Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris trens. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris trens. Mostrar tots els missatges

12 de febrer 2024

Utopia

Quan el tren s'aturi, va dir la dona, has d'entrar-hi.
¿Però com sabré, va preguntar la nena, si és el tren
correcte? Serà el tren correcte, va dir la dona, perquè
és el moment correcte. Un tren va acostar-se a
l'estació; núvols de fum grisós sortien de la xemeneia.
Quina por que tinc, pensa la nena, mentre aferra 
les tulipes grogues que donarà a l'àvia. Li han fet
una trena ben tibant perquè li aguanti tot el viatge.
Aleshores, sense dir una paraula, puja al tren,
des d'on arriba un so estrany, en una llengua diferent
de la que parla, una cosa més semblant a un lament
o un crit.


——————————————————————

When the train stops, the woman said, you must get
on it. But how will I know, the child asked, it is the
right train? It will be the right train, said the woman,
because it is the right time. A train approached the
station; clouds of grayish smoke streamed from 
the chimney. How terrified I am, the child thinks,
clutching the yellow tulips she will give to her
grandmother. Her hair has been tightly braided
to withstand the journey. Then, without a word,
she gets on the train, from which a strange sound
comes, not in a language like the one she speaks,
something more like a moan or a cry.




Louise Glück. Nit fidel i virtuosa = Faithful and virtuous night. 2017

Traducció de Núria Busquet Molist

19 de gener 2024

Calçar

Calçar una vida petita,
estranya joguina,
i sentir-la avançar.

Som aquell tren que no sortia del menjador
però que mai tornava a casa.



Irene Anglada. Nusos d'incendi. 2019

Epíleg: Gemma Gorga

20è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

14 de maig 2023

Un tren

Quan he despertat, he vist el mar,
una mar llisa, suau, tacada per la boira.
T'he mirat i dormies, el cap damunt meu,
amb la penyora d'una nit al nord,
fugaços, tots dos, com en un somni pàl·lid
que es nega a desaparèixer en la vigília.
He vist un llac fumejant, alzines altíssimes
i la grogor d'un paisatge que espera la neu.
Abans d'adormir-te m'has demanat
si podríem viure al bosc, tu i jo.
I hem rigut perquè és impossible
pensar en els dies que seran, les nits
que hem de conèixer, la sang frisosa.
T'has despertat al final del trajecte
amb els ulls cap a mi, els llavis oberts.
Hem fet tot el que volíem fer?,
et deman. I tu dius: hem tingut sort
d'agafar aquest tren, no fem tard.




Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019. Núm. 112. P 35

18 de febrer 2022

Viatge

Les vies del tren són a la llunyania,
   el dia és feixuc de veus que van parlant,
i encara que no passa un tren en tot el dia
   jo sento el seu xiulet que va xisclant.

No ha passat cap tren en tota la nit,
   malgrat que fa bona nit per dormir i somniar,
però veig les seves cendres que el cel han enrogit
   i sento la seva màquina que vinga fumejar.

Amb els amics que he fet, el meu cor es troba bé,
   i amb amics millors que no arribaré a trobar;
però no hi ha aquell tren que no agafaré,
   i tant me fa on ara pugui anar.


——————————————————

Travel


The railroad track is miles away,
   And the day is loud with voices speaking,
Yet there isn't a train goes by all day
   But I hear its whistle shrieking.

All night there isn't a train goes by,
   Though the night is still for sleep and dreaming,
But I see its cinders red on the sky,
   And hear its engine steaming.

My heart is warm with friends I make,
   And better friends I'll not be knowing;
Yet there isn't a train I wouldn't take,
   No matter where it's going.


Edna St. Vincent Millay. L'amor no ho és tot : antologia poètica. 2017

Selecció i traducció de l'anglès de Marcel Riera



   

17 d’octubre 2021

Tren

Aquest tren efectua parada
a totes les estacions del seu recorregut
aquest tren estirant-se per l'Horta
per Morvedre i les Valls
per la Plana
i s'atura
a totes les estacions del seu recorregut
i ho escoltes i saps que es farà llarg
i ho escoltes i t'agafes al diari
i de tant en tant guaites per la finestra
i constates
el Picaio hi és
i Espadà
i Penyagolosa
guaites per reconfortar l'esguard
sobre l'espill de la mar
et baixes a la darrera
quan aquest tren acaba
el seu recorregut.


Alexandre Ros i Ros, dins,

Estels de paper : mostra poètica. 2012


12 de març 2021

A l'estació

T'he vist com sempre a l'estació, somriure net; avui de nou
Esperes un tren misteriós que ve de lluny, si és que va enlloc
Tothom et sap i, tendrament, et filen anys per a fer-te un temps
Quan de temps

Dius que, a l'andana, no hi ets sol; viuen amb tu ombres i jocs
Ombres d'adeus sense retorn, jocs de petons pels benvinguts
I, a dalt dels arbres més bonics, hi nien els amors ferits
Per un tren

I amb tu esperen el senyal de l'arribada d'aire nou, aire nou, aire nou
Del pas nou
Del gest nou
Del tren nou

T'he vist de nou a l'estació i en tu m'he vist, a poc a poc
Buscant un tren misteriós, que ve de lluny, si és que va enlloc
I veig com dormen els adeus, com neguitegen els retorns
Per un tren

Que, finalment, quan la tardor pinta un cel nou a l'estació
Tots esperem el pas d'un tren, que va molt lluny, si ve d'enlloc
Els uns perquè ens arribes tu, els altres perquè se'ns enduu
Aquell tren

Esperem amb tu el senyal de l'arribada d'aire nou, d'aire nou, d'aire nou
Pas nou
Gest nou
Del tren nou

T'he vist com sempre a l'estació
I en tu m'he vist a poc a poc
Quan la tardor pinta un cel nou


Lluís Llach. Maremar (Àlbum complet - Canal Oficial YouTube). 2016, m. 19:39-25:08

29 de desembre 2020

El cap del carrer

La palma de la mà
de dàtils no en fa pas,
i a la planta del peu
oi que no t'hi enfilaràs?

La taula té potes, sí,
però ves que no marca el pas.
I el tren, tot i que té cua,
no la remena pas.

Doncs el carrer també té cap
però no hi raona:
igual com passa
amb més d'una persona.



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014

Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

10 de maig 2020

El vagó llitera

Ai, si m'hi deixessin manar
quan el tren va ple a vessar,

aquelles nits de pluja i fred
que els nanos dormen sobre un paquet,

i tu només veus un embalum
però és un infant entre la ferum,

i un mariner al mig del passadís
somia el mar i com hi era feliç...

Tant si han pagat com si no
els enviaria a dormir a un altre vagó.

A la llitera d'un compartiment
net i polit, i així la gent

el son anirien agafant
sentint les rodes rodant, rodant, rodant...



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra. 2014

Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

31 de gener 2020

Gener és llarg

Gener és llarg per a la penombra.
Una llenya de silencis encén
l'alba a l'hora que arriben els trens.
L'horitzó és un cadàver de colors.
En l'agenda del foc, mistos trencats
són un desert calcinat de carícies.
Viure és distraure les flames del bosc.




Marisol González, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 103, setembre 2013, p. 48

27 de juliol 2019

preludi

Un dia vam creuar els mots.
L'avançada d'un exèrcit desarmat,
el preludi de les converses
que van venir després
per prendre'ns la veu
i quedar-se a la memòria.
Un dia vam creuar els mots,
sense saber que
des de llavors deixaríem
de ser vies de tren,
carreteres paral·leles,
per tancar cercles
i esdevenir amics i amants
perpendiculars.
La vida és allò que ens passa
entre caselles blanques i negres.



Anna Garcia Garay. Els mots encreuats. 2012

29 de juny 2019

Ha arribat de les Amèriques

Ha arribat de les Amèriques ella
amb el tren,
la mar,
l'estiu
i les seves maletes lluents.

Als cabells, una agulla que agafa papallones d'or.

Les celles posades com un vel sobre els seus ulls de foc.



Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres, 2013
Tr. i pr.: Albert Mestres

14 de juny 2019

Tren

Tot groc. De tan madures, les marjals
s'inflamen sota el sol. I està esgotat
el cereal, del llarg estiu de palla.
Marjals d'arròs com mars eixuts que passen
i no passa res més. El groc, terra madura.

M'és atorgada la sort d'admirar, quan enllà

de la finestra passa tot i jo
només espere a dins de cada cosa.
De l'arrossar que espera una altra sega.
De les garses que esperen el viatge.
De les sèquies que esperen
esquarterades la pluja.

M'és atorgada la sort d'admirar.


Només un home es redreça, voltat

d'espigues, perquè sent que la tardor
per fi li entra per les mans. Les mans,
precursores del gra que en els ulls s'acompleix.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

29 d’abril 2018

Quina hora és?

Quina hora és?
El tren marxa, l'ocell metàl·lic dibuixa un arc.
Segueixo amb els ulls aquests senders que travessen l'aire,
viaranys que han esculpit el rostre a cops de vent.
La distància és una cortina blanca.
A l'altra banda tu, Isis, que dia a dia m'has infantat.

La terra s'alegrarà del meu retorn.
Exultarà el desert que ha fruitat.
Ho vas escriure, Penèlope, en un paper de drap
perquè pogués abeurar-me
en la font que raja en una diana de llum.
Ara sé que els altres són jo mateix.


De RETORN

Moisès deixà l'Egipte
no tement la còlera del rei.
Sostingué l'esperança en l'invisible,
com si el veiés.

SANT PAU, epístola als hebreus




Teresa Costa-Gramunt. El rostre del vent. 2002

18 d’abril 2018

Tant de bo

Mira com pinta el sol les galtes
i s'esmuny entre les persianes
de la casa on dormen els moments.

  Sent la pressa de la calma
al llindar de la finestra
des d'on et mira el pas del temps.

  Mulla amb una gota d'aigua
de la font més encantada
el desert que se't fa immens.

  Deixa que et vegi la cara
i eixuga't amb la meva màniga
la llàgrima que et tapa el cel.

  Tira aquesta moneda a l'aire
i aposta fort que sigui cara,
que avui pot no sortir creu.

  Tria casella de somriure
al gran joc d'aquesta vida
cada cop que surti un tres.

  Digues que sí, que tu hi puges,
que no tens por de l'aventura
i potser aquest és el teu tren.

  Només veuràs ballar les dunes,
de bracet la foscor i la lluna,
si amb el cap alt mires el cel.



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Premi Amadeu Oller 2017

21 de maig 2017

Commiting to Memory

                                                     Per a Winston Wilde

Quan et vaig veure per primera vegada vaig pensar
que devies estar mirant algú altre, algú amb qui
t'havies de trobar en una estació. Semblaves tan content
que l'home de darrere meu hagués tornat,
com si li haguessis de portar totes les maletes
fins que esdevingués ingràvid. Com ara portes
les meves, perquè era jo el qui baixava del tren.
¿Com sabies que havia estat viatjant
en cercles, que havia viatjat tant que ja no quedava
ningú que em vingués a buscar?
Que havia passat tant de temps mirant d'evitar
l'aigua que vas semblar-me un miratge,
fins que et vaig beure.


Paul Monette, dins,

Ells s'estimen : poemes d'amor entre homes, 1999
Compilació de Lawrence Schimel

31 de març 2016

El viatge

El nostre tren es migra dins el túnel
i vol tornar a tenir la seva via;
les roques se li obren a les rodes
i esdevé plom l'espera de tants boscos.
Els ciutadans consulten una guia
i esquiven mosques, drets, hores i hores.

Els boscos tasten les mateixes hores
i jo faig gruta màgica del túnel.
Rellotges s'entrebanquen a la guia
i al voltant de la taula veig la via
que passa entre els ramells de tants de boscos.
Roden massisses munions de rodes.

Passem a peu per entremig de rodes
i s'obren els camins un seguit d'hores.
Sota teulat creixen i creixen boscos,
i el tren resta com era al fosc d'un túnel
amb bosc a banda i banda de la via
i murs que no figuren a cap guia.

Mil cròniques s'encenen a la guia
i comprenem la pressa de les rodes.
Movem l'agulla i canviem de via;
la cendra trista en ajustar les hores
amaga aigua mortal pel foc del túnel
i inclina a mitja veu l'ombriu dels boscos.

Volem que xiuli el tren pels nostres boscos
i tots mirem l'horari en bona guia.
Es fa de dia enllà d'un altre túnel.
Amb oli i sal donem vida a les rodes.
Com aigua sota un pont passen les hores,
i brillen les travesses de la via.

Té el mapa la llargada d'una via
que fa els seus entra-i-surts al cor dels boscos.
El tren deixa les lletres. Hi haurà hores
de llum i fosca al caire de la guia.
Plenes de dansa van rodant les rodes
i tots posem el pa fora del túnel.

El túnel ja ha passat. Rimem la via
amb rodes blaves de rodar pels boscos!
La guia porta inscrites moltes hores.





Joan Brossa. Viatge per la sextina : 1976-1986. 1987

16 de maig 2015

Elegia: del tacte tremolós...

del tacte tremolós d'uns dits sensibles,
de les vies del tren de Sarrià,
de la pluja i els taxis invisibles,

Melcion Mateu i Adrover. Vida evident, 1999

27 de novembre 2014

Elegia d'un paisatge

         A l'avi, forner i llaurador des de casa dels pares.


Xarxa de fil d'aram amb buguenvíl·lees
entremaliades de flors vermelles,
a través teu veig un dibuix cubista
de motos i cotxes; dones que fan
la ruta del colesterol i parlen
dels morts locals; i veig la primavera
dels tarongers. S'endevina l'A-7
i més enllà la via d'ample ibèric.

Xarxa de flors vermelles i morades,
com un sedàs em destrieu fragments
entrellucats d'aquest paisatge amic,
ja contrafet, condemnat a morir.
Vindran nous trens, passaran de llarg,
i s'enduran les dones i els tarongers.
Sols quedaran els cotxes, l'autopista,
l'ample europeu i l'ample dels autàrquics.

Xarxa de flors, donzell de nit, gesmil,
xarxa de fils d'aram amb coloraines,
si passen trens on naix la tarongina,
qui vos dirà que ve la primavera?


Pau Sif, dins Joves poetes catalans, 2004

28 de febrer 2014

Carnaval

Són les fulles la disfressa dels arbres?
Són els trens la disfressa amb què es vesteix
la distància? És potser aquesta pell
la disfressa feixuga de les ànimes?

Despulla'm ara lentament, així
com l'abril es despulla de glaceres.
I llisquem aigua avall de la memòria,
lluny de nosaltres mateixos, tan lluny
de tu i de mi que no ens reconeguem,
disfressats de fulles, trens i distàncies.



Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003

07 de desembre 2013

Viatge i concert

No sé girar el seient
i de cara al nord miro, mentre el tren
corre cap a migdia.
Molta estona ha durat la neu del cims,
la nítida blancor de la infantesa
tan tendra i clara com
la veu de l'oboè.
Al cel s'alcen i fugen, violins pressentits,
branques altes i nues
amb tímids brots novells
però amb vells nius on tornen els ocells
la cadència, les ales
del record que va i ve.
No veig punt d'arribada però vaig
cap a una antiga música.

Un viatge més llarg és la nostra tardor
sovint mirant enrere neus i rostres,
mentre avancem potser massa de pressa
cap a una forma estranya de sonata
i a l'últim moviment
-un inaudible adagio.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Pròleg i notes a cura de D. Sam Abrams.