
i la tinta. A vegades havia utilitzat ploma, però l'escuradents
pla dona un traç més enèrgic i la possibilitat de matisar.
Eren els anys d'adolescència i joventut. En conservo molts
dibuixos i el record d'àvides i constants lectures
en una amable soledat.

Plató i la immortalitat de l'ànima; Sant Agustí i l'amistat com
a meitat de la nostra vida; Marià Manent amb alades i elegants
versions de poesia xinesa; Joan Llacuna, lluminós i transparent
com els ulls d'Aurora; Joan de la Creu, apassionat i encès com
els mateixos anys de joventut. Aquestes eren les lectures de 
muralla, que em feia alçar els ulls i gairebé flotar cel enllà.
Els dibuixos de pedres, torres i camins no pretenien altra cosa
que l'exercici d'un gust pel dibuix i la pintura. A la muralla hi
vaig tornar en companyia, i els fills, després, ens hi van seguir.

(Fragment)

Olga Xirinacs. Estiu 92, en ruta per terres d'Escòcia.

Olga Xirinacs. La muralla. 1993. P. 7-8