Pronom

Pronom que termejaves
amb el llit i la taula
i unes claus, i llençols,
i paraules com casa.

I formaves un món
amb tovalles i tasses,
i dies, i estacions,
la nit i les vacances.

La gramàtica en va
procurava donar-te
un sentit entre ells
i nosaltres, vosaltres.

I jo que volia
amb un nom fer una xarxa,
poder-te dir: tu, a tu
que pertot esclataves.

Lala Blay. Plec de claror. 2005

Premi Josep M. López-Picó 2004, Vila de Vallirana

Pròleg de Màrius Sampere i Passarell

Naturalitat

S'ha acabat el dia ofegat
en un aiguabarreig de roig.
El carrer put, lleument,
a objectiu perdut,
a abandó, a mandra, a malversació.
La música s'envola amb naturalitat
no importa on, és el misteri
que ens porta lluny i endins.
Lluny de nosaltres,
endins de nosaltres.

De: La lutier.

Nati Soler Alcaide

Dins el llibre,

Baix continu 2022. 2022

Conté: Esparsos / Zoraida Burgos Matheu -- La Lutier / Nati Soler Alcaide --
Ombra de veu / Laura López Granell.

Oda a Barcelona

Recordo aquell dolor cruel a les retines
el vespre en què de sobte vam veure-hi molt més clar.
Va ser una coincidència del tot inexplicable:
primer un milió de veus va cridar smile
i tot seguit en ràfega els flaixos de les càmeres.
Quin mal feia la llum, aquella llum tan blanca
que no deixava ombres, que tot ho il·luminava:
com xisclava la gent davant de la descàrrega.
Després, clarividències: vam saber la veritat
d'aquesta ciutat nostra que és feta per als altres,
vam descobrir-hi claus als peus dels edificis,
pilons de cartró i fusta, pots de pintura oberts
i altres materials d'un decorat modern, cosmopolita.

Recordo el teu ensurt i el to de la pregunta:
si tot és una farsa, tu i jo som figurants?
Et vaig mirar com ara sense saber què dir-te,

i vam partir en silenci, de la mà,
com els enamorats que hi ha en una postal.

Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019.

Nosaltres

Nosaltres tu les teves camarades en el mateix cor amenaçat
amb els nostres cossos els nostres morts els nostres desordres diversos.
Nosaltres en espirals planetàries per pensar niu d'esperança.
El pes real del nostre cor amenaçat ajustat a l'alta ressonància dels llibres.

———————————————————————

Nous toi tes camarades dans le même cœur menacé avec
nos corps nos morts nos désordres distincts. Nous en spirale
planétaires pour penser nid d'espérance. Le poids réel de notre
cœur menacé ajusté à la haute résonance des livres.

Denise Desautels. D'on sorgeix de vegades un braç d'horitzó : inventaris 2012-2016. 2022

Traducció i pròleg d'Antoni Clapés

Nosaltres

som la fúria del vent que allunya els ports
som el fred cada nit dins de l'estable
som la pena del mar que no té platja
som la recança dels ocells dins d'una gàbia
som la set dels tuaregs a mitja tarda
som el deliri de tots els cavalls salvatges
som la ràbia del peix que empassa plàstic
som la impotència dels tucans que s'extingeixen
som la tristesa de qui sap com perdem l'àrtic
som la impaciència d'un volcà que no té lava

i fràgilment, volgudament: una feliç mancança

Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019.

sovint

sovint
ens emprenyem amb els altres
perquè no ens fan el que
hauríem d'haver fet nosaltres


ㅡ responsabilitat




Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018

Tr.: Bel Olid

Volem

Nosaltres no volíem dir l'amor
com el diuen els llibres
i vam triar d'escriure'l
mentre arrencàvem pàgines al món.




Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018

Pròleg: Feliu Formosa

Els qui creiem en la solitud

Els qui creiem en la solitud
sabem prou bé que un sol déu és poca cosa
per a nosaltres. Per això li afegim,
al déu escàs, l'amor,
que no en tenia gens.

I per això l'amor,
l'última gota d'oli d'arribar al cervell,
ens unta d'or. I a l'infinit,
cau de laberints i mònades, es perd
un sentiment tan noble i nebulós. I ens fa plorar.

Car un sol Déu és divisible
per zero. I, doncs, per tots els éssers
vius. Llavors, cada ésser és un déu
dividit per l'infinit. I ja pot estimar.



Màrius Sampere i Passarell. Ens trobarem a fora, 2006

Som nosaltres

Som nosaltres

que trasbalsem les paraules.

De sobte,

ens semblen buides,

com si sols els sentits

manessin i ja no poguéssim

plasmar cap gest,

sinó en el mateix gest.

Fins que, cansades, les mans

arriben a fer-se estranyes

i ja no ens queden

sinó els ulls.

Com si volguessin engolir

tot el desig del món.

(Fragment)

Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua, 1995

El poema de l'optimisme té tres temps

El primer és el pròpiament narratiu ja que parla del passat
En el temps dedicat al present la narració cedeix al diàleg ja que amb
      algú present sigui home o Déu no es pot parlar en tercera persona;
      només es pot escoltar, dirigir-li la paraula
Pel que fa al temps del futur domina el llenguatge del cor ja que hom
      capta allò futur només quan pot dir nosaltres




Santi Pau. Mai donada per certa del tot, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 83 (setembre 2005), p. 93

Segon himne a l'alegria

...
¿I què hi fa, doncs, la tristesa
entre nosaltres,
si aquell qui se'n va és l'altre que regressa?

En qualsevol punt del viatge topo amb mi,
i he d'aturar-me
per beneir-me. Sóc qui em barra el pas
i qui m'obre camí. Sóc tots dos,
i, encara, el qui fa tres: vida
damunt vida, damunt vida.



(Fragment del final)


Màrius Sampere, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 75, p. 10