Nit fidel i virtuosa

La meva història comença de manera ben senzilla:
         podia parlar i era feliç.
O bé: podia parlar; per tant, era feliç.
O bé: era feliç; per tant, parlava.
Jo era com una llum brillant passant a través d'una
        cambra fosca.

Si tan difícil és començar, imagineu-vos com serà
         acabar...




————————————————————


My story begins very simply: I could speak and I
         was happy.
Or: I could speak, thus I was happy.
Or: I was ha: smallppy, thus speaking.
I was like a bright light passing through a dark
         room.

If it is so difficult to begin, imagine what it will
         be to end—



Fragment



Louise Glück. Nit fidel i virtuosa = Faithful and virtuous night. 2017
Traducció: Núria Busquet Molist

La vida al camp

   Feliç qui viu al camp i cull fruites madures
i amb llargues caminades alterna les lectures.

   Feliç qui sent l'olor suau de les garrigues
i tot covant descolga estàtues antigues.

   Feliç qui rega un hort en temps de primavera
i pot llegir un bon llibre davall d'una olivera.

   Feliç qui sap unir l'amor de la natura
al reposat deler humà de la cultura.


                              Perpinyà, 4 de març del 1947




Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita. 2019

Presentació: María José Figueras Salvat, Josep Poblet i Tous

Edició i introducció: Elena de la Cruz Vergari

Pompeu Fabra, a cent anys i uns dies

A dalt són els crescuts de cap i espasa ;

a baix són els minvats de cop de peu.

De dalt a baix, un daltabaix, però a casa

som quatre i el Pompeu.

Qui pega, puja ; qui no pega, baixa.

Qui paga, cuita ; qui no paga, jeu.

Passant-nos el porró entre caixa i faixa,

a casa som quatre i el Pompeu.

Amb una flor d'un dia per tot riure,

amb un cardot d'un any pertot arreu,

amb una flor i un cardot per tot queviure,

a casa som quatre i el Pompeu.

Si em pregunteu si sóc feliç, afirmo

que potser sí potser no ; si em pregunteu

si som feliços a casa, us confirmo:

a casa som quatre i el Pompeu.

Que per no viure de cenyida gorra,

ni morir de rovellat trofeu,

ni dir tan malament: quin temps que corre!,

a casa som quatre i el Pompeu.

Ha plogut i ben fort, no es veu un ase

ni els cavalls no són de sang ni els llums de seu.

Ha plogut i ben fort, però a casa

som quatre i el Pompeu.

Perquè la nou del coll ens jugui a bales,

perquè les bales facin dring de veu,

perquè la veu s'expressi sense tales,

a casa som quatre i el Pompeu.

I per poder anar tirant de mala gana,

i per poder anar vivint a cara o creu,

i per poder anar morint tal com Déu mana,

a casa som quatre i el Pompeu.

Que cadascú faci en pau la seva basa ;

que cadascú es vengui el brou pel millor preu ;

que cadascú s'esmoli el gep, però a casa

som quatre i el Pompeu!

Màrius Sampere, 

Barcelona, 1928

Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 44

Pròleg de J. Triadú.

Col·lecció Les hores extres ; núm. 4

A la meva mare

Llegeix-los tu també, els poemes, mare,
per l'amor recordat, pel temps feliç,
i potser hi sentiràs altra vegada
uns peus petits corrent pel passadís.



Robert Louis Stevenson. Jardí de versos d'un nen, 2011
Il.:  Jessie Willcox Smith
Tr.: Jaume Subirana

Instint bàsic

Ara mateix mirem amb el nen els dibuixos
que ha fet al seu quadern d'escola. Feliç, passa
els fulls on ha fixat la seva llum al traç.
Qualsevol animal, o qualsevol persona,
qualsevol cosa ㅡel groc d'un tractor, per exempleㅡ
és prou, per al meu nano, per identificar-s'hi
fins a l'últim extrem:
                                   «Jo sóc aquest tractor.
Digues què vols ser tu.»
                                       Que poc costa d'entendre
allò que és evident. Que estem lligats a tot:
al cos que es va gastant, al llamp i al tro, al temps
d'abans del foc i l'aigua, als cucs i al fum, a tot
allò que un jorn serà nosaltres.



Jaume Bosquet, dins,

Generacions : avis, mares, fills, oncles...: una antologia temàtica de poesia, 2001
Ed.: D. Sam Abrams, Jaume Subirana i Víctor Sunyol

Tots els moments de goig

Tots els moments de goig,
tots els intensos moments d'amorosa identitat,
pels quals m'has fet estimar el temps,
perquè sense el sentit que els dona el temps,
sense poder passar, ni haurien existit, ofegats d'unitat.

Sobretot és això el que et dec.

Els altíssims instants de tu,
pels quals m'has arribat a fer sentir
feliç de ser mortal.




Carles Camps Mundó. La mort i la paraula : obra poètica (1988-2018), 2018
Pr.: D. Sam Abrams

Ser dona

L'espill et mirà i trobà
una dona que somiava feliç i reia.
Moltes coses per fer,
en el teu món,
escapant-se d'entre els dits
els instants.
Els teus ulls reflecteixen el somrís,
i la tenacitat.
Els teus llavis vigilen allò que mossega
les vils consciències
tractant de fer un petit redós
en les agonies.

Ser dona és un regal
que el Creador imaginà
tot escollint de l'infinit el més fràgil,
i venir a l'encontre de la humanitat
com un nen indefens, però Rei de l'univers.

El nostre Déu va veure en tu, dona,
el ventre del qual néixer.


Núria Pradas

Tr.: Teresa Costa-Gramunt

Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol

Cedre del Líban

Potser eres estranger,
però les merles del barri,
trobant-te ben adient,
t'han pres fent un gran xivarri.
Sense demanar permís,
tal com els toca de ser,
han llogat el teu brancatge
per posar niu a recer.
I tu, tranquil i amable,
tot alçat i presumit,
vius feliç allà a la plaça
amb música de dia i nit!

Lola Casas. Retalls poètics, 2001
Il.: Gustavo Roldán

Corranda metafísica

El cel és blau i blanc i gris,

      me'l miro i soc feliç.

Jo no puc saber qui el feu,

si van ser els colors o Déu.

Tren de paraules. 1997

Text: Josep Maria Sala-Valldaura

Il·lustracions: Carles Porta

Sonet VIII

                                    Feliçment, jo soc una dona.

                                         M. AURÈLIA CAPMANY

Voldria ser pluja per tornar-me de vidre,

voldria ser de lluna per vestir-me de nit,

voldria ser de pedra per sentir-me en la terra

i tramuntana o boira per venir de molt lluny.

Voldria ser paraula per estimar el silenci,

voldria ser pollancre per poder abraçar el vent,

voldria ser gavina per no conèixer límits

i mirar-me les coses des dels ulls d'un infant.

Només soc una dona, per sort soc una dona,

i tot el que desitjo ho trobo dintre meu:

jo també soc de pluja, jo també soc de terra

i dono, com un arbre, un fruit no madurat;

soc com la nit, obscura, llunyana com un astre,

com un ocell que emigra, com un infant perdut.

Carme Guasch. Poesia completa, 2005

CARPE DIEM

Aprofita aquest moment. Oblida
els camins que t'han dut fins aquí
i la foscor que, davant teu, amenaça
amb el no-res. Aquest cos que dorm
i que s'agafa de la teva mà entre somnis
és llum en la llum i et fereix
com el vent que infla la vela i t'extasia.
Oblida la nit, oblida les fulles d'octubre,
vine, asseu-te, feliç, als meus genolls.
Fins ara ni t'havies adonat de la pluja
que ha caigut, persistent, des del migdia.
No et cal viure enfora, on no hi ha res,
quan el silenci, a dins, és una música que estimes.
Escolta les gotes timbalejant als vidres
i deixa que el cor malmès se t'arrauleixi
oblidat del temps, dels infortunis,
vora aquest son bellíssim que et fa viure.



Francesc Parcerisas. Focs d'octubre. 1992