Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 d’agost de 2011

El tenderol

La pira dels meus dies té una dolcesa estranya,
i ni deler hi abrusa ni hi guspireja atzar.
Més bell que cap castell al cim de la muntanya
he alçat un tenderol ran de la mar.
Llibants de poca força i un pal que no s'arrela
em tenen una casa vora el movent redol.
Feta a ditades blanques i blaves, du la vela
un serrell invisible d'oratjol.
Sostre i paret garbellen la llum; el meu estatge
és un migdia, fet un pensament suau.
No hi ha, tret la cadira de boga, cap moblatge.
El que em vesteixo, ho cullo; el que m'hi llevo, cau.
Si els ulls acluco, juraria, a estones,
que sóc entre calitges al cor d'un cel ardent,
i que és a baix que sento la fressa de les ones,
ritmada com pregària d'un poble pacient.
I un altre cop diria que só dins una espluga,
sota la mar, dins una verdor plena d'oblit,
i que és a dalt que sento una ira que hi remuga
sobre la quilla inútil i el nàufrag adormit.
Ja prou, que en tals imperis tot jo m'esvairia.-
Oh mar, mare primera, deserto el meu cobert.
I amb son esclat m'encega la veritat del dia
i avanço a les palpentes, desposseït-i cert.


Josep Carner. Poesies escollides, 1979)

30 d’agost de 2011

Lianes

Que el parlar em faria perdre l'escriure
ja m'ho deia l'àvia. No em va dir, però,
que el parlar em faria perdre l'amor.

Potser perquè ella coneixia l'amor
i no en sabia res, d'escriure,
va callar els versos salvavides, les lianes

que avui la vida escriu i em llança als dits
perquè m'hi agafi fort, perquè m'hi agafi.




Laura López Granell. Jardins verticals

29 d’agost de 2011

Le livre est sur la table

Em distrec.
Les línies reculen,
tanmateix tu insisteixes
a pentinar-te els cabells com abans
a guarnir-te el coll amb tres voltes
de perles falses,
a passejar en l'espai que et concedeixo
acariciant la meva memòria remota
amb frases que evoquen veritats més poderoses.

Podem, si vols, escollir un altre matís
o bé una melodia més suau
però no la disposició que invalidarà
el sentit d'aquesta nit
que ara s'estén indiferent damunt les nostres vides.
Hi ha simetria en les intencions
i això, sens dubte, crea una certa eufòria.
Però el pas no és constant
i la mirada no s'avé amb la corba
del dibuix.
Tota la bellesa que et pertoca
es troba en la teva mà nua.

Haris Vlavianós. Amb pomes escampades, 2005

CAP KALIAKRA

Al llarg de la Dobrudja búlgara en camins
d'argila i en clivelles estretes de roques
de fiords morts, com un entretall en el Mar Negre,
prop de la torre d'un far militar,
s'enfonsa el granit de Kaliakra.
Les formes neixen de l'aigua en mitges llunes
blavoses. S'esmunyen les foques, es capgiren,
desapareixen amb onades sota l'escuma
foradada. No escolto llegendes ni mites
d'un món de races perdudes
de mariners i de corsaris. Aquí
és possible separar el dedins del defora,
fer servir la ment més enllà del paisatge
ferotge, sentir la remor d'una bomba d'aigua
o d'un gos enemic que borda, agafar una flor
tallada pel vent, refusar el zum-zum
d'una rima, aliens a la llanterna
que comença les seves proves de foc dèbil.



Salvatore Quasimodo. Obra poètica, 2007

Tr.: Susanna Rafart i Eduard Escoffet

27 d’agost de 2011

Sempre és molt aviat aquí dins, és abans de

l'enforcall, abans de les decisions irrevocables.
Gràcies per aquesta vida! Tanmateix em manquen
les alternatives. Tots els esbossos volen
fer-se reals.

Un motor a l'aigua, en la llunyania, estiregassa
l'horitzó de la nit estiuenca. L'alegria i la
tristor s'inflen en la lupa de la rosada. En
realitat, no ho sabem, però ho intuïm: hi ha una
nau bessona de la nostra vida que segueix tota
una altra ruta. Mentre el sol crema rere les
illes.

Tomas Tranströmer
(La plaça salvatge, 2008) (trad.: Carolina Moreno Tena)

Després del bany

Després del bany, sol amb tu,
caminem, caminem, a la vora de la mar,
sota les flames del sol,
fins que s'eixuguin els teus cabells molls.

Que al si tebi de la fina sorra
s'enfonsin els teus peus nus,
i que una onada, bleixant,
els vingui a besar..., i no hi arribi.

Que s'embriagui per fi amb el mar, llargament,
la meva boca en el mar dels teus ulls,
sota el sol, espatlles avall,
fins que s'eixuguin els teus cabells molls.


Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes, 2000 ; trad.: Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian

24 d’agost de 2011

Si el seu rostre estimaves com un jardí

Quadre de Pere Daura i Garcia (1896-1976) per Teresa Grau Ros
Si el seu rostre estimaves com un jardí
on creix el narcís flairós i la rosa rogenca,
amb més i millor passió l'estimaràs, ara
que amb el borrissol li han eixit violetes.


Ibn Aixa, dins,

Josep Piera. El jardí llunyà, 2000

A la barriada

Els orfeons del vi canten
a peu dret, a l'avantguarda
de totes les arts, s'aguanten
a la barra matí i tarda.

Les famílies no s'espanten
si la petita s'atarda
i a la placeta s'encanten,
que el barri no fa basarda.

Al meu carrer nens i nenes
ells amb ells saben, aprenen,
són feliços, i amb antenes

sense mirar-me comprenen
si vaig bé, i em treu de penes
la llibertat que ells estrenen.



Enric Casassas. Poesia, vol. 2, 2000

22 d’agost de 2011

Menorca és excel·lent i la seua gent honrada.

Ca'l Bisbe (Menorca) per Teresa Grau Ros
Déu ens duga la pluja a tots!
Amb ells, terra i gent, m'he portat bé i generós.
Ells van trobar el just comportament,
jo el millor lloc per a viure.
Menorca du la ema de magnificència
la ena de noblesa, la erra de realisme
i la ce de cohesió col·lectiva.
Déu sap com me l'estime, Menorca.
L'estime amb l'amor malenconiós
de qui n'enyora la unió.

Saïd Ibn Hakam, dins,


Josep Piera. El jardí llunyà, 2000

21 d’agost de 2011

On hi hagi un amic

Fes que s'allargui en tu
el moment de cada dia;
grava'l intensament
a dintre del teu cor
i viu, i reviu,
l'alegria.

(fragment)


Rafael Bertran Montserrat. On hi hagi un amic ; On hi hagi un amor, 1994

Llibre d'hores

Flama deguda a l'aire
que compta cada espera.

Arran d'embocadura, abelles mortes,
còdols colgats i un far meditatiu,
algunes cases blanques, la fumera
que travessa el brial de l'esplanada.

En algun lloc, dos vells camins s'estrenyen



Susana Rafart. L'ocell a la cendra, 2010

Bertramka


L'heura, jardinera,
teixeix pausadament
la xarxa que uneix
el passat i el present.

Amanyac, el sol llisca
entre les branques
i les fulles xiques.

Jardí-botànic,
comunicable, sentinella,
refugi inactiu i,
tanmateix, musical.

Teresa Grau Ros

20 d’agost de 2011

Delimitació de camp

Festa Major de Gràcia - Barcelona
¿Quién se evadió jamás a su destino?
El mío fue explorar esta extraña comarca.

Luis Cernuda

No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.
Caldrien aptituds que em són alienes
i una atenció tenaç, meticulosa.

Quant a mi, presoner dels meus hàbits
-destí o càrcer a mitges consentida-
i d'uns instints rebecs, contradictoris,
el que no sóc estime:
la gràcia deseixida, involuntària,
la pròdiga alegria que subjuga,
o el valor generós.

De vegades un rostre, una cadència,
un fràgil equilibri que s'encarna
en moviment o en riure,
com un castell de focs amable i instantani,
em fan concebre una esperança humana,
benignament feliç, de gentilesa.
O també el goig d'una conversa grata,
un contrast d'opinions que saben acordar-se,
diversament comunes, com un càntic.

Són eixos rars moments
que deixen una ànsia difícil de dissoldre
en el record, després, com la marea abandona
-amb tot de deixes peregrines per l'arena-
una vaga curiositat aventurera.
En l'amor al principi. En un grapat d'instants
fora del temps.

De vegades admire aquests besllums,
però no m'hi barrege.
Procure satisfer necessitats comunes
i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
Defense uns interessos que malde per fer propis.
Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.


Enric Sòria. L'instant etern, 1999


19 d’agost de 2011

Places, I

Guarniments a la Festa Major de Gràcia per Teresa Grau Ros
Als Himba

En hora de capvespre ha davallat arraulida
la pluja
sobre la plaça de la vella Universitat

Sota un sol gentil i prudent
tot just abans
aletejaven els nens
espetecs de plata la font
d'or les veus
sobre la plaça de la vella Universitat

Li plantaren cara els núvols
tot just després
esmunyint-se per l'aigua els nens
amb llurs mares i algun pare
sobre la plaça de la vella Universitat

Buida i capmoixa la nit jau
amb la plaça de la vella Universitat
des dels finestrals
miren els nens
com es pentina la lluna d'aigua
sobre la plaça de la vella Universitat

Pepa Úbeda. La meua frontera, 2010

Inici de càntic en el temple

A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit



Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."


Salvador Espriu. Les cançons d'Ariadna, 1995

17 d’agost de 2011

Sol a l'hivern, ombra a l'estiu

 
Per a Ferran Garcia i el Bar Horiginal

Qualsevol lloc és òptim per escriure un poema.
Sóc a l'avantsala del dentista i, després, a la sala,
i sota el focus, i amb uns dits engomats dins de la
boca, penso que això és tot el contrari de la oralitat
nova.
I el Bar Horiginal es transforma en antònim de
Clínica Dental i l'escriptura en antònim de la veu.
(Sol a l'hivern, ombra a l'estiu, serà que ja
ens fem vells.)
I que si hem tingut èxit és perquè, bo o dolent,
parlem d'allò que ens passa, i això ho
coneixem bé.
En aquest escenari de rere la cuina hem après
el respecte pels pensaments dels altres
(i què sap lo bou del patiment de l'altre*)
i a estimar la cordura rescatada.
M'he cremat el canell amb la paella i el cor
amb la sospita, però, entre vosaltres, ja no sóc
l'aneguet sinó un cranc entre iguals.
Per molt estrany que em sembli el món envellutat de blaus
sé que podré venir per fer-vos-en, de còmplices. I ningú
maleït per l'enveja se'ns instal·larà aquí.
I és així com perduren els somnis, per les mans
que els motlluren i disposen cerveses si calen
al talent, i que l'emoció visqui en la forma que vulgui:
erudita, pagesa, iracunda, sensual, sempre irònica.
L'absència de judicis.
Les noces de la pausa i de la parla.
"Fe-rran", "Fidel" i "confiat", vénen de fe.

*Vers d'Andreu Subirats


Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color, 2011

15 d’agost de 2011

Germinació

Folres l'interior del vas,
l'omples amb les serradures
de tantes branques tallades,
i col·loques les llavors
amb solució de paraules.

L'aire entra pel forat
de la tapa del silenci,
del vas negre surt la planta,
arrelada a la terra
amb cotilèdons de versos.



Assumpció Forcada. Flora Sapiens, 1993

Pr.: Francesc Parcerisas

13 d’agost de 2011

Eivissa

Mentre et dutxes,
i els xiquets descansen
d'un dia feliç de sol i platja
a la cambra del costat,
un pensament tan intens
com els ulls que, en l'èxtasi, miren
des d'un vaixell petit, cap amunt,
intentant copsar tot el misteri d'es Vedrà,
m'encén aquest blanc silenci
sense ombra, de pell afortunada:
saber que aquest amor que ens fa ser
ona en la carn i vent en la fosca,
tot just comença ara.



Ramon Guillem. Abisme i ocell, 200

11 d’agost de 2011

Revéns com un bell cant, terra de roses

Revéns com un bell cant, terra de roses,
dins l'enyorat record; com elles poses
la flama i el perfum; hi planen lentament
com els signes bogant damunt plàcid corrent.
Prats verds i núvols blancs, noms de poetes,
la pluja els plora tots damunt de pedres netes.
Dintre dels teus ulls blaus he begut un encís,
oh terrible Albió!; sols et veig el somrís!...
Revéns com un bell cant i, si em pren l'enyorança,
com ell poses al cor la llum de l'esperança.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Ed.: Abraham Mohino i Balet ; epíleg: Vinyet Panyella

XXXVI

Perquè els dies de pluja els versos eren
finestres que guaitaven clarianes.


Jaume Oliver. Litúrgia de la llum, 2006

Clementina Arderiu

Aquesta poesia de Clementina Arderiu afirma
novament la possibilitat d'una literatura a
base de sinceritat sense caure en el realisme,
en el cinisme millor dit. Cal només seguir la
recomanació de La Rochefoucauld: pensar coses
honestes i delicades. La contenció no ha
d'exercir-se en la poesia, repetim, sinó en
el pensament.


(Fragment)


Joaquim Folguera. Les noves valors de la poesia catalana, 1976


A cura d'Enric Sullà

10 d’agost de 2011

Que tots els rosers més fins

Vinterroser
Que tots els rosers més fins
siguin les joies de l'alba;
que cantin els rossinyols
la seva cançó més clara.
La font desplegui l'argent
del seu tresor que servava,
i l'aire dormi retut
dins els braços de les canyes.
Els ocells parin el vol
damunt de totes les branques.
Que repiquin dolçament
l'esquellinc i les campanes,
que somniïn els ramats
amb les estrelles més altes
i el mar somrigui clement
al feinejar de les barques.
Perquè m'ha nascut l'infant
que de tant temps esperava
i els braços em són petits
per una vida tan cara,
i sóc feliç i tinc por
i el plor se'm torna rialla
al veure que ell m'ha donat
l'amor que jo desitjava.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

L'arada i la terra

L'engany del giny on campa l'artifici
pot ser considerable -i respectable.
Però aquí, cada llaurada
vol tenir més que veure amb la terra
que no amb la forma de l'arada.


Bartomeu Fiol (Tot jo és una exageració, 1999)

3 d’agost de 2011

Pedres al riu

(per al meu fill)

Llançar pedres al Segre quan
tenies tres anys
o pilotes de neu al mar Bàltic gelat
ara que ja en tens quinze
és un joc ben feliç ple de futilitat
pel caminant que mira.
I jo sempre t'imito, i faig fallida,
en l'únic acte que ens ajunta els temps.
És un perllongament compensatori
car no podem volar.
I són els projectils
que s'enfonsen en l'aigua,
s'estavellen al gel,
part dels nostres desigs d'anar a algun lloc
més lluny.
Fan un glop ben estrany contra la superficie
i no és clar si és el mar qui s'empassa
la pedra i si és la pedra qui s'empassa el mar.
Una esperança blava.
Arribem fins "allà" i sortim d'un "aquí" sense marxar d'un "ara"
en una trajectòria que duu la nostra força i molta
voluntat de res.
Només de ser-hi junts. Perquè les pedres
les ha de mirar algú allà on arriben;
hi ha d'haver espectadors
que almenys siguin quatre ulls i potser ja n'hi ha prou,
que hi ha festes privades, repetides i eternes,
sempre inútils, cofoies, fugisseres..
Una comprovació ben rutinària:
que el mar és sempre el mar,
que el riu és sempre el riu, i les pedres
no falten.




Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color, 2011