Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arbres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arbres. Mostrar tots els missatges

15 de gener 2025

La devesa perduda

Encara ara,
en els moments de solitud més fosca,
una imatge d'infant, d'adolescent
i fins de la primera jovenesa
s'acosta a mi (tan dolça, tan sol·lícita),
a portar-me somriures de tendresa.

¿Com podria desfer-me dels teus arbres,
Devesa parc, Devesa nit, Devesa
crit i cançó, olors i sentiments,
Devesa odi,
i records i propòsits i venjances?

Camp d'aire lliure d'arbres impertèrrits,
guardes segurs de passes presoneres!

Per nosaltres, nascuts els anys quaranta,
cambra de joc primera, primer tacte
de terra i vegetals, d'aigua i de peixos
(carpes vermelles entre els blancs nenúfars
i aigua lliscant entre molsa i rocall:
vell sortidor, vell mirall de tants núvols).

...

Ara aquí sota els arbres, que, més vells que nosaltres,
es lamenten i cruixen de branques i tempestes,
retrobant el jardí de les hores perdudes,
de les pors i dels somnis i el delit,
dels primers desenganys i dels besos més tímids,
dels narcisos sedosos i els antics teoremes,
comprenem que ha passat, fugaç, la joventut.

Quan l'alta volta que ens cobria els somnis
sigui un teixit d'esquelets transparents
i aquell cel prim dels hiverns glaci l'aigua
i ja no hi hagi cap coixí de fulles
ni fumerols ni records ni perfums,
¿com ho farem per retrobar la vida
sense aquests troncs, puntals de la memòria,
crits del passat?

Fills temorencs de ciutats de postguerra,
mal nodrits amb destrosses del temps i els governs
tèrbols,
consumits amb la fusta de deveses d'oblit:
quedi encara una flama que per tots sigui pura
i, cremant-nos, ens salvi.


Narcís Comadira


Es troba en el llibre:

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions de Mercè Huerta.

29 de novembre 2024

Poema per acollir la teva absència

No hi ha cap país on les cases no hagin acollit
les nafres dels càntics i l'esperança dels esgarriats.

Cap estrella no ha vist néixer el fill de la immaculada
concepció sense la panxa ensagonada d'una verge.

Lluny dels camps de batalla en flames,
la solitud il·lumina l'escriptura de cada dona.

Sap que les llengües roden amb els astres
i arrabassen el cant al domini del desastre.

Un llibre s'espera a cada ruïna,
una biblioteca uneix els arbres

i quan les llavors ballen sobre els cimalls
les paraules estrangeres donen vida a les arrels.


————————————————————


Poème pour accueillir ton absence



Il n'y a pas de pays où les maisons n'ont abrité
les plaies des cantiques et l'espérance des égarés.

Aucune étoile n'a vu naître l'enfant de l'immaculée
conception sans le ventre ensanglanté d'une vierge.

Loin des champs d'honneur en flammes,
la solitude illumine l'écriture de chaque femme.

Elle sait que les langues tournent avec les astres
et arrachent le chant à l'emprise du désastre.

Un livre attend dans chaque ruine,
une bibliothèque unit les arbres

et lorsque les graines dansent sur les cimes
les mots étrangers donnent vie aux racines.






Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor
Pròleg de Carles Duarte

Text en català i francès

Tu mira aquest tudó

Tu mira aquest tudó.
No hi ha ressentiment.

Jo també he viscut a les branques.
Recordo la dolcesa penetrant,
l'empara de la fusta viva.
Recordo l'arbre com un ventre.

El món és una arrel.
Al final tot acaba
tenint sentit.



Laia Noguera i Clofent. L'intrús. 2019

Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2019,  
Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts.

26 d’octubre 2024

La Terra

I si ens hi abandonàvem
El gorg respira espases;
als rius, s'obren ferides de carn blanca,
la nit destria espines sobre els arbres.

No hi haurà, per a l'ànima, cap llera?
Ni còdols que n'amaguin l'ombra oberta?
S'emparen els teixons
dels túnels de l'instint:
sigues arrel dels salzes, quan els colpegi l'aire.



Susanna Rafart. La llum constant. 2013

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012



10 d’octubre 2024

Savina olorosa

                 Soporta la ira del cierzo
                 igual que un barco a la mar.
                 J. A. Labordeta, La savina

Amb el vent que esmola les muntanyes
i quasi arrenca pedres a l'ampla vall de l'Ebre,
resisteixen gelades les savines
i les sequeres perquè són més seques
que la mateixa sequedat de la solana trista.

Tal com romanins i arçots, no moren les savines
a causa de la força genètica del consum,
força transmesa
pels gàlbuls rosats que guarneixen el verd cendrós de les fulles.

Molts segles han sofert les savines
l'enemistat de destrals i de serres.
I és paradoxa que els mànecs de fusta de savina
són forts i resistents, idonis per a eines.

Molts segles han sofert les savines
la tallada de boscos per aixecar cases.

Quan s'aterra una casa en un poble,
l'estructura vella de parets malmeses
deixa al descobert, sota la teulada,
vigues de fusta fortes, de savina,
que sense corcs apareixen intactes.

Fins i tot els vaixells volien savines
per perdre batalles amb una bona fusta.

I és que la lenta seguretat de la savina
ha format una fusta més forta que el ferro.

I al camp, la savina recorda
històries de bruixes en el verí i la flaire.

L'ombra de la savina fa patent
la importància dels arbres on no hi ha cap altre arbre.

La sabina olorosa recordarà sempre
que una cosa és el temps i una altra la pressa insaciable.



Josep Ramon Aragó i Gassiot. Temps de ciutat i arbres. 2008

Nota al llibre: Aquest recull, en la seva versió original, va obtenir
el Premi Especial al millor poeta colomenc als Jocs Florals de
Santa Coloma de Gramanet, l'any 2003.

29 de setembre 2024

Ramala

a Ramala
els vells juguen a escacs en el cel estrellat
la darrera jugada ignora la llum o la foscor
l'ocell engabiat en un rellotge
salta enfora per dir l'hora

a Ramala
el sol s'enfila al mur com un vellard
travessa les parades del mercat
s'il·lumina a si mateix
en una plata d'aram rovellat

a Ramala
els déus beuen aigua de gerres de fang
l'arc li demana a l'única corda l'adreça
un jove arriba a l'horitzó
per heretar l'oceà

a Ramala
la mort sembra llavors al pic del migdia
floreixen al costat de la meva finestra
l'arbre que resisteix pren la forma
primigènia de l'huracà furient



Bei Dao, dins el llibre:



XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Traducció de Manel Ollé

Palau de la Música Catalana, 14 de maig de 2013

Text de D. Sam Abrams i Ernest Farrés.

30 de juny 2024

Vent de nit

Han callat les cançons i els borratxos.
Que, ben d'hora, demà, cal llevar-se.
Mor la llum a les isbes. I els nanos
de la festa retornen a casa.

Corre el vent, desbocat, i a tots mostra
un mateix caminet d'herbes altes,
tant per ell com per tota la colla,
per on torna d'aquella vetllada.

I travessa la porta capcot.
No li agraden les gresques nocturnes.
Ara vol fer les paus amb el món
i s'embranca amb la nit en disputes.

Són davant del jardí i de la cleda.
Discuteixen, tots dos, i no paren.
Les disputes, atents, les segueixen,
apinyats al carrer, rengles d'arbres.

1957


Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

14 d’abril 2024

Per acabar en plenitud

Els destins complexos
que no sabem ni volem saber
són aquí. Ens miren rient i ens fan pessigolles
tal com el vent fa fimbrar els plançons de l'arbre
que, ple de primavera, va del gris al verd, per acabar en plenitud.
Serà estiu, ja.




Meritxell Cucurella-Jorba. La volumetria del neguit. 2021

Postfaci de Jaume Pont

XXV Premi de Poesia Màrius Torres, 2020

Corre l'aigua

Corre l'aigua.
Ruixat ardent que arrela.
La canoca de blat de moro creix.
La tija de la userda. Creix.
La figuera obre els ulls
i veu com creixent les arrels.
Arbres d'aigua, les arrels.


II


Rosa Font Massot. Esquerda. 2022

Pròleg de Quim Español

23 de març 2024

D'una riba a l'altra

D'una riba a l'altra,
els mots, com un riu,
van regant els arbres,
la terra, el món:
el viure hi germina,
pàgina fecunda,
natura feraç.
Trenats dir i ser.



Josep M. Sala-Valldaura. Concert d'esferes : antologia (1975-2016). 2017

Il·lustracions: Teresa Vall Palou

08 de març 2024

Pronòstic

tant que havíem temut una tempesta
un huracà un cicló   vidres trencats
l'aigua del mar vessant-se pel passeig
arbres caiguts   setmanes sense llum
i altres catàstrofes que havien d'arribar
tot just en el moment de fer present
el desig   de final

que ara ens sorprèn el sol   xiulant


Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch

Premi Carles Riba 2023

03 de març 2024

Arbre

El vent i la pluja,
agafats de la mà,
envolten el teu arbre,
sacsegen les teves branques
en aquesta tempesta
que avui marca les hores.

Argiles, llims i petits grans de sorra
emigren pintant l'aigua,
corren seguint la pendent,
deixen nues les arrels
que s'agafen al sòl amb força
perquè no caigui el teu tronc.

Ara, quan tantes fulles
han estat arrancades
i han volat lluny,
quan has perdut part de la teva ombra,
arriba la pedregada
fissurant la teva escorça.

Malgrat tot
cap llamp ha partit
el teu ànim i potser
si esperes amb paciència,
veuràs nous brots, nous brancatges
i noves fulles que donaran
noves il·lusions als teus anys.



Assumpció forcada. Metereologia = Metereología. 2011

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

20 de gener 2024

quídam

El Jo que se m'imposa
gairebé com un deure
arrasa amb les idees
actituds i conceptes
desallotja la pensa
desocupa la ment
ho aclapara tot
i tota fins i tot
al moll de l'escriptura
tan sols puc resistir
si tanmateix m'hi nego.
Cal eludir el subjecte
i treure-li l'arnès.

Per no haver de ficar-se
tot fent genuflexions
amb versos reverència
a la trona d'un ego
prou autocoronat.
Cal desempallegar-se'n
sancionar el seu delit
amb pena capital
decapitar-lo cal!
Subjecte irreverent
demana sacrifici.
Restauradora poda,
i l'arbre alleugerit
potser donarà fruits.


De: Desintegrar-se (2019)


Ester Xargay, dins,

A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay
. 2021. P. 189-190

Eds.: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné

30 de desembre 2023

El so discret

El so discret i esmorteït
del fruit caigut de dalt de l'arbre,
entre la música incansable
del gran silenci al bosc humit.

                                      1908




Óssip Mandelstam. Poemes. 2009

Selecció i traducció d'Helena Vidal

22 de novembre 2023

També

És arbre, l'espai
que abraça entre les fulles
i el brancam.
Trajecte, el clar vial
que, exultant, la vida et brinda
per, finalment,
convidar-te a no seguir-lo.


Montse Gort. Anem camí de casa. 2021

01 de novembre 2023

És aquell mateix arbre

Veig aquell arbre i ja les hores nues
tenen enllaç en l'aire de la terra.
Les enyorances que semblaven mortes
bateguen en verdor tremoladissa.
El brollador, de cara a les estrelles,
canta aquell himne que l'oblit callava.

Veig aquell arbre i el present s'esberla
al vent del cor com si el fendís la daga;
s'esberla perlejant com la magrana
-roig viu fet dolça mel que enceta els llavis-
... i als ulls atònits creix la meravella!

Veig aquell arbre i la desesperança
esporuguida es fon com un fil d'aigua
entre el sorral. L'amor ja s'ha fet branca
i soca i fulla i rel...

                                    A la seva ombra
reposaré del dol i la mentida
i el somni em donarà corona i ales! 

                                                          1978




De: Vivències


Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

29 d’octubre 2023

A trenc d'alba

La blanca lluna passeja
pel cel obscur del meu hort.
En un racó veu la pedra
que dona forma a una font:
—Ompli'm un canteret d'aigua
—li demana per favor—.
I tu, bonica xiqueta,
em voldries fer l'honor
de tallar la rosa roja
que faça més bona olor?
Entre les branques d'un arbre
sent el cant del rossinyol:
—Corre, lluna, corre; amaga't;
prompte, lluna, que ix el sol!



Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004

Il·lustracions d'Esperança Martínez

28 d’agost 2023

Bosc

        Los árboles del miedo me llaman hijo mío
                                           Juan-Eduardo Cirlot


La clama du l'udol a les entranyes.
El pitjor dels sorolls es diu silenci.
Si em perdo, soc el nen a punt de plor
que té en el crit la fuga del malson
però que no s'escaparà del bosc.

Les fulles em vigilen amb el fred
que, cos endins, em nega en el paisatge.

La verdor m'atordeix amb els perfums.
El cor conforma el ritme de l'angoixa.
Si m'endinso, avanço a l'interior,
al centre de la por que m'acomboia
i m'espera, acollent, a la clariana.

Les muntanyes despleguen els silencis
que coven, cor endins, gemecs d'ofec.

Mai els camins no em seran un refugi.
La fugida va endins, neix l'amenaça
enllà de l'univers que em construeixo,
fora del món únic que és impossible
refer en el bosc tancat que em nega tot.

La mirada del bosc mut, vigilant,
desperta, angoixa endins, latents malsons.

I em sé afillat pels arbres de la por.


Josep Maria Ripoll, dins,

Estic de pas: em plau l'efímer. 2002                  

06 d’agost 2023

Arbres

Soc amb vosaltres, arbres folls en la nit,
sento que el vent us té desperta i us força.
Jo també vetllo, perquè em puny el delit
d'interrogar en aquest concert ferotge.
Trona i llampega. Mare meva del cel,
quina cortina d'aigua viva tan fosca!
El vers començ, fa un caminar rebel,
torça i retorça, que vol eixir al defora.
Els arbres baten, i jo estic a aixopluc.
Van les preguntes cap al dia amb les hores.
Deixo fer el vers, ja no sé que més puc
sinó escoltar que el temperi redobla.
Demà, renta'ls amb les fulles lluents
-passat el vers per un sedàs d'aurora-
podrem reprendre els col·loquis ardents,
arbres gentils d'escabellades tofes.


—————————————————

Trees


I'm with you, trees, mad and wild in the night,
I hear how the wind wakes you, forces itself on you.
I'm wide awake too, spurred by the sheer delight
of questioning, while this fierce concert rages.
Thunder and lightning... O Mother in Heaven,
what pitch-dark curtains of living water!
My poem sets out on a rebellious trek,
twisting and turning, and longing to get out;
the trees thrash, and I'm here under cover.
Questions run on toward day as each hour passes -
I leave my poem, it seems all I can do
is listen as the storm redoubles its force...
Tomorrow, washed clean, our leaves all shining-
my shall resume our burning colloquies,
O graceful trees, with your dishevelled crowns.



Clementina Arderiu. The compound heart : selected poems. 2019

Poems in Catalan 

Translated by Julia Dale

05 de juliol 2023

Aquell qui encara no ha nascut

         més feliç que els uns i els altres és el qui encara
         no ha nascut. 

                   ECLESIASTÈS, 4.2


Aquell qui encara no ha nascut
no ha viscut ni el dolor ni la paraula,
ni el creixement ni el cansament dels dies,
ni l'ha colpit l'avidesa dels cossos
o el llambrec de la llum damunt les mans,
i no coneix l'agilitat del puma
ni els colors vistents del guacamai;
no ha sofert tampoc cap fred inhòspit
ni la humitat feixuga
que alenteix les hores,
no s'ha emprovat el vell vestit del mar
ni ha tocat els arbres ni les roques,
ni ha caminat la mort.

Potser és feliç
el qui encara no ha nascut,
però no duu ni a la pell ni a la memòria
el tast dels anys,
i la textura del vent
no n'habita la sang,
ni ha fruitat als seus llavis
el crit de la tendresa.

Potser és felíç
sense l'olor del te
i el gust de la taronja.

Jo no podria ser-ho.


Carles Duarte i Montserrat. Tríptic hebreu. 2002