De vegades el món

De vegades el món no sembla tan inhòspit.
Quan em faig un cafè a la base
la neu sura una mica neguitosa
rere els caramells del voladís,
com si no sabés, ben bé, on caure.

Aquests matins no són blancs, sinó plens de matisos,
perquè el blanc no acaba de ser blanc;
hi ha un blanc blavós, un blanc groguenc,
un blanc brut que se m'escapa.
El blanc és el color de la neu
per als qui no han vist mai la neu.
No sabria descriure-la ni pintar-la, però és molt més
que un full en blanc o un tub de pintura blanca.

Hi ha qui escriu coses com «el blanc de la neu»,
«el blanc del full», «la ment en blanc»
i s'omple de paraules per expressar el silenci.
Els matins com aquest no vull escriure res.
Amb la tassa a les mans,
només miro la neu mentre escolto com cau.

De: Perfils intimistes.

Melcion Mateu, al llibre:

17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024

La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.

Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.

Conté fotografies.

El temps pinta

           Potser la bondat sia la forma més exquisida
                                                  de la intel·ligència.

                                                     Willy ROBBINS

El quadre el pinta la calidesa de la intimitat
Els pilars de la tendror
La invenció d'una mirada
L'energia i l'esforç del sensible
L'aparició sobtada dels tremolors
Aquesta aridesa del buit
Quan s'evapora el trast del món

De: EL SENTITDOR. Llibre tercer

Biel Mesquida. Carpe Momentum. 2021

El circ blau

La trapezista roja
estima el cavall verd
com el dia, la nit.

El gall i el peix ho diuen
i els músics pinten l'aire
de cel i mar i pau.

Miquel Desclot. Nas de pallasso. 2022

Il·lustracions d'Anna Font

Blaus

Sovint em pregunto:
Per què el blau m'escau?
Tristesa que em furga
la lleva a l'instant.
Pintar-me voldria
un vestit de dril
amb blavet o indi
o amb l'atzur del somni
d'una nit d'estiu.
O bé el brodaria
amb flors de malvesc,
les flors que emblavissen
els paranys ressecs.

Montserrat Carol. En un indret del temps. 2001

Li pinto un antifaç a ma germana

Li pinto un antifaç a ma germana
de color verd de seda i plata.
Lluny del cartró i de la mirada
hi ha un senyor que pesca mots
fosforescents dins una bassa.
Ah! Unes ulleres per a llegir
pensaments! És en Brossa tirant daus
rere la màscara. El jardí del paradís
ara és de vent. Enlloc d'Arcàdia
es diu Aura, aquest poema.

Blanca Llum Vidal. Nosaltres i tu. 2012

Solucions

Si vull els colors que pinten
el paisatge que he escollit,
si em fa falta un pot de cola
que enganxi
el paper tenyit
o si necessito un boli
per fer un text molt ben escrit...
Si el pare vol el diari
         o el meu germà un calendari,
la iaia aquelles revistes
de ganxet i de modistes...
Si he de comprar un regalet
per anar a una festeta
d'un company, d'una amiga
o de la meva tieta...
A la llibreria del barri,
en algun dels seus racons,
per uns diners raonables
sempre hi trobem solucions.



Lola Casas. Des de la finestra, 2002
Il.: Anne Decis

Pierrot

Sobre el cap es pinta un barret
Sobre les ulleres es pinta uns ulls
Sobre el cos es pinta un vestit
Sobre les mans es pinta uns guants
I sobre els peus es pinta unes sabates.


Joan Brossa, dins,

Quin embolic! poemes, contes i altres textos per llegir rient, 2019
Il.: Morad Abselam

Tècniques de seducció animal

Si jo fos una oreneta de l'illa de Java
dalt del declivi d'una cova
construiria un niu amb la bava
perquè tu hi puguis covar els nostres ous.
Amb les banyes de l'isard
donaria caparrades a tothom, durant hores
per quedar-m'hi sol amb tu, dalt del cim.
Si jo fos l'ocell del paradís
desplegaria les ales, el coll i les plomes
dansant follament al teu davant.
Com una balena d'esquena botria
per ensenyar-te el pit, o bé com un os polar
nu sobre la neu, jugaria amb tu.
Si jo fos un peix llanterna a la foscor
de l'oceà et mossegaria a un costat i després
em convertiria en una bossa viva d'esperma
i quedaríem nosaltres, sempre més.
Com un albatros creuaria milers de milles
de mar fins a assolir una illa deserta.
Cada any, esperant la teva arribada a l'escull.
Com una aranya paó australiana
resseguiria el fil que has teixit amb la teva olor
onsevulga que dugui. Fins i tot a la teva gola,
en cas que la dansa meva no t'afecti.

I tanmateix jo, tan sols un home,
he pintat el dormitori,
he muntat l'armari, he fet dissabte,
he afegit el teu nom a la bústia.
M'he proveït de paper higiènic
per fer-te sentir segura. I resto
a l'espera de la teva arribada, primavera meva.


Inèdit



Paolo Agrati


XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017
Traducció: Ursula Bedogni

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

Aficions

El sol vol pintar,
quan torna a estar actiu.
Mulla el seu pinzell
a dintre del riu.

A la primavera
tot és ple de flors.
I, concentrat, tria
pintures i olors.

Ai, però la paleta
un raig ha bolcat
i entre la pluja
un arc s'ha format!



Poemes de flors i abelles. 2019
Text: Núria Albertí
Il.: Mercè Galí

El pintor de les estacions

Pobres els pobles que només en coneixen una,
el gel perpetu o la selva. D'altres han de fer
la viu-viu amb dues, l'època de pluges i la sequera.
La majoria en gaudeixen de tres. Criatures aviciades,
nosaltres, que any rere any podem respirar
quatre tipus diferents d'aire!

   Qui pot saber a qui hem d'agrair aquest espectacle?
Tremolem de fred, ens protegim de la calor en un claustre,
ens posem gorres de pell o ulleres de sol... Per què?
Òrbita el·líptica, obliqüitat de l'eclíptica, precessió
del periheli, equinoccis, solsticis, declinació...
Paraules tècniques que a nosaltres, ignorants com som,
no ens provoquen cap sensació, com sí que ho fan la
gebrada, el primer cap de fibló, l'aroma dels gerds,
el fum de la xemeneia. Copèrnic al batxillerat,
Kepler al cap, però els nostres sentits ─quants
en són?, cinc?, nou?─ no en volen saber res.

   Les estacions estan fetes per als pintors. Aquarel·les
al cel que es reflecteixen a l'aigua. Colors argilosos,
calcinosos, terrosos, aquosos, oliosos, candents, difusos,
tot en una tauleta, en un tros prim de tela.
   Per què hi ha tants quadres que tenen marc? Perquè
no poden contenir el que representen.

El pintor de les estacions. Allò que no es pot pintar,
és el que pinta més de gust: la neu —ningú no pot posar tants

puntets de cop—; els núvols —no paren d'esquitllar-se—;
la boira —ja s'ha empassat tot el quadre—; el vent, que
era invisible abans que el pintés.



Fragment, p. 73-74


Hans Magnus Enzensberger.

Traducció de Ramon Farrés.


XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Llenço als quatre vents

Llenço als quatre vents
estrelles que he trobat
dins les meves butxaques,
perquè pintin de mil colors
les nits més negres del món.





Noemí Morral. Tornar : d'Essaouira a la Barceloneta. 2018

Antioda

Si el present és el passat del futur,
aviat, per a pintar una paret amb quadres
penjats, no caldrà despenjar els quadres.




Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988

L'eruga

Si em donares un pinzell,

saps què pintaria jo?

Una eruga verda i negra

amb alguns salpicons grocs.

Si demà anàrem al camp,

saps què faria jo?

Escodrinyar plantes i arbres

fins trobar l'eruga verda i negra

amb alguns salpicons grocs.

Sac de poemes. 2007

Poemes: Isabel Mingo

Il·lustracions: Ana Ruiz

Arbreda

Friedrich, abans de posar-se a pintar,
tancava els ulls. Aquest gruix verd d'oratge,
amb sons de toponímia al joncar,
que s'apropava provant de dir el paratge,

els noms de l'aigua i de l'aigua l'engany
en prendre forma d'arbre i créixer, d'aire
i anar-se'n. Aquest clot, aquest malguany
entre les herbes. Hi ha un indret no gaire

lluny d'això, un boscatge no talat
de fa molts anys, l'efecte que hi sojorna,
real, al sotamot mateix dels arbres,

calmosament, l'arbreda que retorna
el vers al vers en tota veritat.
Pengen els quadres: els arbres als arbres.


Perejaume, dins,



Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Edició: Jordi Balcels, Albert Roig

De com es pinta un bosc (els volums de pintura dels quadres)

Pins taquen palpables pins.
L'arruga d'un pi, que puga
seguir sent sols seva fins
que el pi en primer pla li duga
sa arruga pròpia; i a còpia
que el bosc creixi, es queixi, endins,
el primer pi que es pintà
pel gruix que el cruix (çó que el fa
ser soca, precisament).



(Inèdit)



Josep Pedrals, dins,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008

NO CANCEL·LIS LES MANS

De vegades tems el propi respir.
                                                  Com la mar,
amb desig de campanes
deixes entreveure la gorja
misteriosa del teu viure,
Vols, a l'hivern, tardes de tardor
i, a migdia, heure el somriure
dels pàmpols de setembre.

Oscil·lant entre espills inquiets
vius escassa de terra.
Vols, amb ànsia, que la veu
retorni als matins terrossos.
No dubtis. Alçat davant la tela.
Pinta, si cal, monocrom,
però no emmudeixis.
Quina altra raó de viure
et pot donar l'art?

Joan Fortuny. Les hores roges, 2000

Món de Josep Beulas

Un prim arc de muntanya
fos amb el cel,
a penes destriable
pel pensament.

El fons dels ulls et miren
boscos i camps.
Et sents despullat home
dintre l'esguard.

Com deturar per sempre
el canviant
color del temps? Envesca'l,
fes-te'n parany.

Desvetllat a trenc d'alba,
ets a l'aguait
del fressejar de l'aire
dalt de cimalls.

«Pintar: pur, impossible acte mental.
En acceptar-ho, para't
just al llindar.»

«Em plau, perquè domino
des d'ell l'entorn:
cristalls del so, com dolla
per mi la font.»



Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic

I com que és de casa bona
ja demostra gran talent
quan l'asseuen a la trona.

Posa la primera dent
i ja parla, i canta, i pinta,
rebrot del Renaixement.

3



Miquel Desclot. Auques i espantalls. 1987

No tot fa mudança

Qualque cosa resta encara
dels estius tan enyorats,
qualque cosa que es renova
amb dolcesa sempre igual.
La claror dematinera
que és daurada, com abans,
fa reviure l'alegria
infantil dels primers anys.
Si en veig de coses que foren
i que semblen retornar!
A les mortes rebesàvies
els besnets van retirant.
Oh, els vellets! -els pintaria-
prou deixaren qui els semblàs!
Hi ha garbes per les eres,
oronelles pels teulats,
alegries a les noces
i plor viu als soterrars.
I en la cursa de la vida
que s'esmuny en santa pau,
qui diria la bonesa
del sol, de l'aire, del pa?




Maria Antònia Salvà. Lluneta del pagès. 1952

Si poguéssim

Si poguéssim guardar físicament a la memòria el que hem vist,

un cop seques, aquestes vistes, esmicolades, polvoritzades,

foren uns pigments extraordinaris.

Perejaume. Obreda. 2003