mai no tornaré a tenir

mai no tornaré a tenir
aquesta versió de mi mateixa
deixa'm afluixar el ritme
i estar amb ella

ーsempre evolucionant

De: desperta

Rupi Kaur. Tot el que em cal ja ho duc a dins. 2021

Traducció de Bel Olid.

Adolescència

No hi tornaràs al regne abandonat,
als corriols de juny, al rierol ombrívol
sota el dosser dels castanyers verdíssims,
al racó humit on creixen les maduixes,
als marges clars on els pèsols d'olor
s'enllacen amb vidalbes, fan garlandes
amb xuclamel, corones per una dansa antiga.

Deixa que tot s'esborri i una alba de desficis
clogui els miratges, que se't tornin pàl·lids;
que Oblit pugui embassar-te les prades perfumades,
la clariana de les herbes folles
on el concert de l'abegot tesava
els projectes feliços: deixa que tot s'esborri,
que tot es perdi ara, fins les llàgrimes.

Narcís Comadira. Àlbum de família. 2001

Nota en el llibre: El pretext dels poemes són velles —i no tan velles—fotografies de l'àlbum familiar. El text, però, se'n vol independent i és per això que l'autor el publica sense cap d'aquests documents gràfics. El poema «Ombres» va ser escrit sobre una peça musical de Jordi Sabatés i és per ser cantat.

Quan tu rius

                                           A Pablo Neruda

M'agrada quan rius perquè estàs com present,
i el teu riure és meu sense haver de tocar-te.
Sembla que els ulls guspiregen de vida
i sembla que un petó tanqués els teus llavis.

Tot el que toques conté la meva ànima,
i el teu cos és ple, allà on toquis, de mi.
Éssers volàtils que ens acosten tots dos
i ets igual que la paraula somriure.

M'agrada quan parles i em mires als ulls,
i estàs rialler, com un nen ple de vida.
I em sents tan a prop i t'abraço amb la veu:
deixa'm que rigui amb les teves rialles.

Deixa'm que et parli amb el perfum del teu goig,
clar com una matinada, senzill com l'amor.
Ets com l'alba, flamejant de la llum del sol.
La teva rialla esclata, plena de mi.

M'agrada quan rius perquè estàs com present,
a prop i feliç, naixent a la vida.
Una paraula meva i el teu riure,
i tots dos sabrem que som immortals.

Isabel-Clara Simó. La mancança. 2020

Pròleg: Xavier Bru de Sala.

També és al llibre:

Isabel-Clara Simó. El desig és foc i és gel : antologia poètica. 2023

Selecció i introducció d'Aina Garcia-Carbó.

Precipitacions

Un dia devia caure un cel que no és el d'ara i devia deixar tots
els colors sobre aquest arbre com una altra neu o teranyina.

Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021

46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premis Categoria Oberta de Poesia

Coordenades

Viure connectats
molt a la vora
o a anys llum
però deixar d'estar.

Deixar d'estar contents
o dolguts
deixar d'estar desperts
o dormint
deixar de compartir
o d'amagar.

Tan sols ser,
només ser per ser.
Ser perquè siguem
Aquesta seria, crec,
la millor manera
d'estar.


Anna Fernández. Cova. 2019

Il·lustracions: Judith con H

vau dividir el món

vau dividir el món
en trossets i
en vau dir països
vau dir que éreu propietaris
d'allò que no havíeu tingut mai
i ens vau deixar als altres sense res


− colonitzar



Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2017

Les lletres són besos

Les lletres són besos
que els llavis
han deixat oblidats.




Damià Rotger Miró. Arèola. 2019

Epíleg: Ponç Pons

Il·lustracions: Mireia Cabaní

Temperatura humana

Deixo, immòbil,
la mà sobre el teu braç.
No és carícia
ni reclam
ni un gest atzarós.
Vull percebre'n la tebior,
encertir-me de la vida
que et solca les artèries.

Com aturar la mà sobre el corrent del riu.



Cèlia Sànchez-Mústich. Temperatura humana. 1994

Pròleg de Maria-Mercè Marçal.

Aire

No invoco els espectres,
només vull deixar l'aire tacat de tendresa,
perquè demà s'enverinin
tots aquells que vinguin a respirar-lo.





David Escamilla. Les edats del fred. 2005

Pròleg: Joan Margarit

Epíleg: Jordi Gabarró

Premi de Poesia Goleta i Bergantí del Masnou 2005