Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris onatges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris onatges. Mostrar tots els missatges

08 d’agost 2020

Aquesta illa

Mira, foraster, com aquesta illa
descobreix per al teu delit la llum que saltironeja,
no te'n moguis
i calla,
perquè així, pels canals de l'oïda,
com si fos un riu, pugui
vagar el so del mar que es balanceja.

Atura't aquí, on el petit camp s'acaba
i la paret de calç cau sobre l'escuma
i els seus alts sortints s'enfronten
amb l'estira-i-arronsa de la marea,
i els còdols es regiren amb l'onatge
que xucla, i una gavina s'allotja
un moment al costat que s'enfila.

Lluny, com llavors que suren,
els vaixells se separen a causa de voluntaris
encàrrecs urgents; i aquesta visió sencera
pot realment produir-se
i moure's en el record com ara ho fan aquests núvols
que el mirall del port deixen enrere,
i durant tot l'estiu l'aigua deambula.

________________________________

ON THIS ISLAND


Look, stranger, on this island now
The leaping light for your delight discovers,
Stand stable here
And silent be,
That through the channels of the ear
May wander like a river
The swaying sound of the sea.

Here at a small field`s ending pause
Where the chalk wall falls to the foam and its tall ledges
Oppose the pluck
And knock of the tide,
And the shingle scrambles after the sucking
surf, and a gull lodges
A moment on its sheer side.

Far off like floating seeds the ships
Diverge on urgent voluntary errands,
And this full view
Indeed may enter
And move in memory as now these clouds do,
That pass the harbour mirror
And all the summer through the water saunter.



W.H. Auden. Un altre temps : poemes escollits. 2018

Tr.: Marcel Riera
Pr.: Àlex Susanna

05 d’agost 2019

Respira el món

«L'ànima de l'univers [...] s'assembla a l'ànima
d'un gran arbre que, sense fatiga 
i silenciosament, en governa la vida»



                          PLOTÍ, Ennèades (IV,3,4)



Respira el món en el silenci de la fulla; el vent,
l'onatge de la llum

l'ha despresa de l'arbre.

Respiro el món fluint,
la vida ressorgint-se.

La fulla brotarà de nou
a la mateixa branca
quan s'acompleixi el cicle,
i així, any rere any,
esdevindrà, sempre igual i diversa,
en la quietud de l'arbre.

Ressona, lleu, sense fi,
l'univers bategant.

Més enllà de la llum,
les arrels sense temps,
el cel inaccessible.

Tot és u i és arreu.



Carles Duarte, dins,

Reduccions : revista de poesiaFebrer 2001, núm. 73-74. p. 25