Duet

Inventem-nos un cant.

No són vàlids

els compassos que marquen els altres.

Inventem un nou ritme

amb paraules

que, sortides del llavi que es besa,

són poemes d'un llenguatge nou.

Inventem-nos un cant

on les hores tinguin tons purpuris,

on s'encantin les pauses

en un èxtasi de pura delícia,

de suprema bondat.

Que s'acordin les veus en perfecta harmonia

com la gamma perfecta

de verdors en el prat,

de blavors en el cel

i rojors en la flama...

Inventem-nos un cant

i cantem-lo.

I deixem-nos lliscar amor enllà.

De: Propòsit

Joana Raspall. Llum i gira-sols. 1994

També es troba en el llibre:

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021. P. 92

Pròleg de Carles Duarte.

L'estació es fa més fosca

L'estació es fa més fosca
quan s'encenen rectangles
de llana i de mimosa.
Els vagons de la nit
gemeguen als extrems
de l'orella cansada.
Que dormin les gavines
i així les mans de l'ombra
s'inventaran paisatges.

Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978

Dibuixos: Olga Xirinacs

Pròleg: Josep A. Baixeras

Sabatilles

No duré aquesta tarda
les sabates de princesa
endossades fins a l'esquena
per quan vinguis a buscar-me,
els ulls de poll cantant misèries,
la paciència emmordassada
i la impaciència a les plantilles.

Em quedaré amb les sabatilles
que tinc d'anar per casa,
que els meus peus no tenen la culpa
que se te n'hagi anat el tren.

Que no em crec la Ventafocs,
els ratolins o les carabasses
i no soc cap versió progre
de la Penèlope pansida
que s'inventa mil històries
mentre arriba el seu bon home
amb l'excusa del retard.

I si em passo aquesta tarda
embullada entre les llanes,
serà per fer una capa
que pregoni l'enteresa
de les dones que no esperen
els Ulisses impuntuals.

Sònia Moll. Gramàtica de l'equilibri. 2010

Premi Amadeu Oller 2010

També es troba a:

«Que s'arbori com la flama»

Crits, esperes i silencis

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet

Pròleg de Meri Torras Francés.

Estimar

Estimar és deixar que l'herba creixi,
tenir dies i jardins a dins del cap,
no dur sabates ni anells que ens oprimeixin,
no perdre el nord, la brúixola, el llevant.
Treure la barca i fer néixer peixos,
escampar llavors entre la mà del vent,
posar l'accent precís sota el dictat de l'altre,
i —alhora—
posar el pronom on vols sota el dictat ben teu.
Rentar la fruita robant aigua a la pluja,
gronxar el bressol de vora el gorg. T'asseus.
Compartir els pous en bona companyia,
inventar un sol que no davalli més.

De: Casa Calores.

Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014

Pròleg de Francesc Parcerisas.

Il·lustració: Rosa Vicent.

V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013.

Si els mots trobessin

Si els mots trobessin una resistèn
no arribaria a terme cap poe
La frase esdevindria una carèn
i escriure un vers fora fer-lo aparè

Conservaria intacta la innocèn
però comportaria un greu dile
Havent-nos d'inventar la desinèn
tindríem grans errades d'eloqüè

Perquè si pressuposes la parau
et pots pensar que tens dons de profe
i pots pujar fins un lloc d'on pots cau

i amb la il·lusió dels corns i les trompe
suposis conseqüències sense cau
i engeguis els discursos a la me



De Les noves formes de relació


Exploradors, al poema! : taller de poesia amb Josep Pedrals. 2014

Das Kapital

La vida que volíem
no estava a la venda.
I ens l'haguérem d'inventar.




Llorenç Romera Pericàs. I l'ànima em penjava així. 2018


19è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

Trànsit d'hivern

Perquè ens mirem, s'ha fos l'hivern.
Ho diuen els estels que es toquen 
per despertar-nos a la llum.
Ho diu la mar que atreu les aigües
dels nostres cossos, ja presents.
Qui s'ha inventat la primavera
al cor mateix d'aquest hivern?
Quan l'aigua ha estat encesa flama,
boigs pel canvi, hem transitat.
Llavis com ports ens celebraven.

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

Amb els ulls ben oberts

Amb els ulls
ben oberts,
finestres per on
entra
el riu de la vida,
veus com la natura
inventa
i fa imaginar
i et deixa tastar
pinyons, mores, castanyes
i una mica de bosc
et pots menjar.



Joana Bel. A la nit, el bosc belluga. 2005
Il.: Mabel Piérola

Viola d'argent

INVENCIÓ DE LA SARDANA.

La trilogia boticel·liana,

la mà en la mà, si el vent fa cornamusa,

amb un perfil sacerdotal de musa,

com un miracle, inventa la sardana...

Cant XXV

p. 155

Carles Fages de Climent. Somni de Cap de Creus. 2003

Edició: Jordi Pla

Insufla'm llum

Insufla'm llum.
Irriga'm
els pulmons
de claror
i exhuma'm
de la foscor.
Profana'm
les tenebres
i dibuixa
paisatges diürns
dins meu.
Inventa't
aurores boreals
al meu firmament
desllustrat.
Inverteix
la trajectòria
dels meus
crepuscles
i, si cal,
bolca'm
les nits.



Òscar Palazón, dins,

Poetari, núm. 4 (desembre 2013). p. 72

El somni

Però no et resignes a lliurar-te a la desesperança,

perquè en el cant d'amor que t'allibera,

enllà de l'agonia  de les hores d'ara,

hi ha l'essència més pura d'allò que ets:

la lluita clara de la vida

d'una vida que entregues al teu somni

d'amor i llibertat...

...un somni necessari

que l'espiral dels anys i la distància

no podrà trencar mai,

perquè d'ençà que saps que algú t'estima

des d'un silenci tendre com el teu silenci,

et saps també lliure per inventar

un món amb altres lleis de somni.

Marcel Germain i González. Des del silenci. III

Es troba en el llibre:

13è concurs de poesia Miquel Martí i Pol. 2002

Mai no he notat

Mai no he notat que a tu et calgués cap tint
i així no t'he entintat la silueta.
Et veia, o creia veure't, excedint
l'erma oferta del deure d'un poeta;

i així vaig adormir el que et sobresurt,
perquè mostris, visible, tu mateix
que sempre el tremp modern es queda curt
sobre els valors al dir el valor que et creix.

M'imputes el silenci per pecat,
però em serà gloriós fer com els muts;
no he danyat la bellesa si he callat,
i altres volent fer vides fan taüts.

Viu més vida en un sol dels teus bells ulls
del que els dos bards inventen als seus fulls.



William Shakespeare. Sonets. 2010

Traducció: Txema Martínez

Places de mans

L'eternitat conté places de mans.
Així la tinc quan veig ardents les teves.
M'ho deia el vent: -Vindran segles de mans.
Duran arreu la mar que somniares!

I ja ho tinc tot: la sal, la costa, el port;
l'aigua d'on visc i em moc a la deriva.
Amor, tu fas del món la catedral
de la bondat, secrets de llums que viuen.

I soc passeig obert a la ciutat
que has inventat, perquè els amants es trobin.
Quan, fàcilment, s'aixequen els desigs
i, sense esforç, els cors es reconeixen.

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

No parlo de paraules, ni de violes,

No parlo de paraules, ni de violes,
sinó d'hores lligades al coll.
Poema autèntic és que siguem promesos:
saber treure la pell i el pinyol

al crit entre la mort i altra mort
que ens mantingui laxes i desperts
fins que vingui la dalla que ens talli
i ens tregui els pous i deserts.

Per això, amor meu, el que et dono,
bes besat en cos clar i viu,
és més que el vers que et diuen, o
al·literat, agut o conjuntiu.

Enganxat a tot, fins i tot a repèl,
el riu inventa el vers, i no així
com si el mirall veiés el propi rostre,
però tu, més enllà de la paraula, al meu costat.



Pedro Tamen. Escrito de memória, 1973 ; trad: Jordi Cerdà

dins, XXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2009

Venècia

Anava contemplant-se aquell melic tot d'aigua,
refraccions de llum, sublimada epidermis.
A les ales moresques del llebeig
giravoltaven fulles: cadascuna era un rostre.

Si un dia et ve que vols inventar un paradís,
et fas un raïm d'illes amb més de tres-cents ponts.
Seràs a prop dels altres, en restaràs a part.
Només en un melic de boira el déu es mostra.



Maria Luisa Spaziani

Es troba en el llibre:

Poesia italiana contemporània : antologia. 1990

Traducció de Narcís Comadira.

Sense llops ni destrals

   Per a Adela Costa

Hi ha un àngel sense cel al fons d'aquest mirall
amb els llavis pintats de sol que va a la posta.
Du un estigma a la pell que demana resposta
i uns ulls esbatanats que fan d'amagatall

a l'aiguat dels torrents. Porta el ròssec de l'astre,
dels boscos i dels anys. I un deix de fulles mortes.
Com en país estrany, closes totes les portes,
erra obstinadament, com si seguís un rastre.

Uns senyals que no hi són, que, amb cendra de follia
i amb alfabets prestats, inventem per demà.
El nuvolar més fosc es congria amb nosaltres.

La pluja esborrarà tots els camins del dia.
Pastarem somnis vells, sota un cel de lilà,
amb el fang sense ahir, com si fossim uns altres...

V

Maria Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006