Som nosaltres
que trasbalsem les paraules.
De sobte,
ens semblen buides,
com si sols els sentits
manessin i ja no poguéssim
plasmar cap gest,
sinó en el mateix gest.
Fins que, cansades, les mans
arriben a fer-se estranyes
i ja no ens queden
sinó els ulls.
Com si volguessin engolir
tot el desig del món.
(Fragment)
Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua, 1995
|
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
12 de maig 2018
Som nosaltres
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
Barcelona Poesia,
Grau Ros [Teresa 1959-],
mans,
món,
nosaltres,
paraules,
sentits,
trasbalsar,
ulls
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada