Ser atacat de sorpresa per brises, colors i aromes.
Quan l'aire està ple de so, respirem música
(si algú esternuda, potser per al·lèrgia, potser
per contagi). I és tanta la confusió de sensacions
que difícilment distingim ulls, nas i oïdes.
Un arbre creix i no li preguntem per què.
Text de Eugénio Roda.
Il·lustracions de Cecilia Alfonso Esteves.
Traducció de Laura Borràs Dalmau.
I si ens hi abandonàvem
El gorg respira espases;
als rius, s'obren ferides de carn blanca,
la nit destria espines sobre els arbres.
No hi haurà, per a l'ànima, cap llera?
Ni còdols que n'amaguin l'ombra oberta?
S'emparen els teixons
dels túnels de l'instint:
sigues arrel dels salzes, quan els colpegi l'aire.
Susanna Rafart. La llum constant. 2013
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012
Respiro com la pluja lliure al cel,
estesa en el costum que em roman a la llar
protegit dels vents de desmemòria
i missatges d'estranya incertesa.
Els vitralls m'ensenyen el món, l'aiguat persistent,
els camps xops i la quietud en companyia,
la serenor que em deixa escriure,
on vull quedar-me a recer
com el pensament en llengua materna.
Somnis d'indrets del nord
sense més bandera que els sons de natura,
en un silenci interior que se m'emporta
cap a la lleu infinitud dels dies.
Recullen l'aigua les parets de pedra arcaica,
esmorteïdes d'humitat,
on es dibuixen curioses formes de molsa
que sempre he volgut traslladar al quadre.
El meu dibuix, però, és de puny i lletra,
el batec íntim del llenguatge
que lluito per donar forma
com a les fronteres del meu país.
Quan em deixo anar, com la pluja,
com l'ocell que celebra els rierols,
surt un vers, una flor d'hivern
que se'm queda a les mans i creix en el poema,
en el traç exacte que em diu qui som,
què sento i quin és l'espai del meu recull,
la vibració de l'ànima en l'oratge de la paraula,
la mà compartida de la bellesa
que a tot cor arriba.
No estic sol en aquesta platja
on queden restes de naufragi,
no coneixem les línies divisòries
que la llum no assenyala.
Tot pertany al mateix territori,
el que queda per dir a tots els altres,
la veu que ens transporta i s'escampa
reconeguts tots en una sola mirada.
Mario Riera
En el llibre:
Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013
Pròleg d'Isidor Marí
Fer camí per la natura poètica.
Un moment dolorós
consciència de l'emoció
errades en la percepció?
instants... transformadors.
respirar, descansar
obrir els ulls, somrient.
sentiments d'amor
mereixedors de permanència.
Poema inèdit
Teresa Grau Ros
Assegut al balcó quan ja declina
el dia, miro els núvols. El motor
d'un avió asserena el firmament.
S'encenen llums a la ciutat, podrien
ésser llums d'altres junys i d'altres vespres.
Quan amb llibres ja pròxims a tancar-se
enfilàvem els corriols boscans
i, esplèndids de projectes com la terra,
respiràvem el vespre que venia
amb xuclamel, ginesta i rossinyols.
Ja de retorn la fosca ens saludava
amb un càlid alè, tendres presagis
ens corrien pel cos. Com una flor
sentíem, cada vespre, que s'obria.
Llavors dèiem un vers entre silencis.
Sant Daniel, el Galligants, sant Pere,
vells camins de la vall, el cementiri,
fumerols de les cases al capvespre...
Pel juny polsós d'antics estius es perden
carros tebis de fenc i de records...
Narcís Comadira
Silenci és el mot que més sobreviu en els teus
versos...
Evoques una manera de respirar sense fer fressa.
La veu s'escola pou avall amb un bleix de corriola
que sadolla el poal de la teva set.
Batecs al cor de la vall cobreixen el sotabosc
de l'ànima: el temps gira en la teva boca
i apropa el vaixell a la costa nua de la pròpia,
petita i inadvertida història.
Diuen que queien bombes quan vas néixer
a la llum d'un far que funcionava amb la bateria
d'un camió estacat al carrer. Et varen batejar:
fou així com et caigué el món xop a sobre
amb el silenci esbatanat de les sirenes
Clara Mir
SOLC : recull de poesia a càrrec de 7 Cors. 2011
Clara Mir
Elisa Riera
Esperança Castell
Leonci Canals
Margarida Medina
Marisa Olivera
Miquel Sánchez
Amb la col·laboració de Clàudia Jiménez (flauta travessera) i
l'escola de música de l'Ateneu de Sant Just
Arraulit al portal
de la banda on fa ombra,
espantat perquè no pot
esdevenir ombra,
sense respirar, escolta
com s'acosten,
ressonant damunt l'empedrat,
les dues botes d'un soldat alemany.
Anna Świrszczyńska. El llapis amb què escric. 2019
Selecció, traducció, estudi i notes de Josep-A. Ysern
De Dosaigües recorde
els dies clars d'estiu
on respirava bon aire,
un poble tranquil, humil,
amb olor a menta i a pi.
I la gent senzilla,
i les fresques nits,
i la sensació tan gran
de ser feliç.
Berta Espert (Alginet, 1966)
De: Un llac d'emocions. ACEN. 2019
A l'antologia:
Elles: constel·lació poètica. 2022
Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva
Quan els clavells m'omplen la casa
totes les coses fan claror;
si són vermells, el fred s'aparta
—cada clavell un petit foc—
i si són blancs, neva per dintre
—cada clavell un borralló.
Quan els clavells m'omplen la casa,
l'hivern batega com un cor,
i encar que els núvols plorin ombra,
sembla que vulgui sortir el sol.
Els més encesos són com llavis
que la sang puny i el bes desclou.
i els més nevats alcen la testa
com si cerquessin miradors.
Quan els clavells m'omplen la casa
m'agrada veure'ls molt a prop
i em plau sentir-los com respiren
en el silenci interior
mentre la música dels versos
va degotant sobre les flors.
Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001
Presentació de Joan Ferrerós
And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.
Christina Rossetti
CUCS
Et diran que no els agraden
els llibres que tant estimes
(en realitat, voldrien dir-te
que no els agraden els teus poemes,
o com respires, o el gest més innocent
o la teva mirada més simple).
T'ho diran i aconseguiran
que també tu et sentis un cuc
fent bon àpat del teu propi cadàver.
Et diran que no els agraden
les ciutats que tant estimes,
aquelles que ja són tu,
aquelles on, alguna vegada,
vas ser i vols tornar-hi
en un record inabastable.
T'ho diran i aconseguiran
que també tu odiïs llibres,
versos i carrers amb plàtans.
Et diran que no els agraden
cents de coses que, precisament,
encara pots estimar i ésser;
i t'ho diran el dia que et sentis
més esfondrada menys capaç
d'imaginar llibres, carrers i paraules.
D' «A favor meu, nostre»
Talment la idea d'un il·luminat
calgué, un dia, donar bona fe
de fetes diverses i actes comuns.
Quan es decidí d'aparcar el saig
fou el naixement la nova premsa.
Ai las! L'escriptura quin gran invent!
—Per llegir altres fets, per saber notícies,
consulti vostè les tan riques pàgines,
la història local, el més destacat,
fa respirar l'aire i és la nostra vila!
M. Magdalena Gelabert Miró. A la ciutat. 2019
Il·lustracions de Maria Magdalena Tugores
Viure és fugir.
Viure és fugir i rebotar contra el dubte.
Viure és despendre's sense dubtar.
Viure és anomenar el que fuig.
Viure és esperar.
Viure és la brisa d'aquest moment.
Viure és esperar de nou aquest moment.
Viure és negar-se.
Viure és negar que res torni a ser.
Viure és aprendre a dir-ho.
Viure és enfilar cares que ja no recordem.
Viure és dir-les.
Viure és caminar.
Viure és delimitar.
Viure és dibuixar murs per no saltar-los
i fer fulls de càlcul amb els errors predits.
Viure és deixar de veure.
Viure és fer.
Viure és fer que valgui la lletra.
Viure és la lletra que et fa ombra i t'explica.
Viure és dansar.
Viure és el ball on m'esperes.
Viure és un saló amb aranyons daurats.
Viure és el cos que prems.
Viure és embrutar.
Viure és embrutar-se les mans.
Viure és respirar pols.
Viure és una travessa goluda.
Viure és netejar-se i tornar a l'argila.
Viure és cridar en la immensitat del fangar.
Viure és pregar.
Viure és tenir fe sincronitzada.
Viure és l'atzar d'una altra vegada.
Viure és gosar viure.
Viure és escriure aquest silenci.
Viure és maregassa, certesa, insomni.
Viure és una flor d'aroma ingràvid, una arrel que sempre busca,
un sospir de clar de lluna, una fam innombrable.
Viure és tornar a dubtar
i estimar cada dubte com si fos sabut.
Viure és anomenar el món que endevines,
el salnitre de pell, la calitja d'abric.
Viure és venerar la petitesa.
Viure és un glop d'intranscendent rutina.
Viure és sobreviure.
Viure és escapar del rail,
escriure el buit,
emplenar la fam,
escurar la gola,
apamar l'ara que et gronxa.
Viure és saltar i no retornar mai al mateix lloc.
Viure és sobrepassar la línia contínua.
Viure és no guanyar.
Sota teulada dorm una òliba.
El seu respir profund i reiterat
podria fer pensar en criatures
que erren sense cavalcadura,
en vestits infantils de simpàtics fantasmes.
Però ja he descobert l'òliba
que dia rere dia reposa amb la casa.
La meva filla també dorm
—el llevant d'una vela blanca—,
el seu pare també descansa.
Reposa l'herba, la fulla, la planta.
Tot ha adoptat còmoda positura
dins el llit flonjo de la nit.
Tot es bressat pel respirar tranquil
que inflarà sense pressa l'alba.
5 juny 90
Tònia Passola. Cel rebel. 2001
Premi "Cadaqués a Rosa Leveroni" 2000
tutto è santo, tutto è santo
tutto è santo
pier paolo PASOLINI
l'aire de la muntanya baixa a la plana.
però no el gris, no l'immòbil
aire del cim. no la solitud
de totes les solituds.
tot és sagrat, l'aire i la presència.
tot viu en tu amb una frisança
de fulles transparents.
del cim a la plana, un vent,
un cristall que mires i t'emmiralla.
tot respira i et respira
i restes al cor d'aquest corrent
que et viu i et desfà.
I
Anna Montero, dins,
Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern. Núm. 116. P. 15
