Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 d’abril 2021

Tots els morts que estimem

Al Museu Arqueològic de Cambridge hi ha una làpida
sepulcral del segle IV aC que conté els esquelets d'una
dona, un ratolí i una musaranya. L'os del turmell
                         de la dona està una mica rosegat.


Estirada d'esquena, rígida,
amb una ganyota granítica,
jau aquesta dona, conservada en un museu,
acompanyada de les relíquies
de quincalla d'un ratolí i una musaranya
que un dia es barallaven per l'os del seu turmell.

Aquests tres éssers, que ara tothom veu,
són testimonis ressecats
del joc repugnant de la supervivència
que ignoraríem si no haguéssim sentit
les estrelles com molen, de gra en gra,
la nostra pròpia molta fins als ossos de la cara.

Com s'aferren a nosaltres, implacables,
aquests bàlans morts!
Aquesta dona no és res
meu, però ho és, tanmateix: em xuclarà
la sang i m'assecarà la medul·la
per provar-ho. Mentre penso en el seu cap,
a través del mirall recobert de mercuri,
mare, àvia, besàvia
m'atansen les mans de bruixa per endur-se'm,
i una imatge apareix dessota de l'estany
on es va enfonsar el pare, estúpid,
amb peus d'ànec taronges removent-li els cabells.

Tots els éssers estimats que ja no hi són:
tornen aviat, però,
aviat: ja sigui per les vetlles, casaments,
naixements o barbacoes familiars.
Qualsevol tacte, gust, olor
és suficient per fer tornar els proscrits a casa,

i al santuari: ens usurpen la butaca
entre el tic
i el tac del rellotge, fins que nosaltres marxem,
com Gullivers de cranis i tíbies encreuades,
torturats per fantasmes, a jaure
rígids amb ells, fent arrels mentre els bressols es gronxen.


Sylvia Plath. El colós. 2019

Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

masia

vinc del sec. on les muntanyes
trencades ploren pedra. s'esqueixen.
llàgrimes grises picant pell torrada.
al costat de l'or. la terra erma.
només als marges. farigola que sana.
sota les cendres dels morts. que no són prou.
per fer-se un llit a la penya.
soc del sec. que plora pedra.



Núria Armengol Freixas. Fractura. 2017

Lava

Era un altre món
on les llàgrimes
no existien
i tot ja estava dit.
No quedaven
trinxeres de resistència.
Feia segles
que el verd havia esclatat
entre l'asfalt eixut,
no quedava res per arrencar
amb ràbia.
Si ja no existia el plor
ni herba que l'acollís,
què ens surava
dins dels ulls?

Era un altre món
i el cos una constel·lació
de cràters apagats.

El buit fondo
de l'alteritat,
els pronoms fosos
a la punta dels dits
i la retina foradada
per l'espectacle tibant
d'un món en flames.

Cos meu,
et suplicava.
Lluna borda sense cel,
ressonant.


Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

Consagració

                       A Lucia Pietrelli, pasoliniana


No entrem dins el foc
per immolar-nos, sinó
perquè les flames brillin
una mica més.



Jaume C. Pons Alorda. Riu, bèstia. 2021

Epíleg: Ester Xargay

Casa

Alt baluard dels somnis,
casa.
A la nit, en silenci,
pujàvem al terrat,
on jeien tristos cèrcols amb rovell,
ferralla de vells jocs... Una òliba cridava.
Ai, quin calfred de por,
a l'últim tram d'escales!
però els ulls del germà, amb lluïssor d'estels,
obrien clarianes;
la brisa duia un ram de gessamí,
que perfumava ràfecs i baranes;
i tornava la joia del passat,
de puntetes, ingràvida...
Sota la lluna plena,
dèiem, amb veu molt baixa:
一Mare.

Jordi Pàmias, dins,

Generacions : avis, mares, fills, oncles... 2001

Ed.: D. Sam Abrams, Jaume Subirana i Víctor Sunyol

27 d’abril 2021

Viatge

Esperes retrobar els miralls del silenci;
vessar els dies, lentament, com rius d'arena;
escoltar les veus que a les hores s'arrapen;
dibuixar fragments mai no oblidats dels somnis;
pressentir la llum de la finestra tancada;
retenir els ulls i les mans breus que s'escapen. 



Montserrat Rodés. Riu d'arena. 1992

Romanç de la ciutat de Girona

Ai Girona, ciutat meva,
si jo et sabia cantar!
Mig sentada a la muntanya,
mig estesa sobre el pla,
amb aquests rius que et festegen
el Güell, el Ter i l'Onyar.

I aquesta bella Devesa
que és tan rica de color,
tota verda en primavera,
tota d'or a la tardor,
tota fresca i regalada
quan ve el temps de la calor,

que té un camp tot fet a posta
per als jocs i pels combats,
i uns jardins amb aigües mortes
pels que estan enamorats,
i unes ombres delitoses
per a tots els fadigats.

...

Ai Girona, ciutat meva,
ai ciutat de Carlemany,
ja no et tanquen les muralles
com et tancaven antany,
i aquell aire de comtessa
que et guanyares amb afany

s'ha tornat de pabordessa
del Remei o del Roser;
ara ets tota casolana
i fas festes de carrer,
i a l'hivern t'agemoleixes
tan bon punt el fred ja ve.

No t'arrauleixis, Girona;
no et posessis a dormir,
que a l'horitzó ja hi apunta
la claror d'un nou matí
i vindrà la primavera
a passar pel teu jardí.


Narcís Masó, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó
Il.:   Mercè Huerta



Dir aigua és dir memòria

Dir aigua és dir memòria.
I és dir que les coses són boniques perquè sí,
perquè sempre hi ha algú disposat a habitar-les.
És bonic saber que aquesta tarda aniré a veure't
com és bonic llegir en veu alta un poema d'Anne Sexton
mentre em depile les cames i pense si t'agradarà la casa,
el color de les parets i les prestatgeries amb llibres.
És bonic saber que a París va ploure tot l'any dos mil
i que tu i jo hem caminat pels carrers
d'una ciutat que no existeix.
És bonic omplir el dipòsit del cotxe per olorar la gasolina.
És bonic creure que encara ens direm alguna cosa
quan arribe el dia en què ja no hi haurà res a dir.
És bonic no conèixer la data de cap guerra.
És bonic pensar que ma casa és una llar
quan tu entres per la porta
i és bonic no desfer mai cap maleta.
És bonic obrir ampolles
i teclejar el teu nom amb la Lucida Sans.
És bonic saber que hi ha una llengua que es diu cachemir
i que totes les fronteres són polítiques.
És bonic mirar cap a quines ciutats
ixen els vaixells des del port de Barcelona
i pensar que algun dia podríem pujar.
És bonic no haver tingut temps per res en tot el dia
pensant que aquesta tarda ens trobaríem.

Dir aigua és dir memòria encara que l'oblit
talle més que els vidres que guardaven els records.
Perquè les coses són boniques perquè sí,
perquè sempre hi ha algú disposat a habitar-les.


Àngels Gregori. New York, Nabokov & Bicicletes. 2010

Premi Alfons el Magnànim
València de Poesia
 

26 d’abril 2021

Enversar

              A la tieta Teresa Grau Nadal de Torà.


Cercant el teu tarannà amistós
i moltes fonts d'inspiració
la fermesa de les plantes
alegre i enyorada, riallera.

Versos lliures i cançons
lliris d'aigua, canyissars
gran destresa maternal
estimada i recordada.


Teresa Grau Ros


25 d’abril 2021

Tarda de primavera

Primavera. Violetes.
Cuques de vol carmesí.
Minyonots i cosinetes.
Corredisses pel jardí.

Tarda. El sol es fa endarrera.
Sobtadament, el fresseig
d'una font, o el parloteig
de galant i finestrera.

Els carrers de la ciutat
ja són blaus; l'àngel s'afanya
pel to musc de la muntanya
a escampar son vel rosat.

Lluna, tu que tant esbrines,
¿què ho fa, digues, que, amatent,
el perfum de les glicines
torbi el cor adolescent?


Ofrena, 290



Josep Carner. Poesia. 1992

Ed.: Jaume Coll Llinàs

Perdonat

El vincle del tendó
crida que el compadeixin.

S'esforça a fer-se mortal.

Gruny i maldiu allò que l'escanya.

La coixesa de la redempció.
La baixesa de l'ànima engreixada.

El tendó espera que el salvin.

Porta bilions d'anys
esperant un teixit
que li subjecti les febleses.



Anna Gual. Ameba. 2020

Il.: Gala Pont
Epíleg: Caterina Riba

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019

24 d’abril 2021

No em plau

No em plau, no, no em plau
l'horrible gripau,

que corre de nits
que té els ulls botits.

Dels tolls fondos surt
vell i camacurt,

verdós i arrugat
o xop d'humitat.

Només l'escolteu
per la bona veu

que va repetint
sovint, molt sovint,

un cant greu, profund,
pel dia difunt.

Absolució
de tanta lletjor.

Dins l'aigua dels recs
plena de gemecs

troba pau i cau
l'horrible gripau.


Montserrat Vayreda i Truyol. Amb el sol a la mà : poemes per a infants . Vol. I. 1980

Il.: Sebastià Congost

Lleis de lloguer

                             a Giovanna R.

I per a cada sentit i per a cada cosa
l'amargor dels dies que no has vist,
el misteri de la cançó antiga,
com el món, el teu perfil perfecte
sobre la perenne i llunyana Amèrica.
Hi ha veus llogades que viuen a les fronteres
i que són herois i es diuen lleis
que ningú no té mai en compte
perquè per estimar no calen lleis,
només somnis. Adéu des de la frontera

adéu des de la frontera.

一一一一一一一一一一一一一一一一

                           a Giovanna R.


E per ogni senso per ogni cosa
l'amaro dei giorni che non hai veduto
il mistero della canzone vecchia
quanto il mondo il tuo diritto profilo
sulla perenne America lontana
ci sono voci fitte che abitano nelle frontiere
e che sono eroi si chiamano leggi
di cui nessuno tiene mai conto
perché per amare non ci vogliono leggi
ma solo sogni. Addio dalla frontiera.

addio dalla frontiera.



Alda Merini. Clínica de l'abandó, 2016


Tr.: Meritxell Cucurella-Jorba

XII Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

23 d’abril 2021

Espiral de la riba compartida

               A Lluís Solà, en homenatge


Si algú mor
morim tots.

Car mor aquella part de tots
inclosa dins d'allò conjunt
que tots som i que mor.

Totes les coses
representem
totes les altres.



Jaume C. Pons Alorda. Riu, bèstia. 2021

Epíleg: Ester Xargay

Verda d'arbres

Verda d'arbres és l'aigua on el sol abandones,
pàl·lid reflex de fulles en pretext de mirall;
nedes, i els braços alcen, a cada impuls que els dones
—cop segur d'ales blanques—, carenes de cristall.

Un pur record de nacres el pensament et vela,
els cabells et segueixen dòcilment adormits;
sobre l'aigua que talles, una vivent estela
perfà aviat la calma malmesa pels teus dits.

Respires l'hora blava i aquesta pau del món;
al fons de l'òpal cerques l'escomesa que fon
el teu cos radiant amb la claror malalta.

Tanques els ulls al sol que et besa silenciós
quan, en sortir de l'aigua, al llarg del braç et salta
un breu tresor de perles dolçament cautelós.


Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

Per la xafogor a la font

                             A l'hostessa més estimada de Živogošće


Es retirà totalment, amb el pas dels segles, l'aigua de la font,
obrint un altre camí, desviant el curs de la llera.
Ara són les noces de l'aigua amb el mar a la fondària,
sota la grava borbolla el doll, que acull el blau.
La inscripció de la roca és poc més que lletra il·legible,
molts d'aquests versos els han corromput el sol i la sal.
Salut, tanmateix, oh Nimfa de la font, que oculta estàs
sota l'ombra del penyal grisenc, en la foscor del seu abisme.
El patró Licinià volgué de tu que fores cèlebre,
Pelàgia et regalà una cançó, penyora d'esposalles.
Mentre recorde ara la teua frescor perenne 
voldria seguir el temps, acompanyar-ne els daltabaixos,
però encara més amb el fràgil rastre el paper,
voldria dur-lo allà on la dura pedra perd el poder,
i així amb aquest text que corre, potser amb poca fluïdesa,
agrair el privilegi de l'instant de la nostra existència.



Tonko Maroević, dins,


Reduccions : revista de poesia. Núm. 115, primavera-estiu 2020. P. 88-89

Tr.: Pau Sanchis



18 d’abril 2021

Cuca de llum

Carregueu-me bé la pila
que he de fer molta claror,
asseguda en branquilló,
que és cosa que molt s'estila.

Ja ve la fosca, i, tot d'una,
encenc el meu fanal verd,
instal·lada prop d'un gerd
per engelosir la lluna.

Soc un estel de la terra;
si mà incivil em desterra
i em reclou dintre d'un got,

m'apagaré de seguida
i que la mà entossudida
em torni a encendre si pot.



Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008

Il.: Montse Ginesta

Ed.: Marta Nadal



 

Camí que acaba

Camí que acaba,
fragància que s'acosta:
flors de bardissa!


Buson



Marea baixa : haikús de primavera i d'estiu. 1997

Cal·ligrafia japonesa: Harumi Saito

Ed. i traducció: Jordi Pagès i J. N. Santaeulàlia

Camí de ronda

                Les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa
                                                  MARIA CABRERA


Totes les atzavares
eren mortes
quan ens vam extraviar
entre les restes
del naufragi.
Va ser després
de l'apocalipsi
i lluny dels llocs
que solia freqüentar
de parets esgarrapades.

Quan eren mortes
les atzavares
vam fer inventari
de les marques de la pell
i com el Dídac i l'Alba
vam encetar el dia
amb la ferma voluntat
de regenerar l'espècie.

La mar, espectadora
límit i viatge
i encastada a les roques
la brossa
que ja no era de ningú.
Les xarxes
que ja no tenien 
prou forats
per fer-nos captius.

Vaig voler
llançar-li pedres
a la mar
per mentidera
i mentidera
rebotava
pedra-bruixa
coloraines
tall coent
pes ingràvid
evidència
entossudida
en el reflex.

M'havia promès
la calma.


De: Murs de distensió


Carla Fajardo. Limítrofes. 2019

Premi de Poesia Martí Dot 2018 de San Feliu de Llobregat

17 d’abril 2021

No conec

| No conec pàtria més gran que el teu nom.




Míriam Ferradáns. Noms de fum. 2019

Trad. i pròleg: Dolors Miquel

Potser jo era

Potser jo era
A. I potser tu eres
B. Teoremes
recíprocs destinats
a convergir aquell dia.




Mònica Vinaixa Miró. Al dellà de l'enlloc. 2021

Lingua ignota

El meu silenci vessa des d'endins.
Guaita: t'ofreno un lliri en temps de calma.
S'enfila, clama el cel, i així la imatge
es vincla en flaire encesa. Si t'ullprèn,
el doll se't farà càntic. Dic mots rars
i esquerps: no t'espantessis. Raigs i fonts.
Et parlo amb els vells somnis d'Hildegarda.



Lluís Calvo. Fulgor. 2021

Epíleg: Núria Armengol

Ni vinc del nord

Ni vinc del nord
ni vinc del sud,
perquè el meu meridià
recorre les pàgines
d'un llibre en blanc.
Recomença amb cada sol
i s'acaba en cada lluna.




Bel Granya. Síndria esberlada. 2020

Pr.: Sam Abrams

15 d’abril 2021

Arriba el dia

Arriba el dia que la vida s'assembla per fi a la vida,
que l'ombra i la llum brollen
del mateix instant d'eternitat
que allibera el que és efímer.

Arriba el dia que l'alegria i el turment,
la gràcia i el destret, l'amor i l'absència
esdevenen u.

Arriba el dia que l'espera s'atura.


一一一一一一一一一一一一一一

Vient le jour où la vie ressemble enfin à la vie.
Où l'ombre et la lumière jaillissent
du même instant d'éternité
que délivre l'éphémère.

Vient le jour où la joie et le tourment
la grâce et la détresse, l'amour et l'absence
font un.

Vient le jour qui arrête l'attente.


DE Sense límit, sense final del món, XIV



Hélène Dorion, dins,

Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 80-81
Trad.: Carles Duarte i Montserrat

 

11 d’abril 2021

Si aneu mai al bosc

Si aneu mai al bosc, penseu que allò
és una plaça brodada de fulles,
humus ric i bolets;
i qui hi passa, repassa,
qui hi dorm, s'hi adorm
i qui hi canta, s'hi encanta.

Si aneu mai al bosc i descobriu els verds
i els marrons, els beixos i els fongs,
tanqueu el llibre de naturals
per a sempre,
perquè allí hi dirà tot.




Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

05 d’abril 2021

De com s'aprèn

De com s'aprèn ーi s'aprèn en silenciー,
fem-ne si podem una síntesi clara.

Ningú no posseeix la bellesa absoluta.

D'aquest principi, plenament assumit,
en depèn que el misteri sigui un punt lluminós
a plena nit, o que la vida cremi
sempre en somort, inútil, indecisa.



Miquel Martí i Pol, dins:

Antologia de poetes catalans : un mil·leni de literatura. 1997

Vol. 4. De Maragall als nostres dies. 2a part, p. 982

04 d’abril 2021

Sense límit

Un cant arriba amb l'ombra
deixada a la vora de les carreteres;
caminem sols
i no deixem d'escapar
de l'horitzó que ens avança.

La terra acull el dolor,
desfà el nus del buit.
Em recorda on anar, d'on tornar,
on començar de nou cada vegada.


L'eix de la terra deriva
i les nostres mans s'uneixen;
de sobte som
la llum que mancava.

Cap lloc on anar, llevat d'aquell amor
d'on venim.


一一一一一一一一一一一一一一一


Un chant vient avec l'ombre
laissée au bord des routes
nous marchons seuls
et ne cessons d'échapper
à l'horizon qui nous devance.

La terre accueille la douleur
dénoue le vide.
Me rappelle où aller, où revenir
où commencer chaque fois.


L'axe de la terre dérive
et nos mains se rejoignent
soudain nous sommes
la lumière qui a manqué

Nulle part où aller, sinon vers cet amour
d'où nous venons.


DE Sense límit, sense final del món, I i II



Hélène Dorion, dins,

Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 68-69
Trad.: Carles Duarte i Montserrat

03 d’abril 2021

L'aigua enfila

l'aigua enfila un paisatge
  perfumat de pruneres

    pel clap de salzes,
    la brisa riberenca:
        és primavera

                        SŌCHŌ 


kawakase ni / hitomura yanagi / haru miete



3 PRIMAVERA

L'aparició dels salzes, que cal imaginar ja coberts
de fulles, fa avançar l'estació des del principi de l'any
fins a la primavera que ja es manifesta plenament.


Tres veus lligades a Minase / Sōgi, Shōhaku, Sōchō. 2017


Tr.: Jordi Mas López

XIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia


02 d’abril 2021

El camí cap a tu

 
El camí cap a tu
és tot verd i és amb sol
i a les vores li creixen 
mirades i cançons.

Les cançons que cantaves
mentre et mirava jo.


Marc Granell. La vida que creix. 2015

Il.: Paulapé

01 d’abril 2021

El matí quiet

El matí quiet
al blau de la finestra:
foc i aus anant-se'n.

I ara de nou,
drings de llavor antiga
de fa cent arbres.

Aquest dir estès
sobre el respir del pa:
un do del món.



Montse Salvador. Camp obert, 2019