Estimar la terra

Estimar la terra
i amb ella tot allò
que l'anomena.
Defensar-la
i, si cal, lluitar-la
amb la força dels que ja no hi són
i l'esperança dels que han de venir.

Esther Serra

En el llibre:

Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013

Pròleg d'Isidor Marí.

Prec intemporal

El vell que ha hagut de recordar
els seus amics que mai no van tornar dels camps,
és el pare. Ha plorat als meus braços
amb llàgrimes de sang. Li he promès un poema.

He rebutjat el dol habitual,
he deixat que el meu dolor desconsolat vagaregés entre els llibres

i he demanat als àngels efímers
que giressin cua cap a la via làctia.

Aquest vell ha lluitat per recuperar
el títol de propietat d'un tros de terra envaït
de cards a Transsilvània,
un bancal erm de pedruscall,
com si ens hi anés la vida,
el meu vell supervivent de diverses guerres
que cantava quan no es trobava bé,
cantava sol a la nit,
assegut al peu de la noguera,
el pare, inclús mort,
em sent, aleshores, escolta,
et demano que t'agafis als llimbs,
com cada any,
no et moris,
ara no,
no en aquest món on fins i tot els nostres morts
estan en perill.

Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor

Pròleg de Carles Duarte

Text en català i francès

A la meva mare

I a aquella generació de dones de raça valenta
-les de les nostres àvies- que, sense renunciar
ni a l'amor ni al treball, molt sovint feixuc,
van saber viure individualment
i lluitar col·lectivament per obrir el camí
de la llibertat de pensament i de la igualtat
d'oportunitats per a cadascuna de nosaltres.

Text de la dedicatòria de l'autora
a l'interior del llibre de poesia:

Maria Mercè Alabau. Ànima rebel. 1997

Pròleg d'Antoni Castells
Presentació de Joan Solés

Crepuscle

El cel és un somriure, la llum tot esblaimant-se
emporpra les carenes del llunyedà horitzó;
a vora els bancs de pedra, l'herbei va colltorçant-se
amb un perfum d'idil·li i amb un perfum de flor.

Per regueró, les aigües s'ondulen, joganeres,
giravoltant les soques d'un rengle de desmais;
hom veu deambular carones rioleres
i les rialles fugen i es perden pels espais.

El cel esdevé fosc... a poc a poc, l'arbreda,
amb llur remor, s'esfuma esmorteïda i freda;
els ocellets s'ajoquen en vol esporuguit.

Enllà d'enllà, ressonen les veus de les campanes,
i es fonen les rialles, encara més llunyanes,
que, esmaperdudes, lluiten amb l'ombra de la nit.

Captard a la Devesa de Girona, I

Joan M. Feixas, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó
il.: Mercè Huerta

Afirmació

No vull que la buidor m'arrossegui a l'abisme
o falsos mirallets em torbin la volada.
Jo pressento, a l'entorn, batec de coses certes,
tal com l'hivern pressent la futura brotada.

No em digueu que estic sola! Al meu costat caminen
altres éssers com jo, i l'aire no els ofega;
amatents a lluitar contra foscos marasmes,
ofereixen el pit esforçat a la brega.

Jo també toparé amb les altres muralles;

sé que vessaré sang i em courà la ferida...
però vull avançar armada d'esperança
i d'orgull, proclamant que tinc cor i tinc vida.

Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il.: Lluïsa Cauhé

Pr.: Carles Duarte i Montserrat

Sempre, el mirall

D'aquest rostre que em torna el mirall,
desconec tots els trets menys l'esguard,
testimoni del temps jovençà.
Jo soc jo, com ho era fa anys,
amb iguals pensament i desigs,
amb igual entusiasme o temor.
Del meu fons, el mirall no en sap res
i em disfressa de cutis marcit
i em corona la testa de neu.
Són els rastres de cada dolor
i de cada neguit que he passat.
Res, però, dintre meu no envelleix,
res d'allò que ha marcat el meu pas
i m'ha dut als camins a lluitar
per la terra, l'amor i la fe.
Una lluita petita i humil
que el meu cos deixarà a poc a poc
quan el fred m'embalbeixi les mans
i m'enteli la llum de la ment;
però encara tinc ulls per mirar
desmentint el reflex del mirall.

Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il.: Lluïsa Cauhé

Tsunami

                    poema de quatre tankas

Un gran tsunami
em sacseja, ferotge.
Sota l'onada.
la meva ment deslliga
els fils de l'equilibri.

Núvols d'escuma
desdibuixen la cara
dels meus desitjos,
i nedo a la deriva
lluitant contra les ones.

Extenuada,
ja sóc arran de costa.
La ment s'agita
enmig la platja nua
i em parla amb un silenci.

De nou relligo
tots els fils del meu ésser!
Mentre, l'onada
del gegantí tsunami
es va enfonsant, vençuda!



Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010
Il.: Carme Bonafont i Giménez
Pr.: Josep Colet i Giralt

Endavant!

Respira fort, que l'aire és teu
i l'aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l'hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l'aire és teu!

Trepitja ferm, que el lloc és teu.
On hi ha el teu peu no n'hi ha cap d'altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Lluita amb qui vulgui entrebancar-te!
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s'arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!




Joana Raspall. Ales i camins. 1991

També es troba als llibres:

Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

La bondat i la lluita del color

                                       4

Quan el saber retorna a la innocència, quina muda victòria!
La tetera amb l'Àngel amagat en el vapor,
el mag traient de la boca cintes blaves,
nou coloms, una ampolla de gasosa; les bombolles,
les de color d'or, les agafen a l'aire
els set nens castigats i obliden de seguida
el zero del quadern, de la porta, de la paret; s'obliden d'ells mateixos
en l'ingenu color que lluita tot sol contra la injustícia.




De Vuit octaves per a Miró.


Iannis Ritsos, dins, 

Reduccions : revista de poesia, núm. 101, novembre 2012

A L'HABITACIÓ DE PAVESE

Els rajos de sol impregnen
la plaça de Carlo Felice,
molt a prop del passadís
que travessen les ombres.

Encara hi viu l'esperit 
dels terrors de cada vespre,
de la ploma encara humida
que descarrega tempestes.

La veu ressona, profunda,
en les boires de l'angoixa,
en un món en decadència
saturat de corbs i dubtes.

Un llit i una taula
atrotinats per la vida
són les restes de la guerra
que lliurava l'existència.

Puc comprendre el que senties
en la foscor de la cambra,
solitud durant la vida,
il·lusions que s'esvaeixen.

Prenc el teu guant de vellut
per refermar la meva lluita.
Prenc el teu alè que expirava,
per alterar més consciències.

Lluitaré per tu, esperit turmentat,
i per tots els vençuts de la terra,
per canviar el curs de les coses,
per un món nou sense ombres.




Jordi Tena i Galindo. Reviu la flama, 2013 

Informàtic

Em moc dins els programes com peix dins les onades:

no sé pas fer-hi res... són plens de folls i fades!

M'ofego en massa tasques? Doncs lluito a cop de dades

i em planifico bases... que en dic organitzades.

Si l'organització... deriva en desgavell

ㅡja sé que és culpa meva, soc tècnic molt novellㅡ,

surto, entro o desconnecto: no m'hi escalfo el cervell.

No vull filosofies: jo vull arribar a vell!

Llibre dels oficis : 44 retrats 44 (per anar pensant el que farem quan serem grans. 2013

Poemes: Tomàs Lluc

Il·lustracions: Cristina Losantos

Ara ets sensible al ritme del poema

Ara ets sensible al ritme del poema,
al sobtat canvi d'un traç de color,
al dolor d'una absència incomprensible,
al raig de llum lliscant entre una pedra,
al foc de dins que lluita per sortir.
Vindrà el temps i voldrà fe-te com ell.
Vigila, doncs. Tu em vas dir:
                                              "Les paraules,
cal desxifrar-les o desafiar-les?"
No obrirà mai el nostre cos l'enigma.
Vindrà el temps i voldrà fer-te com ell:
indiferent al ritme de la vida.



Jaume Bosquet. Triacant, 2009

Cornelia

Aquest vers no és cap epitalami,
cap cant d'aniversari o d'homenatges
al jubilat, cap himne a cap estrena;
és l'oreig reposat que entolla onatges,
la trena sense embrolla del tsunami.

Aquest vers només és una balada
a qui em compassa el braç del canastró:
incendi o plor, manyaga o sotragades;
és tan sols un harmònic madrigal,
el de l'anhel que ens gronxa les tornades
sense estridència, dol ni temporal.
I tot i que esbufegui amb insistència,
no és el vol de cap pardal bufat.

Aquesta oda no vol pas ser cap cant
estarrufat, grosser o extravagant.
Només pretén ser una cançó sincera,
cortesa i propera, mesurada,
que en lloï el gest, l'honor i la penyora.
Que el goig no creix en cap buidor alada
sinó en fèrtils semences de cada hora,
sense haver de tibar pells ni aparences.

Aquesta no és cap troba habitual,
perfecta, idíl·lica, sublim o nova,
cap entelèquia o quimera irreal,
cap model sense xacra, cap exemple
fet a mida, de moda o de disseny.
És el dogma afranquit que no vol temple,
el somni que ens desperta i que ens empeny
a viure el dia a dia amb més ardor.
Perquè la lluita ens fa el terròs més flonjo
per esbancar-lo, lliures, sense por.
En l'hàbit de l'amor, vull ser el teu monjo.

                                        Roses, febrer 2012


Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps. 2012

Cròniques d'una ocupació

Si en nom de la dona, enfront dels homes,
només les dones no domesticades poden parlar
i si en nom del proletariat, davant dels empresaris,
ho han de fer els obrers, per què els nacionalistes
espanyols es mostren tan contraris a permetre
que, en nom de Catalunya, s'expressin els
independentistes? L'home pot entendre el problema
de la dona, l'amo pot entendre el problema de l'obrer,
i això encara que no els agradin les solucions proposades,
però els estatalistes espanyols, tan patriotes que
defensarien la seva terra amb ungles i dents,
no poden entendre l'independentisme de les nacions
oprimides. Prop de tres segles de dominació els pesen
sobre l'ànima...



(Fragment)



Manuel de Pedrolo. Cròniques d'una ocupació, 1989

Segadors d'ara

      sonet poliestròfic amb estrambot

Amb els clams del meu poble -ara una sola veu-,
se m'embolcalla el cor amb colors de bandera,
i em desperto sonora i encesa com foguera,
i amb l'esperit ben ple dels rastres d'aquell peu
que mai no aturaran ni el foc ni la glacera.

Soc una catalana d'un país retrobat,
que crida amb el silenci del mar i les carenes,
i em sento segadora que va segant cadenes
d'aquella mà opressora que ens pren la llibertat.

I el clam de tot el poble haurà esventat la cendra,
i, dreta vers la vida, soc tomba flamejant
que escriu aquesta Pàtria amb mots sagrats d'un cant.

El meu país no és mort, dels errors sap aprendre,
que el seny untat de rauxa ens vol tornar a sorprendre...

Soc una catalana que sap lluitar estimant!



Rosa-Maria Bisbal. La veu dels ulls. 2010

Pròleg de Josep Colet i Giralt.

Tarda de poesia

Al cor estremit de la mare
les paraules lluiten amb el dolor,
el temps irrepetible,
les heures encantades dels patis,
els somnis alegres d'ella.

Tarda de poesia.
Al cor atapeït de la mare,
les paraules pugen,
per aquelles escletxes que ella guarda sempre,
per deixar pas a la mà de l'amic
al vers difícil
o al fill malalt.

Tarda de poesia.
La mare lluita contra els fantasmes
dels versos,
els fantasmes del dolor,
els segurs fantasmes de l'angoixa.
I ella, petita i gran,
nena i mare,
guarda sempre la veu
que espera, un cop més,
alguna pau.


1 de febrer de 1992


Mònica Maragall i Mira. Terrats lliures al vent. 1992

Pròleg: Ignasi Riera