Odí

Cap resposta al perquè
sense article de fe
rebre el coneixement
amb baules dialèctiques
per assumir les causes
d'un tot inabastable
amb un aval diví
sense rebre contesta
remetre a la pregunta
i nodrir-se del sol
i rellegir les pedres
escoltar de bell nou
el crit dels animals
els concerts vegetals
auscultar el pit de l'altre
sostreure's per romandre
al reflexiu del verb
negar-se a cap dictat
de mants auguris ignis
i emprar l'alfabet
ocult al mineral
per signar del teu puny
en primera persona
un traç al firmament
i esdevenir estel
fugisser com la màgia
en conjurar el caos
per creuar l'infinit.

Ester Xargay

Del llibre Infinitius (2017)

 

Es troba també al llibre:

A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 190-191

Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.

Els parcs de Bloomsbury

Mira, poques vegades et fan ser
un lilà a la vora d'altres matolls,
mentre aquest món gormand de tant misteri
que es va fent vell de l'aigua de la pluja
i d'una caritat que no té sostre.

Mira, alguna bicicleta trenca
el pas d'alguns coloms en diagonal,
i en diagonal el fum d'un avió
creua i fa el cel més gran del que ja és.

Mira-t'ho bé: només ets un lilà
apostrofat en un racó d'un parc,
com la lleganya bategant de Bloomsbury.

Meritxell Nus. Alzines, mascares, estalzí. 2022

Pròleg de Maria Barbal.

Cada llengua

Cada llengua és un pont, però el nostre perilla
i poca gent el creua.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Il·lustració de la coberta de Llorenç Pons Moll.

Música d'Arpa als Jardins de Joan Brossa

 

   Ocell:  

   crec que és millor que obris els ulls
   i fugis de la meva espatlla. 
   Aprofita avui per a creuar extensions marines
   i encendre't d'estrelles.

    Joan Brossa

Descans

La miro, menuda com és, entre els meus dits,
rodona i blanca com les llunes que pintava
a escola quan no sabia que el dolor pren
forma esfèrica i sempre torna a començar.
Ara és la llengua qui la mira, la interroga
en la foscor humida de la boca, la deixa
finalment passar, creuar boscos de saliva
que la duran al país de la por. Però
ella coneix els camins sense haver-hi estat
mai, ella, menuda com és, rodona i aspra,
sap en quina direcció queda la vena
que pateix, com adormir lentament el cor,
com empolsimar els capil·lars, com desteixir
els teixits. On ha après el pacient ofici
de la misericòrdia? Ella, menuda,
rodona i lenta com les llunes que pintava
a escola quan no sabia que el descans pren
forma esfèrica i sempre torna a començar.



Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003

Pròleg de Francesc Parcerisas.