Contagi del blanc

I el mar, emmirallar-se
en la blancor de l'aire.

I abolir la frontera
ᅳque era això, l'horitzó.

I respirar les boires
en l'onada del cos.

Unir el fora i el dintre.

I abolir-la,

la pell.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Solidesa

Pedres a la butxaca ens menaran al fons.
Hi ha un silenci d'algues en moviment,
una crida que tot ho emplena. És possible no respirar?
Fulles desfetes ens precinten la cara
com motlles tous de màscares o cúpules de benes.
Podem aturar aquest riu, la seva pressa.
Tenim un cos impermeable i fonaments
en algun sot que vàrem excavar quan érem nens.
Som el camí. Per sobre nostre hi han passat
totes les rodes i tots els fems.

Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016

14è Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.

Ingravidesa

És molt senzill:
respirar i caminar,
escrostonar les pedres,
fer-me insecte entre els joncs,
enfondir-me a la terra.

És molt senzill:
respirar i caminar
mentre s'asclen les pedres,
fer-me un insecte ingràvid,
sobrevolar la terra.

De: I. Terra de nit

M. Rosa Font. Un lloc a l'ombra. 2011

Premi Carles Riba 2010.

La poesía es una arma cargada de futuro

Cuando ya nada se espera personalment exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
com un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
la bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Gabriel Celaya

Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.

  

Una espurna col·lapsa el cel

    IN MEMORIAM*

               I

Si encar la terra esdevé més inhòspita,
si s'esberlen les dreceres d'antany
que ens duien als cels ardents de nacre,
si es cremen les acícules dels pins
que encatifen els silencis del bosc,
si les botges, el bolitx i el llevamà
no troben més treva que l'obagor,
si les vibrants plomes falagueres
travessen espuris espais de cendra,
si geneta i ginesta no respiren,

¿com salvar l'empar que insinua l'alba,
les senderes dardant sota la pluja,
la fal·lera de la cresta de l'ona,
l'aiguavés que precipita l'amor?

(plora Morna, calcinada la terra.
trista vall, trista ferida de foc)

*Incendi de Morna, 25 de maig / 3 de juny de 2011. 1576 hectàrees.

Nora Albert

En el llibre:

Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013

Pròleg d'Isidor Marí.

Al roserar

Pues i flors té el roserar;
¿Cal que respir o que em defensi?
—¿Qui, per les roses, en silenci
no es deixaria esgarrinxar?

Maria Antònia Salvà. Lluneta de pagès. 1952

També es troba en el llibre:

Antologia de poesia catalana femenina. 2003

Il·lustracions: Eulàlia Sariola

Compilació i introducció: Carme Riera
Pròleg: Joana Ortega i Alemany

Despertar

S'ha deixat caure una estrella
i rodolant sobre el meu ventre,
desvetlla somnis caducs, per impregnar-me
de certesa.
El pensament mut és un nadó entranyable,
que m'encanta bressolar.
El cor humil, són flors apinyades,
a punt d'obrir-se entre les mans.
I el camí, és la mateixa llum, vestint de coratge,
el meu respirar.
Dono gràcies a la vida, per cada bell despertar.

Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022

Xilòfon

Ser atacat de sorpresa per brises, colors i aromes.

Quan l'aire està ple de so, respirem música
(si algú esternuda, potser per al·lèrgia, potser
per contagi). I és tanta la confusió de sensacions
que difícilment distingim ulls, nas i oïdes. 

Un arbre creix i no li preguntem per què.

Text de Eugénio Roda.

Il·lustracions de Cecilia Alfonso Esteves.

Traducció de Laura Borràs Dalmau.

La Terra

I si ens hi abandonàvem
El gorg respira espases;
als rius, s'obren ferides de carn blanca,
la nit destria espines sobre els arbres.

No hi haurà, per a l'ànima, cap llera?
Ni còdols que n'amaguin l'ombra oberta?
S'emparen els teixons
dels túnels de l'instint:
sigues arrel dels salzes, quan els colpegi l'aire.

Susanna Rafart. La llum constant. 2013

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012

Llengua materna

Respiro com la pluja lliure al cel,
estesa en el costum que em roman a la llar
protegit dels vents de desmemòria
i missatges d'estranya incertesa.
Els vitralls m'ensenyen el món, l'aiguat persistent,
els camps xops i la quietud en companyia,
la serenor que em deixa escriure,
on vull quedar-me a recer
com el pensament en llengua materna.
Somnis d'indrets del nord
sense més bandera que els sons de natura,
en un silenci interior que se m'emporta
cap a la lleu infinitud dels dies.

Recullen l'aigua les parets de pedra arcaica,
esmorteïdes d'humitat,
on es dibuixen curioses formes de molsa
que sempre he volgut traslladar al quadre.
El meu dibuix, però, és de puny i lletra,
el batec íntim del llenguatge
que lluito per donar forma
com a les fronteres del meu país.
Quan em deixo anar, com la pluja,
com l'ocell que celebra els rierols,
surt un vers, una flor d'hivern
que se'm queda a les mans i creix en el poema,
en el traç exacte que em diu qui som,
què sento i quin és l'espai del meu recull,
la vibració de l'ànima en l'oratge de la paraula,
la mà compartida de la bellesa
que a tot cor arriba.

No estic sol en aquesta platja
on queden restes de naufragi,
no coneixem les línies divisòries
que la llum no assenyala.
Tot pertany al mateix territori,
el que queda per dir a tots els altres,
la veu que ens transporta i s'escampa
reconeguts tots en una sola mirada.

Mario Riera

En el llibre:

Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013

Pròleg d'Isidor Marí

Sensibilitat

Fer camí per la natura poètica.

Un moment dolorós
consciència de l'emoció
errades en la  percepció?
instants...  transformadors.

respirar, descansar
obrir els ulls, somrient.

sentiments d'amor
mereixedors de permanència.

Poema inèdit

Teresa Grau Ros

Juny

Assegut al balcó quan ja declina
el dia, miro els núvols. El motor
d'un avió asserena el firmament.
S'encenen llums a la ciutat, podrien
ésser llums d'altres junys i d'altres vespres.

Quan amb llibres ja pròxims a tancar-se
enfilàvem els corriols boscans
i, esplèndids de projectes com la terra,
respiràvem el vespre que venia
amb xuclamel, ginesta i rossinyols.

Ja de retorn la fosca ens saludava
amb un càlid alè, tendres presagis
ens corrien pel cos. Com una flor
sentíem, cada vespre, que s'obria.
Llavors dèiem un vers entre silencis.

Sant Daniel, el Galligants, sant Pere,
vells camins de la vall, el cementiri,
fumerols de les cases al capvespre...
Pel juny polsós d'antics estius es perden
carros tebis de fenc i de records...

Narcís Comadira

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.

l·lustracions de Mercè Huerta.

La salutació

                                        A la Júlia

             Vingué el gran crit, i ja la vall
                             assolellada reprenia
                             Clementina Arderiu

Surts sense plorar,
respirant tranquil·la i serena.
Aterres sobre el meu pit
i et miro de pressa:
Un trague diminut.
Un lòbul triangular.
Un punt vermell al nas.
Cinc dits, cinc més,
I cinc aquí i allà també.

I tu,
amb una curiositat
sostinguda nou mesos exactes,
treus tota la força
que et dona ara la vida
per girar el cap,
cercar els meus ulls
i veure qui t'ha portat dins.

Niu passat.
Nou bressol.

Manta dolça.

Maria Rodó-Zárate. 41 setmanes. 2022

Il·lustracions de Cristina Zafra

Aproximacions

Silenci és el mot que més sobreviu en els teus
versos...
Evoques una manera de respirar sense fer fressa.
La veu s'escola pou avall amb un bleix de corriola
que sadolla el poal de la teva set.
Batecs al cor de la vall cobreixen el sotabosc
de l'ànima: el temps gira en la teva boca
i apropa el vaixell a la costa nua de la pròpia,
petita i inadvertida història.
Diuen que queien bombes quan vas néixer
a la llum d'un far que funcionava amb la bateria
d'un camió estacat al carrer. Et varen batejar:
fou així com et caigué el món xop a sobre
amb el silenci esbatanat de les sirenes

Clara Mir

SOLC : recull de poesia a càrrec de 7 Cors. 2011

Clara Mir
Elisa Riera
Esperança Castell
Leonci Canals
Margarida Medina
Marisa Olivera
Miquel Sánchez

Amb la col·laboració de Clàudia Jiménez (flauta travessera) i 

l'escola de música de l'Ateneu de Sant Just

Píxel a l'espera

Ha aterrat un colibrí al pensament
Dins seu hi jeu un niu de constel·lacions.

Jo voldria ser fusta d'altar
o cera calenta.

Però seré ocell, seré cerimònia.

Sabies que els cabells respiren?
Nota els porus com canten per les fissures.
Mira el bou com arrossega la fam.

Si existeixo
per fer-te homenatge.

Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

L'infant té por

Arraulit al portal
de la banda on fa ombra,
espantat perquè no pot
esdevenir ombra,
sense respirar, escolta
com s'acosten,
ressonant damunt l'empedrat,
les dues botes d'un soldat alemany.

Anna Świrszczyńska. El llapis amb què escric. 2019

Selecció, traducció, estudi i notes de Josep-A. Ysern

Dosaigües

De Dosaigües recorde
els dies clars d'estiu
on respirava bon aire,
un poble tranquil, humil,
amb olor a menta i a pi.

I la gent senzilla,
i les fresques nits,
i la sensació tan gran
de ser feliç.

Berta Espert (Alginet, 1966)

De: Un llac d'emocions. ACEN. 2019

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

Clavells d'hivern

Quan els clavells m'omplen la casa
totes les coses fan claror;
si són vermells, el fred s'aparta
—cada clavell un petit foc—
i si són blancs, neva per dintre
—cada clavell un borralló.

Quan els clavells m'omplen la casa,
l'hivern batega com un cor,
i encar que els núvols plorin ombra,
sembla que vulgui sortir el sol.
Els més encesos són com llavis
que la sang puny i el bes desclou.
i els més nevats alcen la testa
com si cerquessin miradors.

Quan els clavells m'omplen la casa
m'agrada veure'ls molt a prop
i em plau sentir-los com respiren
en el silenci interior
mentre la música dels versos
va degotant sobre les flors.

Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Presentació de Joan Ferrerós

Weird sisters

 And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.
                  Christina Rossetti

CUCS

Et diran que no els agraden
els llibres que tant estimes
(en realitat, voldrien dir-te
que no els agraden els teus poemes,
o com respires, o el gest més innocent
o la teva mirada més simple).

T'ho diran i aconseguiran
que també tu et sentis un cuc
fent bon àpat del teu propi cadàver.

Et diran que no els agraden
les ciutats que tant estimes,
aquelles que ja són tu,
aquelles on, alguna vegada,
vas ser i vols tornar-hi
en un record inabastable.

T'ho diran i aconseguiran
que també tu odiïs llibres,
versos i carrers amb plàtans.

Et diran que no els agraden
cents de coses que, precisament,
encara pots estimar i ésser;
i t'ho diran el dia que et sentis
més esfondrada menys capaç
d'imaginar llibres, carrers i paraules.

D' «A favor meu, nostre»

Marta Pessarrodona. Tria de poemes. 1994

El setmanari

Talment la idea d'un il·luminat
calgué, un dia, donar bona fe
de fetes diverses i actes comuns.
Quan es decidí d'aparcar el saig
fou el naixement la nova premsa.
Ai las! L'escriptura quin gran invent!
—Per llegir altres fets, per saber notícies,
consulti vostè les tan riques pàgines,
la història local, el més destacat,
fa respirar l'aire i és la nostra vila!

M. Magdalena Gelabert Miró. A la ciutat. 2019

Il·lustracions de Maria Magdalena Tugores