Si recordar fos oblidar

Si recordar fos oblidar,
aleshores no recordaria,
i si oblidar fos recordar,
gairebé me n'hauria oblidat.
I si enyorar fos alegria
i lamentar fos una diversió,
que feliços els dits
que avui han recollit això!

——————————

If recollecting were forgetting

If recollecting were forgetting,
Then I remember not,
And if forgetting, recollecting,
How near I had forgot,
And if to miss, were merry,
And to mourn, were gay,
How very blithe the fingers
That gathered this, today!

Emily Dickinson. Aquesta és la meva carta al món : poemes escollits. 2017

Tria, traducció i introducció de Marcel Riera.

Text en català i anglès.

Estimo la passió amb què t'esgotes

Del desig albergat en corona la falta,
ja només pot parlar en la seva llengua,
mira com retinc, mira com endreço,
la voluntat capciosa que encara em sosté al món:
aquestes paraules són el martelleig,
la constància de l'equívoc que és capaç
d'una esperança il·limitada,
aquestes paraules no són res
per a qui sap des d'on s'escriuen,
no volen ser res més que la crònica
d'una  incompleció,
aquestes paraules,
fràgils i escindides,
ja no les recordo.

Carla Marco. Vivàrium. 2024

Epíleg de Dolors Miquel i Mireia Casanyes.

37è Premi de Cadaquès a Rosa Leveroni 2024

Tu mira aquest tudó

Tu mira aquest tudó.
No hi ha ressentiment.

Jo també he viscut a les branques.
Recordo la dolcesa penetrant,
l'empara de la fusta viva.
Recordo l'arbre com un ventre.

El món és una arrel.
Al final tot acaba
tenint sentit.

Laia Noguera i Clofent. L'intrús. 2019

Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2019,  Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts.

Recordo

Recordo quan em volia arrencar els ulls i la pell i els cabells.
Quan em volia esborrar el rostre. Quan els matins eren cops
de puny a l'estómac i el temps es multiplicava. Perdre el cap
hauria estat el millor regal d'aniversari.

Però de vegades se m'apareix l'avi traient fum per les orelles, o la
tieta agafant els plecs dels meus braços diminuts i dient que feia
olor de mantega, i sento que recordar no és sempre un abisme.

De: Magnesi

Clara Peya. Liti-o. 2020

Il·lustracions: Wara de Ormaechea

Textos en català i castellà

Drecera

Sento el ritme,
la cadència d'un silenci
que em convida al pas de dansa cada dia.
Sona lluny, però el recordo.
Reconec, entre murades de brogits,
l'accés al lloc on fan ballades
les fal·leres més llampants,
les indolències,
el senderi, la rucada,
la follia...

Permeteu-me que m'allunyi
per poder endinsar-me on mor la llunyania.

Montse Gort. Anem camí de casa. 2021

A través

A través de l'aigua
ho aprens tot.
Gairebé.
El peu d'una foto buida.
La soledat sonora,
la sents?
Tot el verí.
Però no el recordes.
Així es garanteix
sense secrets
l'aliment,
un corriol,
la supervivència.

Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023

Puc constatar

Puc constatar, ves per on,
que tinc la memòria substitutiva
en una capsa ben tancada,
la meva i la dels altres.
Només cal polsar
algunes tecles, i de seguida
tinc servides les paraules.

M'esforço, tanmateix, a desplegar
la distància,
triar les imatges al rebost de l'ull
i, al mirall de l'ànima, deixondir-les.

Serà que encara recordo
                                     que recordo.

Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada. 2015

XXXVIII Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó
de la Vila de Vallirana 2014.

Pròleg de Francesc Garriga.

                                               Què us diré? Sé que res no perdura.
                                                         Sento parlar la meva llengua.
              Veig un vailet que plora, una dona, un matoll de ginesta.
                                 Vull ser enterrat aquí, sota aquest cel amarg.
                                                                                JOAN PERUCHO

Fora de lloc

                              Come varia il colore
                              delle stagioni
                              cosí gli umori e i pensieri degli uomini.
                                                         Vincenzo Cardarelli

Quan tornes, al novembre,
al poble on has viscut un bell estiu,
et sorprèn la quietud dels carrers,
el parc mancat d'infants i la plaça deserta,
els porticons barrats,
i l'olor de la llenya que crema;
i cada indret que recordaves
encès de sol sota el migdia ardent
o perfumat de menta i de glicina
en les nits temperades,
ara et sembla mirat en el clixé
d'una fotografia antiga.
I és que tornar al novembre
al poble on has viscut un bell estiu,
és com trobar, al fons d'un calaix,
el paper rebregat on vas escriure
els dígits d'un telèfon que et sabies de cor,
absurd i desplaçat i, tanmateix,
només tu ets fora de lloc;
les coses són com sempre.

Miquel-Lluís Muntané. El tomb de les batalles. 2009

Pròleg de Vicenç Llorca
Il·lustracions d'Enric M. Piera

Weird sisters

 And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.
                  Christina Rossetti

CUCS

Et diran que no els agraden
els llibres que tant estimes
(en realitat, voldrien dir-te
que no els agraden els teus poemes,
o com respires, o el gest més innocent
o la teva mirada més simple).

T'ho diran i aconseguiran
que també tu et sentis un cuc
fent bon àpat del teu propi cadàver.

Et diran que no els agraden
les ciutats que tant estimes,
aquelles que ja són tu,
aquelles on, alguna vegada,
vas ser i vols tornar-hi
en un record inabastable.

T'ho diran i aconseguiran
que també tu odiïs llibres,
versos i carrers amb plàtans.

Et diran que no els agraden
cents de coses que, precisament,
encara pots estimar i ésser;
i t'ho diran el dia que et sentis
més esfondrada menys capaç
d'imaginar llibres, carrers i paraules.

D' «A favor meu, nostre»

Marta Pessarrodona. Tria de poemes. 1994

Avui

Avui recordava a En Puig de la Lletera que, quan jo feia
el segon curs de batxillerat, i d'anada a l'Ibèric del carrer
Gran de Gràcia, vaig topar una vella encorbida, amb
fardells feixucs a les mans. Em va aturar, i em va dir si
la volia ajudar. Em va donar una senalla amb menges,
draps, llaunotes, cordills i jo què sé. D'arribada al cantó 
del carrer d'En Brusi, va dir que ella tirava avall. Vaig
tornar-li el fardot. Tot mirant-me amb ulls clars i 
somrients, va dir: —Gràcies, noi; no te'n penediràs:
soc la Mare de Déu. No li va plaure la cara que jo feia
de minyó incrèdul i tibat, i va afegir:  —Quan sentiràs
que les campanes dels Josepets tocaran a morts amb un
repic diferent, com si fossin les campanes de Pasqua,
serà per mi. Pensa que jo em recordaré de tu. Va seguir,
rancallosa, carrer avall, es va girar, i em va dir amb veu
alta i jove: —Digues pertot i a tothom que allò que canten
i conten del meu home, no és pas veritat.

J. V. Foix. L'estrella d'en Perris. 1992

Edició de Jaume Vallcorba 

La vida et porta

La vida et porta per diferents camins.
Descobreixes indrets
que et captiven la mirada.
Trobes noves fonts on apagar la set.
Arbres que t'aixopluguen de la calor.
L'olor de la terra et sedueix,
penetra pels porus de la pell.
Et recorda que estàs viva.

11.

De: Entorn proper.

Montse Cercós Farreny. Mantell blau : passejada poètica per la Ribagorça. 2022

Pròleg: Marta Pérez Sierra.

Fotografies: Montse Cercós Farreny, David García Prats, Montse Font Picas,
Juan Carlos Bernadó Prats, M. Jesús Palacín Capella, Elena Ciutad Mach.

Disseny cobertes: Josep Cercós Farreny.

Calma

Sí, vols la cala,
però recordaries
de la tempesta
aquell respir salvatge
entre la por i la joia.

De: Presència i record.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

Mare Irlanda

Al començament
    jo era terra
                    jeia d'esquena per ser camp
i quan em girava
    de costat
                  era un turó
sota estrelles glaçades.
    No hi veia.
                   Em veien.
De dia i de nit
      els mots em queien a sobre.
                  Llavors. Gotes de pluja.
Bocins de gebre.
    D'un d'ells
                 vaig aprendre el meu nom.
                               Em vaig aixecar. El vaig recordar.
Ara podia explicar la meva història.
    Era diferent
                  de la història que explicaven de mi.
I ara també
    era primavera.
                  Veia la ferida que havia deixat
a la terra quan en vaig partir.
    Vaig viatjar cap a ponent.
                                           Quan hi vaig ser
    amb quant d'amor mirava
                     tots els camps
quan mostraven
                     la roda rovellada i l'esquelet d'un cotxet
                                                 i mirava les gatoses:
distàncies fulgents
      que jo havia estat
                     i que m'havien malentès.
    Torna a nosaltres
deien,
    Confieu en mi vaig mormolar.

——————————————————

Mother Ireland

At first
I was land
I lay on my back to be fields
and when I turned
on my side
I was a hill
under freezing stars.
I did not see.
I was seen.
Night and day
words fell on me.
Seeds. Raindrops.
Chips of frost.
From one of them
I learned my name.
I rose up. I remembered it.
Now I could tell my story:
It was different
from the story told about me.
And now also
it was spring.
I could see the wound I had left
in the land by leaving it.
I travelled west.
Once there
I looked with so much love
at every field
as it unfolded
its rusted wheel and its pram chassis
and at the gorse
bright distances
I had been
that they misunderstood me.
Come back to us
they said.
Trust me I whispered.

Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

Vocatiu

Germana

no oblidem declinar la joventut

que, ara, cas per cas

guerres no són

com aquell vietnam llunyà i satànic.

Ara, un nebot o un net poden jugar

entremig de les bombes

i de tant en tant l'arquitecte haurà de construir una biblioteca.

Memoriem el que Hugo contrasta amb la sagese

la lluita contra l'imperi de la llei

com d'Espinosa a Sade

on tota violència només es representa.

Aquella violència nostra

reclamava justícia

i nosaltres li hem donat ofici.

RÊVER EST PERMIS AUX VAINCUS

SE SOUVENIR EST PERMIS AUX SOLITAIRES

Hugo s'equilibra sobre el plat dels vençuts.

De tant en tant, memoriem la sagese

declinem, Rosina!, la nostra joventut.

Margarita Ballester. Entre dues espases. 2004

Rellegir

Rellegir paraules antigues,
llepar amb la ullada cada lletra,
entonar-les fluix i lent.
Trobar-hi racons nous,
recordar-ne d'altres que suraven
pilars d'èter explosiu.

Ens hauríem de donar la benvinguda
a cada passa.

Els mots no són volubles.

Clara Fiol Dols. Còrpora. 2021

Il·lustracions de Pere Andreo

Endreça

Sigueu propicis,
ametllers de Siurana,
a qui recordi
les vostres vestes pures
com heralds d'esperança.

Rosa Leveroni. La poesia essencial. 2010

Edició a cura de Mònica Miró i d'Abraham Mohino

L'amistat

Nova tercina mòbil, capcaudada

L'amistat és un llaç mòbil
que arrela seguretats
i no en podem prescindir.

Saber que algú pensa en mi...!
No cal parlar ni trobar-se
per fer esclatar l'alegria

de veure més clar un nou dia
i recordar aquelles hores
compartides fondament.

I si l'amic és present
amb la rialla florida,
ens fa tornar a la infantesa.

quan, anant amb la mà estesa,
sentiments alliberàvem
que lliguen l'ésser humà

amb una estreta de mà!

Pilar Vila i Pararols. Les meves petjades : exposició de poesies. 1990

A la part inferior de la portada: "Poesia Viva"

Cançó

Amor, quan jo ja sigui morta
no em cantis planys, soliu;
no em plantis roses al capçal
ni un xipreret ombriu:
sigue'm, a sobre, l'herba fresca
de rou i pluja humida;
i si llavors et plau, recorda
i si així et plau, oblida.

Jo ja no percebré les ombres,
no advertiré el plugim,
no sentiré del rossinyol
aquell lament sublim:
i somiant en el capvespre
que no segueix cap nit,
pot ser, qui sap, que jo recordi,
pot ser que em torni oblit.

Traducció de Miquel Desclot

––––––––––––––––––

Song

When I am dead, my dearest,
Sing no sad songs for me;
Plant thou no roses at my head,
Nor shady cypress tree:
Be the green grass above me
With showers and dewdrops wet;
And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.

I shall not see the shadows,
I shall not feel the rain;
I shall not hear the nightingale
Sing on, as if in pain:
And dreaming through the twilight
That doth not rise nor set,
Haply I may remember,
And haply may forget.

Chistina Rossetti

Antologia de la poesia universal. 2010

Edició a cura de Miquel Desclot

Matí d'hivern

                               Però per a tu no són fosques les tenebres,
                                                 la nit t'és tan clara com el dia,
                                                         llum o fosca et són igual.
                                                                          Salms 139;12

La llum és avara, mandrosa:
es lleva tard i estalvia.

En l'espera del dia,
no t'ho expliques;
i et preguntes per què l'error,
vell, repetit: una banal avaria?

Sabies del perill de la gasiveria:
arrecerant-te en la llengua anglesa,
de sou a soul hi ha una passa,
i hipoteques inconfessables.

La fe t'abandona i ni Ciceró
pot donar-li metgia.
La foscor et fa conviure
amb un estoic escepticisme.

S'entelen un poc els vidres,
fred per al té, a la tassa.
Qui ha dit que no existeix
l'ànima de totes les coses?

El silenci et recorda
que res no perdura,
per més que l'esperança de la llum
et recomana l'oblit de tota traïdoria.

En un matí d'hivern,
la llum és avara, mandrosa:
es lleva tard i estalvia.

(De Variacions, work-in-progress)

Marta Pessarrodona, dins,

Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes). Programa de mà.

Del 27 de juny al 27 de juliol de 2008

Poesia i +

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i
Jaume Subirana

Pèrgola de Can Muntanyà
Caldes d'Estrac, 18 de juliol de 2008                          

El vers i el cant

               A la memòria del poeta Joan Vergés

El vers i el cant
es fan
per viure i respirar
ーtemps aturat i un immens espantー
totes les joies que hem sabut filar.

El vers i el cant
es fan
per viure i per cantar
ーcor acordat al riure concertantー
la meravella que pots abastar.

El vers i el cant
es fan
per viure recordant
ーvolta infinita, insondable espaiー
totes les coses que no moren mai.

Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015