Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris canviar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris canviar. Mostrar tots els missatges

30 de setembre 2023

Tardor

Tardor,
tot ho canvies de color.
Tardor,
voldria ser com tu,
un bon pintor.



De: 36 poesies per aprendre i recitar
2n cicle educació infantil (I5)

Anna Sardà, dins,

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer

30 de juny 2021

Cortile al bambino

D'aquesta finestra surt la meva Via sacra,
de vint anys ençà cada dia torna a sortir,
carretera que no va a Gènova ni a Brindisi,
canvia cada dia meta i direcció,
a aquesta finestra s'obren les altres
carreteres ––àngels, somnis, íncubes, xalocs––.
Un remorós port de Ripetta
formigueja ––invisible i silenci.
Aquestes muralles de maons-segles
talla esquerp un colom. A l'alè viu
i dens dels fantasmes, el crespinell
sensitiu s'estremeix en el guix d'algun tub.


Maria Luisa Spaziani, dins,

Maria Àngels Anglada. Paisatge amb poetes. 1999

Il·lustracions: Amèlia Arumí

19 de novembre 2020

Canviar

Canviar el rostre
i fins el gest de llevar-se,
el cantó del llit,
les paraules del vespre,
canviar,
substituir,
reemplaçar,
mudar de costums,
evolucionar,
innovar,
alterar habituds,
trasbalsar rutines
variar el somriure,
modificar sorpreses,
canviar,
invertir,
permutar,

per tal de restar,
romandre,
quedar-se.



Josep Maria Sala-Valldaura.
Flors i carboni. 2008

24 de maig 2020

El joc dels «si»

Si l'Arlequí fos qui manés,
saps el cel, ell, com el vol?
De pedaços de colors
cosits amb un raig de sol.

Si en canvi fos en Cantimpló
el ministre de l'Estat,
les cases foren de nata
amb tot de sucre filat.

Si manés en Putxinel·la,
que m'ho ha dit un que ho sap,
a qui tingués mals pensaments
la llei canviaria el cap.



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014
Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

12 d’abril 2020

Gairebé primavera

Parar el despertador, sense obrir els ulls. Desitjar
aquells cinc minuts més. Encendre el llum.
Aixecar la persiana, quan encara és fosc. Fer
el cafè, abans d'esmorzar. Tancar la porta suaument.
I sentir la llibertat del matí.

Estic perdent l'equilibri, que potser ha canviat
alguna cosa? Haig de tornar a encaixar, trobar
el meu lloc. M'hi esforço, però és tan difícil!
I em fa tanta falta una atenció, un detall!
Cedeixo, i quan ho tinc, em sembla que ja
no ho necessito.

Ocells que encara volen, entre ametllers florits
i arbres nus. Final d'hivern, gairebé primavera.
Algunes estrelles. Des del carrer veig llum a casa,
i llavors l'alegria m'esborra tot el cansament.

Mentre l'olor de mimosa m'envaeix, em deixo endur
pel teu somriure. I, tot d'una, sento l'ara com si fos
per sempre, infinit. I amb l'esperança retrobada
et dic soc la que soc ara, en aquest moment.


Emília Illamola, dins,


Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019

Edició de Montserrat Serra i Arenas



22 de març 2020

Blanc

Torna la llum. Tots els motors
de la casa comencen
el tràfec. Mou
el peó de la torre
i no esperes saluts. Mira sempre endavant:
ara tens el mirall de la peça enemiga.

Hi ha tres dits de pantalla amb el teu tors
fantasmal. Colors vius
de confeti viatgen lents pel sostre.
Cal netejar l'ampit de la finestra.

Veus llunyanes, petjades veïnals.

Canvia alguna cosa dintre teu,
com si ara et definira
una nova escultura.


Ivan Brull. Escala de grisos, 2019

21 de març 2020

Cerimònia

                Amar es combatir, porque el mundo cambia si dos se
                         miran y se reconocen.
                         OCTAVIO PAZ


Com un miracle

esmicolar amb carícies
cada racó de corfa maldestre,
cada tros d'escut matusser.

Saber encara

que si m'acarones el coll,
per exemple,
ja podem dir missa.



Anna Fernández. Cova, 2019

Il.: Judith con H

28 d’octubre 2018

A L'HABITACIÓ DE PAVESE

Els rajos de sol impregnen
la plaça de Carlo Felice,
molt a prop del passadís
que travessen les ombres.

Encara hi viu l'esperit 
dels terrors de cada vespre,
de la ploma encara humida
que descarrega tempestes.

La veu ressona, profunda,
en les boires de l'angoixa,
en un món en decadència
saturat de corbs i dubtes.

Un llit i una taula
atrotinats per la vida
són les restes de la guerra
que lliurava l'existència.

Puc comprendre el que senties
en la foscor de la cambra,
solitud durant la vida,
il·lusions que s'esvaeixen.

Prenc el teu guant de vellut
per refermar la meva lluita.
Prenc el teu alè que expirava,
per alterar més consciències.

Lluitaré per tu, esperit turmentat,
i per tots els vençuts de la terra,
per canviar el curs de les coses,
per un món nou sense ombres.




Jordi Tena i Galindo. Reviu la flama, 2013 


31 de març 2017

També l'amor

La poesia se escribe cuando ella quiere,
                            no cuando uno quiere.
                                      JOSÉ HIERRO



El sents com un alè que crema des del ventre,
des de la llar del cos, calenta com la sang
-color innat i viu, també color de mort.
L'accelerat batec confirma dit plaer
com pluja inesperada que de la llum flueix;
podries protegir-te amb un paraigua obert,
entrar-te'n dins de casa o sota un vell balcó
esperar que amainés la saó de la pell:

Fertilitat del cor, dels ulls i del demà.

Voler canviar l'estat natural de les coses
és un joc impossible, fantàstic, irreal,
com voler fer poemes, com voler un amor;
capricis són tots dos si no vénen donats
per l'atzar del camí, pel treball de les hores.

La fosca és una selva per a podar auguris,
per conformar-nos lúcids de l'infern que vivim;
no un jardí ple de roses d'envellutada aurora,
més bé esquinçades tiges a punt per a la fi.
Tantes vegades penses de trobar la persona,
de parir uns bons versos, d'afillar-te la vida,
que mai no té cabuda un interludi obert
que ordene la certesa als buits del teu boscatge.



Isabel Garcia i Canet. Claustre. 2007


Postal ran de mar

I he restat al port
amagat d'una illa.
Quin deler més gran
les roques florides,
les veles de calç,
el cel de falcies.

Ah!, tenir l'esguard
ran de mar, canvia.
Si no fos marí,
prou me'n volaria.


(Fragment)



Jaume Medina. Encalçar el vent, 1976

18 d’octubre 2015

Cal saber esperar coses del demà

Canvien tantes coses amb el temps!
Tot es fa vell, tot cansa, es malmet
i acceptar-nos així,
                              tal com som ara
cavalcant al buf de l'hora que passa,
és deure d'amor
                          vestit de silenci.

La vida és una història molt llarga,

com la lluita que la xucla, l'exalta,
l'ennobleix
                  cada cop més lentament.

Alliberar-nos amb serenitat

de les monotonies i recances
del neguit, del temor a la impotència,
és una trampa
                      que no ens diuen en néixer.

Cal saber esperar coses del demà

i viure integralment amb el que quedi.



Guida Alzina. Dicotomia amb blaus. 1998


Pròleg de Josep Vallverdú

17 d’abril 2014

Ai, Yoko

No haurà estat senzill venir fins aquí,
és espantós com la gent parla!
Tot i que de lluny sempre m’has semblat
prou forta per no amargar-te.
Jo et reconec que em van convèncer amb facilitat.
No ho vaig pensar, però ara confio que em comprendràs.
I és que des de mon pare al que deien de tu a la televisió,
entre la teva veure tan prima i el teu tambor.
Des de la teva cara estranya, com d’aparició,
fins als barrets tan arriscats i Def Con Dos...

Però avui he entès que us estimàveu
com molts no haurem estimat mai.
Però avui he entès que us estimàveu...
Per molt que ho intenti hi ha coses que no puc canviar,
per molt que m’hi esforci he anat predicant tantes barbaritats...
I és que si en general tots els canvis ja em posen tan nerviós,
entre cançons plenes de xiscles i el teu maleït tambor,
i entre la teva cara rara, que de nen em feia por,
era tan fàcil que et donessin la culpa de tot...

Però avui he entès que us estimàveu
com molts no haurem estimat mai.
Però avui he entès que us estimàveu...
I t’ho explico així, covard, aprofitant que ell no ens sent,
que davant d’aquell gran home, ho reconec ara mateix,
ja veuríem qui seria el guapo que et cantés!
Ja veuríem qui seria el guapo que et cantés!



Manel (Grup musical)

01 de novembre 2013

Novetat en la nit

Oh dolça nit, al nostre ajut vinguda!
Tot el món es diria incorporal.
El senyal de les coses es trasmuda:
és més subtil l'oreig, l'arbre més alt.
   Pobla l'espai una invisible raça
i la lluna ens governa l'esperit.
Comenta amb un ressò la nostra passa
el sòl que havem a penes percudit.
   Arreu canvia les lliçons sabudes
l'hora lleugera de l'amor que ve.
Tenim esguards i veus inconegudes:
tu i jo som nous, i el nostre bes també.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

29 de juliol 2012

Carícies

He fet pastís de poma, l'he mossegat a estones,
he volgut ficar-me dins la rentadora,
he sortit al pati i he tornat a entrar,
he mirat enrere i cap endavant,
he demanat molt més, he dit no hi ha dret...
he canviat nostàlgia per coses a fer,
he cridat el bon temps i ha sorgit de cop
una mena d'energia que em convida a ser millor.

I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny... i tan puntual.

He fet veure que no quan era clar que sí,
però m'he vestit de blau si el dia estava gris.
He sortit corrent i he tornat volant
i clavada al sostre no he volgut tornar.

I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny... i tan puntual.

I he passat de tot, perquè tot és molt,
I m'he cagat en tot, perquè tot és por...

I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny...
I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny... i tan puntual.



Pastora. Una altra galàxia, 2012

24 de setembre 2011

Oda nova a Barcelona

-On te'n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te'n vas dret enfora amb tes cases disperses,
lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?


-Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me'n vaig... És l'amor que m'empeny cap enfora,
i me'n vaig delirant amb els braços oberts.


-Oh! detura't un punt! Mira el mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se'n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?...


-Vinc del mar i l'estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,
i me'n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.


-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.


—Com més terra i més mar i més pobles obiro,
a mesura d'amor el meu pit s'engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia
i soc tota una altra que fins jo em desconec.


—Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona;
que ja et cal ésser una altra per ésser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et falta encara molt més del que tens.


Ets covarda i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.


Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l'aire i domassos al sol
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.


Mes, passada l'estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la via i la gloria i l'empresa
i despulles el gran de grandesa.
I encara t'en rius.


Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa i, amb gran gosadia,
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s'arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent.
I després el refàs més potent!


Esclata la mort de tes vies rialleres
en l'aire suau:
esclata impensada i segura i traidora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!,
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i am la revenja
mes ai! en el flanc!


Tens aquesta Rambla que és una hermosura...
i tens la dolçura dels teus arravals,
on, tan prop de tes vies sonores
i al mig de les boires del fum i ses marques,
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I allí, a quatre passes, febrosa de sobres,
més ampla que l'altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.


Pro ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni els pals i filferres
que t'armen a sobre la gran teranyina,
ni el fumar de tes mil xemeneies
ni el flam de les teies
que mou la discòrdia i abranden l'incendi,
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que tens tant dolç i blau,
que tot s'ho empassa i resol i canvia
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.


A la part de Llevant, místic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d'haver nascut aquí,
entremig d'una gent tan sorruda i dolenta,
que se'n riu i flastoma i es baralla i s'esventa
contra tot lo humà i lo diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s'alça i prospera
esperant uns fidels qu'han de venir.


Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s'exhala;
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre,
Barcelona!, i amb tos pecats, nostra!, nostra!
Barcelona nostra!, la gran encisera!



Joan Maragall. Els millors poemes. 1998