de sobte ric, sense voler-ho
sempre ric
entro a l'esquerre, a la cuina buida
obro els quatre porticons de la finestra que dona a l'est
m'assec a la taula amb pomes escampades
m'abstrec tota sola.
Institució de les Lletres Catalanes.
(a Court Green, North Tawton, Devon)
L'amor és una ombra
Sylvia Plath
I tu, carcellera, vola
sense ales sobre l'aigua!
Si vols viure riu.
Si vols viure calla.
Fulla verda a la parpella.
Pedra, no.
Repeteix-t'ho cent vegades.
Quanta soledat veuràs, dins la llibertat d'un altre!
Quanta immensitat t'encegarà, sense lluentor ni mel!
T'he vist passar,
sortint i entrant de casa, i m'has encomanat la mort
en bucles verds d'espai i temps.
He vist un om, sense ales sobre l'aigua.
Ombra bellugadissa, sense ales sobre la làpida.
T'escriu poemes d'amor.
Núria Busquet i Molist
Cardedeu, 1974
Inèdit, 2019
De: De arboribus
Es troba en el llibre:
Dones, arbres i poesia. 2021. P. 196
A cura de Marta Pérez Sierra i Margalida Capellà Soler.
Il·lustracions de Joan Pasqual.
Dedicatòria: A totes les víctimes de la covid-19,
arbres forts i generosos que floriran
en els nostres versos, any darrere any.
"Dones, arbres i poesia pel jardí de l'institut Premià de Mar" ha estat guanyador en la modalitat Mobile History Map dins la categoria interetapes/intercentres en la 8a edició dels mSchools Student Awards 2021.
Al cinquè segona hi viu la menuda.
Aquesta és la seva aventura!
Aquesta nit hi ha lluna vella.
La menuda no vol fer pipí!
-És que la lluna em mira el cul!
I la lluna, qui ho diria?
I la lluna, qui ho dirà?
Pobra, no sap on mirar...
Aquesta nit hi ha lluna cluca.
La menuda no vol fer pipí!!
-És que la lluna no es veu gens!
I la lluna, qui ho diria?
I la lluna, qui ho dirà?
Pobra, voldria brillar...
Aquesta nit hi ha lluna nova.
La menuda no vol fer pipí!!!
-És que la lluna és massa xica...
I la lluna, qui ho diria?
I la lluna, qui ho dirà?
Pobra, no sap què pensar...
Aquesta nit hi ha lluna plena.
La menuda ja ha fet el pipí.
-És que la lluna el cul m'ha besat!
I la nena, qui no diria?
i la nena, qui ho dirà?
Feliç, riu que riurà...
Tant de bo visquis més i hi vegis.
Sempre em renyaves per les coses que pensava
i deies que tenia el cap «ben ple d'idees fosques».
Sé que no et canses mai del riure i l'alegria,
per tu tot l'any és primavera,
i cada dia és Pasqua!
Els mals del món són lluny de tu,
tens el cap fresc, i també el cos...
I et vull dir que tant de bo visquis més i hi vegis.
Hi ha homes que, quan passes, et llacen flors sota els peus,
i d'altres que escriuen el teu nom a l'escorça de tots els arbres.
No has conegut mai el pes de la solitud,
perquè tens gent al voltant que canta dolçament la teva bellesa.
Ser el tema del seu cant és més dolç que el nèctar... però vigila!
Arribarà un temps que colliràs l'insult d'aquella boca que un cop et va lloar.
Arriba un temps que un estén les mans esperant un cos bonic i, en canvi,
abraça un vent fred.
Arriba un temps que un malgasta els dies amb el desig no satisfet i l'espera eterna.
Et dic que tant de bo visquis més i hi vegis.
Tu, l'amant de la felicitat
que caça papallones al jardí,
que es mira el món com un paó amb les plomes ben estarrufades.
Que no t'enganyi el cant del trobador enginyós,
la vida té espines, com el porc espí.
T'ho dic: tant de bo visquis més i hi vegis.
Bewketu Seyoum
Traducció de Jordi Fité.
Text en amhàric i català.
Es troba en el llibre:
Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 35
Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.
Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.
Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz.
Disseny de so: Alejandro da Rocha.
Tota la ciutat era plena de morts,
Havien sortit pel carrer major,
Vestits així de gala
Que quan ets viu no portes gaire.
Passaven rient i no els podíem aturar,
Semblava que ja no comprenien
Que n'eren massa i ja no hi havia lloc
Ni per a aquells que encara érem vius.
Ens esglaiava l'al·lucinant deliri
Però hi érem i miràvem astorats, com a una desfilada,
Cadascú hi teníem algú, al carrer
I no l'hauríem volgut tancat al cementiri.
De: Pujar la muntanya (1985, 1992)
Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018. P. 106-107
Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli.
Epíleg de Carles Duarte i Montserrat.
Text en català i romanès.
A Montse Assens
Els cabells deixats anar
per sentir la fugida.
Un floc arrissat, entre les dents.
Era el sol de migdia
a cada una de les pigues.
El riure, en el plec de la faldilla,
on guardaves l'alegria,
com l'àvia que, en els enagos,
hi desava els batecs.
La ciutat t'embulla el pas.
Entre les cames, asfalt i coloms.
A saltirons, avances neta i nua,
fins a l'origen del somni dels fanals.
L'estranya que no s'amaga
per les llambordes sota la lluna,
a punt d'esvanir-se dins
la boca metàl·lica d'un saxo
per recuperar la memòria
de l'interval d'un bes.
De: Un grapat d'imperdibles.
Marta Pérez Sierra. Escrit en un tovalló de bar i altres poemes. 2024. P. 88
Pintures de Montse Assens.
Pròleg d'Emília Illamola i Montse Assens.
Tens raó, Schopenhauer, la felicitat no es pot
perseguir, però de vegades és ella la que et
persegueix a tu. Instants que contenen un
metrònom invisible que ha après dels batecs
nostres, i tot rima. Un paisatge cordant-se
al trau dels ulls; un clatell; confidències;
riures, que curullen la boca, rodons i su-
cosos com fruita madura. Oblida que el
cor té forma de puny tancat. Recorda
que el cor té forma de puny tancat, com
si premés ben fort mig gra de sorra.
Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024. P. 46
A les dones que perseveren
i escriuen.
Especialment a Joana Creus.
Tendres
les fulles dels teus cabells
van adornant-me
la calma.
En aquesta hora de la tarda,
quan ni la pressa pesa
i s'esberlen les anous
ciment endintre,
el vent camina.
Cada dia fa més llarg
aquest temut silenci
d'esperar-nos ben dretes...
Quan sentirem els nostres
noms de dona
dins les parets del vent
retrunyint,
s'aturaran fins i tot
les cues de les sargantanes.
I les salamandres riuran ben grogues.
De: IV. Aigua de pluja
Què és aquesta beguda sinó
el sol d'abril, espremut
com una taronja al
meu got? Xarrupo
el foc, bec i torno
a beure, estic borratxa,
sí, però de l'or
dels sols. Quin noble
verí em corre ara per
les venes i m'omple
el cap d'un riure
pausat? Els meus neguits
dormiten. Les bombolletes dringuen
al got, com el somriure
nerviós d'una núvia, i venen a trobar-me
els llavis. Estimat, perdona
aquesta treva del
meu desig, l'entelament
de la memòria. Que
breu la durada de la meva
devoció, que breu
el teu regnat quan, amb
un got a la mà, bec, bec
i torno a beure aquest
suc dels sols d'abril.
Kamala Das. Parlo tres llengües, escric en dues, somio en una. 2023
Selecció, traducció i pròleg de Gemma Gorga.
Text en anglès i català; preliminars en català.
A Pablo Neruda
M'agrada quan rius perquè estàs com present,
i el teu riure és meu sense haver de tocar-te.
Sembla que els ulls guspiregen de vida
i sembla que un petó tanqués els teus llavis.
Tot el que toques conté la meva ànima,
i el teu cos és ple, allà on toquis, de mi.
Éssers volàtils que ens acosten tots dos
i ets igual que la paraula somriure.
M'agrada quan parles i em mires als ulls,
i estàs rialler, com un nen ple de vida.
I em sents tan a prop i t'abraço amb la veu:
deixa'm que rigui amb les teves rialles.
Deixa'm que et parli amb el perfum del teu goig,
clar com una matinada, senzill com l'amor.
Ets com l'alba, flamejant de la llum del sol.
La teva rialla esclata, plena de mi.
M'agrada quan rius perquè estàs com present,
a prop i feliç, naixent a la vida.
Una paraula meva i el teu riure,
i tots dos sabrem que som immortals.
Isabel-Clara Simó. La mancança. 2020
Pròleg: Xavier Bru de Sala.
També és al llibre:
Isabel-Clara Simó. El desig és foc i és gel : antologia poètica. 2023
Selecció i introducció d'Aina Garcia-Carbó.
S'estimava més guaitar, tot ençà,
les menudes coses coneixents.
VÍCTOR CATALÀ
cullen mores.
els dits tacats, la roba
que se'ls enganxa
als esbarzers. la vida
aferrada a aquell riure
regalat, tant
sí com no.
5
agost de 2020
Maria Josep Escrivà
es troba a:
Reduccions: revista de poesia. Tardor-hivern 2023. Núm. 120. P. 40
M'han començat a dir Senyora
vostè perdoni a l'oficina de correus.
I jo no sé com, ulls d'òliba,
se m'ha escapat, Anam fent, en el moment
més tòrrid del drama.
Senyora... i al cap fideus blancs rient, fent acudits de nit
com flors de lligaboscs,
ulleres sense sol, pol·len i l'invisible
rastre als ulls
dels llagrimals eixuts.
I en canvi, enganxada als llums del far
menys mortuòria i definitiva, soc
abadessa a la circumstància
i a l'encanteri de les bones passades.
Senyora... com si se'm pogués comprar amb collars
de perles impertinents, carn vermella
totes les parts, fer ganxet, rostre prisat,
guants i pols enemistats
o fer panades.
Senyora...
m'han salvat el cognom per ara
i no me miren
com si fos buida o
esgarriada.
Aina Riera Serra. Dins el safareig. 2015
També es troba a:
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet
Pròleg de Meri Torras Francés
Els destins complexos
que no sabem ni volem saber
són aquí. Ens miren rient i ens fan pessigolles
tal com el vent fa fimbrar els plançons de l'arbre
que, ple de primavera, va del gris al verd, per acabar en plenitud.
Serà estiu, ja.
Meritxell Cucurella-Jorba. La volumetria del neguit. 2021
Postfaci de Jaume Pont
XXV Premi de Poesia Màrius Torres, 2020
La música és emoció i alegria,
em fa riure i se m'endú les pors.
La música m'alegra els dies
envoltant el món de colors.
Em calma l'ànima
amb notes i melodies.
M'allunya la tristesa
amb acords i simfonies.
La música em fa ser lliure,
em transporta a un altre món.
M'omple el cor de fantasia,
m'omple fins a l'últim racó.
Quan no tinc un bon dia,
escolto sempre una cançó,
i la pena ja no és pena,
sinó un prat a la tardor.
Paúl Martínez Casahuga
Escola municipal Ignasi Iglésias
{3r premi, categoria C, poesia
Pseudònim: Deadpool
Categoria C - POESIA
Jocs Florals Escolars Sant Andreu : recull dels textos guanyadors : curs 2015-2016
Després de tants d'anys, de tant de temps,
han tornat a cercar-se en aquesta ciutat
plena de records gairebé oblidats.
Han tornat a cercar-se sense saber per què,
delerosos de reviure la joia
d'uns anys fatalment perduts.
I en aquesta cambra, vulgar en tot,
d'antuvi amb reserva, meravellats després,
han tornat a descobrir allò
que creien ofegat pel seny impúdic.
Ja res no els importa.
Han romàs tancats, closes les persianes,
vivint a deshora, menjant de nits,
com si, de debò, s'acabessin de conèixer.
I mentre riuen i s'estimen
van gravant, amb el foc de l'amor
que de nou els ha lligat, cegament,
a despit del curs fatal del temps
—a despit de la por i de l'experiència—
aquest triomf exuberant del present,
un goig que ja mai més no podrà exhaurir-se.
Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983
Tenies set o nou anys i esmorzàvem;
trobe que era un dia d'excursió,
aquells viatges d'estiu en família
que no recordaràs, en acabant.
Havies estudiat la semàfora,
afirmares, i posares exemples:
—Imagina-t'ho: el cel és el món
i cada núvol és una finestra...
De quin color els veus? (Eren d'un gris
que amenaçava ja amb tempesta forta;
jo vaig mostrar el gest i el color obvi
quan tu vas contestar:) —Jo els veig color
verd o roig o blau mar: si plou, seran
diamants blaus i els llamps, carcasses grans.
Vaig riure amb ganes, fluix, perquè rimaves
i et vaig abraçar fort, amb mil colors.
Josep Lluís Roig. La fam tendra. 2023
Premi Maria Beneyto
XL Premis Literaris Ciutat de València
A la meva mare
I
De quan la meva pell
t'era paret i sostre
tu ja no te'n recordes
Ningú
serva
la pau primera
a la llum
de la consciència
La memòria
és
un lloc
des-habitat
II
Digues-me, pell
com era l'aigua
-jaç i aliment-
d'abans del jo?
Com era el riure
de la mare
el seu batec
la seva olor?
Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019