Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris canviar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris canviar. Mostrar tots els missatges

29 d’agost 2024

Sons de nit

La llum de la lluna al llit no em deixa dormir;
ara visc sola, m'adono de les veus dins la nit,
un nen que plora en un malson, els crits febles d'una dona fent
     l'amor,
tot tenyit de terror o de nostàlgia.

Cap esquena impassible i pesant per tocar amb el peu
mentre demano, «Desperta't i abraça'm»,
quan la cremosa bellesa de la lluna es transforma
en un mapa d'impersonal desolació.

Però inquieta, en aquesta falsa alba de lluna
que tant glaça l'esperit, canvio la història nostra:
mai no vas poder jeure del tot plàcid al meu costat,
no tota la nit. Sempre amagant alguna cosa.

Despert abans del matí, inquiet i intranquil,
tractant de no molestar-me, abandonaves el meu llit,
mentre jo rígida hi jeia, fingint dormir.
Tanmateix, la nit ja s'acabava, la llum no tan freda
com una copa plena de claror de lluna.

I hi havia temps esplèndids quan, al fred No dels cels,
a crits em deies Sí! omplint-me d'afirmació.
Ara quan crido de temor, no d'amor, no hi ha resposta.
Res no em parla en la fosca sinó unes veus distants,
un infant amb la lluna a la cara, la buida cadència d'un gos.

                                 Basat en temes de les Cançons de Tzu-yeh


————————————————————————————


Night Sounds


The moonlight on my bed keeps me awake;
Living alone now, aware of the voices of evening,
A child weeping at nightmares, the faint love-cries of a woman,
Everything tinged by terror or nostalgia.

No heavy, impassive back to nudge with one foot
While coaxing, «Wake up and hold me»,
When the moon's creamy beauty is transformed
Into a map of impersonal desolation.

But, restless in this mock dawn of moonlight
That so chills the spirit, I alter our history:
You were never able to lie quite peacefully at my side,
Not the night through. Always withholding something.

Awake before morning, restless and uneasy,
Trying not to disturb me, you would leave my bed
While I lay there rigidly, feigning sleep.
Still- the night was nearly over, the light not as cold
As a full cup of moonlight.

And there were the lovely times when to the skies' cold No
You cried to me, Yes! Impaled me with affirmation.
Now when I call out in fear, not in love, there is no answer.
Nothing speaks in the dark but the distant voices,
A child with the moon on his face, a dog's hollow cadence.

                                          Based on themes in the Tzu-yeh Songs


Carolyn Kizer


Es troba en el llibre:

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010. P. 108-109

Antologia en versió bilingüe.

Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.

Il·lustració de la sobrecoberta: Notes in Time, de Nancy Spero.

30 de setembre 2023

Tardor

Tardor,
tot ho canvies de color.
Tardor,
voldria ser com tu,
un bon pintor.



De: 36 poesies per aprendre i recitar
2n cicle educació infantil (I5)

Anna Sardà, dins,

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer

30 de juny 2021

Cortile al bambino

D'aquesta finestra surt la meva Via sacra,
de vint anys ençà cada dia torna a sortir,
carretera que no va a Gènova ni a Brindisi,
canvia cada dia meta i direcció,
a aquesta finestra s'obren les altres
carreteres ––àngels, somnis, íncubes, xalocs––.
Un remorós port de Ripetta
formigueja ––invisible i silenci.
Aquestes muralles de maons-segles
talla esquerp un colom. A l'alè viu
i dens dels fantasmes, el crespinell
sensitiu s'estremeix en el guix d'algun tub.


Maria Luisa Spaziani, dins,

Maria Àngels Anglada. Paisatge amb poetes. 1999

Il·lustracions: Amèlia Arumí

19 de novembre 2020

Canviar

Canviar el rostre
i fins el gest de llevar-se,
el cantó del llit,
les paraules del vespre,
canviar,
substituir,
reemplaçar,
mudar de costums,
evolucionar,
innovar,
alterar habituds,
trasbalsar rutines
variar el somriure,
modificar sorpreses,
canviar,
invertir,
permutar,

per tal de restar,
romandre,
quedar-se.



Josep Maria Sala-Valldaura.
Flors i carboni. 2008

24 de maig 2020

El joc dels «si»

Si l'Arlequí fos qui manés,
saps el cel, ell, com el vol?
De pedaços de colors
cosits amb un raig de sol.

Si en canvi fos en Cantimpló
el ministre de l'Estat,
les cases foren de nata
amb tot de sucre filat.

Si manés en Putxinel·la,
que m'ho ha dit un que ho sap,
a qui tingués mals pensaments
la llei canviaria el cap.



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014
Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

12 d’abril 2020

Gairebé primavera

Parar el despertador, sense obrir els ulls. Desitjar
aquells cinc minuts més. Encendre el llum.
Aixecar la persiana, quan encara és fosc. Fer
el cafè, abans d'esmorzar. Tancar la porta suaument.
I sentir la llibertat del matí.

Estic perdent l'equilibri, que potser ha canviat
alguna cosa? Haig de tornar a encaixar, trobar
el meu lloc. M'hi esforço, però és tan difícil!
I em fa tanta falta una atenció, un detall!
Cedeixo, i quan ho tinc, em sembla que ja
no ho necessito.

Ocells que encara volen, entre ametllers florits
i arbres nus. Final d'hivern, gairebé primavera.
Algunes estrelles. Des del carrer veig llum a casa,
i llavors l'alegria m'esborra tot el cansament.

Mentre l'olor de mimosa m'envaeix, em deixo endur
pel teu somriure. I, tot d'una, sento l'ara com si fos
per sempre, infinit. I amb l'esperança retrobada
et dic soc la que soc ara, en aquest moment.


Emília Illamola, dins,


Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019

Edició de Montserrat Serra i Arenas



22 de març 2020

Blanc

Torna la llum. Tots els motors
de la casa comencen
el tràfec. Mou
el peó de la torre
i no esperes saluts. Mira sempre endavant:
ara tens el mirall de la peça enemiga.

Hi ha tres dits de pantalla amb el teu tors
fantasmal. Colors vius
de confeti viatgen lents pel sostre.
Cal netejar l'ampit de la finestra.

Veus llunyanes, petjades veïnals.

Canvia alguna cosa dintre teu,
com si ara et definira
una nova escultura.


Ivan Brull. Escala de grisos, 2019

21 de març 2020

Cerimònia

                Amar es combatir, porque el mundo cambia si dos se
                         miran y se reconocen.
                                      OCTAVIO PAZ


Com un miracle

esmicolar amb carícies
cada racó de corfa maldestre,
cada tros d'escut matusser.

Saber encara

que si m'acarones el coll,
per exemple,
ja podem dir missa.



Anna Fernández. Cova. 2019

Il·lustracions: Judith con H

28 d’octubre 2018

A L'HABITACIÓ DE PAVESE

Els rajos de sol impregnen
la plaça de Carlo Felice,
molt a prop del passadís
que travessen les ombres.

Encara hi viu l'esperit 
dels terrors de cada vespre,
de la ploma encara humida
que descarrega tempestes.

La veu ressona, profunda,
en les boires de l'angoixa,
en un món en decadència
saturat de corbs i dubtes.

Un llit i una taula
atrotinats per la vida
són les restes de la guerra
que lliurava l'existència.

Puc comprendre el que senties
en la foscor de la cambra,
solitud durant la vida,
il·lusions que s'esvaeixen.

Prenc el teu guant de vellut
per refermar la meva lluita.
Prenc el teu alè que expirava,
per alterar més consciències.

Lluitaré per tu, esperit turmentat,
i per tots els vençuts de la terra,
per canviar el curs de les coses,
per un món nou sense ombres.




Jordi Tena i Galindo. Reviu la flama, 2013 


14 de juny 2017

Pensem que se'n van aquells paisatges

Pensem que se'n van aquells paisatges
com si fossin primaveres foses
o tardors aclucades
a la ranera de les muntanyes,
i jo dic que no!, dic que no!,
dic que aquells paisatges resten,
perquè hi restem!
Hi són perquè hi som. Rebels
perquè sí, i perquè sí!,
el sí enclavat al moll de l'os,
perquè no són primaveres
ni tardors, que són humus
i negror de bosc. Som nosaltres
a una fulla que canvia de nom,
nosaltres, a la cèl·lula d'una espina, rebel
com un gra al coll, que no són primaveres
ni tardors, que no moren, i prou!
com no mor l'oli ofegat
per l'aigua d'un got, que són paisatges
que van de mà en mà, mercadejant
de nom en nom, de cos en cos,
que respirem perquè respira la llum del sol
i la cara de la lluna, respirant
primaveres i tardors.


(De Paraula de dona, 2001)


Cinta Mulet, dins,

Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog. 2009

31 de març 2017

També l'amor

La poesia se escribe cuando ella quiere,
                            no cuando uno quiere.
                                      JOSÉ HIERRO



El sents com un alè que crema des del ventre,
des de la llar del cos, calenta com la sang
-color innat i viu, també color de mort.
L'accelerat batec confirma dit plaer
com pluja inesperada que de la llum flueix;
podries protegir-te amb un paraigua obert,
entrar-te'n dins de casa o sota un vell balcó
esperar que amainés la saó de la pell:

Fertilitat del cor, dels ulls i del demà.

Voler canviar l'estat natural de les coses
és un joc impossible, fantàstic, irreal,
com voler fer poemes, com voler un amor;
capricis són tots dos si no venen donats
per l'atzar del camí, pel treball de les hores.

La fosca és una selva per a podar auguris,
per conformar-nos lúcids de l'infern que vivim;
no un jardí ple de roses d'envellutada aurora,
més bé esquinçades tiges a punt per a la fi.
Tantes vegades penses de trobar la persona,
de parir uns bons versos, d'afillar-te la vida,
que mai no té cabuda un interludi obert
que ordene la certesa als buits del teu boscatge.




Isabel Garcia i Canet. Claustre. 2007

Postal ran de mar

I he restat al port
amagat d'una illa.
Quin deler més gran
les roques florides,
les veles de calç,
el cel de falcies.

Ah!, tenir l'esguard
ran de mar, canvia.
Si no fos marí,
prou me'n volaria.


(Fragment)



Jaume Medina. Encalçar el vent, 1976

18 d’octubre 2015

Cal saber esperar coses del demà

Canvien tantes coses amb el temps!
Tot es fa vell, tot cansa, es malmet
i acceptar-nos així,
                              tal com som ara
cavalcant al buf de l'hora que passa,
és deure d'amor
                          vestit de silenci.

La vida és una història molt llarga,

com la lluita que la xucla, l'exalta,
l'ennobleix
                  cada cop més lentament.

Alliberar-nos amb serenitat

de les monotonies i recances
del neguit, del temor a la impotència,
és una trampa
                      que no ens diuen en néixer.

Cal saber esperar coses del demà

i viure integralment amb el que quedi.



Guida Alzina. Dicotomia amb blaus. 1998


Pròleg de Josep Vallverdú.

17 de gener 2014

Que ens meni la natura

Quina babel ens va escatint el viure?
Pregunta la raó de tantes coses
que canvien als ulls de cada dia.
És astut aquest ésser que interroga
el què i el com que ens agrada
o el malcontent de vides col·lectives.
Es baraten quefers, s'obliden senyes
per fer vàlid un món que se'ns capgira.
Caldria sempre lloar
el tombant més feliç que el viure ordena
-home i natura addictes sens demèrit-
per fer entre tots fecund un guany de vida.

Que ens meni la natura, sàvia amiga,

ella endevina on neix l'aigua més pura!



 Pere Vives Sarri. El temps i la joia. 1999

01 de novembre 2013

Novetat en la nit

Oh dolça nit, al nostre ajut vinguda!
Tot el món es diria incorporal.
El senyal de les coses es trasmuda:
és més subtil l'oreig, l'arbre més alt.
   Pobla l'espai una invisible raça
i la lluna ens governa l'esperit.
Comenta amb un ressò la nostra passa
el sòl que havem a penes percudit.
   Arreu canvia les lliçons sabudes
l'hora lleugera de l'amor que ve.
Tenim esguards i veus inconegudes:
tu i jo som nous, i el nostre bes també.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

29 de juliol 2012

Carícies

He fet pastís de poma, l'he mossegat a estones,
he volgut ficar-me dins la rentadora,
he sortit al pati i he tornat a entrar,
he mirat enrere i cap endavant,
he demanat molt més, he dit no hi ha dret...
he canviat nostàlgia per coses a fer,
he cridat el bon temps i ha sorgit de cop
una mena d'energia que em convida a ser millor.

I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny... i tan puntual.

He fet veure que no quan era clar que sí,
però m'he vestit de blau si el dia estava gris.
He sortit corrent i he tornat volant
i clavada al sostre no he volgut tornar.

I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny... i tan puntual.

I he passat de tot, perquè tot és molt,
I m'he cagat en tot, perquè tot és por...

I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny...
I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny... i tan puntual.



Pastora. Una altra galàxia, 2012

06 d’octubre 2011

El rei Demetri

... no com un rei, sinó com un actor, es posa una clàmide
fosca en comptes de la teatral que portava, i s'esmuny sense
que el repari ningú
. PLUTARC, Demetri, xliv,9



Quan van abandonar-lo els macedonis
i van donar entenent que preferien
Pirros, el rei Demetri (que tenia
l'ànima gran) de cap manera -diuen-
a tall de rei no es comportà. Sortí
i es va treure les vestidures d'or
i va llençar el calçat que duia,
tenyit de porpra. A correcuita
es va posar vestits senzills i va fugir.
Portant-se a la manera d'un actor,
que, quan ve que s'acaba l'espectacle,
es canvia la roba i es retira.


Joan Ferraté. Les poesies de C.P. Cavafis. 1987

24 de setembre 2011

Oda nova a Barcelona

-On te'n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te'n vas dret enfora amb tes cases disperses,
lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?


-Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me'n vaig... És l'amor que m'empeny cap enfora,
i me'n vaig delirant amb els braços oberts.


-Oh! detura't un punt! Mira el mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se'n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?...


-Vinc del mar i l'estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,
i me'n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.


-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.


—Com més terra i més mar i més pobles obiro,
a mesura d'amor el meu pit s'engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia
i soc tota una altra que fins jo em desconec.


—Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona;
que ja et cal ésser una altra per ésser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et falta encara molt més del que tens.


Ets covarda i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.


Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l'aire i domassos al sol
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.


Mes, passada l'estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la via i la gloria i l'empresa
i despulles el gran de grandesa.
I encara t'en rius.


Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa i, amb gran gosadia,
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s'arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent.
I després el refàs més potent!


Esclata la mort de tes vies rialleres
en l'aire suau:
esclata impensada i segura i traidora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!,
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i am la revenja
mes ai! en el flanc!


Tens aquesta Rambla que és una hermosura...
i tens la dolçura dels teus arravals,
on, tan prop de tes vies sonores
i al mig de les boires del fum i ses marques,
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I allí, a quatre passes, febrosa de sobres,
més ampla que l'altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.


Pro ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni els pals i filferres
que t'armen a sobre la gran teranyina,
ni el fumar de tes mil xemeneies
ni el flam de les teies
que mou la discòrdia i abranden l'incendi,
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que tens tant dolç i blau,
que tot s'ho empassa i resol i canvia
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.


A la part de Llevant, místic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d'haver nascut aquí,
entremig d'una gent tan sorruda i dolenta,
que se'n riu i flastoma i es baralla i s'esventa
contra tot lo humà i lo diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s'alça i prospera
esperant uns fidels qu'han de venir.


Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s'exhala;
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre,
Barcelona!, i amb tos pecats, nostra!, nostra!
Barcelona nostra!, la gran encisera!



Joan Maragall. Els millors poemes. 1998

07 de novembre 2010

Algú m'ha dit

Algú m'ha dit
que certament les meues poesies
no canviaran el món.

Responc que és cert
les meues poesies
no canviaran el món.




Patrizia Cavalli. Recull. 1990 

Traducció: Josep Ballester

També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003

Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler