Balancí

El sol a la fi troba la casa
i escalfa la noia
lliurada al son del balancí.
Ruixa de llum la llar,
aquella tarda:
li repara el cos
de la neu i de la nit
i fa més de metge
que de lívida taca.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022

Bon blat

Damunt del blat que oneja
                         com una mar daurada
de rígides escumes
                         i d'estimats perills,
l'ocell esquinça l'aire
                         amb la ganivetada
del xiscle i la brunzida
                        que el llança a mil camins.
Es vinclen les roselles
                         al sol, enfebrosides,
rojos com mai els pètals
                         que envejaria el foc;
mentre, porugament,
                         les dolces margarides
esperen joves mans
                         que les prendran per joc.
Petjant lleugerament
                         la terra assolellada,
colrada, cama nua,
                         l'escot desajustat,
la noia passa i canta.
                         L'atura l'abraçada
del segador garlaire,
                         forçut i ben plantat.
Alena sobre el camp
                         la calda del migdia
amb una bafarada
                        madura, de bon blat.
                    

De Vivències (Obra poètica inèdita)

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Noia

Noia, exercita't los peus.
Jo me'ls trobo insuficients
quan faig l'amor
i de vegades,
fins i tot quan camino.

Mari Chordà. Umbilicals. 2000

Presentació de Conxa Llinàs Carmona.

Poema dels 16 anys

De vegades, noia,
et falta tot,
ningú t'entén,
tot és gris.

De vegades, noi,
pensar et fa mal,
els estudis,
el present i el futur.

De vegades es mira el cel,
va plovent,
i fa fred
dintre teu.

I de vegades, al matí,
bufa el xaloc
sobre la teva pell
i s'emporta les boires.

Aleshores, amb el cel blau,
tot és clar,
tot és bell,
una vida t'espera.



Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999

Les dones de la infància

Era un nen, i ho recordo: aquella finestra,
d'on sovint m'abocava a mirar el corraló
abocant-m'hi com a una pedrera,
sota els arbres d'un migdia fosc.

Voravia, pedrís, i l'esglèsia a mà esquerra
amb les cúpules altes, portals soterrats,
i els pollancs ben tofuts, d'ombra espessa,
protegint el muret des del cap al xamfrà.

I darrere la tanca els camins que es perdien,
que semblaven anar a l'abandó d'uns jardins.
I aquell lloc era tot un enigma
quan s'omplia d'un món femení.

Al capvespre, una colla de gent coneguda
visitava les noies, tota una munió,
i els lilàs ja florits, amb les fulles,
pinzellaven els seus finestrons.

I les dones més grans, excessives, bramaven
indignades, furioses: i anaven entrant
palplantant-se a les portes, com arbres
dels vorals dels parterres urbans.

De vegades calia alçar celles esquerpes
i aguantar un piupiueig de flagells, però més tard
veure com la passió és una ciència,
com l'elogi és la gesta més gran.

Totes elles, les sento, presències fugaces
que han trobat l'altra riba ─que poc les conec;
tot passat, vull donar-los les gràcies,
sí, i a totes, per tot el que els dec.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala

Convalescència

El cor posa carn nova.

Amics, ¿no ens tornarem a veure?
Distàncies,
¿quan sobreeixireu
de festa?

La primavera ho encén tot:
¡com brillen els miralls de la memòria,
els vergers prohibits,
els ulls d'aquella noia.

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933, 1995

Ed.: Rosa Sayós i Santigosa

Cançó del fruiter

A Celdoni Fonoll,
amb una abraçada
de llaüt.


      Jo sóc un arbre
a la vora d'un llac
      amb un fullatge
que fa una ombra frescal
      i dotze branques
que floreixen tot l'any.

      Que fruito besos
de llimona o de mel
      o bé de menta
-i algun cop de poncem-
      o de maduixa
o de llet amb cafè.

      Jo sóc un arbre
arrelat en un clot
      que gronxo nenes
oloroses de bosc
      i dono fruita
a les noies del volt.



Poema: Miquel Desclot
Música: Celdoni Fonoll



Celdoni Fonoll. La poesia a l'escola, 1986
Pr.: Miquel Martí i Pol
Epíleg: J.V. Foix
Il. portada: Josep M. Subirachs

Vestit blau

La mar com una noia
que porta un vestit blau.

L'escuma de les ones,
faldilla amb farbalans.

T'estires a la sorra,
la beses i ai! se'n va.

Sempre tan vergonyosa,
mar, qui t'atraparà?



Jordi Boladeras. La pell de l'aire. 2007

Pròleg: Jordi Valls

Mussol a les ruïnes

Vora mar, no gaire lluny del riu
hi ha una plana xopa d'aigua
amb un parell de camins que la travessen
i just al lloc on els camins es troben hi creixen
  uns quants arbres
i s'hi aixeca una casa abandonada, un mas
mig en ruïnes amb parets senceres que han caigut
i forats a la teulada que deixen veure el cel.

Tot sovint ve a refugiar-s'hi una parella
tota una tarda i fins al vespre en un parell
de bicicletes, i mentre eren allà abraçats
el noi ha vist, sobre una grossa biga
parat, un mussol.

I cada cop que hi van
el noi veu el mussol parat damunt la biga.



Històries d'animals, tretze. 2010
Poesies: Enric Casasses
Il·lustracions: Stella Hagemann

Ofrena

L'aigua clara del llac
reflecteix una estrella.
De la llum argentada,
goso prendre'n un bri.
Us el dono a vosaltres
i entendreu que us estimo.

Millor que amb llum d'estel
no us ho sabria dir!


Als nois i noies


Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracion: Glòria Garcia

Ets l'esdevenidor

Ets l'esdevenidor, l'aurora immensa
sobre les planes de l'eternitat,
el cant del gall rera la nit del temps.
Tu ets el rou, les matines, la noia,
la mare, el foraster i la mort.

Tu ets la forma canviant tothora
que sempre solitària s'eleva del destí,
que resta no alabada ni planyuda,
mai no descrita, com un bosc salvatge.

Tu ets la quinta essència profunda de les coses
que es guarda de dir d'ella l'últim mot,
i es mostra als altres sempre diferent:
costa per al vaixell, vaixell per a la terra.


Joan Vinyoli. Versions de Rilke, 1984

I dius que és verda, l'esperança?

Finalment podré discernir la metàfora de la
      realitat.
La noia verd-oliva amb èczemes purpurins està
      sortint del cau.
El sol i l'aire sa em curen la malaltia
i la bruixa de les flors sempre és aquí, amb les
      mans dolces.
Ja no trauré més flors ni granotes per la boca, ara
      he cridat,
i la Paraula em tornarà a la vida.


Sara Silvestre. El cicle de Qamar, 1999

TARDA DE DIUMENGE

No sap què fer la tarda del diumenge,
s'angunia de tot. Un vailet camallarg,
vestit de mariner al braç patern es penja
i se'n va a tirar molles a les oques del Parc.

Hi ha estels, coloms i veles
i pel passeig xisclets endiumenjats
d'unes noies que van amb carretel·les
a esperar el bergantí dels envelats.

Piano de maneta! Gent de cartó per fora i amb cor morat
       d'espines!
Diumenges a la tarda. Delira el carroussel
i una tanca ha gosat vestir-se de glicines
perquè hi ha randes d'oronells pel cel.

Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987

Dibuix de la coberta: Joan-Pere Viladecans

Font de la Deu

Font de la Deu, bocaclosa
sota la boixeda ombrosa!
Amb l'argent del teu galet,
a quantes noies boniques
refrescant ses boques xiques
                                       hauràs tu picat l'ullet?


Concepció Carreras Pau, dins,

Carme Ramilo Martínez. Concepció Carreras Pau o la sublimació de la paraula : antologia poètica, 2011

El pomeró florit

Les noies d'alentorn

del sol a la sortida

van a herbejar lo blat,

lo blat de la cormina,

lo bec ple de cançons,

lo cor ple d'alegria.

Veient vermellejar

l'encesa barretina,

com rosa d'un roser

dins la verdor florida,

en vol ajogassat

rotllen la soca ombrívola,

i es posen a voltar

amb ran refiladissa:

Lo Pomeró florit,

la roseta esbandida.

Dolça era la cançó

mes la tornada trista,

de les que fan plorar

a qui la terra estima;

semblava un dolç sospir

del mes d'abril que expira,

lo Déu vos guard del maig,

de Pasqua la somrisa,

un cant de rossinyols

que de millors n'esquiva,

los cants de serafí

que cel amunt me criden.

Mes lo gentil estol

refila que refila:

Lo Pomeró florit,

la roseta esbandida.

Del somni al despertar

que ma ànima adormia,

sento cruixir lo tronc

que em feia de cadira.

M'agafo al gerd brancam

arreu, arreu se'm vincla,

arreu arreu se romp

en bella trencadissa.

I caic branques avall

rodant des de la cima

de la sardana al mig,

mes ai! com sense vida,

quan més suau que mai

la refilada espigna:

Lo Pomeró florit,

la roseta esbandida.

Jacint Verdaguer. La pomerola, Primavera. 2013

A cura de M. Àngels Verdaguer Pajerols i Ricard Torrents.

Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
                         envejosa
                                     a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar
dirè el teu nom
                      i el cantarà l'alosa.



Joan Salvat-Papasseit. Antologia de poemes. 1992

Rètol d'una modista

Veniu ací les noies enciseres!
Per poca d'esma que tingueu, veniu!
Finà l'ànima vostra amb les darreres
convulsions del vestidet d'estiu.
Tinc "novetats" en màgiques rengleres:
dureu un bronze, un malva, un puça viu;
i permetré els capells de cinc maneres
i al pit una flor pàl·lida del riu.
Dona agençada, poc té res de lliure.
Diré com heu de saludar i de riure,
car tot vestit imposa son govern.
Veniu ací, les noies enciseres:
jo us donaré les ànimes lleugeres
que us duraran per tot aquest hivern.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979