 |
Lo taronger floreix,
tot ell és flaire;
la flor del taronger
perfuma l'aire.
Amb son preuat perfum
l'oreig s'adorna,
parteix ben lluny amb ell...
mai més lo torna.
Abans no el robi tot,
oh vida mia!,
baixem al jardí junts
al caure el dia.
Brandant lo taronger,
al vent s'inclina,
i una ruixada en cau
de tarongina.
Correm sota el brancall,
ma companyona,
i et teixirà la flor
blanca corona.
Correm, que el taronger
perfuma l'aire!
Correm... que el mes de maig
no dura gaire!
Apel·les Mestres / a cura de Joaquim Molas
|
 |
A la vall closa del poeta,
de matinada hi canta el vent,
i entre les pedres, la fonteta,
amb un delit inconscient.
Allà, quin bàlsam porta l'hora!
El sol n'és l'hoste benvolgut,
oh, soledat inspiradora,
on mou la pluja un cant perdut!
Nostra finestra és blaupintada.
A estones brilla un mirallet
de fusa antiga i ben daurada
en la blancor de la paret.
I vas torcint emmirallada,
sobre el teu front, l'aire senzill,
ta cabellera humitejada,
i espessa com un camp de mill,
mentre la pluja al lluny remulla
la grogor fina d'un teulat,
i murmureja tota fulla,
inspiradora soledat.
Josep Sebastià Pons
(Illa de Riberal, 1886-1962)
|
 |
Bella sens par ab la presença noble,
vostre bell cors, bell fec Déu sobre totes,
gais e donós, lluu pus que fina pedra,
amorós, bells, plus penetrants que estela;
d'on quan vos vei ab les autres en flota
les jusmetets, si com fai lo carboncles
que de virtuts les fines pedres passa:
vós ets sus lei com l'astors sus l'esmirle.
Jordi de Sant Jordi
(València, final del s. XIV-Itàlia, 1423 o 1424),
|
 |
Sí com l'infants quan mira lo retaule
e, contemplant la pintura ab imatges
ab son net cor, no lo'n poden gens partre
-tant ha plaser de l'aur qui l'environa-,
atressí em pren davant l'amorós cercle
de vostre cors, que de tants béns s'enrama,
que mentre el vei màs que Déu lo contemple:
tant hai de joi per amor qui em penetra!
Jordi de Sant Jordi
(València, final del s. XIV-Itàlia, 1423 o 1424),
|
 |
Blavegen els estanys. En llur suau estesa
el cel s'emmirallà.
Per sempre més hi és. Oh càndida nuesa!
oh tendre sospirar!
Paratge somniat. Potser t'abelliria
son auri parament.
En platges de coral hi dorm la llum del dia;
la posta s'hi encén.
Hi creixen tarongers; hi tanca la magrana
els seus castells rodons.
Les prades que s'hi fan no saben la rotllana
de les estacions.
Extàtica beutat! Ton cor enyoraria,
però, l'instant fugaç,
l'espurna del desig, la rosa que es marcia,
el braç damunt el braç.
Per'xò quan ve la nit hi ha un dring petit d'esquella
i l'ona de la mar, en veure el primer estel,
corones deixarà, per tu, de vidiella
i rams de xuclamel.
Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993), dins,
Antologia general de la poesia catalana. 2012
|
 |
| Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda, m'apar veure't als braços d'Alcides gegantí que per guardar sa filla del seu costat nascuda en serra transformant-se s'hagués quedat aquí. (Fragment) Jacint Verdaguer, dins, Antologia general de la poesia catalana, 2012 |
 |
Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades
sense que entorn obiren més que lo cel i el mar:
lo cel amb sa grandesa serena i majestuosa,
lo mar amb sa infinita superba majestat.
Les ones van i vénen amb son plomall d'escuma:
ja s'alcen bullidores, ja cauen gemegant,
ja en rims de perles brillen a la claror dels astres,
ja estenen per la platja son transparent cristall.
Les ones van i vénen per sobre la mar blava:
si llestes se'n van totes, més llestes tornaran.
No és això lo que passa pels mars en què navego,
on les ones que fugen se'n van per no tornar.
Víctor Balaguer, dins,
|
