Després de la pluja

Després de la pluja les formes
dels arbres de plom. Mas
sa tallants. El color que substitueix
els negres d 'una tarda plu
josa. Un blau propi de quan
para de ploure sobtadament.

Ha estat estranya la desaparició
de les formes en l'aire. La caiguda
dels tons. Tot d'una han vo
leiat les formes en l'aire.

Fiama Hasse Pais Brandão. Amor pels llibres = Amor pelos livros. 2004. P. 58-59

Traducció de Jordi Domènech.

Text bilingüe català-portuguès.

Nota dels editors i nota biogràfica.

Quan aquieto la ment

Quan aquieto la ment,
l'ocell em parla, la roca em parla, l'arbre em parla...

El pessigolleig a l'estómac
com a presagi del fulgor.

El remoreig abstracte
em basteix una llar.

El bosc m'empara.

De: L'empara.

Marta Coll Autet. Niu de dols. 2025. P. 59

Creació

Escolta i mira: les muntanyes s'alcen
i els rius sota la terra minven
fins tornar-se qualls de sang closa,
una vena de blavor mineral.

La terra
potser el vent se la sap de cor.
El vent frega els arbres i els cors
i mor.

De: La dona és un signe guixat al mur d'Al·là.

Bejan Matur. Al seu desert. 2012. P. 40

Versions d'Albert Roig.

Epíleg "Viatge cap a Bejan Matur" de Xavier Lloveras.

Descans sota til·lers

M'assec sota els til·lers perfumats que m'acullen
amb el fervor frisós dels braços desitjats.
El cel, serè, és dens de les pregàries
que em fan gaudir la pau.
Enllà dels prats, el batec incessant que conec;
a prop de mi, la soledat.
Desmais de pensaments em barren el paisatge
i no veig l'infinit.
Però et tinc a prop meu,
i et sé i sé de l'agombol de la teva ombra,
de com m'encisa el moviment
de les fulles bràctees, amoroses,
quan busco el teu repòs
i el teu encant de xuclamel.
Quan necessito l'aixopluc del cos...

Asseguda sota els til·lers, florits de fantasies,
m'adormo, i tendrament somnio.

De: De arboribus

Montserrat Altarriba i Vilarasau
(Cabrianes, Sallent)
Inèdit, 2007

Es troba en el llibre:

Dones, arbres i poesia. 2021. P. 266

A cura de Marta Pérez Sierra i Margalida Capellà Soler.
Il·lustracions de Joan Pasqual.

Dedicatòria: A totes les víctimes de la covid-19,
arbres forts i generosos que floriran
en els nostres versos, any darrere any.

"Dones, arbres i poesia pel jardí de l'institut Premià de Mar" ha estat guanyador en la modalitat Mobile History Map dins la categoria interetapes/intercentres en la 8a edició dels mSchools Student Awards 2021.

Om

 (a Court Green, North Tawton, Devon)

                                              L'amor és una ombra
                                                            Sylvia Plath

I tu, carcellera, vola
sense ales sobre l'aigua!
Si vols viure riu.
Si vols viure calla.
Fulla verda a la parpella.
Pedra, no.
Repeteix-t'ho cent vegades.

Quanta soledat veuràs, dins la llibertat d'un altre!
Quanta immensitat t'encegarà, sense lluentor ni mel!

T'he vist passar,
sortint i entrant de casa, i m'has encomanat la mort
en bucles verds d'espai i temps.

He vist un om, sense ales sobre l'aigua.
Ombra bellugadissa, sense ales sobre la làpida.
T'escriu poemes d'amor.

Núria Busquet i Molist
Cardedeu, 1974
Inèdit, 2019

De: De arboribus

Es troba en el llibre:

Dones, arbres i poesia. 2021. P. 196

A cura de Marta Pérez Sierra i Margalida Capellà Soler.
Il·lustracions de Joan Pasqual.

Dedicatòria: A totes les víctimes de la covid-19,
arbres forts i generosos que floriran
en els nostres versos, any darrere any.

"Dones, arbres i poesia pel jardí de l'institut Premià de Mar" ha estat guanyador en la modalitat Mobile History Map dins la categoria interetapes/intercentres en la 8a edició dels mSchools Student Awards 2021.

Arbres alts

Arbres alts
àlbers
les males herbes
les herbes altes
que el vent les dalli
la commoció
al sot que es diu
sot de l'infern
el foc ho cremi
t'estiraràs sobre el rostoll
a contemplar el més enllà
blau d'ultramar
i un bosc de núvols acarminats
repararàs que hi ha cel alt
i calma alta
esfilagarses de remembrança
per sobre teu
divagaran
altes mudances cauen del cel
plomalls d'espasme
s'haurà fet hora de nedar
al codolar
com si ningú volgués mai més
saber de tu
enlloc els ulls
que han de mirar-te
nocturnament
al roquissar flamíger i alt
de paret alta.

De: De arboribus

Josefa Contijoch. Ganiveta : antologia poètica 1964-2011. 2012

També es troba en el llibre:

Dones, arbres i poesia. 2021. P. 36

A cura de Marta Pérez Sierra i Margalida Capellà Soler.
Il·lustracions de Joan Pasqual.

Dedicatòria: A totes les víctimes de la covid-19,
arbres forts i generosos que floriran
en els nostres versos, any darrere any.

"Dones, arbres i poesia pel jardí de l'institut Premià de Mar" ha estat guanyador en la modalitat Mobile History Map dins la categoria interetapes/intercentres en la 8a edició dels mSchools Student Awards 2021.

Fet i amagar

Una fulla de l'arbre
         planeja...
                llisca...
                       es gronxa...
un estel acaricia el vent
una barca dins del riu.

amb peixos de colors
sobre l'aigua brillant
un llampec groc i verd
es mou veloç
i desapareix amb el corrent.

l'aigua no el sap
       l'aire no el sap
             l'arbre no el sap
                     el peix no el sap
aquest joc de fet i amagar.

De Hide and Seek : Selected Poems. (2014)

Mamta Sagar

Traducció de Míriam Cano.

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 52-53

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha.

Llegir

llegir amb els ulls clucs els teus mots
escrits amb lletres de coratge
amb rimes xifrades
en la tinta invisible
en els mots de cada dia
i dels més indefensos.

          16 d'abril-2 de maig de 2020

—————————————

les yeux fermés lire vos mots
écrits en lettres de souffle
en chiffres de rimes
dans l'encre invisible
dans les mots de tous les jours
et des plus démunis 
        
          (16 avril-2 mai 2020)

De: El temps dels arbres (2019-2020.

Mireille Gansel. La llàntia de l'espera : antologia poètica. 2021. P. 83

Edició i traducció d'Antoni Clapés.
Prefaci de Dolors Udina.

Benvingut

Tu, ple d'anhels, trepitjaràs la terra
quasi sense ungles. Nosaltres serem
sols les petjades que t'han precedit.

Tu t'aventuraràs per senders màgics
amb peus descalços. Nosaltres serem
el recer de la mà i de la carícia.

Tu mesclaràs la pell neta amb el fang
dels altres homes. Nosaltres serem
l'aigua fresquíssima per al repòs.

Tu grimparàs per arbres sense escorça
per ser un poc lliure. Nosaltres sabrem
que és ben bé això i que ens has de deixar enrere.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018. P. 97

Pròleg de Feliu Formosa.

Cançó

Dessobre la terra dura
anava fent ma drecera.
Passava el vent, sorollant
la canyes de la riera;
el vern era sense fulles
i seca la ginestera.

A la vora del camí
hi havia la casa clara,
oberta com un germà
i tèbia com una mare.
Jo duia closos els ulls
i feia d'esma la passa.

A la vora del camí
hi havia la bona herba,
el corriol amagat
i el dring suau de l'esquella.
Un ocell ratllava el cel
i ni el sentia ni el veia.

Però m'has donat la mà,
amiga, i el cor s'enjoia:
damunt la vinya s'ha alçat
en ample vol una alosa,
el sol és dolç com la mel
i a l'arbre li ha nascut ombra.

Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023

Il·lustracions de Ramon Rogent.

"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.

Sobre la bondat

Que bo
que els núvols viatgin com ho fan,
com els vestits llargs dels àngels
de la nostra imaginació,

o que s'amunteguin per esqueixar-se després
en ofrenes cícliques,
i que bo
que els arbres ombregin els ocells pacients

sota les fulles espesses,
i que bo que al camp,
al matí
l'ocell roig es torni a divertir, la gola plena de cant,

i que bo
que els foscos estanys, de nou frescos,
mostrin les copes blanques dels lliris
com si cadascun fos un ull que mira cap amunt,

i que bo que el petit xarxet alablau
hi vingui nedant, content com sempre,

etcètera, etcètera.

Mary Oliver. Ocell roig. 2018

Traducció i pròleg de Corina Oproae.

Text original en anglès i traducció en català.

Tot s'ha acomplert

Camins que són tota una pasterada.
Jo m'hi obro pas al mig d'aquests indrets.
Com qui fes pans amb llims i glaç, funyint la massa,
m'empantano i avanço pel fangueig.

Hi passa un gaig que crida i baladreja,
per aquest solitari bedollar.
Com una construcció no acabada, incompleta,
el bosc s'aixeca buit, més elevat.

Puc veure-ho, a través de les clarianes,
tot, la vida futura, tot sencer.
Fins la fracció d'una centèsima, tot passa,
tot passa com ho veig, tot s'ha acomplert.

Penetro bosc endins, no tinc cap pressa.
La neu i el glaç s'assenten per estrats.
Com a un ocell, un eco em tornarà contesta;
que tot el món, en pes, m'està obrint pas.

Enmig d'un clap, on l'amarada argila
ha quedat, terra nua, al descobert,
hi piupiueja un moixonet com amb sordina
i espaiant, uns segons, els refilets.

Com qui escoltés una capsa de música,
atentament, para l'orella el bosc,
i va recol·lectant la veu vibrant i fluixa,
i espera pacientment que es fongui el so.

I jo, aleshores, sento a unes cinc verstes
com un cruixir de passes i un ronc greu,
degoteig d'arbres, i la fressa amb què s'esberla
i cau, teulada avall, bramant, la neu.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi = Kogda razgulyayetsya. 2020. P. 150-153

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Text en rus i català.

A la plaça de les dones del 36

Trenta-sis em fa pensar en combat.
Avui que no em sé dir, vinc a la plaça.
Trontollo i soc sense sintaxi.

Veig arbres amb fulles Marçal,
cases amb finestres Fuster,
aigua Raspall que brolla de la font.

I així, començo a respirar.

Rosa Maria Arrazola. Rai. 2014

Pròleg de Maria Antònia Massanet.

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, 2014.

Arbre

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'ultim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.

De: On pastura l'esperit.

Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.

Fotografia: Natxo Francés.

Setze haikus

                              L'instant fugaç...
                              MARC AURELI

                 I 

Degota a l'estany
només una gota de vi
i el sol s'esvaneix.

               II

Al pla no hi ha cap
trèvol de quatre fulles;
¿qui dels tres n'és culpable?

              III

    AL JARDÍ DEL MUSEU
Cadires buides
les estàtues han tornat
a l'altre museu.

             IV

¿Potser és la veu
d'amics nostres ja morts
o un fonògraf?

             V

Mira els seus dits
al mocador blau marí:
són coralls.

           VI

Meditabund
el seu pit greu
dins del mirall.

           

           VII

De nou m'he vestit
amb el fullam de l'arbre
i tu beles.

            VIII

Nit, el vent
la separació s'estén
tot fent onades.

             IX
         PARCA JOVE
Dona nua
la magrana que ha partit
era plena d'estels.

             X

Ara aixeco
una papallona morta
sense maquillatge.

            XI

Com aplegaries
els milers de fragments
de cada persona.

            XII 
           
      RUTA NO RENDIBLE
L'arjau, ¿què li passa?
La barca traça cercles
i no hi ha cap gavina.

            XIII

        ERÍNIA MALALTA
Sense ulls
les serps que sostenia
li devoren les mans.

              XIV

Eixa columna
té un forat, ¿hi pots veure
Persèfone?

            XV

El món s'ensorra
empara't, o restaràs
abandonat al sol.

            XVI

Escrius:
la tinta disminueix
la mar augmenta.

 Iorgos Seferis. Quadern d'exercicis i altres poemes. 2022

Traducció de Joan Frederic Calabuig.     

Text bilingüe encarat en grec i català.

Natura

Natura, tu que m'acompanyes,
deixa'm que m'agafi a les teves branques.

Escolto el bosc gronxar-se
i em llepo els cabells picants
d'escarola amarga.

Deixa'm, natura, pujar-te a la falda,
asseure'm al teu ventre inflat
de criatures màgiques.

D'allà a on viuen les fades
vull tornar-te,
perquè de tu,
jo vinc de casa.

El cor et reconeix mare,
vull tornar a ser arbre.

Azucena Momo. Miopies : poesia de distàncies curtes. 2019

Pròleg de Núria Martínez-Vernis.

Estimo la vida petita...

Estimo la vida petita
de seure a l'entrada
per veure com passa la gent,
com es mou un pardal,
com s'inclina la tarda
en les cases del cos.

Ja sé que em moriré
molt abans que s'hagin mort
els arbres que m'estimo.

Però no m'amoïna gens,
perquè en l'instant
en què se'm trenqui l'últim fil
seré només aquella dona
que s'asseia a l'entrada
per mirar simplement
i ser fulla i arrel.

De: Caure. 2011

Laia Noguera

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 770

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

Passejar

El carrer per on passeges els dubtes
                 no té neguits;
        tampoc te'n treu els teus.
Parles, però, amb l'asfalt, els arbres
   i les cadires que el petit bar té
                  a la vorera.

És bo tenir amics. En tens la certesa.

Glòria Calafell. Basaments catalogats. 2012

Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna 2011.

Pròleg de Pilar Campmany.

¿Ca l'Arbre?

Tres o quatre colors es planten davant meu al ras de terra,
sense cap altre propòsit, ni ordre ni acció aparent, que
aquest de plantar-se. En el més viu de tots s'hi posa un pinsà.

Davant la certesa que la naturalesa és la imaginació mateixa,
m'he passat la tarda girant les fulles del portal d'entrada
perquè obrin cap enfora i tanquin cap endintre.

Així les coses, mica en mica, ha anat entrant al taller la
visibilitat i la presència d'un món moblat: l'immens saló
dels arbres.

Perejaume. El sol i les fogueres : 118 punts finals. 2022

El dels troncs i les flors

Us espanten les flors perquè sou troncs.
Troncs vells i fibrosos
o tiges que voldrien ser troncs.
Car sempre us han dit que el que val és la rudesa
de la fusta grossa escorçada i plena de nucs,
que pot fer mobles, que pot fer jàssenes,
que pot apuntalar altres arbres.

I ens ho feu saber, sobretot ens ho feu saber.
Que les flors són fràgils, i que ser fràgil
no és res en aquest bosc.
Que qui vol insectes voletejant-hi,
que qui vol nèctar, qui vol vellut.
Qui vol perfum si pot suar reïna,
qui voldria les seues multiplíssimes belleses?
Espanta el teixit flexible de les flors,
la claror que requereixen,
la paleta infinita que lluen
des d'aquest sotabosc.

Els arbres, per créixer, alcen les llambordes,
desnivellen el sòl.

Les flors, en canvi, neixen en l'esquerda que volen.
D'entre la neu i entre la lava.
També de les parets i en els terrats,
també en els testos.
Minúscules criatures de poder.

Alba Camarasa. Corpus. 2021

Primer Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila.