Creences

Crec en el nom del meu pare
i sobretot crec en el nom de la meva mare,
crec en el dia
i sobretot crec en la nit,
crec en les indefinicions del Diccionari General de la llengua Catalana,
crec que el color de les flors
no és el color de les flors
ni és el color,
crec en la mort i crec en el somriure,
crec en la Via Làctia
i en les aurores seminals,
crec en la desesperança,
crec en el càlcul infinitesimal,
crec en els llops i crec en els anyells,
crec en l'atzar, que és com no creure en res,
crec en els virus i crec en els microbis,
crec en alguns poemes,
crec que la set és el nostre baptisme,
crec que la por mata la llibertat.
No crec en mi
però crec en el que escric.
Crec que demà és un dia d'ahir.
Crec que un final és un final, un punt.

De: Magnicidi (2022)

Eduard Sanahuja

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 73

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha.

Dolces creences

Dolces creences
ensucren les muntanyes
de benaurances.



Haiku de Joia

Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012

L'amistat és independent de l'edat

L'amistat és independent de l'edat, del sexe, 

de la base cultural, de les creences 

religioses o del nivell econòmic. 

Tot això, òbviament, afaiçona 

el vincle, li dona unes característiques 

concretes, però l'essència de l'amistat 

no rau en res més que en la persona

i en les seves potencialitats.

Fragment

Francesc Torralba. L'amistat. 2008

Utopia

Somni auroral, quimera, alé dels desvalguts.
Joan Valls


Crec en la utopia del mot i en la vida recòndita del nom
entre el desig dolorós del vers
i la dubtança.
Mireu: tot passa, el món i la cendra, els miratges
i la pell, els vestigis i les cadenes
i els visatges impenetrables de tot allò que no fou
entre el gest incert del destí i la creença.
Sols la bellesa roman,
sols el foc culmina el sender des d'on callats i furtius
contemplem com cau el fullatge íntim i encés del viure.
És ja l'hora de saber que els signes són immutables
perquè ens assenyalen un camí d'anada i de tornada
bastit des de nosaltres mateixos a nosaltres mateixos,
perquè ens fan respirar allò que ens fa humans
i ens vivifica.
Però sapiguem-ho: els qui venen
sempre retornen d'enlloc, sempre recorren
un itinerari d'abdicacions i insubmissions,
sempre tresquen per un viarany que va de la vida
a la vida,
sempre habiten mons en què el món i el seu exili
no són sinó un escenari de silencis i desesperances,
en què el mot no és més que una cara incandescent
entre la nit oberta i desolada de l'existència.
Crec en la utopia de la veu
i en el respirar irrepetible del cos
entre la perseverança de la carn
i l'esperança.
Ara i ací, sapigueu-ho:
renuncio al mot per viure el mot,
renuncio al record per viure el record
i crec en l'irrebatible alé de tota paraula encara no dita,
en la impertorbable presència de l'home
entre l'esfereïdora gaubança de saber-se i habitar-se.
Crec. I això em basta
per continuar dempeus allí on sols claudiquen
els dubtes i la ira, allí
on sols s'enderroquen les cendres i les espases.

La irreductible certesa del nom i el sobreviure.

Aquest íntim baluard on encara es preserven els signes
i les creences
en la pell insubmissa i habitada
de la paraula.



Manuel Garcia Grau. Els signes immutables. 1991