Si t'arrossego pels canells
fins a l'aigua,
si t'estiro d'un braç
fins al límit de la pell
i et demano, així,
com una tortuga antiga
els dits, la mà,
el somriure d'una vestal
recorda,
com l'obertura
de la sisena de Bruckner,
que la memòria és
una altra manera de rebentar,
i que és el meu desig allò que
irrevocable, inubicable,
com una immensitat clavada
en el centre de la realitat,
et constitueix.
De: # 1. domini
Raquel Casas Agustí. El foc dels heretges. 2025. P. 25
Epíleg de Lídia Gàzquez.
XL Premi Bernat Vidal i Tomàs dels Premis Vila de Santanyí 2025.
