Romanç de la ciutat de Girona

Ai Girona, ciutat meva,
si jo et sabia cantar!
Mig sentada a la muntanya,
mig estesa sobre el pla,
amb aquests rius que et festegen
el Güell, el Ter i l'Onyar.

I aquesta bella Devesa
que és tan rica de color,
tota verda en primavera,
tota d'or a la tardor,
tota fresca i regalada
quan ve el temps de la calor,

que té un camp tot fet a posta
per als jocs i pels combats,
i uns jardins amb aigües mortes
pels que estan enamorats,
i unes ombres delitoses
per a tots els fadigats.

...

Ai Girona, ciutat meva,
ai ciutat de Carlemany,
ja no et tanquen les muralles
com et tancaven antany,
i aquell aire de comtessa
que et guanyares amb afany

s'ha tornat de pabordessa
del Remei o del Roser;
ara ets tota casolana
i fas festes de carrer,
i a l'hivern t'agemoleixes
tan bon punt el fred ja ve.

No t'arrauleixis, Girona;
no et posessis a dormir,
que a l'horitzó ja hi apunta
la claror d'un nou matí
i vindrà la primavera
a passar pel teu jardí.

Narcís Masó, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó
Il.:   Mercè Huerta