Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 d’octubre de 2016

Totes les xifres, tots els nombres són benastrucs (1r)

L'U enclou la concòrdia.

El Ternari? Sí, el Bàsic (els tints fonamentals)
i el Transcendent (l'infinit de matisos).

Trasmudances
com de metalls per l'acció del foc:
cavaller, ànima pura, serafí
«Àngels», blancs,
d'escardots blaus, grocs, porpra.

U per U per U?
Pare! -amor (saviesa, energia)
que, imponent al moment daurat de les aurores,
engendrant tothora el Verb
-gràcia (veritat en atzur,
en ros com un fil d'or, en vermellenc
assimilant-se a ferro roent al roig blanc)-
produïu l'extens transfigurant Esperit,
Música d'una Idea Expressió
-vida (aire engegantit entre les fulles,
refiladissa als arbres verds,
esgranall d'estrelles a la nit,
glops d'oreig, obacs al pic del sol;
llampecs no percebuts i sobtoses tronades,
calamarsa, desfets de temps (fortuna);
esfondralls, terratrèmols, llamps, inundacions;
erupció de volcans, incendis, mort...
Transcursos de dissort per fins irrevelats).


(Fragment de la primera part)



Sebastià Sànchez-Juan, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997

Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part
A cura de Giuseppe E. Sansone      

Totes les xifres, tots els nombres són benastrucs (2n)

I el Tretze? U i tres, quatre -els punts cardinals,
les quatre ales de les papallones!

L'arquetipus platònic del diví, el dodecàedre
i el centre que s'hi difon.

I els cinc senys, els cinc sentiments de l'habitud?
I aquell sisè sentit? I el cor encalentit per l'Estel!

Oh, el Binari -la dona- (no un i un: un per un),
que, resumint tot l'home, en pot fer una cort d'àngels!

I què direm del vuit, equilibri de forces?
El baptismal regenerament en fonts vuitavades!


(Fragment de la segona part)



Sebastià Sànchez-Juan, dins,
Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997

Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part
A cura de Giuseppe E. Sansone      

Totes les xifres, tots els nombres són benastrucs (3r)

I del nou? Els cors del cel! I, com a multiplicador,
es renova en el producte sumat, sumat...
(Fins el nombre de la mateixa Bèstia
-666- s'arronsa a nou:
6 més 6 més 6, 18 - I i 8, 9.)

Tanmateix els crims bestials
no són tan baixos com els diabolicals.

I què us diré, pobre de mi, del set?
El que ens han ensenyat i el que hem pogut aprendre.
(D'un costat, fins a deu, l'única xifra
ni divisible ni múltiple,
i, de l'altre, polígon regular
no construïble amb regle ni amb compàs.
Símbol de la Transcendència i de la Virginitat.)


(Fragment de la tercera part)



Sebastià Sànchez-Juan, dins,
Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997

Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part
A cura de Giuseppe E. Sansone      

Totes les xifres, tots els nombres són benastrucs (4t i últim)

O l'oració dominical (mossaràbiga)
que jo he sentit cantar a sant Domingo de Silos
-tres invocacions al reialme del Pare
i quatre precs per les nostres fretures,
cadascun dels envols clos amb el mot «Amén».

Ah, el zero també és una xifra!
A la dreta, a l'esquerra?
Poseu-me-n'hi entremig.
I deixeu-me pensar, amb Teilhard de Chardin:

           Cada retrobament que m'afalaga,
           que m'esperona,
           que em contraria,
           és un contacte amb el palmell de Déu.
       

(Fragment del final)



Sebastià Sànchez-Juan, dins,
Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997

Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part
A cura de Giuseppe E. Sansone      

30 d’octubre de 2016

Cap enllà

Com la proa amb l'onada,
com la llum amb el vidre,
com l'amant amb l'amada,
m'encontraré amb tu,
Esperança, Esperança,
tu esquerpa i jo segur.

No sabré si és amor
o si una lluita brava;
si fast o si llangor.
Serà la prova pura,
Esperança, Esperança,
cap enllà, oh més ventura!


Carles Riba, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
V. 3, De Maragall als nostres dies. Primera part.
A cura de Giuseppe E. Sansone

Reivindicació de la pintura

..Jo reivindico la passió de Picasso, la visió sensual
de Sunyer, les entremaliadures de Miró,
la màgia musical de Paul Klee, la tendresa
contemplativa de Morandi. Jo reivindico la pintura.




(Fragment)


Narcís Comadira. Obres amb arbres i altres vegetals, 2014

28 d’octubre de 2016

Oliveres

Amb la grisor d'aquest cel
la plata de l'olivera
deu semblar toc d'uns pinzells
d'una fina transparència.
Una mar de plom al fons
condensava la tenebra.
Tota la llum ha restat
al brancam de l'olivera.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

27 d’octubre de 2016

Deixar de ser

Deixar de ser el personatge en què ens han anat convertint
per ser de ver la persona que realment volem ser.



Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2004


Vanitat de la tardor

Els cels, fa dies, cada matí es lleven
amb uns decorats dramàtics,
mentre, el groc inicia un flirteig amb l'ocre
i els verds fan de marmanyeres urbanes.

L'heura sent enveja dels arbres
i cap fulla sembla copiar-se:
jo t'ho explico perquè no pots veure-ho,
i ho faig amb la vista ben entelada.

Han passat uns anys: no m'ho sembla,
i voldria pensar que tu tens la visió més clara.
De moment, però, ho miro tot dues vegades,
per si he de contar-t'ho, alguna vegada.

Uns arbres, prematurs, ja s'han despullat
(és l'escena obscena de cada temporada),
d'altres, em fan pensar dues vegades en el groc,
que tant he detestat dins de casa.

Mentre, el prunus estén, puntual, la seva catifa,
per recordar-te, per rememorar aquelles vetllades,
en un altre, no tan bonic, escenari:
tu, la meva mare, la Gínnia, la Sally...

Tot plegat, efluvis d'enveja, de recança,
per la vanitat d'una tardor exagerada:
perquè ja figures en aquest paisatge,
i per enyorança, que no s'esfilagar-sa.



En el dia de la inauguració del carrer Mercè Vilaret a Pins del Vallès



Marta Pessarrodona. Animals i plantes, 2010



21 d’octubre de 2016

Epitalami

Epitalami:
finament tot es daura
del sol d'octubre.
Voldria que les hores
per sempre et fossin dolces.


Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Elegia tardoral

...
Ara és el temps quan abelleix el camp,
que una claror d'or vell tot ho amara
i les llums s'endolceixen a l'esguard
i fins la mar té una blavor esblaimada.



(Fragment)

Ventura Gassol, dins,


Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
  III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone


16 d’octubre de 2016

Més dies com aquest

Camines pels carrers de la ciutat
provant d'assaborir a fons la mica
de temps de què t'has fet regal, avui
que tot sembla més net, verd i diàfan.
En efecte, un dia bell hi ajuda:
fa que et sobti la llum als ulls dels altres
i que els nens, riallers, a les mans duguin
un pa rodó d'alegria, llescat
el qual amb ganivets d'il·lusió,
als vianants n'ofereixen, amables
tenaçment i punyants. Sota un molt alt
cel urbà, llis i atzurat, prens alè
per demanar que la roba teixida
per a tu per les tres dones, la roba
amb què el temps et vesteix, en els seus plecs
més dies com aquest amagui encara.




Carles Miralles. La ciutat dels plàtans, 1995

15 d’octubre de 2016

Quan del silenci

Quan del silenci de les coses emana tot allò que arribarem a saber
les mirades que de dia van al terra se'ns en van a les estrelles.
Obrim la trapa a les nostres balenes per veure-les saltar,
coneixedors que serà el seu pes l'àncora de retorn cap a les aigües profundes.
I tornarem a enfonsar els errors pels quals no hi ha consol,
els desitjos buits d'esperança,
les preguntes sense resposta;
però abans, potser veurem en les estrelles l'escuma d'un mar
i després en els arbres, l'escuma d'un mar,
per acabar veient en el silenci de les coses, l'escuma d'un mar.




Teresa Colom. On tot és vidre, 2009

Pr.: David Castillo

Res no acaba ni comença

"Res no acaba ni comença.
Les edats històriques es van superposant
i hi ha qui té cinc segles"
—em vas dir.
Fora del temps, contemplaves
el meu afany per escodrinyar
els plecs de l'univers.
"No hi ha res a saber.
Només es pot aprendre allò que se sap.
Que era i que serà després de nosaltres."
Però, quina consciència en tenia jo,
d'aquest albir?


Quarta visió, II


Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions, 2006

Art de silencis


                              Per a Teresa Pascual

Ben endins de l'amor,
ben endins de la mort,
sols hi ha una paraula.

I és tan senzill pronunciar-la!

Però qui dirà
la rebel·lió immensa,
l'immensurable oblit,
l'aparent fugida
que proclama el silenci!

Però qui sabrà
de la fondària
de la veu que calla,
del vol de l'ala
sense l'ocell,
del pou
on esclata el poema!

Per la més petita escletxa
del mur més ferm i obstinat
la veritat del vers
s'escola.


Ramon Guillem,


Reduccions : revista de poesia, núm. 104, juny de 2014, p. 32

14 d’octubre de 2016

Si, d'hora, vaig pels munts

Si, d'hora, vaig pels munts
-vagar no em costa gaire-
de mi faig claror i aire;
per mugues i agramunts
jo i qui no em deixa, junts,
fem pacte de firaire.

No temo el cald, ni el fred,
ni el grau a la passera;
la llum s'esfulla a l'era
quan flairo, en camí estret,
el fum que branca, dret,
del son de la riera.

Si en el trencall feraç
que salva l'avetosa
brufen les neus en fosa
davall els codolars,
aturo el cant i el pas,
i visc l'hora ufanosa.

Em crec etern, i sol,
en immortal contrada;
oblido cant i arada,
i allò que fou no em dol.
Tot és gra, tot mallol
en el Present que em fada.

Si m'enfilo al relleix
al clar de la foresta,
tot és tenora i festa:
el Temps mor del seu bleix.
No em cal coturn ni vesta
dins l'absolut que neix.

Só l'Home i só el Moment,
res el destí no cela:
calco un arbre a la tela,
un senglar ve, fuent,
passa un folc pel torrent
i un clergue sota ombrel·la.

Però el vent lleva crit
i la boira es deixonda;
remors de fosca fronda
obren, pertot, la Nit.
L'esglai s'enfonya al pit
i la basarda em ronda.

Ja no em pregunto el com:
d'un no res faig estella;
rabadà de bardella,
voldria ésser l'altre hom
i beure a la canella
de l'Aigua del Teu Nom,
al girant de l'estrella.


J. V. Foix, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone





12 d’octubre de 2016

Presència

Una abraçada plena d'abraçades.
Perdre records sense envilir riquesa.
I ja no creure en va, ni constatar 
de quin costat s'inclina la balança.



Isidre Martínez i Marzo. Camí de tornada, 1996


Aigua suau

Cau dolçament, oh pluja, aquest matí!
Demà al matí ja hi haurà més d'un bri
en els teulats, on viuen els poetes.

Aigua suau fa créixer les herbetes.

Posa al Neptú del nostre vell jardí,
damunt sos rulls, el teu verdet més fi:
que ni el coneguin les marines pletes.

Aigua suau fa créixer les herbetes.

Que s'eixamori la que jo volguí;
no pas al front ni en el cabell diví,
sinó en el cor lliurat de les sagetes.

Aigua suau fa créixer les herbetes.


Josep Carner, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone



Joan Brossa, entre la paraula i l'objecte

¡què sé jo de l'art que es farà d'aquí a cinquanta anys!.
El que importa és el present, l'art de la nostra època,
les circumstàncies, les característiques, les tècniques
de tota mena que estan al nostre abast i poden ajudar-nos
a ampliar la nostra concepció de la poesia.

Joan Brossa


(Fragment extret del pròleg de Jaume Pérez Montaner)


Joan Brossa. Els ulls de l'òliba, 1996

LA GÀBIA DEL LLENGUATGE

El cap dels homes és un món petit?
¿Quants de mons em separen de la imatge
del món? ¿El dia és nit o bé la nit
dia? Quants d'arbres formen el boscatge?

La imatge és el real o bé ens confon?
Il·lusió real o fals informe?
El meu llenguatge ja no imita el món,
sinó que amb mots ben lliures el preforma.

Fora mons de segona mà! En l'intent
arrenco la disfressa del llenguatge.
Deslliura els mots, paisatge de la ment!
Xarxa conceptual, bon vent, oratge

i mar per córrer! Em sembla un mal ardit
si el món no és sinó un cap engrandit.


1974


Joan Brossa. Els ulls de l'òliba, 1996

Refrany

De vegades es pot odiar
un gest de l'estimada,
un perfil del seu cos,
una mirada,
i això és també domini
de l'amor.


Pere Rovira. Distàncies, 1981


11 d’octubre de 2016

Tu cantes

      Tu cantes, i una llàgrima
tremola en nostres ulls de catalans.
Ella diu el secret de la nostra ànima;
per ella coneixem que som germans.

La virtut de ton cant que així se'ns mostra,
sense estimar, no la sabrà ningú.
      Oh dolça cançó nostra!
Tot allò que estimam palpita en tu.


Miquel Ferrà, dins,


Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone


Confidència


Estany del sol (Muntanyans) per Teresa Grau Ros
Tant sospirar, tant somniar!,
i el dia, inútil, se me'n va.

Sóc un amic massa garlaire
del pi, l'ocell i l'aire;

senyor tan sols,
en un atzar passat de pressa,
de borrissols i plomissols
que un raig de sol travessa.



Josep Carner. Poesia, 1992


Tardoral

...

Terra enllà d'aquells boscos hi ha el poble on un estiu
un cos vestit de blanc, i un llessamí
i uns grans ulls verds posats en mi
em feriren d'amor; i la ciutat
on un llunyà matí
ella i jo vàrem rebre el sagrament
que lliga i que deslliga,
i els indrets on la vida ens ha estat clement
i altres vegades enemiga.
I més lluny les ciutats d'on hem tornat
una mica cansats i amb l'esperit enlluernat.

Però el millor de tot és ara aquesta pau,
i l'haver compartit tant de goig i de pena,
i el viure terra endins el món morat i blau
de les serres, i a baix la mar ampla i serena.



(Fragment del final)


Josep Lleonart, dins,


Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone


9 d’octubre de 2016

El mar pintat

El pintor, aquarel·lista, il·lustrador, ex-librista i
cartellista vilanoví Joan Llaverias i Labró va
especialitzar-se en marines. Aquest gènere és
l'element primordial que dóna sentit unitari a
la seva obra, ja que el tema de la seva pintura
no és la terra sinó el mar.


(Fragment)

Blanca Giribet
Teresa-M. Sala, 



Llaverias i el mar, 2015


8 d’octubre de 2016

CENT COMPANYS PER A UN COMPANY

Recordança d'una casa que petjo, diari i maldestre,
cap a un futur de promeses no concertades,
cap a l'aura dels vins i del pa,
cap al mot agredolç del meu poble,
                                                          del teu,
abandonat a sirtes on encallem la nau,
on despullen el nàufrag de parracs i d'esperances
a sol ixent o de nit,
quan l'alba és nostra,
quan sempre ha estat nostra i tu,
                                                      company,
camines prop meu en la tarda vermella, tempestejada,
i, embriac de branques altes,
evoques el demà des de la terra
on som terra de vius i de morts,
l'onda més fonda de l'onada,
antics i precursors, President,
d'una paraula més clara i tan teva: Catalans!



Manuel de Pedrolo, 1970, dins,

Celdoni Fonoll. La Poesia al carrer, 1977


La idea de les dones grans vigent

La idea de les dones grans vigent en el nostre
imaginari està marcada per aspectes negatius,
i associem menopausa amb la pèrdua de la 
identitat femenina, sense valorar que aquestes
dones són portadores de la memòria històrica,
dels valors i les capacitats del saber fer quotidià,
i que cal aprofitar la seva experiència per construir
un nou ordre simbòlic on se les reconegui 
socialment com a persones de valor.


(Fragment de la presentació)


Marta Selva Masoliver, dins,

Anna Freixas Farré. Demà més : dones, vides i temps, 2006

7 d’octubre de 2016

6 d’octubre de 2016

L'Alguer, avui

Amb amor
retorn a ponent
vers terres catalanes:
tenc el meu cor
ardent de fe,
trobant mes arrels llunyanes.


Francesc Manunta, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997

IV De Maragall als nostres dies, 2a part. A cura de Giuseppe E. Sansone

ALS AFORES DEL POBLE, SOTA ELS PLÀTANS D'UN JARDÍ SENYORIAL QUE AVUI NO ESCOMBRA EL VENT D'OCTUBRE, UN AVI ESBOSSA ANALOGIES, TACITURN, MENTRE PASSA LA TARDA

Cau lenta cada fulla, abandonant-se
en silenci. La branca no se'n sent.

Pel tapís flonjo de l'oblit avança
el meu pas feble. Ell cruix, indiferent.

Mor un altre record, a poc a poc.
Es fa fosc, vull tornar i no sé a quin lloc.



Jordi Cornudella, dins,


Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997

IV De Maragall als nostres dies, 2a part. A cura de Giuseppe E. Sansone